divendres, 29 de febrer del 2008

El vot del calçot


El calçot és una menja de colla. Una menja informal i col·lectiva associada a l’amistat més planera i directa. Cal fer el foc , la salsa , cercar un bon tall i regar-ho tot amb un bon vi. Els amics ho fem cada any. I en acabant ho adobem amb un bon rom cremat. Enguany tornarem a muntar la calçotada, com sempre, al terme de Monistrolet. I serà, ai las! el proper dia 9, dia de les eleccions. Vots i calçots, per tant.
Sembla ser que la campanya va de “una niña que tiene un padre con trabajo,” i “qu
e ama mucho a España.” Vaja, que segons el Rajoy, amb ell i els seus, això seria un país de xauxa, el líric país de la Heidi.

Segons l’altra versió de la mateixa moneda, és a dir, el Zapaterisme amb cella circumflexa i amb el somriure de mister Bean, “España-no-se-rompe porque Cataluña con el AVE está ahora más unida que nunca”. I a sobre representa que has de ser optimista, perquè ja ens avisen que si no vindrà el llop.

Això és tot el que dóna de si aquesta campanya. Uns debats cara a cara entre ells solets i d’esquena als problemes de Catalunya. A partir d’aquí confronten les seves idees, dues percepcions de la mateixa realitat, la seva. A veure qui lluita més contra ETA i el nou pla Ibarretxe, a veure qui defensa més l’espanyol a casa nostra o a veure qui fa més llarga la subhasta.

Per la meva banda practicaré un vot de calçot. Si veig el Ridao, amb una camisa blanca impecable, menjant calçots amb tota naturalitat i sense cap mena de recança això pot indicar alguna cosa. En principi pot indicar que Esquerra comença a superar l’estigma de la calçotada provocada en mala hora pel Vendrell i altres.

El bavosall que porta el Ridao, amb un fons independentista, em convenç molt més que algun discurs seu de vegades massa farcit i alambinat. La salsa del calçot, però, l’ha posada al seu punt quan fa uns dies ens ha dit que Espanya se sembla cada cop més a Sèrbia o que l’important serà el pacte pel finançament.

Sap que no ho té fàcil. Recuperar la il·lusió de molts costarà força. De moment, però, amb el tic tac de rellotge-despertador se’ns fa una crida a la recuperació de forces i somnis. Potser el caliu de les flames, o la suculenta olor del ceballot cuit ens farà reaccionar. O no.


dijous, 28 de febrer del 2008

El Barça reneix


A Catalunya sembla que les coses van a millor. L’AVE comença a rutllar amb molts passatgers i el Barça torna a guanyar amb trempera.

Ho confesso, sóc del Barça. Del Barça sense carnet, sense anar més de tres cops al camp, però del Barça. En el meu cas no té gaire mèrit. Obeeix a una raó sociològica. A les comarques de Castelló els autòctons de tota la vida hem estat del Barça. No ens ha vagat mai ser del València i pocs, molts pocs, s’apunten al Madrid.

Però de seguida vull afegir que sóc del Barça quan juga bé, quan és fidel als valors que se suposa que representa. És el valor del bon joc, del joc creatiu i també, cal dir-ho,de la lluita èpica contra les forces contràries de l’estat. En cas contrari el seu futbol no m’interessa.

Ara els culés tornem a viure una etapa apassionant. Com l’au fènix, després de més d’un any sense fer gran cosa, anant de desengany en desengany, sembla que tornem a tenir equip. Podem atrapar el Madrid, podem guanyar la Lliga, tenim oberta la copa i podem aspirar a tot a la Champions.

Les últimes jornades hem assistit en tres escenaris, Europa al camp del Cèltic, Espanya a Saragossa i al mateix Camp Nou a un futbol vertical, ràpid, ple de nombroses ocasions de gol.

La recuperació dels futbolistes més determinants (Messi i Eto’o) ha estat clau. Mentre a la defensa es mantenen ferms jugadors com Valdés, Puyol o Milito i al mig del camp brillen Iniesta i Xavi.

