dimecres, 30 d’abril de 2008

Final de lliga agredolç




Afortunadament per als de Manresa el Ricoh serà un altre cop equip ACB. Malgrat que ens va fer patir en l´ últim quart davant del Lleó. Finalment, el Rafa va anotar diversos triples i la festa encara va ésser més emocionant. Vaig tenir ocasió de celebrar-ho amb Enric Piquet, el president de la Federació Catalana de Bàsquet. Un home elegant i entranyable, el qual ha rebut fa pocs dies la Creu de Sant Jordi per la seva gran tasca. Vaig felicitar el Vives i part de la junta del club. També alguns jugadors (Asselin Diego,...) i finalment l’entrenador, Jaume Ponsarnau . L’humil Ponsarnau, “només un treballador de la casa” com encara em remarcà aquell vespre, després del partit, és l’autèntic artífex de la remuntada de l’any passat i de consolidar l’equip a l’ACB enguany.

Caldrà esperar un miracle un altre cop perquè una ciutat que no és “capital de província” pugui seguir gaudint d'un equip de bàsquet ACB, tot i tenir el pressupost més baix de la lliga. Tant la gran afició com el bon nivell tècnic s’ho mereixen.

El futbol presenta tot un altre panorama. L’últim partit davant l’Europa, en què vaig poder acompanyar el seu nou president, va ser tot un poema. El Manresa ha perdut ja la categoria de 3ª divisió. I és que es va estirar més el braç que la màniga en plena pretemporada , i la insuficiència econòmica ha creat un autèntic mar de fons. Es pensava comptar amb una forta subvenció de la immobiliària URBASA a canvi de permisos d’inversió al Congost. El canvi de regidoria posà impossible un acord que ja es veia difícil. A hores d’ara assistim a un fracàs econòmic i esportiu ja anunciat. Cal esperar que es faci bé la feina en els equips de base i que, poc a poc, tornin els èxits esportius al primer equip.

Finalment el Barça ha perdut tots els papers. A hores d’ara està immers en una pregona crisi esportiva i social. I, a més, es troba en una veritable crisi d’identitat. Tothom ha pogut comprovar-ho últimament i de forma ja definitiva al camp del Santiago Bernabeu. Tal vegada Pep Guardiola pugui fer quelcom. Però hi ha sospites fonamentades que la disbauxa i la irresponsabilitat cal trobar-les no sols en alguns jugadors, abans emblemàtics, sinó també en la pròpia junta directiva. De no haver-hi canvis, doncs, difícilment se’n sortirà.

I és que l’esport de nivell necessita força recursos econòmics, però no és res sense projectes sòlids portats per equips humans que, a més de passió, incorporin un bon saber fer.

Rectificar és de savis










Diuen que rectificar és de savis. El nou avantprojecte de l’esperada Llei Catalana d’ Educació significa tota una rectificació de l’esborrany que es va presentar a inicis d’any. I és que la vaga de més d’un cinquanta per cent del professorat ha servit de quelcom.

De moment es retira el que era l’amenaça principal, obrir les portes a la privatització de l’ensenyament públic.

Per altra banda incorpora sensibles millores. En primer lloc torna a parlar d’instituts i d’escoles, tal com s’havia d’haver dit sempre. La nova redacció significa enfortir el català com a llengua vehicular en tot l’ aprenentatge, perquè la llei no havia de ser sols catalana sinó apostar clarament pel català.

Afronta per primera vegada el tema de la immigració a fi de no seguir impulsant la formació de guetos. Tots els centres, públics i privats, es veuran implicats en la seva redistribució. Així hi haurà eines per evitar que a Manresa, per exemple, hi hagi dues escoles amb més del 70% de població immigrada quan els seus barris respectius no arriben al 50%. Al nostre programa municipal d’ ERC, del qual vaig ser un altre cop redactor, ja denunciàvem aquesta disfunció social. Cal exigir que es pugui corregir aviat.

L’avantprojecte reforça l’aposta per l’autonomia de recursos i gestió centres. Només uns centres que puguin incidir en la seva plantilla, en el seu currículum i en la seva capacitat de generar recursos, pot ser un centre amb capacitat de generar projectes propis.

