dijous, 29 de maig del 2008

, a, ai, aig , aigu, aigua, aigua!

















. a, ai, aig, aigu, aigua, aigua!




















sequera, embassaments buits, nova cultura de l'aigua, estaques al Segre, plataforma, Baltasar, Moreneta, decret de sequera, desaladora, captació temporal d'aigua, aigua de boca, contractes AGBAR, fuites de la xarxa, avionetes, piscines, vaixells, 40M d'euros, Roine no, Roine sí, aigua de Marsella, minitransvasament, 180M d'euros,ridícul, incoherència, Lo riu és vida, ACA, 300 hectòmetres mínims, Sau i La Baells, connexió de conques, Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, canonada,les Terres de l'Ebre, Cunit i Olèrdola, tancarem l'aixeta, el Ter-Lobregat, nivells al 21,3%, 32%, compra de vots, pous de Tarragona, estat d'emergència 2,... pel maig cada dia un raig, nivells al 50%, aixecament decret de sequera, ridícul, dimissions, el govern i les bases discrepen, els socis de govern discrepen, canonada: ara sí ara no, manca de previsió, dimissions, desbordament de l'Ebre, embassaments plens, alarmisme, no regueu els jardins, no dutxes de platja, el govern central disposa i mana, negocis AGBAR, plou sobre mullat, alguna cosa amaguen, interessos AGBAR,ridícul, Baltasar, Moreneta,... dimissions!

dimarts, 27 de maig del 2008

Dos segles d' "Independència "










El Timbaler del Bruc
La crema del paper segellat

Catalunya, a cavall entre Espanya i França, sempre ha hagut de vigilar per tots dos costats. El 1659 ambdós poderosos estats ja pactarem amputar-li el Rosselló, és a dir, la Catalunya Nord. El 1707-1714 s’aliaren les dues potències i els PPCC finalment restaren sotmesos a Castella. Un segle més tard, el 1808 és el francès Napoleó qui envaeix la península i s’annexiona Catalunya.

Una vegada superada aquesta invasió ja no ens enfrontàrem més a França. Amb Espanya patiríem, però, dues dictadures i la Guerra Civil, en gran part adreçades contra les llibertats de la nostra nació. I ja sabem que encara ara no se’ns reconeix el dret a l’autodeterminació.

Manresa inicià la revolta catalana contra Napoleó amb la crema del paper segellat. Era el 2 de juny de 1808. Tal com recull el quadre de Martí Alzina, els manresans llençaren pel balcó de l’ Ajuntament la paperassa oficial que havia generat l’ocupació del Francès. Durant el llarg període de guerra Manresa, una població de 9000h, fou cremada diverses vegades i mai més no es refaria la seva fesomia medieval.

Ben a prop, a Montserrat, al coll de can Maçana, uns dies després dels actes de la plaça, s’esdevingué la batalla del Bruc per tal d'aturar les tropes que venien a sufocar Manresa. Aleshores, més enllà de les accions dels voluntaris, un noi de Santpedor amb el so del seu timbal, eixamplat per l’eco de les muntanyes, va fer enretirar un superb exèrcit gavatx. Una llegenda molt bonica , una mena de David i Goliat sense armes i sense sang. El Timbaler del Bruc passà a ser l’encarnació de l’astúcia catalana. Ara els historiadors diuen que necessàriament havien de ser dos. I potser sí. La ciutat de Manresa, Santpedor i la població del Bruc commemoraran especialment aquest bicentenari dels fets

Alguns liberals tingueren simpaties per les idees de Napoleó. Encarnava en certa manera els ideals de la Revolució Francesa. Però la majoria no podia tolerar la submissió militar. Per això el gran conjunt de la nació catalana ( ara diríem esquerres i dretes) camperols, capellans, alguns aristòcrates, comerciants i menestrals es van ajuntar per la llibertat. Primer aconseguirien la independència i després ja dirimirien les seves diferències. Val a dir que no hi hagué cap exèrcit espanyol en la nostra defensa i que ens haguérem d’espavilar tots sols.

