Treball o medi ambient?

Conservació de llocs de treball o preservar el medi ambient? Aquesta disjuntiva tan bèstia, tan immoral, és la que durant tants anys ens ha plantejat la mineria, i en concret la mineria de la potassa a casa nostra. Ras i curt, l'extracció del Bages és responsable de la salinització de l’aigua de la conca Llobregat.

L’explotació de la riquesa natural de la sal ha estat i és estratègica per l’agricultura, l’alimentació i la indústria. Des de temps reculats Cardona ja era potent perquè tenia el monopoli de la sal. I els estudis tècnics geològics i miners a Manresa han estat sempre a l’avantguarda des de fa 60 anys amb la nostra prestigiosa Escola de Mines.
Les mines de potassa de Súria, successores de les de Cardona, aporten una gran producció. Súria, però, ara és la principal causant de la progressiva salinització del Cardener.

Les mines de Sallent per la seva banda salinitzen el Llobregat. Explotades també per l’empresa Iberpotash, de capital israelí, donen treball a més de 500 operaris i exporten arreu del món. Les mines de Sallent han creat la muntanya artificial més gran de les nostres latituds amb les sobres de la sal extreta del subsòl. La seva silueta domina amenaçadorament el Pla de Bages i va augmentant dia a dia en dimensió. Aquests dipòsits van contaminant tant les aigües superficials com les subterrànies i totes elles fan cap al Llobregat amb greus conseqüències.

Fins ara no hi ha hagut manera que l’empresa invertís en la protecció ambiental. Semblava que havia agafat els sindicats gairebé com a hostatges per tal de no fer els deures que prescriu la normativa europea.
Ara, i després de la gran resposta dels moviments cívics com prou sal! i dels representants polítics més conscients, i amb la reactivació del fòrum de la mineria, comença a haver-hi alguna reacció. Ja es parla del cobriment del runam, d’una fàbrica de reciclatge de la sal, de quantitats importants d’inversió mediambiental,... Caldrà, però, seguir vigilant.

I és que a hores d’ara i amb el tema de l’aigua ja no s’hi pot jugar més.

Estrenem pistes d'atletisme.

Les noves pistes sintètiques d’atletisme de Manresa ja són una realitat. L’empresa Mondo, que ja va fer la primera instal·lació, s’ha encarregat també de renovar-les. Han quedat magnífiques i amb un nou aspecte que fa veritable goig. Des d’aquí la meva felicitació als esportistes i a tota la ciutat.

El nostre Estadi d’Atletisme ofereix un important servei esportiu per a tot el Bages. Centenars de joves i adults fan pràctica esportiva regular a les instal·lacions, bé sigui a través de l’excel·lent Club Atlètic, bé sigui a l’escola municipal. Val a dir, però, que durant dos anys no s’ha pogut desenvolupar la tasca esportiva amb normalitat. El problema, com a regidor d’esports, el vaig patir de primera mà i va suposar tota una odissea.

Conscients fa quatre anys que la vida útil del tartà caducava, vàrem haver de buscar recursos econòmics. En ple debat de l’important Pla d’ Instal·lacions Esportives de Catalunya, la Generalitat no volia subvencionar la renovació dels tartans d’atletisme per considerar que no era una obra nova. Jo mateix, i en públic, vaig haver d’indicar a Rafael Niubó, aleshores Secretari General de l’Esport, i al seu equip la necessitat que es donés suport a aquesta renovació. L’argument era bàsic. Les pistes duren com a màxim 12-14 anys i la seva vida útil, en general, és independent del manteniment que hagi pogut fer l’administració local.
Finalment la línia de subvencions per aquestes instal·lacions fou recollida. Elaboràrem el projecte i l’any següent, el 06, ens acollírem a ella. Així l’obra ha pogut comptar amb un suport del 50% del Consell Català de l’Esport sobre un total de prop de 500.000€.