Un tema polèmic serà el reforç de l’ autoritat de les direccions. A mi em sembla clar. Cal tenir lideratge respecte a les famílies, els alumnes i el conjunt del professorat. Difícilment avançarem si l’autoritat i el lideratge no són reconeguts per tothom, també per l’administració.

D’igual manera comença a posar clar l’autoritat del professor, i el suport que ha de rebre per part de l’administració. També reforça la seva formació, element essencial per fer un bon treball i la seva posterior dignificació com a professional. Així es podrà exigir-li les dures responsabilitats que ha d’afrontar.

En definitiva intenta descansar no només amb l’equitat, com fins ara amb la reforma, sinó també, i ja era hora d'esmenar l'error, amb lels valors de l'esforç i el suport a l’excel·lència.

Més enllà d’aquestes qüestions, vull apuntar dues idees. No m’agrada el nou batxillerat, que s'està cuinant, on es redueixen les matèries d’humanitats (entre elles el català i la història).

Per altra banda anem molt endarrerits en noves escoles. Un exemple clar és Manresa, on s’incompleixen els terminis per la nova escola a Valldaura i per la remodelació del Lluís de Peguera. Fins quan? Dissortadament un altre cop la manca de bona gestió i els dèficits clamorosos del finançament

dissabte, 26 d’abril de 2008

Quan el mal ve d'Almansa


Felip V cap per avall
a Xàtiva.



Quan el mal ve d’ Almansa a tots alcança. Aquesta dita, molt popular entre els valencians, cobrà per a mi tot el seu significat quan vaig descobrir allò que realment ens volia dir. I ens volia dir que l'estat de la nostra nació era conseqüència d’aquella desfeta. És a dir , amb aquell desgraciat enfrontament, s’iniciava la derrota de les distintes parts de la nació enquadrada en la confederació catalanoaragonesa per tal de restar com a províncias assimilables de Castella.

La història dels PPCC sovint ens ha estat silenciada quan no ben amagada. No se’ns va explicar que teníem un règim de plena independència en lleis civils, fiscalitat, justícia, moneda o exèrcit. Només restàvem lligats a l’estat espanyol per la figura del rei. El mateix monarca havia de demanar permís per poder entrar el seu exèrcit.

Es vivia en el que avui diríem un estat de tall "confederal" i amb un reconeixement ple de la plurinacionalitat, dintre de les característiques de l’època.

La cultura uniformista , provinent de França, arrelà a Castella. Després d’un primer intent portat pel Comte-duc d'Olivares que causà la revolta dels segadors en el conegut Corpus de Sang, aquell esperit assimilador i annexionista tingué l’oportunitat d’implantar-se amb la Guerra de Successió. El 1707 les tropes francoespanyoles guanyaren la coalició en què es trobaven els nostres conciutadans a Almansa, una petita població de la Manxa. A partir d’aquí l’escenari de la guerra es traslladà al Principat i set anys després capitulava Barcelona. Des d’aleshores no restà ni rastre del nostre autogovern. Des de llavors la nostra nació ha hagut de passar un llarg calvari per tal de refer-se.

Ahir era el 25 d’abril i és commemorava el 301 anys d’aquesta data tan essencial a la nostra història. Avui a Alacant es farà un important acte d’afirmació del nostre poble. Una batalla actual que centrarà l’acte serà el manteniment dels repetidors de TV3. Aquest canal de comunicació, tot i que millorable, ens permet estar en contacte amb les terres del sud. Val a dir que serà difícil que ens en sortim perquè la major part de la classe política no hi ajuda.

Ara bufa un altre fort vent d'Almansa, però els valencians, que pateixen el mateix escanyament econòmic que el Principat i les Illes, comencen a fer front comú per una millora del finançament, l'altra batalla dels nostres dies. Perquè en el fons tots els Països Catalans patim una realitat injusta respecte a l'estat. Només anant junts, com cantà Al tall, a la mateixa Almansa l'any passat, malgrat tot viurem , per damunt de tot viurem.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Vicenç Comas, la feina ben feta


No podia faltar a l’homenatge de Vicenç Comas, del qual avui el Regió7 publica una sucosa entrevista. Comas és el referent de la ràdio esportiva a casa nostra i presentador de tants i tants esdeveniments socials a la capital del Bages.