Finalment, els catalans fórem independents,... però només dels francesos! Romanguérem, però, dependents dels espanyols tal com ja feia un segle que passava. Avui en dia quan invoquem la Independència ja no evoquem aquells fets sinó que demanem una llibertat plena dintre d'Europa, sense dependre de les terres de ponent.

dilluns, 26 de maig del 2008

La immigració, un procès que ens desborda









Baixada dels drets, al Barri antic,
espai de concentració d'immigrants


L'altre dia em vaig trobar amb l'Ismael, un antic alumne de l'institut de Sant Joan. Ara l'Ismael, catalanoparlant de pare àrab, s'ha islamitzat i col·labora amb l'Associació Cultural Islàmica de Manresa. Em contava que treballa per fer de pont entre les dues cultures. Tot conversant coincidírem en apreciar que els canvis socials han estat massa sobtats.

En pocs anys als Països Catalans han vingut més d’un milió i mig de persones d’arreu del món. Així, si els països d’ Europa tenen una mitjana d’un 8% d’immigrants, als PPCC en tenim un 16%, un 40% d’ells magrebins. Han estat la força obrera de la construcció, han obert força botigues, bars i restaurants, són persones auxiliars de família o de la neteja domèstica, els trobem com a cambrers, com a peons, com a jornalers del camp,... i uns quants, també, com a professionals liberals.

En definitiva, la major part fan les feines més dures, aquelles que els autòctons no estem disposats a fer. S’ha generat, doncs, una altra societat més complexa i amb més diferències socials. Cal observar que el 50% dels pobres de Catalunya són immigrants.

Les dificultats de tota mena impulsen un sector a la marginalitat. S’ha de constatar que gairebé la meitat dels reclusos provenen de l’estranger i també que la prostitució es exercida en un 80% per joves de països aliens. I cal constatar que determinades formes, valors i actituds xoquen amb els nostres valors democràtics, tant pel que fa al rol de la dona o la importància de les llibertats individuals. I això ens preocupa perquè ens ha costat molt aconseguir determinats avenços socials que ara poden ser qüestionats.

A Manresa el 2000 es va fer el Pla d’ Immigració el qual ha permès determinades actuacions integradores. Així és molt important la tasca feta per les parelles lingüístiques, els alumnes-guia, aules d’acollida, la interlocució religiosa, els tornejos esportius, l'assistència social, la mediació en sanitat i habitatge, ...És perillosa , però, la concentració d'immigrants en dues escoles o l’ excessiva acumulació al Barri Antic en pisos patera que ofereixen condicions lamentables. Torna a ser polèmica una nova mesquita i encara es motiu de debat determinats ajuts socials mal interpretats.

Amb la crisi econòmica possiblement s’aturi la vinguda d’immigrants, menys pel que fa al reagrupament familiar. Aquest, i amb competències de la Generalitat, hauria de ser més ordenat i limitat. Per part dels ajuntaments cal un major rigor en l'empadronament i també exigir el compliment de les normes de convivència vàlides per tothom : horaris comercials, retolació normativa de comerços, els deures vers les comunitats escolars, limitació d'antenes a les façanes,...En definitiva avenir-se tothom a l'ordre democràtic, "republicà", del qual ens hem dotat.

Més enllà dels drets humanitaris bàsics, els quals no es poden mai negar, els altres drets socials i de participació política han d’anar acompanyats d’una efectiva integració social i cultural després d'un sòlid arrelament . D’altra manera no avançaríem en una la societat catalana justa i equilibrada que tots aspirem. En tot això crec que coincidiríem l'Ismael i jo.

diumenge, 25 de maig del 2008

Que no ens falti aigua i menjar













Manifestants d'ERC a Amposta.


