dijous, 20 de novembre del 2008

Realitats sorprenents


Vivim farcits de notícies que ens sorprenen cada dia. Només mirar la premsa o sentir les ones veiem flocs de veritat mutable i variable

Avui,20-N , encara hi ha milers de plaques i escuts que recorden el feixisme,… i ho veiem tan normal. Tanquen una discoteca que rifava augments de pits. Detenen al màxim dirigent de comandos etarres ( ara, diuen, va de debò). Garzon, que volia fer obrir les foses, ara ja no es considera competent: Franco, doncs, guanya una altra batalla. El Santander que era el millor banc del món fa unes setmanes, ara ha d’ampliar capital…es veu que ja no és tan solvent. No hi ha diners i es gasten milers de milions en art a la cúpula de les Nacions Unides. Fan una vaga els sindicats de professors i no diuen res sobre el restabliment de l’autoritat i el respecte. Augmenten els casos de violència adolescent i masclista i no es fa res per aturar la situació. Bush, el pitjor president dels EUA, s’acomiada per la banda alta convidant a la foto a les vint potències del món… i tots hi van.

La Nissan vol aprofitar l’avinentesa i acomiadar mitja plantilla. Es vol rescatar bancs i empreses i no es passen comptes als culpables de la desfeta. El petroli no para de baixar i les benzineres no abaixen el preu. Sempre hi ha qui guanya amb la crisi: llibres d’ autoajuda, de Carles Marx, venda de marques blanques,…Aconsegueix 400.000 euros en préstcs dels bancs i diu que no els pensa tornar. Disminueixen el consum de benzina, els viatges a l’estranger, l’ús de les autopistes, la compra de cotxes, i també el rebuig de les deixalles. Manquen 200 llicenciats de català al sistema educatiu, i diuen que anem bé. Els mossos es despleguen per tot Catalunya… ara falta experiència i competències. Uns que cremen fotos del rei són absolts i d’altres són penats. Els pirates de la mísera Somàlia atraquen vaixells de guerra i petroliers. Mentre a occident es mor per obesitat, hi ha 800 milions que pateixen gana.

Diuen que diuen. Un tal Mariano Rajoy, del PP, diu que assistir a la desfilada militar és un conyàs… i té raó. La reina diu que és de dretes… i la fan callar. L’ Economist diu que estem obsessionats per la llengua…i ho escriu en anglès, no pas en esperanto. El Bono diu que els del partit són uns f. de piii. i queda enregistrat als micròfons. Diuen que la festa que munten per l’aniversari del germà del papa a la Capilla Sixtina val una burrada. Mentrestant també diuen que al Congo les multinacionals organitzen un genocidi pel control de la materia bàsica de l'electrònica i la informàtica, el coltan.

Al Bages tenen per segur que trobaran gas natural, déu ho vulgui.. El projecte Fàbrica Nova s’endarrereix mig any més… o sigui, fa com sempre. Les noves places públiques de Manresa no agraden ningú… i tothom calla. Hi ha diners per muntar una presó al Bages... i no per a actius que donen projecció com el Ricoh Manresa. Ha hagut d'haver una sentència perquè no es facin els sorollosos balls a la Plaça de l’Institut. Plataforma x Catalunya encara té la barra de presentar el seu sisè candidat al consistori…no cal dir que tampoc no és magrebí. Mentre Caixa Manresa celebra el primer centenari de la remodelació de Sant Benet, a Montserrat moren uns operaris i són rescatats en helicòpter. A la pacífica Manresa un pare pica amb un martell un alumne…i encara vol tenir raó.

I tot mentre la sequera acaba amb les muntanyes plenes de neu i el pantà La Baells ben ple d’aigua.

diumenge, 16 de novembre del 2008

El missatge de Pep Guardiola


No em puc estar de dir que Pep Guardiola s’entrenà de petit a 200 metres de casa meva, al Gimnàstic de Manresa. El noi de Santpedor és tot un símbol de l’esport català, i ara amb el waterpolista manresà, Manel Estiarte, conformen la parella de moda a can Barça.