Amb ell, el Ton de La Salle, el Martínez ,el Nasi Ribas, el Prunés i el Xano, presents al sopar, vàrem compartir 4 edicions de la Nit de l’esportista de Manresa. Com a president del jurat m’agradava escoltar la seva opinió sempre ponderada, sempre equilibrada, amb un gran coneixement de causa.

A la Nit de l’any passat el Vicens volgué dedicar-me unes paraules a mode de comiat. Les guardo molt profundament,... moltes gràcies.

A l’acte hi havia força representants del món de l’esport. Els regidors d’esports dels últims 13 anys, l’empresa Taelus que comanda Ràdio Manresa i Canal Taronja, les entitats esportives i representants de la premsa, organitzadors de la trobada.

En arribar em vaig trobar tot de cares conegudes amb les quals hem treballat intensament. I se’ls veia feliços perquè els unia aquesta figura que a través de la ràdio i amb les seves col·laboracions encara relliga gran part d’aquest món.

Vaig intercanviar la salutació amb el Gaspar, company de fatigues en la construcció de piscines i amb el Vives, president del Ricoh, equip que avui té un partit vital contra el Múrcia a fi d’assegurar la permanència a l’ACB. Després de saludar el Club de Tir i el Centre Excursionista, vaig parlar amb els ciclistes de la Penya Ciclista Bonavista i d’Esport Manresà i em plantejaren les dificultats per aconseguir esponsorització a causa de la crisi econòmica. Els amics de La Penya Blaugrana, per altra banda, se’ls veia preocupats per totes les penalitats del Barça.

En un altre moment vaig conversar amb l’anterior president del CE Manresa, M. Sànchez i també amb l’actual, i ens emplaçàrem per tal de parlar del futur de l’entitat . Una entitat que malgrat tenir renovat l’equipament i comptar amb més jugadors que mai, presenta un greu dèficit fruit de circumstàncies molt especials.

I finalment vaig poder canviar impressions amb la Mercè Rosich, molt esperançada amb la remodelació de l’estadi d’atletisme i amb la participació de les escoles.

L’acte havia de servir també per fer una reflexió del periodisme esportiu. Els periodistes tenen una gran funció com a difusors de l’esport en totes les seves facetes. De vegades, però, també poden exagerar i elevar en excés un equip o un campió, la qual cosa deriva sovint en una estrepitosa caiguda.

El periodisme esportiu no pot ser ni groc ni improvisat. Crec que cal preparar millor el joves periodistes per tal de poder treure-li més suc a la informació. Tal com ho fan una bona part dels actuals professionals i tal com ho va saber fer en Vicenç Comas.

dimecres, 16 d’abril de 2008

Oportunitats perdudes









Els canvis introduïts per Zapatero al nou govern de l’estat espanyol són de poc nivell i marquen un perfil baix . S’insisteix en la innovació i la recerca, ja poc creïbles després dels anys anteriors, i s’han elegit solucions personals frívoles en diferents ministeris sense cap projecte seriós de programa.

Un observador mínimament imparcial diria que una vegada més ha perdut Catalunya. Els dos ministres catalans no han obtingut cap cartera que pugui refer el desequilibri d’inversions cap al nostre país. Malgrat que el PSC anhelava la cartera de foment, a fi de poder governar Catalunya amb més marge, aquest ministeri ha tornat a parar als barons d’Andalusia, concretament a la conegudísssima i ja reprovada Magdalena Àlvarez. Les altres carteres on es planifica i es distribueixen els recursos econòmics- indústria, economia- seran portades per equips sense cap visió perifèrica..

Des d’Economia Solbes intentarà solucionar la crisi amb receptes de Keynes. És a dir, amb la inversió pública. No està malament, si aquesta no segueix fent-se de forma radial i comença d’una vegada a projectar-se allà on realment pot ser productiva, o sigui l’arc mediterrani. Perquè si les decisions d'Economia fossin lògiques, els greus problemes ferroviaris, portuaris i de vols transatlàntics de Catalunya haurien d’ haver-se resolt ja fa temps. Si continua invertint-se tal com està previst a àrees concèntiques de Madrid o malbaratant diners allà on no hi ha projectes productius, no servirà de res la injecció promesa de 10.000 milions d’euros.