L’últim partit de copa és un bon exemple d’aquest nou Barça. Malgrat que la fortuna no acompanyava, una vegada i una altra els homes de Rikjaard ho van intentar, sense defalliment, amb coratge i agilitat. Val a dir que, després del gol de l’equip del Túria, es va patir i es va sofrir. Només a l’últim minut, a l’última jugada, la pilota va poder penetrar la porteria del València. Finalment, no es va vèncer però es va convèncer.

El cor del culé va poder respirar. Era un resultat que s’acostava a la justícia. Un partit i un resultat que confirmava que el futbol ben fet també té el seu art, la seva bellesa.

divendres, 22 de febrer del 2008

Aviat acabarà la subhasta


Ja estem en campanya electoral. Després de l’arribada de l’AVE, de la independència de Kosovo i de la retirada de Fidel Castro, ara la campanya electoral al cent per cent. És a dir, fineix així el bombardeig de mitjana intensitat de precampanya que fins ara hem patit.

La subhasta en què hem viscut els darrers mesos ha estat d’escàndol. Ens ho han promès tot, el que es podia i el que no es podia donar. Un suplement per cada fill, milers d’habitatges, un retorn substanciós de la renda, una rebaixa fiscal extraordinària, l’eternament esperat dentista,... Tot plegat d’un populisme barat mancat de substància social i democràtica, sense cap projecte coherent.

En tota aquesta ridícula subhasta han intervingut per igual i sense cap mena de pudor els dos partits espanyols, PP i PSOE.

Acompanyant aquest mercat, el PP ha carregat fort contra Catalunya amb el manteniment del recurs contra el que queda de l’estatut, i proposant tombar la immersió lingüística desplegada des del retorn de la democràcia que ens ha donat un mínim de cohesió.

Mentrestant el PSOE no ha parat d’impedir que bona part de l’esquerra nacionalista pugui presentar-se a Euskadi, de negar la independència de Kosovo ( fent el ridícul internacional) i d’amagar l’ou tant de les inversions per a Catalunya com del desequilibri de les balances fiscals.

A Catalunya CiU s’ha oblidat aviat del seu acostament al dret a decidir i amb insistència implora dia sí dia també al PSOE ( o al PP) un ministeri per al Duran i la Generalitat per al Mas.

Finalment el meu partit, malgrat la confiança que inspira el seu candidat, lluita tan sols per aconseguir el grup parlamentari. ERC malda per fugir de l’estigma de la improvisació i de la calçotada en què s’havia situat temps enrere. Després del resultat de la Conferència Nacional, ha tornat a incorporar la paraula independència als seus cartells i ens proposa un independentisme pràctic.

Tot plegat, la subhasta sembla que ja s’acaba. Mentre esperem, però, la retallada del petit estatut que ens queda per part del Constitucional Espanyol, subhastarem també Catalunya?

diumenge, 17 de febrer del 2008

Kosovo demà serà independent

Una nova nació aconseguirà demà la independència a Europa, Kosovo. Probablement ni la Rússia
de Putin ni l’estat de Sèrbia no la reconeixeran, però sí ho farà la resta del món. Així,doncs, en un acte de sobirania nacional, i després d’haver complert tots els terminis i requeriments exigits, el parlament de Kosovo proclamarà demà la independència del país.

Cal desitjar-li molta sort en el difícil concert de les nacions i que pugui actuar amb veu pròpia en la recerca de la pau i la col·laboració entre els pobles. Val a dir que tots els països que s’han independitzat a Europa han prosperat econòmicament. S’han adaptat millor,doncs, a les noves necessitats econòmiques i funcionals.

Tot el segle XX ja va ser a Europa una contínua aparició d’estats independents. Més de vint són de nova creació. Són els estats provinents de l’àrea de la URSSS, dels antics imperis Austro-hongarès i del Turc, d’Escandinavia o del Regne Unit amb la República d’Irlanda.

Els últims quinze anys s’han independitzat cinc nacions pertanyents a l’antiga Iugoslàvia i, ara, Kosovo. Al segle XXI la Unió Europea està jugant per fi un paper actiu en la garantia del dret d’autodeterminació, fa dos anys del dret de Montenegro i ara de Kosovo. Això està obrint noves perspectives per tal que aquest organisme internacional vetlli pel dret la lliure decisió dels diferents pobles de l’interior de l’espai europeu.