Camps de blat a Manresa



La fortuna ha volgut que la crisi de l’aigua s’ajunti a la crisi alimentària. Així doncs els elements bàsics estan qüestionats. Els preus dels grans (arròs, blat,...) han augmentat més del 80% i s’incrementen els països que no poden pagar el menjar o no tenen aigua potable.

La cultura urbana en la qual estem immersos ha menyspreat els productes essencials. Ha considerat que aquests són inesgotables i que l’únic que cal fer és obrir la nevera .Així sovint hem menyspreat el pa o llencem els plats mig plens o omplim la banyera i tenim jardins necessitats de molta aigua. Perquè és de pagès estalviar, perquè fa pagès utilitzar només les coses que simplement necessitem.

Ara ens trobem en múltiples paradoxes. Creiem que l’aigua és de tots i que no ens pot faltar i que podem menjar de tot i en qualsevol època de l’any. Inevitablement la natura i el mercat estan posant les coses al seu lloc.
La crisi d’aliments té el seu origen en l’encariment del petroli que ha derivat part de la producció agrària cap als biocombustibles i ha encarit els costos productius i els pinsos; rau en l’abundància de nous consumidors a l’Àsia, en l’especulació dels mercats internacionals de grans, i en les quotes lleteres europees que impedeixen una major producció.

L’aigua rep la pressió de l’ enorme construcció de la costa, dels milers de consumidors que s’han instal•lat a les àrees urbanes fruit de la immigració o del turisme, dels processos productius poc eficients, o dels sistemes de rec poc adequats.
Ara alguns, com l'alcalde Hereu, s'esborronen amb l’espectacle de vaixells provinents del Roine (a la Provença) i s’insisteix en fer el minitransvasament, encara que els pantans estiguin a prop del 50%. Segur que alguna cosa amaguen. I és que mai no s’ha previst res de res.

Tothom es pensava que érem en un món virtual, postmodern i de disseny. Doncs, no. Continuem estant fets en un 80% d’aigua i la resta ho aporten els aliments que ingerim. Som persones reals , no hologrames. Fa vint anys al poble de Nules, Plana Baixa, on era regidor, es volia fer una urbanització per a 10.000 jubilats centreeuropeus. Ens vam oposar i ens vam quedar sols. Afortunadament els tècnics de la Generalitat Valenciana van paralitzar el projecte: no hi havia aigua.
Per tot això cal incentivar l’agricultura, sobretot l’ ecològica. Per això cal consumir només l’aigua necessària i preveure mètodes d’estalvi. La resta és viure en un món artificial i imaginari. Potser hem d’aprendre encara molt dels pagesos. I així, tractar de mirar d’una altra manera la terra i la seva font que li dóna vida, l’aigua. No us sembla?

dissabte, 24 de maig del 2008

Tornen les grans obres


Sector
Montserrat

Després d'un any de relativa calma, tornen les grans obres a Manresa. Demà passat comença la intervenció al depauperat entorn de Montserrat, a sota la Seu, i abans d'ahir emprenien les obres corresponents al Parc Tecnològic del Bages per part del grup privat PTB. Fa un mes Foment va iniciar el desdoblament de l’eix transversal a la seva connexió a Manresa i fa dos mesos Sanitat va emprendre l’ampliació de l’ Hospital Sant Joan de Déu. Per altra banda continua aixecant-se el desmesurat edifici dels jutjats i la urbanització del polígon dels Comtals.

Estem parlant d’un conjunt d’obres valorades en gairebé 200M€. Déu n’hi do! Aquestes intervencions compten amb el consens aconseguit a l’entorn del Pla estratègic 2015. Així l’any que ve començarà la connexió amb l’eix diagonal, i possiblement Fàbrica Nova, el polígon del Pont Nou i el Congost.

Aquestes obres, obeint el Pla Estratègic 2015, pretenen dotar la ciutat de bones àrees econòmiques, equipaments de serveis, de millors comunicacions, de noves àrees d’habitatge i recuperar també el riu i la part antiga.

