Recordant Joan Fuster

Els Països Catalans de tant en tant generen autèntics genis de la cultura, personatges que deixen una gran petjada. Així Pompeu Fabra, Joan Coromines, Pau Casals o Vicens Vives. Una d’aquestes grans figures ha estat, sens dubte, Joan Fuster. Avui, diumenge 22 de juny, fa 16 anys de la mort d’aquest fill de Sueca.

Joan Fuster és per a mi un dels grans referents intel·lectuals en força àmbits. Amb el seu llibre Nosaltres els valencians (1962) aportà llum i claredat als orígens del poble valencià. I ens ensenyava el nostre parentiu amb els catalans del nord de l’ Ebre que repoblaren València després de la integració d’aquelles terres a la Corona d’ Aragó.

El seu ampli coneixement de la literatura catalana ho sintetitzà, en part, en la seva Literatura catalana contemporània. Val a dir que els seus punyents anàlisis sobre el Noucentisme o sobre el Modernisme encara són bàsics. D’igual manera és important la contribució a l'obra d’Ausiàs Marh o sobre el Tirant lo Blanch. Coneixedor a fons de personatges universals com el papa Borja o Sant Vicent Ferrer , ens els descriu amb traços directes i descarnats.

Per altra banda, per gaudir d’una introducció al territori del sud de l’Ebre, cal llegir Veure el País Valencià, el qual ve a ser la rèplica complementària de Josep Pla, Guia de Catalunya.

Personatge aglutinador de la cultura catalana va ser contertulià de Josep Pla, de Salvador Espriu, descobridor de la vàlua de Mercè Rodoreda, o d'organitzadors com Eliseu Climent. Les seves reflexions sobre la condició humana dintre d’un racionalisme escèptic, amb una voluntat, però, de progrés, han aportat una modernització del nostre pensament.

És evident que Fuster és a la base de l’ actual concepció dels Països Catalans. Fins i tot aportà el nom. Era conscient de la seva diversitat, però també de la seva unitat bàsica. Mediterranis, compartint amb matisos la mateixa llengua, pràctics, treballadors, vigilants sempre dels vents de ponent i amb la mirada encarada a Europa. En aquest sentit és cabdal la seva obra Qüestió de noms.

Va patir la persecució de la dreta reaccionària de la ciutat de València. Persistí, però, en el treball de redreçar el País, impulsant Acció Cultural, donant suport a l’aportació de Raimon, i aglutinant intel·lectuals de la llengua com Manuel Sanchís Guarner o grans poetes com Vicent Andrés Estellés,...

Molts som hereus del pensament de Fuster i també seguim la seva màxima d’agitació cívica “la política si no la fem nosaltres ens la faran.” Valgui aquí el meu petit homenatge.

Només Andorra ha posat el català al món

Sant Joan és una festa que ens obre l’estiu. Dies d’acabar les classes i les obligacions escolars, d’ alegria de la berbena i de nit màgica, de solstici d’estiu i de foc purificador …. I de la flama de la llengua que començarà recórrer totes les terres de parla catalana.

Ahir vaig anar a fer la declaració de renda i em van atendre molt correctament. Ara bé, que en una delegació d’Hisenda, i en una ciutat com Manresa, la megafonia i els indicadors fossin únicament en la llengua de l’imperi em va semblar impropi i em va fer sentir fora de lloc. Ens omplim la boca de normalització lingüística i quan els treballadors de la Pirelli de Manresa es manifesten aquests dies davant de la Generalitat ho fan amb una pancarta en castellà. Senyors sindicalistes, cal lluitar pels drets socials... però també pels nacionals!

La llengua està amenaçada. Quan un 50% del jovent passa d’ ella, quan ara i adés torna l’amenaça de la tercera hora de castellà a l’escola trencant la immersió, quan al PV encara es multen els repetidors de TV3, quan a Mallorca una companyia aèria alemanya se’n riu del català o quan a França el senat veta el reconeixement constitucional del català que ja ha aprovat l’ Assemblea, alguna cosa no va bé.

Només Andorra ha posat de debò el Català al món amb el discurs del seu president a l’ Assemblea de l’ ONU, ara fa tretze anys, i això simplement per ser un estat independent.