L’endarreriment d’altres necessitats esportives, però, va fer que no fos possible fins ara l’execució del projecte. Val a dir que comptàrem amb la paciència i el sacrifici del món esportiu, la qual cosa és necessari constatar.

Mentrestant acordàrem altres línies de suport que han fet possible que Manresa exerceixi amb fermesa de capital de l’atletisme en tota la comarca. Així a més d’altres millores a la instal·lació (com ara el trasllat del Centre de Medicina de l’Esport), es pot comptar amb una estructura tècnica sòlida i s'ha pogut consolidar l’escola municipal d’atletisme per als centres lescolars per on passen més de mil alumnes al llarg del curs.

Per tot plegat, ara, i en aquest any olímpic, s’obre una magnífica oportunitat per fer créixer aquest important esport a casa nostra. Aprofitem-la.

Bono, José Bono.

El senyor Bono va venir a Manresa fa uns 13 mesos. Sí, tinguérem el discutible honor d’empassar-nos la seva presència en uns actes organitzats per Rotary Club en ocasió de les festes de La Llum. Ja és broma invitar un militarista com Pepe Bono per debatre sobre la pau. Però així es va fer, i vull pensar que el convocaren per contrastar i donar -li un toc de color a la cosa. Aquest esbombat fill de falangista, admirador de folclòrics i de l’Espanya retro, diu ara que vol picar els nacionalistes no espanyols ( o sigui, nosaltres) amb el “listín” de la guia telefònica.

La veritat és que aquests personatges em fan basarda. Són els que han manat sempre a l’estat espanyol. Els tenim en pla de malcarats, com l’Aznar, alguns de més civilitzats, com el Gallardón, o alguns com aquest, amb una suposada gràcia i una permanent rialleta que sempre tenen l’acudit dolent a la boca. El Pepe Bono sembla talment un espavilat tret d’una comèdia bufa.

Aquest il·lustre dignatari que sempre s'omple de la paraula Ej..paña ( i segons dóna a entendre, amb l'afegit d'una, grande i libre) és la persona triada pel PSOE per dirigir ni més ni menys que el parlament espanyol. Pel que sembla li ho han promès amb l’excusa recurrent de treure suports al PP. L’estat ens diu, en boca de Bono, de José Bono, que ja “està bien la broma, al parlamento sólo se hablará español i que patria no hay más que una.” Si ells ho diuen ja s’ho faran. Anem, doncs, a un grau inferior de respecte a la pluralitat

Per la meva banda cada vegada em costa més votar a les Corts espanyoles. Si el regionalisme català ha d’empassar-se gripaus i representants d’aquesta guisa és que té un bon tros de pa a l’ull. Ara veurem el grau de defensa de Catalunya tant de PSC – que ja ha acabat acceptant el personatge, només faltaria- o de CiU, que encara dubta per tal de tenir un petit lloc a la mesa del congrès.

Un es pregunta si val la pena tenir representació en un país que ens rebutja pel que som i pel que signifiquem.

L'antiamericanisme es desfà?

Malgrat reconèixer-los força virtuts, ens hem cultivat en una cultura antiamericana. Els Estats Units, capital del món modern, han abusat abastament de la seva posició i ens han posat a tots sota el seu caprici. A casa nostra l’esquifit “Pla Marshall” que rebèrem serví per consolidar la dictadura, a més de fer-nos perdre importants quotes de sobirania amb les bases militars.

USA, doncs, no va fer res pel restabliment de la democràcia al nostre estat. I sentimentalment tenim pocs lligams perquè els exiliats republicans marxaren majorment als països d’Amèrica del Sud.

Els catalans, amants de totes les causes socials i, alguns, de totes les revolucions, trobàrem els americans sempre a l’altra banda, la dictadura de Pinochet, la Guerra del Vietnam, les successives guerres d’Àfrica, el sionisme contra els palestins,…

Fins i tot amb la caiguda del mur semblava que s’havien fet amos absoluts. Necessitaven un altre enemic per justificar-se. I el trobaren en el terrorisme de base musulmana.