Comparada amb altres poblacions similars, Manresa pateix un gran endarreriment. Val a dir que durant trenta anys 1970-2000, a causa de la crisi tèxtil, i altres circumstàncies socials, entre elles un aparell burocràtic anquilosat, la ciutat no evolucionà gaire en població, economia o urbanisme. És a partir de la diversificació industrial i de disposar de l’eix transversal que comencen obrir-se expectatives i que comença a projectar-se la nova Manresa.

Afortunadament la majoria dels projectes, excepte l’entrada sud, s’executen a la perifèria de la ciutat i per tant no castigaran en excés els ciutadans, tal com ha passat altres vegades. Ara ens hem de preguntar si són sostenibles, si són funcionals i si s’adeqüen a l’entorn.

Pel que fa a les solucions adoptades, hi ha de tot. És bo que el projecte de Montserrat sigui ecològic. Però, a més del nyap de La Reforma, cal posar en qüestió l’ enorme edifici dels nous jutjats que, més enllà de no respectar interessants afloraments arqueològics del carrer Arbonès, suposa una enorme barrera cara al riu. I per altra banda, cal dir que no sempre hi ha consens, així podem observar la forta oposició a la reforma dels veïns d’Alfons XII. Possiblement caldrà repensar-s’ho.

dimecres, 21 de maig del 2008

Empreses i Ajuntament , ens entendrem?


Després d’un any del nou consistori, determinats problemes amb distintes empreses continuen igual , d'altres com el PTB per fi comencen a desencallar-se, i en el cas de la Pirelli, anem enrere.

En primer lloc la química Lipmes. Amb els tripijocs i les excuses de mal pagador per part dels seus propietaris, no hi ha manera de fer-la saltar del centre urbà. I crec que ja s’ha donat massa amb la prevista requalificació dels terrenys i els sostres edificables i que s'ha fet bé acotant el seu espai i controlant diàriament la seva possible perillositat. És evident que abusen dels seus drets originaris, propis de totes les empreses que han restat absorbides per la urbanització. Per tot plegat la Lipmes continua sense bellugar-se.

El trasllat de línies elèctriques, amb FECSA a l’altra banda, tampoc no es mou. Això suposa un entrebanc per poder iniciar la urbanització de la zona Est i redreçar tot una gran àrea. Per altra banda, tot i la urgència d’una nova escola, no avança l’adquisició de PYMSA (Postes i Maderas) per tal de poder cedir els terrenys necessaris per al centre educatiu de Valldaura.

El Parc Central, el conegut Parc Tecnològic del Bages, després d'anys d’entrebancs burocràtics, diverses vegades denunciat pels promotors, comença per fi a fer obres i sembla que traurà el cap com a molt d’hora el 2010. Per cert, veure per TVM l'alcalde Camprubí maniobrant una grua, com a símbol d'inici d'obres, ha estat tot un espectacle. Esperem que la crisi econòmica que mentrestant s’ha generat no minvi els possibles projectes empresarials (quatre d'ells ja confirmats) que s'esperen obtenir.


Finalment, i pel que sembla, ni la Generalitat ni l’ Ajuntament han aconseguit convèncer que es quedi la mutinacional Pirelli. No és cap broma. Manresa i el Bages previsiblement perdran una empresa de primera magnitud. Més de 1200 treballadors i la primera en facturació anual de les empreses de la Catalunya central (gairebé 300 milions d’Euros). Pirelli, malgrat el subministrament segur i econòmic d’aigua que tenia, buscarà un altre espai que millori les seves expectatives.

Pel que es veu l'empresa de pneumàtics, després de 8o anys de ser la indústria senyera en treballadors i en facturació, no ha considerat suficient l’oferta de requalificació i cessió de nous espais industrials feta per l’Ajuntament o el suport a la recerca promès per la Generalitat.