Amb mestria, el Pep fou el cervell del dream team de l’era Kruyff i, ara, amb mestria està retornant l’esplendor al principal club català. Val a dir que molta gent partidària d’un futbol més primitiu hagués preferit el Mourinho. Malgrat que temia per si el Pep no se’n podia sortir , no era aquest el meu cas.

Passats els mals tràngols de la temporada passada, calien aires nous. El bo de Rikjaard ja no podia endreçar la situació ni gestionar més les diverses problemàtiques del vestidor. Laporta, necessitat d’un revulsiu, apostà pel jove entrenador del Barça B. El vaig veure en directe fa dos anys al camp del Manresa amb motiu del seu centenari. En aquell moment d’eufòria, poc després d’haver aconseguit la Copa d’Europa, no pensava pas que necessitaríem dels seus serveis tan aviat.

Els mèrits actuals del Pep no són pocs. En quatre mesos ha posat el barça en el liderat de la lliga, en bona posició a la Champions i el fa avançar en les eliminatòries de copa.

Més enllà dels resultats, ha rescatat el Barça i ha refundat un equip, ha implantat un mètode de treball i està imposant un discurs metòdic de modèstia i racionalitat. El Barça doncs ha passat de la humiliació a l’esperança, de la frustració a la il·lusió.

El Pep ve a dir-nos que sense treball, disciplina i esforç no s’assoleixen objectius. Ve a demostrar-nos que cal respectar el contrari, que els objectius sempre són a llarg termini i que no s’obtenen amb adulacions i vanaglòries.

Un Barça que ja tenia el talent, havia de conjuntar-lo, i, una vegada compactat, l’havia d’explotar i preservar. Per això més enllà del múscul i el toc de pilota, tan important era l’estat anímic com la dieta, la puntualitat o el ritme de vida. Aquests valors que tan necessitem en la societat, ben harmonitzats, fan que un col·lectiu humà aspiri a l’èxit.

A tots ens han sorprès les reiterades golejades, l’esperit alegre de lluita, el joc directe i desacomplexat. També ens han sorprès les declaracions entenimentades d’ Eto’o, la maduresa de Messi i Iniesta, la gran regularitat de Xavi, Puyol, Márquez i Valdés, l’entrega de tothom i l’ enorme aportació i protagonisme del planter.

Que duri, doncs, per molt temps.

dijous, 6 de novembre del 2008

President electe Obama




És evident que després del desastre de Bush gairebé tot el món se n’ha alegrat del teu triomf, Barak Obama. Un món dividit i tensionat al màxim pel racisme i la incapacitat de diàleg, un món teledirigit en gran part pels designis unilaterals nordamericans, imposats per la força del vostre armament, necessitava un canvi important que li retornés l’esperança.

El món vol veure en tu un altre Kennedy, un altre Martin Luther King , que uneixi els negres amb els blancs, que reconciliï els diferents credos i religions, que aposti per la igualtat entre les distintes classes socials,… No sols Estats Units sinó la resta del món volen veure gestos de saviesa, polítiques de previsió i equilibri, volen paraules d’esperança i comprensió de les diferències.

Un món global com el d’avui en dia no pot desentendre’s de qui governarà els vostres Estats Units. Per això en un món global és bo que hi hagi als Estats Units un president negre que superi la discriminació i els recels racistes.

En un món global és bo que hi hagi un mandatari americà que cregui en la concertació, el consens i la multilateralitat.
En un món global és bo algú que no sigui fanàtic de les religions o que no cregui amb la força cega de les armes. Algú que hagi dit que la invasió de l’Irak va ser un error i que hagi denunciat les tortures de Guantánamo.
En un món global és bo que es cregui en estendre la seguretat social, ajudar els més pobres i potenciar les escoles.
En un món global és bo algú que cregui en el medi ambient i qüestioni la sobreexplotació dels recursos petrolífers.
En un món global, és bo que es coneguin els problemes dels pobles oprimits que lluiten per la seva llibertat.