Després de l’atemptat de les torres bessones l’imperi, dirigit pels falcons, s’embarcà perillosament a l’Irac. I ens mobilitzàrem amb força contra aquesta altra guerra, a la qual ara també els americans s'hi oposen.

Un altre factor d’antipatia és el malbaratament dels recursos ecològics. Fins no fa gaire els USA passaven olímpicament de complir els acords de Kyoto. Per a escàndol dels europeus eren els rics americans els que destruïen majorment el planeta. Per sort alguna cosa s’està capgirant en aquest aspecte.

Els Estats Units, per altra banda, han estat aclamats pels països de l’Est que amb el seu suport s’han tret de sobre la bota dels soviètics, o per les petites nacions europees que han aconseguit la independència. Val a dir que si algun dia Catalunya aspira a ser independent necessitarà el suport americà, valdrà la pena per tant acostar-nos-hi.

A fi de poder ser-nos un referent vàlid, als USA els calia uns dirigents més propers a nosaltres, pel seu contingut social i per una visió més pacifista i ecològica. Aquests dirigents han aparegut, Hillary Clinton i, sobretot, Barack Obama. El segon amb una forta dosi d’integració racial i no subjecte, de moment, a determinats lobbies establerts.

Fóra bo que amb ells el món comencés a respirar millor, sense necessitat de ser, per dignitat, antiamericans.

L'euro guanya el dòllar

Deia Josep Pla que per a que “el país” funcioni cal que la pesseta sigui forta i que hi hagi la Guàrdia Civil. Pla veuria d’aquesta forma esquemàtica la clau del funcionament de l’economia i la disciplina social. Deixant de banda la Guàrdia Civil, que serà objecte d’una altra entrada, em centraré en la moneda.

Catalunya, com a estat sobirà, fabricà moneda pròpia amb les seves seques, i de forma exclusiva, fins el malaurat 1714. Des d’aleshores hagué de regir-se, de grat o per força, amb la moneda espanyola (malgrat que la pesseta com el seu nom ho testimonia era una moneda d’origen català).

El XIX hi hagué la constant lluita entre proteccionistes i lliurecanvistes, entre industrials i comercials. Els segons partidaris d’una moneda menys forta. Durant el XX la pesseta, una moneda feble en el context internacional, maldà per mantenir la paritat amb l’or en difícils conjuntures com els períodes inflacionistes de la guerra i la postguerra.

Nixon, necessitat de diners per al Vietnam, trencà la paritat dòllar-or i la vàlua dels bitllets començà a dependre exclusivament de la confiança..."confiança en déu” tal com s’imprimí al paper moneda americà. I tothom seguí des d’aleshores el mateix camí.

Després d’entrar al Mercat Comú , que ha estat tot un èxit econòmic, participàrem el 2002 en l’adopció de l’euro, amb una paritat de 166,7 pessetes. Des d’aleshores l’economia ha crescut força , però els preus dels productes bàsics (esperonats per la forta demanda internacional de la Xina i els països emergents ) no han parat de pujar.

A hores d’ara el nostre país és quasi tan car com USA o qualsevol altre país europeu . L’euro, que va començar canviant paritàriament amb el dòllar, a hores d’ara ja val més del 50% (un €, 1,56 dòllars). Ara podem viatjar molt millor a USA, podem comprar el petroli a preus alts però moderats si tenim en compte que en origen s’ha triplicat i , també, adquirir productes asiàtics que tenen com a patró la moneda americana...
Però ens és molt i molt difícil exportar, element bàsic en un món globalitzat.

La moneda europea pot morir d’èxit en països amb fort dèficit en la balança de pagaments, entre els quals els Països Catalans i l'estat espanyol, perquè estan comprant molt i els és difícil exportar. Alguns experts recomanarien baixar els tipus d’interès europeus. Alemanya, que lidera la zona euro, no està per la labor.