Tots aquests endarreriments, bloquejos, i fins i tot desercions, fan pensar si hem encertat les estratègies negociadores. Segur que quelcom important s’ha errat en els processos, en l’acostament de posicions.

Ara, possiblement, es pretén compensar-ho amb el Parc Central i amb la instal·lació d'empreses logístiques al Pla de Bages. Més enllà que aquestes darreres ocuparan molta menys mà d’obra, benvingudes siguin si no són sols magatzems i incorporen valor afegit a les seves activitats en uns polígons que altrament ja es van fer desorbitats

diumenge, 18 de maig del 2008

2008, any de La Xina


La Xina, el gegant econòmic del segle XXI que ara es desperta, comença a fer tremolar els ciments de la nostra societat. La seva contínua demanda de ferro, acer, coure i petroli, entre altres, fa que s’encareixin aquests recursos arreu del món.

Avui per avui, amb 1.300 milions d’habitants, amplis sectors xinesos s’incorporen al mercat fent que augmenti l'escassedat internacional de productes bàsics. La Xina que fins no fa gaire suposava un 6% del PIB mundial, a hores d’ara ja suposa un 14%, tant com Alemanya i França juntes, i ja ha atrapat el seu etern rival, el Japó.

Enguany La Xina volia presentar la seva cara més positiva amb la celebració dels Jocs Olímpics. Aquest estiu ja tindrem ocasió de veure els avenços d’aquesta societat mitjançant les competicions i les grans celebracions.

La torxa olímpica, però, al seu pas per Europa i Estats Units, hagué de ser protegida. I és que la repressió xinesa sobre els activistes del Tibet està sent dura i cruel i la comunitat internacional no li ho perdona. A hores d’ara encara no estan clares les conseqüències que es derivaran d’aquesta confrontació amb les ànsies de llibertat tibetanes.

I, per acabar-ho d’arreglar, la societat xinesa, que pateix en primer lloc la manca de democràcia, fins i tot en Internet, està fent front a uns durs terratrèmols i a les seves rèpliques. 5 milions sense sostre, 32.000 morts i amenaça real d’epidèmia per infecció de les aigües. I, a més, degut a la proximitat de falles, hi ha perill que s’ensorrin preses de grans pantans. Mentrestant la gent, angoixada davant de molts cadàvers de nens, s’exclama perquè moltes escoles, ara enrunades, es van construir malament fruit d’una corrupció generalitzada.

A hores d’ara totes les grans contradiccions de la Xina són a l’aparador. Fins i tot les mediambientals amb els preses i transvasaments gegants i les poques restriccions a la contaminació industrial. I és que la barreja d’autoritarisme i creixement a tota costa ha impregnat el règim xinès les últimes dècades. Era necessari?

dijous, 15 de maig del 2008

Sortir del foc per caure a les brases


Aquests dies les Terres de l’Ebre no guanyen per ensurts . Després d'encaixar l’imposat transvasament per un govern erràtic que fins no fa gaire feia bandera de la seva oposició, ara han de patir per les fuites radioactives d'una central nuclear.

El 70% de l’energia que es genera a Catalunya es crea a les Terres de l’Ebre, en forma d’energia eòlica o amb les dues centrals nuclears de Vandellós i Ascó. Pel que sembla aquella part de la nostra nació està condemnada a ser un racó de recursos naturals i la despensa energètica que necessita l’àrea metropolitana. I la veritat comencen a estar-ne tips. Els reportatges que ha publicat Vilaweb han estat força eloqüents.

Quan aprofitant el pont de l’u de maig vaig poder passejar per Deltebre i Sant Jaume, vaig poder veure penjats cartells d’indignació on es posava Montilla Embustero. I és que la idea d’engany és molt lògica quan un mes abans, amb eleccions en perspectiva, ningú no parlava de canonades.

L’aspecte del país, més enllà de la bellesa paisatgística, amb els camps d’arròs inundats que semblen talment uns magnífics miralls, és, per tot arreu, descurat. Es nota que ha estat mancat de millores i d’inversions durant molts i molts anys. Si no es reequilibra aviat el territori hi haurà perill segur de fractura.