De vegades pensem que la nostra llengua és petita. Cal fer constar que no és així. Ocupa el lloc setè en nombre de parlants d’ Europa i hi ha força llengües amb menys parlants com el danès, el finés, el suec, el noruec, el txec, l’hongarès, el grec o l’ irlandès les quals, però, tenen un estat al darrere i només per això són reconegudes per la Unió Europea.

Per manca de claredat d’objectius ara se’ns ha girat feina. Els índex d’audiència de TV3 o Catalunya Ràdio han anat baixant, el 90% del cinema es fa en castellà, el 80% de la premsa escrita tampoc no és en català, la immensa majoria de les transaccions econòmiques o del sistema judicial es continua fent en castellà, l’etiquetatge no avança gaire i fins i tot hi ha professors universitaris que no es reciclen. I mentrestant un gran contingent de població immigrada no entén la llengua del país. De tot aquest fosc panorama només l’ús del català a la xarxa se’n salva.

Per tot això és ben clar que ens cal una nova llei del català. Llei que ha desenvolupar l’article de l’estatut que estableix que tothom ha de tenir l’obligació de conèixer la llengua de Catalunya. O sigui que la posa al mateix rang d’oficialitat que el castellà. Això si el desprestigiat Tribunal Constitucional abans no ens el tomba.

ERC té una altra oportunitat

Discrepo de l’opinió dels mitjans que presenten el Congrés d’ERC com un fracàs. Els mitjans, en un afany simplificador, associen unanimitats amb èxits i pluralitat amb grans fracassos. Només quan la pluralitat impedeix el diàleg es converteix en negativa. Afortunadament això serà difícil que es produeixi.

Reagrupament.cat , la segona força d’ERC, i en ares a la unitat, va renunciar a votar la seva esmena alternativa, però col·laborà activament en la introduccció dels canvis necessaris per renovar l’organització.

I quins canvis són aquests? Primer va assegurar una reelaboració substancial del redactat de la ponència incorporant de debò l’eix nacional, introduint la internacionalització de la causa catalana, concretant la reducció del dèficit fiscal, insistint en l’austeritat de les retribucions dels representants institucionals i assegurant un bon funcionament del partit amb un congrés específic d’estatuts que s’ha de celebrar d’aquí a 12 mesos.

En segon lloc va possibilitar que les esmenes que demanaven una separació més clara de càrrecs i celebració interna de referèndums s’aprovessin. En tercer lloc acordant, amb altres, garantir el màxim de pluralitat de representants en el parlament d’ERC, és a dir al Consell Nacional.

Finalment molts assistents al Congrés van fer possible el relleu de persones i de maneres, tot contribuint a barrar el pas a l’executiva a aquells que representaven el continuisme i l’autoritarisme anterior.

Com que la situació encara no està prou madura, el resultat de l'executiva ha estat precari i ha donat una direcció monocolor. És lògic que durant un període determinat aquesta tingui possibilitat de refer els ponts que durant un temps s’han anat trencant. Compta per això amb la integració de les principals idees de cada sector, falta que amb actituds i iniciatives es guanyin les confiances necessàries.

És evident que és important aconseguir una reunificació on els eixos socials i nacionals estiguin ben visibles i on el treball de les sectorials sigui reconegut. Només així es contribuirà amb fermesa a la causa social i nacional de la llibertat de Catalunya.

Sense benzina i sense pebrots.

Sense aigua ja no ens quedarem, però ens hem quedat sense benzina i sense pebrots. I sense esbargínies. O el que és el mateix , sense escalivada. Per si les mosques dilluns vaig recarregar el dipòsit de benzina. Ja no en quedava de 95, i com que anava amb el dipòsit mig ple, en vaig posar 25 € de 98.

Ara cada dia calculo el que em resta perquè he d’anar a Barna dissabte al Congrés d’ ERC. Espero que es desconvoqui la vaga demà dijous o, com a més tard, divendres. Si més no el Marcel, el meu fill gran, no ha d’anar a Bellaterra fins demà passat. Sinó que agafi el tren.

Diuen que divendres ja no hi haurà productes frescos enlloc. A casa nostra no hem acaparat excessiu menjar perquè l'àvia sempre en compra molt, però els veïns ens han hagut de deixar cafè ja que el transport no ens el du.