El debat, doncs, està servit.

Impressions del Museu de Montserrat

Ahir amb la família vaig visitar el Museu de Montserrat. L’excusa, la bona excusa, era veure l’exposició dels cartells de guerra i veure també la remodelació de tot el museu.El dia no era esplèndid, estava una mica emboirat, però no feia fred. Pujant per la carretera de Monistrol el paisatge és senzillament bell i impressionant. Les altes roques conglomerades inviten a pujar a un lloc màgic, segons com, encantat.

Només arribar optem per entrar al museu. La recepció ha guanyat molt, és força espaiosa i amb diferents serveis d’informació.

La col·lecció del Museu de Montserrat sempre m’ha agradat. La selecció d’artistes és especial, delicada. De seguida un Caravaggio. Després un Fortuny, El Venedor, detallista, impressionista, etnològic. Em detinc especialment davant de Joaquim Vayreda i em recreo amb Primavera. Tons preciosos de flors blanques i rosades envoltats del màgic i humit verd olotí completat per reflexos d’aigua.

Russinyol, el bohemi inquiet, té penjat el magnífic quadre El pati blau, atmosfera neta, espai mediterrani i una corda que cau serpentejant. Finalment em trobo amb Ramon Casas, dibuixant i pintor pel qual, ho confesso, tinc especial predilecció. L’hora del bany, Autoretrat… i especialment L’absenta. La figura femenina se'ns presenta asseguda en una petita taula de bar davant un vas d’absenta i portant amb delicadesa en una mà el cigar. Tot el cos caigut conforma un gest melancònic, i un pèl abatut. Predomina el color vermell del vestit però centra el tema la mirada somiadora de la noia. Una figura atraient i transportadora. També em plau el quadre Pobre vailet de Nonell que inspira una dolça tendresa cap a la figura del noi, em recorda el noiet que acompanya Charles Chaplin.

Deixo injustament per una altra ocasió d’altres artistes modernistes, noucentistes o fins i tot mostres de Mir, Picasso, Miró o Dalí ( amb el quasi cubista El mariner).

L’exposició de cartells de la Guerra Civil és magnifica i important. Penso que tornaré a veure-la abans que finalitzi el mes d’agost. Es fa evident el record de Carles Fontseré ara que ens ha deixat sense recuperar part de les seves obres. Cartells de Socors Roig, de la FAI-CNT, del PSU, del POUM o de la Generalitat. La força dels músculs dels soldats i dels camperorls, el dramatisme de les escenes i els impactes visuals impregnen les nostres retines. Destaca la imatge de l’espardenya aixafant l’esvàstica o El més petit de tots portant ingènuament la senyera. I el lema d’un cartell que anuncia l’exposició “Defensar Madrid és defensar Catalunya” cert en la seva època, i tan irònic amb els ulls d’ara.

La guerra de l'aigua

Les terres del nord de Lleida s’han aixecat per la suposada captació d’aigua del Segre al Llobregat, els gironins volen impedir el transvasament d’aigua del Ter cap a Barcelona, i al mateix temps les comarques de Tarragona volen defensar els seus pous. Així doncs les comarques s’han revoltat contra les necessitats imperioses d’aigua de l’àrea metropolitana de Barcelona.

El problema de l’aigua que ja el crèiem superat, i unit als països subdesenvolupats d’ Àfrica o als països àrids de l’Orient mitjà, se’ns presenta ara en tota la seva cruesa a les nostres latituds.

Val a dir que des dels anys 80 les terres de la costa ( d’on sóc originari) tenen un problema greu de nitrats i de salinització. Els pous amb motor van haver de fer-se cada cop més profunds, i, finalment, s’ha obligat amb bon criteri a estendre el reg pel sistema del goteig. Ara, però, la sequera amenaça també les terres de l’interior.