Ara a la gent del riu només li faltava la fuita de radioactivitat de la central nuclear d’ Ascó. Finalment s’ha reconegut que ha estat 750 vegades més alta que la que es va declarar. I a sobre es publica que es va manipular l’alarma perquè no es detectés la fuita.Com a pedagog que tracto amb adolescents em dol que en aquestes circumstàncies no es tingués cap mirament i es deixés entrar visites escolars. Aquí hi ha algú que no té cor, aquí algú hauria de plegar.

De vegades i per tal de pal·liar el canvi climàtic s’argumenta la bondat de les nuclears perquè no emeten diòxid de carboni. No negaré que l’energia nuclear potser d’aquí unes dècades, amb la fusió, pugui ser molt més segura. Ara bé, ara i aquí, amb la falta de rigor imperant, amb la matusseria exercida per tècnics i responsables de manteniment, amb el negoci com a única prioritat, encara és molt vigent el tan reivindicat nuclear, no gràcies.

dilluns, 12 de maig del 2008

Llençant llambordes el maig del 68







Al maig del 68 hi érem tots. Els hippies, els universitaris, els Beatles i els de la nova cançó. Els defensors de la marihuana i els pacifistes, els trotskistes i maoistes, els seguidors del Che Guevara i del jove Fidel Castro, els antifranquistes, els partidaris de l’amor lliure i les comunes, els de l’alliberament gai i les feministes, els que no volien presons ni policies, els que consideraven el treball com una esclavitud, els que estaven en contra del consumisme... Qui no ha llançat llambordes als carrers de París?

Els partidaris de la imaginació al poder, els que demanaven l’ impossible per aconseguir el possible, els de la trenka i les xiruques, els primers nudistes, els de la bicicleta i els que mai no conduirien perquè era burgès (que encara en queden)…Els graffiteros sense esprai, els de Canet i dels aplecs, els que odiaven la censura, els amants del rock i del guateque, els lluitadors dels pobles oprimits, els partidaris de la píndola, els solidaris amb el tercer món, els de la motxilla i autoestopistes, els primers oKupes, els que se n’anaven de casa i els que s’ajuntaven i no es casaven,…tots van llençar llambordes a París.

Els amants de la utopia i l’Anarquia, els Raimon i els Serrat, Els setze Jutges, el Bob Dylan, la Joan Baez, el Moustaky,... l’home a la lluna i els sense corbata, els barbuts, els que deixaven d’anar a missa i els capellans-obrers, tots llençàvem llambordes prop de la Sorbona, perquè sota d'elles hi havia la platja dels somnis.

Els lluitadors contra la discriminació racial, Martin Luter King, els que lluitaven contra la Guerra del Vietnam i la contaminació, els que somiaven desperts, els de la revolució juvenil i els amants de totes les revolucions, els situacionistes, alguns nihilistes,... tots érem a París, amb Sartre, amb Glucksman, amb Dani el Roig, amb ChomsKy, …

Érem dia rere dia d’aquell maig, d’aquell despertar de consciències, d’aquell esplet de vida que ens marcà per sempre. Malgrat que algunes coses ja no les creiem, malgrat que alguns només teníem 12 anys i malgrat no vam anar a París fins que no en tinguérem 20.

diumenge, 11 de maig del 2008

La Reforma , un urbanisme desastrós


Que Manresa s’ha transformat, i en general en positiu, no n’hi ha dubte. El llibre il·lustrat Manresa transformada dels amics Comas i Redó és eloqüent. En deu anys hem vist molts canvis totalment necessaris. Al Barri Antic, a l’eixample o als barris perifèrics hem vist projectes mitjanament ben fets com la urbanització de Les Bases i algunes restauracions ben acabades. I fins i tot equipaments amb cara i ulls com el nou Conservatori de Música, el Centre Cultural del Casino, el Teatre Kursaal o les noves Piscines Municipals.