En la societat de l’abundància una vaga de transport pot paralitzar mig país. Empreses com la SEAT o la FORD han hagut de parar el torn de nit perquè no arribaven les peces necessàries des del port o des de la frontera. I encara sort que la policia ha protegit la distribució aquí i allà de benzina; la policia també ha obligat a obrir la frontera… Es garanteix entre altres el transport de medicines i el trasllat de les proves de selectivitat. Val a dir, però, que ja hi ha hagut un mort i un ferit greu per les baralles entre conductors.

No els falten les seves raons. Amb les subcontractacions i el dúmping generalitzat treballen per misèries i, ara, el combustible està massa car. Per cert, si transportéssim més amb bons ferrocarrils no dependríem tant de la carretera.Vivim collats amb una dependència brutal del combustible fòssil. D’ ell depèn el 80% del nostre transport i l’especulació internacional i l’esgotament de reserves fan que s’hagi multiplicat per dos el seu valor en poc temps.

Als PPCC, per la seva composició empresarial, la repercussió de la vaga és tres vegades més . Per això el govern autonòmic hauria de posicionar-se més, i no s'ha vist enlloc. El marge de maniobra del govern espanyol (que té les veritables competències) no és gaire gran. I al capdavant ens trobem a la inefable Magdalena Àlvarez, ministra de foment i famosa pel caos de rodalies de Barcelona.

És la primera gran crisi de la segona legislatura de Zapatero. Aquest funambulista no ha reaccionat amb rapidesa, ni ha informat correctament i, per tant, s’està trobant amb un gran pastel. Ara li resten només 48 hores de marge abans d’arribar al col·lapse. Se’n sortirà?

Necessitem un canvi

Per Catalunya aquest proper cap de setmana pot ser molt important. Tots els militants d’ERC, força bàsica que dóna la majoria central del país, en una mostra de democràcia interna que cap partit polític des de la transició ha mostrat, elegiran els seu president i el seu secretari general.

Quan dissabte passat a Esparreguera es van debatre els programes de les distintes candidatures totes oferien renovació, participació, formació, coherència,…Un es pregunta per què no ho han fet fins ara els que representen la continuïtat?

En aquesta cruïlla en què ens trobem caldrà escollir entre ser un partit amb poca estratègia pròpia, satel·litzat per altres, o ser un partit independent amb criteri propi. Fins ara acostar-nos massa al PSC, com fa dècades a CiU, s’ha pagat molt car amb una pèrdua ingent de vots a les comarques i a l'àrea metropolitana. Ha tingut uns costos emocionals excessius i ha provocat la desorientació de la militància.

Per mi un partit si no té un camp propi no té sentit. Molts vam veure que ERC podia representar un projecte independentista de regeneració ètica i social. Per això hi som.

A hores d’ara veiem com Euskadi projecta fer un referèndum el proper octubre, com a Escòcia l’SNP, el partit independentista ja al govern, ho pensa fer el 2010,…Per tant no s’hi val a badar. Un estudi de la UAB posa que la meitat dels catalans ja volen la independència.

Davant de la crisi accelerada que patim l’estat autonòmic només té reservada Catalunya per treure-li les castanyes del foc. Reservada perquè li faciliti les transferències que a poc a poc deixarà de donar Europa. És la solidaritat mal entesa. Solidaritat per altra banda cada cop més difícil d’exercir a causa de l’ enorme càrrega social que suposa el milió i mig d’immigrants, el creixent envelliment i el col·lapse de les infraestructures a causa de no invertir a temps.

Què farem amb la negociació de finançament? Acceptarem els 2.000 milions d’euros que, com a màxim, ens donaran sabent que ens sostreuen 20.000 més? Com ho vendrem això a Catalunya? Cap regió europea no paga tant, ni a Alemanya ni a Itàlia. Per dignitat de tots plegats algú hauria de dir quines xifres són acceptables per ERC i quines no. Només veig una candidatura que hagi quantificat aquesta negociació, reagrupament.cat.

Si en el finançament el PSC continua acceptant-ho tot, com ara l’ incompliment de la publicació de les balances fiscals, ERC hauria de buscar els milers i milers de catalans que anhelen més sobirania. Ciutadans que van quedant orfes de referents i que molts d’ells ja ens van donar suport.

És per tot això que si volem una renovació a fons, i obrir-nos a aquesta majoria social que s’està generant, caldrà ser valents i donar suport al canvi , suport a les candidatures Rut Carandell i Joan Carretero.