Ja veurem d’aquí uns mesos què en queda de la publicació de les balances fiscals i de la propera negociació econòmica que preveu l’estatut. Vist el menysteniment que ha mostrat Zapatero pels seus votants catalans ( que al cap i a la fi l’han fet president ) cal tenir-li més por que a una pedregada.

Per altra banda el tripartit desprofita una altra oportunitat de refer-se com a govern. A la impotència de no poder fer front a la crisi d’infraestructures, de comunicacions o electricitat, se li ha ajuntat la mala gestió de la crisi de l’aigua. Després d’actuar amb nocturnitat amb el transvasament del Segre, ha estat una vegada més el govern central qui ha fet allò que li ha donat la gana. Més enllà de tenir o no tenir raó, el nostre govern ha sofert una darrera humiliació per part de Madrid. El PSC i IC han hagut d' embeinar les seves estranyes decisions.

Mentrestant Esquerra ha restat desapercebuda. Mentre dirigents del territori ( a Lleida, Girona o a les Terres de l’Ebre) han reaccionat de seguida, els nostres representants al Govern han callat en un mutisme clamorós. I fins i tot el secretari general, ara que tampoc no hi és al govern, no ha piulat ni poc ni molt. L’únic lloc on he vist el partit raccionar és a l’acte de suport que férem a Carretero diumenge passat a Manresa, on diversos membres de reagrupament.cat vàrem criticar la manca de visió d’equilibri territorial del nostre Govern.

Cada dia és més necessària una reacció important de la nostra societat si no volem perdre totes les oportunitats.

dissabte, 12 d’abril de 2008

L'ànima de la vall


Per fi estava plovent i això ja era un bon senyal. La sala del Centre Cultural El Casino era plena de gom a gom. No li va faltar públic al Lluís. Més de 80 persones ens arremolinàrem al seu entorn en l’acte de presentació del seu segon llibre L’Ànima de la vall . Feia goig veure tants i tants amics de la cultura, amb els quals hem tingut tantes experiències personals, a la mateixa sala. La veritat és que era un gran dia de festa.

Qui té padrins el bategen. El bon amic i excel·lent escriptor del Bages Lluis Cererols va ser batejat, per segona vegada, amb tots els honors, per dos grans padrins: el Lluis Calderer i mossèn Josep Ruaix. Dos autèntics pesos pesants de la cultura de casa nostra que van ser presentats per Jaume Puig, el flamant president de l’ Òmnium –Bages.

Josep Ruaix, tot un clàssic de la divulgació pedagògica del català, ens recordà les paraules d’ Espriu a Inici de càntic al temple: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa.” En definitiva, l’alt valor de la paraula. Destacà la recerca del patrimoni lingüístic del Moianès per part del Cererols, amb paraules com recebre i expressions verbals d’una gran riquesa. Destacava el passatge de la troballa de la llenega , vaig descobrir dues llenegues d'amples barrets bruns,…I es sincerà en apuntar, amb cert neguit, que no tenia la mateixa capacitat de fabular històries.

Lluís, Lluís Calderer, tot un referent en poesia i crítica literària, centrà la seva presentació en com reaccionem davant dels canvis. Hi ha qui es refugia en el passat, el que sols veu virtuts en el present i el que reflexiona els pros i els contres. Destacà la importància de dignitat de la paraula. Paraula al redós d’una ànima, com recolliria tot citant Mercè Rodoreda.

El Lluís Cererols, al seu torn, manifestà que havia fet la història que havia volgut fer i que potser la novel·la arribi a ser un mitjà més adient que la filosofia per entendre o copsar el món. I això venint d’un filòsof sona a una confessió una mica dolorosa.

Del llibre en qüestió ja havíem debatut a Sant Sadurní d’Anoia, en una sortida que férem en el seu 50è aniversari, amb la complicitat de la Dolors Font. Sí, Lluís, tens raó. malgrat tot cal recuperar la mirada romàntica de les coses, del paisatge.

La festa acabà, com a bons mediterranis, en un sopar. I allà ens conjuràrem de visitar la Vall de Marfà, a prop de Calders, autèntic escenari de referència de L’ànima de la vall.