Cada any hem posat, però, més i més gent a viure en aquest tros de terra. Els Països Catalans, amb quasi 12 milions d’habitants, reben més de 25 milions de turistes cada any. Els darrers 10 anys hem crescut amb la immigració més d'un 17%, gairebé dos milions de persones. Tota aquesta pressió ha creat unes necessitats molt superiors a les que teníem abans i en un país poc preparat.

Què se n’ha fet els darrers 20 anys per prevenir aquest problema? És evident que massa poc. Alguns que s’omplen la boca en defensa del país haurien de respondre amb fets concrets.

Que ara l’administració hagi de transportar aigua en vaixells cisterna des d’Almeria, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Si l’administració ha de preveure les necessitats del poble, val a dir que amb l’aigua no ha estat per la labor. Amb totes les cauteles ambientals que cal tenir en compte, cal fer constar que no s’han construït les necessàries plantes dessalinitzadores. El transvasament del Roine ( l’únic transvasament factible i sostenible) encara és “en fase d’estudi” i l’estat sempre s’ha oposat a finançar-lo. I el que és més greu, no s’ha desplegat un sistema sostenible de consum d’aigua ( tipologia de jardins, sistema de regs, control eficient de la distribució, processos industrials de baix consum,…).

Als Països Catalans hi ha poc petroli, gairebé no tenim ferro ni carbó, i ara és fa evident la mancança del be natural més preuat de tots, l'aigua. Els particulars que ja estem racionalitzant el seu ús ... ens hem d'enfrontar per l'aigua per culpa d'una administració poc seriosa?

L'aposta de Carretero

La setmana passada fou molt dura per a la gent que som d’Esquerra. En primer lloc calia assumir els negatius resultats electorals. Com dèiem al post Rectificar el tret, l’electorat havia castigat Esquerra restant a casa o donant un escàs suport a una manera de fer les coses.

Quaranta-vuit hores després d’obrir les urnes, encara es va empitjorar la situació. La sortida sobtada de Puigcercós del Govern era vista com a tardana i massa condicionada per objectius personals. La resposta de Carod fou de mal gust i carregada d’aspror. Val a dir que entre l’equip del president i del secretari general en cap moment s’han confrontat fins ara idees ni estratègies diferents per tal d’enfortir el projecte del partit. Està prevalent en excés, diguem-ho clar, la batalla personal.

Per això era important saber què diria el doctor Joan Carretero, dirigent de reagrupament.cat, un sector ben diferenciat de la direcció. He tingut l’oportunitat d’acompanyar-lo, amb uns companys de Manresa, al Col·legi de periodistes, on ahir va fer la roda de premsa de presentació de candidatura. I he vist un Carretero en plena forma, conscient del moment històric que li pertocava.

L’exconseller de Governació durant quatre mesos havia guardat estricte silenci a fi de no distorsionar les eleccions generals. Quan ha intervingut ha exposat, amb veu clara i pausada, que Reagrupament.cat presentarà al Congrés d’ERC de juny una candidatura oberta i integradora, i que per la seva banda està disponible per tal d’encapçalar-la.

Davant la insistència dels periodistes apuntà que calia confrontar els models d’organització a fi d’evitar la perpetuació dels càrrecs orgànics i que aposta decididament per fer primàries davant d’eleccions. Pel que fa a la permanència del govern tripartit, afirmà amb cautela que no cal precipitar una nova convocatòria electoral, però caldrà ser exigents a la reacció del govern davant la possible sentència negativa del Tribunal Constitucional o si el nostre govern, amb un PSC enfortit, es conforma amb un acord econòmic a la baixa.

L’exalcalde de Puigcerdà també reflectí que al seu parer no assumir responsabilitats davant del fracàs electoral representa una anomalia històrica , perquè el principi ètic ha de presidir totes les actuacions d’ERC. D’igual manera recalcà la necessitat de ser seriosos en l’acció de govern i ferms en la defensa del nostre ideari.