El ritme de transformació , però, s’ha alentit. Duren massa actuacions absolutament necessàries al Barri Antic com l’entorn del carrer Montserrat, el carrer del Balç- un autèntic diamant si es restaurés- o encara persisteixen zones totalment degradades.

També es troba empantanegada, amb més de tres anys de retard, la gran intervenció de Fàbrica Nova. Esperem, doncs, que comenci d’una vegada. Esperem també que es desencalli el futur de Panyos o que equipaments com una nova escola a Valldaura o l’esperat equipament social i esportiu de Les Bases no es demorin massa.

En alguns casos les obres de renovació no han agradat gens els veïns o hi ha hagut divisió d’opinions ( com a la Plaça Valldaura). Personalment crec que sovint s’hi veu massa l’asfalt i el formigó, que sobra "disseny" i cal ombra i presència d’elements vegetals en força indrets. La Plaça Major, per exemple, hauria de disposar bona part de l’any d’elements que esmorteixin la seva àrida impressió.

Una enquesta publicada ha palesat el desacord generalitzat entre la gent i els tècnics responsables. Interpreto que es demana un urbanisme no autista, que escolti la gent, en definitiva un urbanisme amable. Cal integrar els elements urbans als espais als quals s’han d’incorporar. Així hem vist amb certa desesperació espais enjardinats en entorns esportius, com el Congost o el Pujolet, on els bancs es posaven d’esquena a l’activitat esportiva!

Ara bé el que no té remei són determinades intervencions estructurals que constitueixen un autèntic desastre visual. Com ho és l’ enorme i insòlita torre blanca de l’Avinguda dels Dolors, a prop de casa meva. Molts fa temps que li diuen amb sorna l’ Hospital.

Però el que està indignant força gent és l’ impacte visual que produeix la remodelació de la Plaça de la Reforma. Que l’entorn de la Seu es vegi literalment colgat per enormes i interminables parets de formigó és superior a tota consideració estètica. No sé en què haurien d’estar pensant els nostres arquitectes.

Per la meva banda assumeixo la part de responsabilitat que indirectament em pertoca. De cap manera podia pensar que permetrien un nyap tan monumental. Tot això em fa pensar que Manresa ha deixat en excés l’ urbanisme en mans de determinats cossos tècnics. I l’urbanisme és massa important per delegar-lo.

divendres, 9 de maig del 2008

Comença a ploure

L'Ebre, embarcament
de Sant Jaume d'Enveja

Comença a ploure de valent, fins i tot ha nevat aquest mes de maig a cotes superiors a 1600 m. El dia, gris i tancat, deixa caure una cortina de pluja suau que amara el paisatge. És evident que es respira millor. Parafrasejant Raimon sembla per uns moments que la pluja ja ha anat a escola, ja en sap de ploure”.

Des d’ un temps ençà ens hem convertit en meteoròlegs. Per uns dies veurem omplir-se una mica els raquítics dipòsits d’aigua dels nostres pantans, La Baells, Sau, Oliana,... Segur que després vindran altres moments de sequera, però de moment plou. Per a una ànima de pagès , a casa meva ens hem fet un fart de cultivar taronges i tota mena d’hortalisses i fruites, la pluja és, en general, un bé de déu.

Ha fet un estrany efecte veure les torrentades de fang i els carrers inundats d’ Alacant que ens ha presentat la televisió. Xocava el contrast amb la sequera que estem passant. I és que el canvi climàtic ja el tenim aquí. A causa de l’efecte hivernacle ( per l’ increment de les emissions de diòxid de carboni) la temperatura pujarà de forma progressiva. Tot i que en algunes zones fredes del planeta l’augment encara no ha estat perjudicial per a la gent, els veritables efectes es produiran les properes dècades tal com ja està passant a les àrees meridionals.