President electe Obama, saps que al nostre país no és de parla castellana? Saps que a Espanya és més fàcil, si és el cas, ser un president negre que un de català? Què n’opines del dret a l’autodeterminació que recull els principis de l’ONU? S’ha d’aplicar a les nacions europees sense estat que el reclamin?

Com veus els ciutadans catalans d’un món global volem respostes positives a aquestes qüestions. Si és així, podrem corejar amb tu, nova icona del segle XXI, cadascú amb el seu idioma, Yes we can.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Lòpez Tena ja ens té avisats


Al nostre país no tot el protagonisme social és dels partits. Afortunadament afloren veus potents que enriqueixen el debat i ens forneixen arguments que fan sentir-nos més forts. Aquest és el cas de determinats intel·lectuals com Lòpez Tena. Aquest jurista de Sagunt, prop del meu poble, està duent una gran tasca tot divulgant la feixuga realitat a què s’enfronta Catalunya i els PPCC .

L’altre dia a Manresa vingué a dir-nos que Espanya ja ha culminat la seva modernització als anys 90, amb grans aportacions d’Europa i Catalunya . El seu model d’estat ja el té del tot definit i no acceptarà res més enllà d’una simple descentralització administrativa. Res de federalismes, doncs, res de sobiranies compartides.

L’ incisiu López Tena ens anunciava que el Tribunal Constitucional, dominat totalment pel PSOE i el PP, fallarà contra l’ actual estatut el proper mes de gener. De la vigent carta estatutària cauran el concepte de poble català com a subjecte de sobirania, la capacitat de negociació bilateral i les obligacions econòmiques que va contreure l’estat (inversions igual al PIB,…), i finalment també s’esborrarà la igualtat del català respecte a l’espanyol. Què n’ esperàvem sinó?.

Amb l’excusa que no som de fiar, perquè perseguim objectius secessionistes, Catalunya s’haurà de conformar amb un estatut per sota fins i tot de comunitats poc sospitoses com Andalusia o Castella i Lleó. Discrepo amb el Lòpez Tena que va votar sí a aquest estatut. Al seu dia ja es veia que era reduït i que limitava les aspiracions del nostre poble. Aquest estatut no recull el dret a decidir i no s'arma d'una capacitat econòmica suficient. Ara, però, ni tan sols serà allò que prometien els partidaris del sí. Serà simplement un raquític i anèmic redactat que trairà allò que va votar el poble.

L’anàlisi del Lòpez Tena sobre la decadència de Catalunya és clarivident. Catalunya representava a mitjans del segle passat gairebé el 40% del PIB de l’estat. Ara només en representa un 19%. En molts paràmetres econòmics i de qualitat de vida hem reculat a posicions mitjanes o per sota de la mitjana: productivitat, renda per càpita, ratio de professor per alumne, serveis mèdics,… Mentrestant un terç del que paguem a l’estat no torna a Catalunya.
Encara tenim actius com diversificació industrial, superior investigació,... però ens calen millors infraestructures de comunicació i una forta inversió productiva.

Catalunya, atrapada dintre dels interessos de l’estat, tot i continuar sent la principal aportadora, va tendint a convertir-se en una realitat mediocre i anodina. Aviat, els propers dos mesos, serà l’hora de veure què en restarà de tot plegat. És a dir, quina resposta social, cívica i política donarem els catalans davant de la manca d'acord de finançament i davant del buidatge descarnat de l'estatut per part del desprestigiat Tribunal Constitucional. Ens caldrà una fermesa de valors, és evident, però, per això mateix, ens caldrà plantar cara i manifestar que no volem ser-hi en aquest estat que juga contra nosaltres.