Així doncs i pel que sembla per a Carretero com per a Cèsar quan passà el Rubicó, alea iacta est. Ha estat una roda de premsa important a la qual vull afegir que la sort ens acompanyi una mica a tots en aquest decisiu debat de renovació d’ERC.

Genocidi cultural al Tibet

Ningú no ho vol escoltar, però estem assistint a un altre gran genocidi cultural. El Tibet, ocupat des del 49, resisteix com pot l’expansionisme xinès. El seu govern legítim va haver d’exiliar-se ja el 59, i des d’aleshores resideix a l’Índia.

Diuen les cròniques que la repressió, davant les contínues manifestacions a Lhasa, està essent molt forta i que ja s’han produït gairebé 80 morts.

Sembla ser que el gegant xinès, clau en l’economia mundial, és incapaç de democratitzar-se. Han passat gairebé 20 anys de la revolta de la plaça de Tiananmen i tot resta igual. És de calaix, per tant, que si no respecta els drets humans del seu poble, molt menys pot respectar els drets, costums i lleis d’un poble “exterior” i diferent com ho és el tibetà.

El poble tibetà ha tingut moltes dificultats per preservar els seus trets nacionals. Ja als anys 60, la repressió de la Revolució cultural cremà més de 6.000 monestirs. El desenvolupament agressiu portat pel règim colonial ha fet que perillin a hores d’ara el 70% dels boscos i que abundin els dipòsits de residus nuclears. Ara la pressió exercida per l’estat i la constant immigració de xinesos, que gairebé arriba al 50%, està desnaturalitzant expressament aquest poble.

En un any de jocs olímpics la Xina i el poble tibetà són a l’aparador. De consumar-se la brutal repressió contra l’antic poble monacal, es demostraria la incapacitat de mantenir el diàleg per part del sistema comunista xinès i deslegitimaria en gran manera els amfitrions de l’esdeveniment olímpic internacional. Una llàstima.

Occident no hauria de tancar els ulls. Malgrat els importants interessos econòmics que suposa la Xina, hauria de fer respectar el dret del poble tibetà a la seva lliure determinació. En el dia d’avui la Casa de Tibet ha convocat una manifestació davant el consulat Xinès. Trobo que se l’hauria d'escoltar i fer costat.

Òmnium es renova

Fa uns dies hi ha hagut canvis a Òmnium del Bages. La bona amiga Delfina Corzan ha deixat pas a la presidència a Jaume Puig, un veterà de la casa.

És necessari agrair a la Delfina el bon saber fer i el constant treball per la llengua i la cultura a la nostra ciutat i comarca. Amb ella he anat coincidint en diverses facetes. Fa un temps com a corrector de les proves de nivell C, i més tard ella dintre d'una entitat esportiva i jo com a regidor d’esports. Em consta que fins i tot a la revista “Pilota de set,” òrgan del Club de Tennis de Manresa, la Delfina desplegà la seva vocació de difusora incansable de la llengua.

M’ha fet gràcia saber que com a vicepresident el Jaume comptarà amb l’escriptor Llorenç Capdevila del qual he pogut gaudir de la novel·la Serrallonga, l’últim bandoler.

I encara m’ha agradat més que s’incorporessin a l’equip dos amics molt personals amb els quals debatem del cel i la terra en els diversos sopars que organitzem a tort i a dret. Em refereixo al professor de filosofia i escriptor de Calders, Lluís Cerarols, i al batallador fill de Camps, professor d’Història a Navàs i president d'Amics de la UNESCO, Josep Maria Vila. Dos autèntics homes de país que poden aportar molta feina si s’ho proposen en un equip que compta entre altres amb incombustibles com Jordi Estrada, Marta Torra o Joan Vilamala.