Des de Catalunya no podem deixar de mirar amb simpatia el procés de Kosovo. Aquest èxit ens crida a treballar a casa nostra per aconseguir una majoria social que fonamenti l’exercici democràtic del nostre dret a decidir. Tal vegada el 2014?

dissabte, 16 de febrer del 2008

Visca el rei...Pere III !

Aquest era el crit que el poble manresà exclamà quan va sentir que el rei concedia la construcció d’una sèquia per pal·liar la terrible sequera de mitjans segle XIV. Aquest és el crit de joia que es repeteix en l’escenificació de la festa de La Llum.

Les ciutats necessiten una identitat. No poden aspirar a ser tan sols aglomeracions –dormitori, clòniques unes a altres. Manresa té en bona part aquesta identitat. Però li manca encara una potenciació. Necessita entre altres una festa que el poble se la faci plenament seva. Aquesta festa pot ser la Festa de la Llum, amb la Fira de l’Aixada que es va recuperar ara fa 11 anys.

L’Aixada és fortament participada per les entitats. Els esbarts amb les danses, la guàrdia reial i les zíngares, i els Armats amb el paper de soldats. Completen l‘ambientació castellers, actors, diverses escenes de lluites i una important quantitat de figurants que representen tota mena de personatges estrafets, jueus i cristians.

Els entorns antics o medievals al voltant de La Seu i de la Plaça Major, el Carme i Plaça de l’Om, són un magnífic escenari per rebre les diferents comitives de l’odiat Bisbe i de l’estimat rei, i , com no, per muntar les parades de productes artesans.

A la celebració li falten però, les colles que visquin des de dins la festa, aportant la seves peculiars idees i manera de ser. Colles que se la facin seva i organitzin actes, àpats i festes a l’entorn de la Manresa medieval.

Un intent col·lateral reixit es va produir l’any passat amb el muntatge de l’Auca de La llum. El mateix grup, amb el qual he tingut l’oportunitat de participar, ha intervingut enguany reforçant la comitiva del rei i aplaudint quan aquest concedeix la sèquia salvadora.

Aquests amics de l’Aixada són ben conscients que cal contribuir al seu reforçament, perquè per augmentar la identificació amb la ciutat prèviament cal reforçar la seva identitat.

dijous, 14 de febrer del 2008

Treuen la grua de l'Ajuntament

Ara que ja ens havíem acostumat a la seva companyia, ara ens treuen la grua. La Plaça Major de Manresa perdrà una de les imatges més característiques d’aquest darrer any i mig.

Ella ha estat allà tant fa que fos Fira de l’Aixada, Mostra del Correfoc, rebuda dels reis màgics o celebrar la pujada del Ricoh a l’ACB. La grua ens ha acompanyat en tots aquests entranyables esdeveniments. Impertèrrita, ferma, donant-li un toc de verticalitat, de ferro i d’enginyeria avantguardista a la noble façana barroca de l’il·lustre Ajuntament.

Urgia arranjar l’edifici de l’Ajuntament? Sí, sense cap mena de dubte. La seva part posterior estava atrotinada i calia posar també un ascensor. Quan els tècnics van proposar de palplantar la grua a la façana, però, es va produir una certa indignació. Era un autèntic bunyol. Es va accedir pensant que no hi havia remei i que duraria poc.

Poc es pensava, però, que una obra que havia de durar vuit mesos porta ja 15 i en durarà 18. I és que, com moltes obres que s’han fet a la ciutat, s' allarga més del doble del previst.

No hi ha manera de millorar el procés. En cada intervenció s’han previst uns pocs mesos i en cada intervenció, quan no per naps per cols, s'allarga tota la seva execució. Execució que sovint ha estat una ocupació del carrer o plaça abusiva i desgavellada.

Ara que la grua se’n va, un pensa si hi ha normes per als contractistes, si hi ha drets dels usuaris de l’espai públic. De vegades, però, no ho sembla.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Anem a la vaga

Ahir, després d’uns dies de pensar-m’ho molt, em vaig adherir a la vaga de mestres i professors. D’antuvi vull dir que em sap greu perquè ara som per fi a les portes de la primera Llei Catalana d’Educació. La vaga és una mesura radical, potser arrauxada, però necessària.