Cal encoratjar els creadors, aquells que inverteixen en la l’art com a indagació personal i col·lectiva. El Lluís, doncs. ha de tenir tot el nostre suport.

dimarts, 8 d’abril de 2008

dilluns, 7 d’abril de 2008

Bon teatre a Manresa










Dissabte passat vaig tornar a anar, amb la Carme i unes amistats, al Kursaal. Hi vam veure una gran obra, Carta d’una desconeguda. És a dir, tot un muntatge de pur teatre. En escena es representava el conflicte entre l’amor romàntic i abnegat i la indiferència o la superficialitat de la persona a la qual sovint s'adreça. Cal un reconeixement per al grup d’actrius capitanejades per l’Emma Vilarasau.

Per als manresans i la gent de Bages anar al Kursaal s’ha convertit en una festa. Un ritual que des de fa un any ens aporta dignitat, ens homologa amb la resta de la Catalunya cultural i ens reafirma com a ciutat.

La llarga lluita per un teatre digne va durar força. Tot començà els anys 90 quan es plantejà de recuperar el vell teatre del Kursaal. El moviment adquirí consistència i, l’Ajuntament, una vegada consumada la biblioteca d'El Casino, pogué comprometre’s amb el nou equipament escènic.

L’edifici, construït per l’arquitecte Josep Firmat, presenta una noble façana noucentista i està situat en un lloc privilegiat, al Passeig Pere III. Calia, però, refer-lo del tot. I construir un equipament adequat a l’espectacle escenogràfic actual.

No cal dir que el pressupost final gairebé doblà l’inicialment previst. El company de grup municipal Ramon Fontdevila –dirigent d’ERC i impulsor polític del projecte- sempre ens presentava un augment de costos. Perquè cal advertir que l’ajut exterior no arribà més enllà del 20%.

Molts recursos de la ciutat hagueren d’abocar-se en aquest complex escènic, però esperonava el projecte la gran afició a l’escena que mentrestant s’hi anava creant. Això és comprovava amb l'èxt de públic que rebia la programació teatral que l’associació participativa El Galliner organitzava al vell Conservatori . Manresa passà a ser una de les ciutats catalanes amb més seguidors de l’espectacle teatral.

Per fi inauguràvem el nou equipament el 20 de Febrer del 07. Vaig tenir l’oportunitat, amb nombrosos companys de la cultura i de l’Ajuntament, d'ajudar a presentar els nous espais als gairebé dos mil curiosos que volgueren veure’l en unes visites prèvies.

Des d’aleshores el Kurssal, amb la necessària col·laboració d’El Galliner, no ha parat de programar amb èxit de públic tant a la sala gran com a la petita.

Malgrat determinats desencontres entre l’associació i l’empresa municipal Manresa d’Escena, entorn del concepte de gerència, cal esperar que totes les visions –la participativa i la institucional- tinguin el seu encaix en el reeixit projecte.

El teatre, la dansa, la música i l’escena de Manresa s’ho mereixen.

dissabte, 5 d’abril de 2008

El gran salt de les piscines




Amb Gaspar Ventura, important waterpolista i gerent de les Piscines Municipals, i amb Josep Ribera –vicepresident del Club Natació Manresa-, hem coincidit dimarts passat al nou bar del complex esportiu. Tot just acabava de nedar una mica i d’assaborir els nous espais de welness. De seguida comentem com ha quedat de bé el bar- restaurant. Situat cèntricament sobre l’espai de saunes, des d'on es troba es poden veure les noves piscines, la més propera amb la canalla, al mig la petita amb els “xorrets” d’aigua i més enllà, i plena d'esportistes-nedadors, l’olímpica. A més disposa d’unes pantalles que permetran seguir els partits de waterpolo.

Han estat uns anys intensos de construcció de les noves piscines. Ara causa una enorme satisfacció veure un miler d’usuaris diàriament ben atesos, amb les comoditats modernes i amb tota la garantia de qualitat que es requeria....

No, no fou fàcil aconseguir-ho. Quan vaig iniciar la tasca de regidor d’esports molts no creien possible que ho assoliríem . Amb el gran Lluís Millet com arquitecte , de seguida vàrem veure que el projecte calia ampliar-lo, i que costaria un preu més elevat del que es pensava. La decisió de l’alcalde Jordi Valls i meva, fou ferma, calia continuar endavant.