Més enllà del paper dels partits polítics, la nació catalana necessita entitats que la defensin i que vigoritzin el seu patrimoni cultural. Òmnium respon a aquesta necessitat. A la transició es pensava que potser no faria falta que durés gaire. No ha estat així. En un món complex com el nostre cal autèntiques campanyes de sensibilització, valentes estratègies de difusió i d’integració si volem fer perviure la nostra cultura i la nostra llengua.

Una de les batalles més interessants s'estableix en la implantació de la nostra llengua en la catosfera, implantació que avui per avui està en plena consolidació a nivell europeu. És un front que aprofitant la bona engegada del domni .cat cal seguir impulsant.

Òmnium, després de la renovació soferta fa cinc anys, a la qual vaig tenir l’oportunitat de contribuir, exerceix des de la societat civil un paper central en el debat del nostre esdevenir com a poble.

Rectificar el tret

Una cosa és evident, l’electorat ha barrat el pas a la dreta espanyola. Davant de la previsible pujada del PP, ha concentrat el vot en el PSOE. D’aquesta manera han guanyat els dos partits estatals, les dues grans maquinàries espanyolistes. Tots dos van saber fabricar una falsa bipolarització que ha arrasat altres opcions menors. Aviat veurem els fruits ben magres d’aquesta tenalla bipolar per Catalunya.

A casa nostra això ha significat una forta davallada per Esquerra. ERC ha perdut gairebé el 60% del seu electorat, dels 650.000 vots que tenia només n'ha pogut retenir uns 296.000, i de 8 escons ha passat a tenir-ne només 3.

No ha estat un descens suau. Aquest cop la clatellada ha estat tan forta que no s'ha pogut dissimular. La direcció ha reconegut, per tant, que molts catalanistes han vist en el PSC una opció “més útil”, que una bona part del seus votants s’han quedat a casa davant del desengany general o fins i tot disconformes amb la seva línia política.

Per tot això, caldrà fer un debat serè. I tant. Debat, però, que no pot demorar-se. El debat de la Conferència Nacional del passat octubre ja apuntà per on havien d’anar els trets. Més autenticitat en els plantejaments, més democràcia interna, més ambició nacional i més fermesa davant l’acomodació en el poder.

Els factors externs han ajudat en la davallada, és evident. Els factors interns, però, han estat decisius. Malgrat que presentàvem un candidat de consens, malgrat que no hi ha hagut veus dissonants en la campanya, el problema de manca de credibilitat estava ja estès. No voler admetre-ho ens ha portat a aquests resultats. En cap moment es va fer una lectura realista dels escassos suports rebuts a les municipals, i des d'aleshores ben poc s'ha modificat que pogués fer un gir positiu en l’apreciació del partit.

Al seu dia s’optà per una organització cada cop més burocràtica, mancada de frescor i allunyada de moltes sensibilitats. Sembla ser que l’electorat ha dit que per a partits d’aquesta mena ja tenim els de tota la vida.

Potser ja és l’hora indefugible de mirar com fer la renovació, de persones i d’idees, de mètodes i procediments. És l’hora de crear unes noves il·lusions sobre unes noves bases. Perquè Catalunya i els ideals republicans de l’indepentisme democràtic així ho reclamen.

Reflexionant Mercè Rodoreda

Avui jornada de reflexió. Malauradament també reflexió sobre la violència. Sobre el brutal cop d’ETA exercit en la persona d’un exregidor a Mondragon. Reflexió per tant, sobre el sentit del vot de demà, amb la incògnita de saber si s’actuarà de forma irracional per l’atemptat o de forma serena defensant les distintes opcions. Per la meva part mantindré la meva opció independentista democràtica.

Reflexió a més a més, avui 8 de març, sobre el paper de la dona, sobre el seu rol social, la seva importància clau sovint tan manipulada o distorsionada.

En un dia així he participat al Casino en la lectura pública d’una obra de Mercè Rodoreda en ocasió del seu centenari. La Plaça de Diamant és un llibre especialment indicat per aquesta dinàmica perquè és un text representatiu del que considerem escriptura parlada. I és que Rodoreda va crear en aquesta obra un estàndard de llengua col·loquial.