Així se’ns anuncien amplis espais de desertització, la desfeta del gel polar i la consegüent pujada del nivell del mar, l’ increment de la violència dels tifons i huracans… Tot això produirà una extensió dels períodes de sequera i una alteració dels ecosistemes que portaran a uns canvis d’emplaçament de la població i una important pèrdua de biodiversitat.

Tot el segle XX va ser plenament agressiu cap al medi ambient. L’acció poc interrompuda de guerres amb forts efectes devastadors, l’ increment massiu de la població amb les seves demandes, l’acceleració de la producció industrial, el consum de recursos energètics fòssils com el petroli, la producció de plàstics, la contínua tala de boscos, l’asfaltatge de cada cop més àrees del planeta, i tants altres elements, es va produir sense cap mena de control.

Ara ens toca refer el camí traçat si volem tenir futur. Un dels elements bàsics és l’estalvi de consum d’aigua. La política de transvasaments no pot ser la correcta. S’ha d’actuar minvant la demanda. Per això cal implementar una nova cultura de l’aigua. Sortosament la gent de l’ Ebre ho té clar . Per això sortirà al carrer el proper diumenge 18. Per això qui tingui responsabilitats ha d’escoltar aquesta necessària resposta social.

dijous, 8 de maig del 2008

Correccions i reflexions davant un congrés.


Som en temps de correccions. En primer lloc rectifica Ensenyament no suprimint el Batxillerat Nocturn davant la protesta dels sectors implicats. I és que avui per avui aquests estudis aporten un factor de cohesió social difícil de cobrir amb estudis a distància.

Però calen moltes rectificacions més. Per exemple, corregir l’aplicació de la Llei de Dependència. Una llei invasiva de les competències de Catalunya i que al capdavall tampoc no està assolint les expectatives socials i de progrés que havia aixecat. En gairebé dos anys només ha pogut atendre un 8% de les greus deficiències de protecció existents. Cal preguntar-se, doncs, és això ser d’esquerres?

Cal esmenar amb rapidesa la barbaritat de privar de llibertat la setmana passada , i per dos anys, a Francesc Argemí, Franki. És un abús empresonar un noi per voler treure d’un edifici la bandera de l’ Estat Espanyol. En la lluita per les llibertats nacionals els símbols tenen la seva importància i la reacció desproporcionada de l’estat malauradament així ho demostra.

L’economia està en una crisi de la qual només se’n salva la gran banca. Qui més ho estan pagant, però, són les classes populars en forma d’atur, carestia d’aliments i congelació de sous. No es veuen per enlloc polítiques socials que pal·liïn aquests dèficits, ni per part del govern de l’estat ni del de Catalunya.

Malament es presenta la negociació de l’acord de finançament del nostre país. Segons l’estatut vigent el termini acaba el 9 d’agost. Des del govern central es descarta la bilateralitat, és a dir, poder negociar directament, i se’ns anuncia que no hi haurà gaires més diners. Sembla que de retallar substantivament el dèficit fiscal res de res. I això independentment que s’acabi publicant una versió maquillada d’ unes balances fiscals

La política de l’aigua no podia estar pitjor plantejada. Els ciutadans de les Terres de l’Ebre ja no poden enganyar-se més. Perquè no es pot fer créixer desmesuradament la gent i la demanda a la zona metropolitana i pretendre posar al límit els recursos hídrics del país. I és que cal tenir una visió més realista, més sostenible i equilibrada de país i del seu territori.

I, pel que fa als avenços en matèria nacional i aprofundiment democràtic, el PSC anuncia que s’oposarà a la llei de consultes populars que proposa la Conselleria de Governació portada per ERC. Doncs anem bé. Si no ens deixen avançar en aquesta matèria, que ha estat dos anys paralitzada, i que suposadament va ser clau en l’estranya negociació per reeditar el tripartit, de què ens servirà mantenir els independentistes republicans a l’executiu?