Fesomies particulars i veus espectrals

Ni sóc ni m'agrada ser determinista, però hi ha trets físics que delaten un caràcter, o si més no els associem a una intenció predominant. Encara no sabem què representen les circumflexes celles del Zapatero, però segur que tenen a veure amb aquesta frivolitat amb què olímpicament es desdiu de tot allò que promet. És l'antítesi de les celles espesses i taciturnes del rostre amargat i cendrós de l'Aznar.

És paradigmàtic el cas del nas de la Letícia. M’ha sabut greu que se l’operés. Crec que s’ adeia més a la seva personalitat el perfil lleugerament aguilenc del seu rostre. A la Leticia li farà falta olfacte i determinació per sobrevolar enmig de la casa reial entre tanta sang blava i tants aduladors. Amb aquell nas propi mostrava una personalitat fins a cert punt independent, amb idees pròpies, resultat d’una preparació professional.
La despersonalització del seu rostre no aporta res de nou i la converteix una jove d'aspecte més tou i manejable. La seva operació és producte de la lògica esteticista de la monarquia, pura simulació del lligam entre el règim sortit del tardofranquisme i una limitada i plebeia democràcia.

Un altre òrgan destacable és l’ull dret quasi tancat d’en Pere Solbes, important ministre d’economia. És evident que el Solbes amb aquella mirada perduda no ens pica l’ ullet, no ens està oferint complicitat, més bé ens està dient que ens amaga quelcom. Especialment ens va ensenyar les seves cartes setembre passat quan a les Corts va voler justificar l’ incompliment del govern espanyol en el finançament de Catalunya. Ens va voler fer una finta. Tot amagant l’ou va contradir allò que havia quedat ben clar a les balances fiscals. Aquell dia els seus ulls erraven per lliure de tal manera que li era difícil mirar-nos serenament a la cara. I és que sabia que estava mentint i que la seva mirada dispersa, quasi de pirata, el delatava.

Hi ha veus que encara ressonen al llarg del temps. Veus gairebé eternes. La veu de Fraga, pastosa i rocallosa, com d’ultratomba, ha tornat a arrossegar-se carregant contra la disposició de familiars de republicans d’obrir determinades foses comunes. Familiars que actuen sense ànim revengista, amb deler de saber la veritat. A hores d’ara som a l’únic estat a Europa que després del període dels feixismes no ha fet un exercici real de reparació històrica. I és que alguns que encara mantenen poder estan íntimament lligats a l’anterior règim. La veu de l’ incombustible exministre de Franco és una veu cada vegada menys entenedora, gairebé espectral, que encara dificulta l'avenç cap a una maduresa democràtica que sols una reparació històrica pot començar a donar.

A sang freda

Truman Capote a "A sang Freda" ens relata una excel·lent història. Història de gent poc integrada, necessitada de reconeixement, que actua per impulsos irracionals amb una violència extrema. Només aparentment, però, van actuar a sang freda. Els mòbils en realitat eren complexos i molt interioritzats. El llibre malgrat estar basat en fets reals, continua sent, però, una novel·la, una narració ubicada a l'oest dels Estats Units.

Per això al principi no m’ho podia creure. Que a Manresa un pare de 44 anys agafi un martell, trenqui el vidre tancat d’un institut, entri en una classe, empenyi el professor i piqui amb el martell un noi que s’havia barallat al pati amb el seu fill, és d’una cruesa fora del comú.

De sempre hi ha hagut baralles a l’escola, de sempre hi ha hagut tensions i fins i tot persecucions i maltractaments entre adolescents. Lamentable. Però mai no havien intervingut els pares dintre de l’escola amb una arma contundent i sobrepassant l’autoritat dels professors. El relat dels fets és colpidor. La justícia haurà d’analitzar tots els condicionants que concorren al cas. D’entrada, però, cal rebutjar tota aquesta turbulenta actuació.

Sempre hem pensat que una cosa és el carrer i una altra l’escola. Si és deplorable que aquests fets puguin passar al carrer , molt més ho és que passi en un recinte educatiu. A l’escola l’ única autoritat per impartir justícia , per restablir l’harmonia, és el professorat. Si es permet que això sigui vulnerat, ja pot plegar tot el sistema educatiu. Per tot això planyo els excel·lents companys del centre afectat el quals no es mereixen aquest violent ultratge.