En un to confidencial, amb contradiccions, repeticions i expressions senzilles, la Natàlia conta a una suposada confident la seva peripècia vital. De seguida ens adonem de la seva ingenuïtat desolada, del seu món màgic on la infantesa és el seu autèntic refugi-paradís. I com des de la fragilitat ha de superar uns duríssims reptes a vida o mort.

Com una potent imatge Kafkiana, els coloms envaeixen la casa i la intimitat de Natàlia fins ser ella mateixa una encarnació simbòlica del colom en la seva ànsia de volar i elevar-se a un món més clar i esperançat.

La Colometa va lligada a la nostra peripècia personal. Molts la vàrem llegir per primer cop als anys 70 a l’època d’universitaris, en plena època de canvi i de recerca de nous valors. Vàrem identificar-nos en bona part amb els seus personatges populars que es movien de manera inconscient enmig de la tragèdia col·lectiva.

La Barcelona de la república i de la postguerra és el rerafons dramàtic de la Natàlia/ Colometa. La Barcelona vital i esperançada d’inicis dels anys 30, la Barcelona aterrada pels bombardejos i la mort al front dels seus fills i, finalment, la Barcelona mutilada que malda per sobreviure, malgrat tot, sota la dictadura franquista.

Només la solidaritat, ve a dir-nos la Mercè, pot ajudar-nos a passar els pitjors tràngols.

Solidaritat entre sexes i generacions enmig d’una constant de violència i dolor.

Consolidar-se a l'ACB

Aquest diumenge he anat al Nou Congost a veure el Ricoh Manresa. Em sento còmode i ben acompanyat pels diferents membres del club. Han estat quatre anys que com a regidor d’esports de la nostra ciutat he seguit d’una manera especial el primer equip esportiu i hem compartit moltes emocions tant d’alegria com de tristesa.

El partit era especial perquè jugàvem contra el Fuenlabrada. “El Fuenla” va ser el nostre botxí fa dues temporades, la seva victòria a casa nostra va ser determinant per foragitar-nos de l’ACB. Ara, després d’haver perdut fa poc contra el Menorca (al seu pavelló es consumà aquella trista baixada), les coses es podien tòrcer molt si no es guanyava. Perquè tot i que l’equip venia jugant bé, els resultats últimament no havien estat òptims.

El partit ha estat vibrant i ple d’emoció. S’ha lluitat de cap a cap. El Manresa ha tingut com a bastió els “americans de casa”, el Rafa Martínez i el Guillem Rubio. Amb aquests dos nois extraordinaris fent de motor i la resta de l’equip aportant qualitat, no es podia fallar. El Fuenlabrada, però, necessitat dels punts tant com nosaltres, ha estat a punt de remuntar a l’últim quart. Finalment els darrers quatre minuts ens hem imposat amb claredat. Sembla que la permanència, a falta de tres victòries, és abastable.

El Ricoh a Manresa és molt més que un equip esportiu. Ens dóna una gran projecció com a ciutat i ens arrenglera amb poblacions de l’estat més potents que la nostra. Val a dir que és un equip ben representatiu de l’important bàsquet català, que porta gairebé 1100 partits a l’ACB, i que és el sisè equip que més ha jugat en aquesta competició.

La base de l’entitat és el sòlid joc col·lectiu que sempre ha intentat desplegar i la qualitat de l’equip humà que ha configurat sovint la seva història. Per això essent l’equip que normalment ha tingut menys pressupost, s’ha mantingut a dalt com gairebé un més dels grans.

A hores d’ara, però, els problemes econòmics no s’han acabat. Després de l’èxit esportiu de la temporada passada, quan es guanyà la lliga i es tornà a l’ACB, ara cal consolidar la permanència cercant suports entre els agents del Bages i recabant també el de les institucions esportives catalanes.