La diagnosi dels resultats del nostre sistema educatiu no és bona. Ja l’informe de la Fundació Bofill mostrava com tan sols aconseguim uns resultats mediocres en les àrees bàsiques i com produïm escasses excel·lències en els estudis.

En reincorporar-me a la tasca docent, després de quatre anys d’excedència, m’he trobat amb un panorama empitjorat. He trobat uns adolescents més immadurs, més infantils i irresponsables. Amb uns companys de tasca docent cada cop més insegurs de quina és la seva autoritat i de quines són les seves possibilitats d’impartir una mínima disciplina.

Per altra banda la complexitat dels problemes socials i la manca de la cultura de l’esforç fan que la tasca docent cada vegada sigui més feixuga i més poc reconeguda.

La pugna entre el departament i els sindicats redueix, però, de forma esquemàtica el problema.
El problema no són uns quants grans principis en els quals la immensa majoria estaríem d’acord: autonomia dels centres, sistemes objectius de suport i avaluació del professorat, major grau de capacitat operativa dels equips de direcció,...

El problema real és com fem possible que els nens i adolescents puguin rebre una formació sòlida en un ambient de concentració, treball i superació personal.

Només replantejant tota la problemàtica i cercant els consens de totes les parts implicades podrà sortir una bona Llei Catalana d’Educació. Estan uns i altres per aquesta labor?

dissabte, 9 de febrer del 2008

Amb el Tardà i la Georgina a Manresa


Avui he anat a la presentació del llibre El més calent…és al front de Madrid, obra col·lectiva del grup parlamentari d’ERC a les Corts Espanyoles. M’he trobat el Joan Tardà i la Georgina Oliva a la Plaça Major de Manresa. Després de saludar-los he manifestat al Joan que tot just havia acabat de llegir el llibre. Li he comentat que exercir d’independentista a Madrid em recorda els difícils anys viscuts com a catalanista als ambients blaveros de la ciutat de València. Li ha agradat la comparació i de seguida s’ha avingut a dedicar-me l’exemplar que portava.

La xerrada al Via Fora! ha estat força amena. Al grup parlamentari d’Esquerra li va tocar fer els deures que després de 25 anys altres no havien fet: ús de la llengua, memòria històrica, retorn dels papers, control de les despeses reials, exigència de balances fiscals, ampliació drets civils, llei de dependència social,…

El Joan va desplegar la teoria del lloc a la taula. A l’inici de la legislatura ERC era al centre de la taula cara a cara amb el PSOE. Després aquest va preferir pactar amb el PNB, el Bloque i Convergència lleis importants com la seguretat social , la reforma fiscal i, finalment, l’estatut escapçat. Poc a poc vam ser desplaçats a un racó. Això i el no compliment dels compromisos econòmics varen fer que no votéssim els dos últims pressupostos.

Al col·loqui aparegué una intuïció que teníem tots. El grup pecava d’inexpert, i de vegades havia estat una mica massa ingenu. Així, recursos que s’aconseguien després no eren executats.

Sembla que el grup independentista es presenta aquest cop més experimentat, més escaldat. Sap que a Madrid hauran d’anar a la contra, però es compta ara amb més bagatge.
Espero que se’n surtin.

divendres, 8 de febrer del 2008

Penyagolosa, muntanya mítica.

Em fa il·lusió començar aquest Penyagolosa.
Penyagolosa és la muntanya més alta del País Valencià, terra de la meva joventut i important símbol dels Països Catalans.
Després de vint anys de viure al Principat i havent fet arrels familiars al Bages, vivint per tant entre Montserrat i el Pirineu, m'agrada nomenar aquest nou bloc amb el nom d'una altra muntanya mítica, Penyagolosa.
Joan Fuster ens advertia del contrast entre aquesta gran mole de pedra i el conjunt del País Valencià molt més baix i generalment pla. Per mi pujar al seu cim quan tenia 18 anys fou tot una experiència de natura, de país i de llibertat.
M'agrada posar els versos del poeta castellonenc Bernat Artola

Penyagolosa, gegant de pedra
La teua testa plena neu
Penyagolosa, Penyagolosa,
A la tempesta, al sol i al vent
fita senyera del poble meu.