Les piscines velles eren obsoletes, poc higièniques i, ara ho podem dir, literalment no se sostenien. Però a banda del cost financer hi havia la reticència front a la gestió del Club Natació Manresa per part dels equips tècnics. I és que el club s’havia de modernitzar. No fou fàcil. Calia establir ponts un cop i un altre, ajustar les peces, exigir paràmetres de qualitat de gestió,…

Una peça clau era el plec de clàusules de la nova concessió administrativa. Sortí dens i feixuc. Però era una fórmula que ens permetia que res no petés en dos dies. L’acord, finalment, fou possible. Jordi Codina, el president de l’entitat, signà l’agost del 05 la contribució d’un 50% de la construcció per part del Club, per tal de poder gestionar aquest gran equipament durant 40 anys.

I així el 20 d’abril del 07 s’inaugurava la piscina olímpica, amb un espectacle on simbòlicament participaven esportistes del club i usuaris inscrits als cursets municipals.

De seguida començà a construir-se una piscina exterior, el novembre es completava la segona i tercera piscines interiors, i ara s’ha estrenat la zona de welness i el bar-restaurant,…

Aquest dilluns el club compleix 75 anys d’existència, amb tot un gran full ple de serveis a la natació i el waterpolo, amb Manel Estiarte com a símbol, i havent carregat les piles per a molts anys més. Per celebrar-ho, entre altres, s’ha compromès a organitzar la Nit de l’Esportista.

Enhorabona per tot.

dijous, 3 d’abril de 2008

Memòria històrica a la xarxa


Ahir vaig tenir el goig de trobar-me amb el Quim Aloy (un gran historiador) i el Jordi Estrada (professor i secretari de l’Omnium al Bages) a la Bodega Andaluza. La Bodega Andaluza és un lloc especial. Un punt de trobada de gent variada de Manresa. Hi van des de sectors de l’antiga immigració a sectors de l’àmbit nacional català, com joves dansaires de l’Agrupació Cultural del Bages o polítics d’Esquerra Republicana. Fa uns anys invitàrem els d’Esquerra en Josep-Lluís Carod Rovira (en plena popularitat) i l’Antònio, sempre tan amable, ens rebé amb molt d’afecte.

Després de saludar-nos efusivament, entaulàrem una petita conversa a l’entorn del tema de moda, és a dir, dels diversos corrents d’ERC i del futur congrés. Es notava que estaven expectants i un pèl preocupats. Com tothom que s’estima el país.

De seguida la conversa girà a l’entorn del periodista republicà dels anys 20 i 30, Josep Maria Planes, que apareix a la nova sèrie-documental de TV3, El diari de Pascal. Per Joaquim, i en això coincideixo, la visió que se’ns presenta del personatge és massa frívola i noctàmbula. Val a dir que el Planes fou un celebrat però valent periodista manresà. Conseqüent amb les seves idees, fustigà els reaccionaris espanyols i morí víctima dels pistolers de la FAI.

Joaquim Aloy és tot un referent de la historiografia de la república a Manresa i comarca i el màxim exponent de la recerca de la memòria històrica. Les seves publicacions, conjuntament amb la d’altres estudiosos del Bages, tenen un gran nivell.

Acte seguit em passà una web molt interessant on ha ajuntat les diverses webs parcials que ha anat penjant a la xarxa. I us la presento, http://www.memoria.cat.
En ella trobem, amb un impressionant suport gràfic, elements bàsics, fonamentals, de la història de la nostra ciutat. Web La República a Manresa en un clic(1931-36) , web de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, web Els bombardeigs franquistes a Manresa, Joves i Republicans, i ressenyes de les seves obres a l’entorn dels papers catalans espoliats a l’arxiu de Salamanca.

Finalment, vaig demanar-li quina opinió li mereixia la nova la llei del Govern català entorn a les fosses de les víctimes Guerra Civil. Evidentment molt millor que la del govern espanyol. I em manifestà que l’important no era l’exhumació, sinó el reconeixement de la localització de les víctimes, on els familiars puguin honorar-los. I fins i tot em concretà que cap familiar havia demanat d’exhumar cap resta de la fossa comú militar del cementiri de Manresa. Ara bé, el lloc s'ha adecentat i dignificat.

Val a dir que només superarem la transició quan donem per conclosa la recuperació de la memòria històrica. Com qualsevol país europeu. I, per això, encara ens resta molt.