Sembla ser que aquests fets tenen un rerafons d’enfrontament entre ètnies, un rerafons d'un marcat racisme tribal. Doblement agreujant, doncs. És evident que l’ increment exponencial i sobtat d’immigració ha fet aflorar el pitjors instints que hi havia latents en determinats col·lectius autòctons. Si sempre i a tot arreu hi ha hagut problemes d’integració, aquests s’accentuen quan el procés es fa de forma sobtada, desordenada, i amb escasses eines aglutinadores.

Caldria que els distints instruments d’integració de què s’ha dotat la nostra societat, entre ells l’escola i l’ institut, poguessin fer la seva tasca amb suport real de tots els ciutadans, pares i mares, i amb la necessària delegació d’autoritat per poder exercir la important funció educativa. Altrament estem fent un flac favor a la comunitat i, el que és més important, als nostres fills.

Les ales caigudes del capitalisme

Ícar, fill de Dèdal, dotat d’unes magnífiques ales de cera, volà ben alt fins que el sol les va fondre i caigué a l’abisme. Després de la caiguda del mur de Berlín es pensava que els Estats Units serien l’ única potència dotada amb ales i que tot enlairant-se marcaria el seu camí, el neocapitalisme salvatge i radicalment liberal.

En gran part ha estat així i aquests 20 anys Amèrica ha fet i desfet al seu gust. Arreu del món han primat les desregularitzacions i el mercat en estat pur. Fins i tot els països emergents que han aplicat polítiques ferotges, basades en el guany absolut, ara estan apoderant-se del cor del sistema. Arreu, mitjanes empreses s’han venut als grans capitals. I fins i tot la classe burgesa industrial ha desaparegut, en bona part, davant els executius internacionals que han especulat amb qualsevol producte en el mercat global. Carles Marx ha estat enterrat una i mil vegades i, en nom del màxim benefici, no s’ha mirat prim.

Ara estem en plena operació rescat. Cal rescatar la banca, els pobres del parquet borsari, amb indemnitzacions indecents i no demanar responsabilitats. És un axioma oficial que els alts executius, sobretot si donen suport als principals partits, són intocables i els seus anteriors guanys, sagrats. Donades aquestes circumstàncies immorals, els congressistes americans es rebel·laren, amb raó, davant la primera proposta de rescat I aquesta hagué de tornar al Congrés maquillada amb repartiment de drets per a tota la classe mitja, és a dir, per al conjunt dels contribuents.

De l’operació rescat passem ara a l’operació nacionalitzar part de la banca. I és lògic. Malgrat tots els defectes dels estats, el vol del capitalisme deriva de forma suïcida al màxim guany, amb el mínim temps possible i a costa de tot. Per això ara som a l’època de les correccions i haurem de rescatar una part de Marx , una bona part de Keynes i de Galbrigth i la millor herència del la socialdemocràcia. I, encara, inventar solucions mediambientals alternatives.

Fukuyama no tenia raó, la història no acaba, la història continua. Els neocons, responsables d’haver concebut i teledirigit el neoliberalisme imperant, l’han cagat de mig a mig. I ara, mentre USA i Anglaterra nacionalitzen bancs, il·lustres liberals com Garriques Walquer exigeixen responsabilitats i càstigs contra els taurons responsables de la crisi i demanen un govern mundial que coordini les actuacions.

Alhora, el govern espanyol, dirigit per Mr Bean, passa de negar la crisi i presumir de tenir la millor banca del món, a haver d’injectar milers de milions d’euros als bancs. Milions que no sabem si bona part d’aquests arribarà a la gent o a la nòmina lucrativa dels de sempre. És en part cert, com diuen els entesos, que la crisi a l’estat espanyol no és un problema de solvència sinó de liquiditat. Però també és cert que no hem de suportar les pèrdues d’alguns privilegiats quan prèviament, amb unes grans ales de cera, han volat ben alt i han obtingut llampants beneficis. És una qüestió de justícia, de vol controlat.

Estarem a l'alçada de Lluís Companys?

Lluís Companys, el president màrtir executat un 15 d’octubre de 1940, ens va impartir una sèrie de lliçons que encara avui són vàlides i dignes de tenir en compte.

En primer lloc, lluità tenaçment a favor dels pobres, de la classe treballadora. En un món tremendament classista i injust ell i F. Layret foren els advocats laboralistes que amb més determini treballaren durant més de 20 anys per la causa social.

Per altra banda, dedicà multitud d’esforços a l’educació, a la implantació d’una escolarització digna per a Catalunya. I és que entenia, com molts altres reformadors socials, que l’educació era la via ideal de promoció de les classes més necessitades.

Com a President en temps difícils intentà conciliar els revolucionaris amb els republicans més moderats, Els seus esforços per mantenir l’ordre i la pau al voltant del projecte democràtic republicà foren ingents, però al capdavall poc fructífers.

Com a patriota estigué a l’alçada de les circumstàncies. Aportà el seu republicanisme i la seva visió social al conglomerat de l’ Esquerra Republicana presidida per Francesc Macià. Ja President, veient que la nostra autonomia, votada àmpliament pel poble, estava greument en perill per l’amenaça creixent del feixisme espanyol, no va vacil·lar i, amb una acte ferm, proclamà l'estat català. Sabia que aquell acte, si fracassava, podia comportar-li la persecució i l’empresonament per part de l’estat espanyol. I així va ser. Més tard aquest gest el va catapultar de nou com a President de Catalunya. I és que gran part del poble va entendre que tenia polítics capaços d’arriscar per tal de defensar-lo.

No cal dir que quan després de la guerra fou mort pel règim a Montjuïc, després d’aquella farsa de judici, el seu testimoni restà ja per sempre més en la memòria col·lectiva. Ara, malgrat les reticències de l’estat espanyol, cal restituir la seva memòria plenament, exigir a l’estat l’anul·lació del judici i, sobretot, caldria recollir el seu testimoniatge.

A hores d’ara després d’una imminent sentència del desprestigiat tribunal constitucional que revocarà un estatut ja aprovat pel poble, em pregunto si algú potser recollirà el gran testimoni de Companys. Si algú defensarà Catalunya arriscant, si cal, la seva posició. Sabem si l’ actual classe política presenta cap signe de tenir el coratge suficient ?

800 anys de Jaume I

Fa 800 anys va néixer el refundador d'una petita nació dels Pirineus, la nació catalana, Jaume I . Un dia com avui, 9 d’octubre de 1238, després d’haver integrat Mallorca i les Pitiüses, incorporà València a l’àmbit dels Països catalans. És a dir, a la part de la Corona d’ Aragó de llengua catalana.

Poc podia sospitar aquell rei que passarien tantes coses per aquest dissortat racó de món. Pocs països de l’Europa actual encara han de lluitar permanentment si volen subsistir. Avui mateix La Vanguardia recull que el tribunal constitucional espanyol té la impresentable intenció de retallar encara més el petit estatut, aprovat pel poble. Aquest peculiar tribunal està disposat a negar la igualtat del català respecte l'espanyol i el dret a negociar de forma bilateral el finançament. Després de tot l’enrenou d’aquests anys, cal veure quant hem de patir els pobres!

La incorporació de Mallorca i València va completar les possessions del casal de Barcelona. Jaume I tingué la visió de dotar-les de furs propis, amb la qual cosa evità sotmetre-les als senyors feudals i va significar una incorporació que en termes actuals diríem federal.

Els valencians, en paraules de Joan Fuster, tenen una data de naixement , una acta fundacional, el 9 d’octubre de 1238. Per això multitud de places i carrers principals estan dedicats a aquest gran personatge. Arreu, però sobretot a Mallorca i a València, hi ha hagut un gran desplegament al voltant del compliment de les 8 centúries del naixement d’aquest estimat governant.

El personatge s’ho val. Orfe ben aviat, custodiat per monjos davant de les ambicions dels nobles competidors, emprenedor de conquestes a partir dels divuit anys, pactava sovint abans no embolicar-se amb noves batalles, va refer una i altra vegada l’equilibri entre els distints regnes i classes socials. I va escriure o manà escriure aquelles grans gestes en la seva crònica, l’ importantíssim Llibre dels feyts. Amb ell, els PPCC adquiriren una importància clau al Mediterrani i van assolir la seva màxima expansió.

A hores d’ara, i des de fa dos segles, no estem per monarquies. Però és necessari conèixer com vam ser refundats, d’on neixen els estrets lligams d'aquest litoral mediterrani a l’est de la Península Ibèrica. Un litoral que aspira a no ser menystingut per la nació espanyola, a ser tractat com un igual, a ser-li reconegut el dret a preservar la seva llengua i a ser lliure com qualsevol altre poble europeu.