El meu 23F

28 anys després...

Aquest any em ve de gust fer una valoració d’aquell nefast 23- F.

Aquell dia em tocà en plena joventut, tenia 24 anys. Amb els estudis ja acabats a la Universitat de València, estava fent el servei militar a Santiago de Compostela. La caserna militar, que ara ja no existeix, allotjava una brigada aerotransportable . Per això sovint fèiem pràctiques de vol a fi d'estar “llestos per tal d’actuar en qualsevol punt de l’estat”.

El 23 de Febrer, cap a les 19 hores suspengueren tots els permisos de sortida. Tothom restava “aquarterat”. Foren cridats els companys d’intendència i enginyeria per estudiar el terreny per tal de preparar tot un dispositiu d’ocupació de la zona de Santiago (tal com em contà un company de Castelló que era topògraf). Principalment calia neutralitzar qualsevol revolta d’estudiants.

Les ràdios no paraven de sonar i seguíem com podíem els confusos esdeveniments. Després de sopar en silenci, ens cridaren per anar a l’armer on començarien a repartir l’armament i els cascos, tot això sota l’estreta vigilància de la Policia Militar que ens apuntava amb la metralleta. Molts, espantats, a penes podíem contenir la tensió. Els minuts es feren eterns. Ens esperava agafar els CETMES i anar a disparar , si calia, contra els estudiants o el poble que es revoltés. Vaig serrar les dents, havia de mantenir la serenitat davant dels soldats més joves. Estava plenament indignat i pel meu cap em passaren confuses i possiblement inútils formes de rebel·lió.

L’angoixa fou desesperant. Finalment una contraordre ens indicà que anéssim als nostres llits i que esperéssim noves ordres.

Ja al dormitori, els plors de molts soldats van ser trasbalsadors. Molts tenien por de no veure els seus familiars. Jo vaig pensar amb els meus, sobretot amb el meu germà. Després sabria que va fugir del poble i destruí documents comprometedors de l’organització d’esquerres de la qual era dirigent. Estranyament, però, malgrat la commoció interior , vaig poder reunir el suficient coratge per poder consolar alguns companys més afectats.

Quan s’apagaren els llums només les veus de les distintes ràdios arribaven a les nostres oïdes. Però,... ens tornarien a cridar? Una vegada produït el discurs del rei semblava que tornava la calma i a poc a poc , passada la mitja nit, ens adormirem,.

L’endemà férem la instrucció de rigor com si res no hagués passat. No rebérem cap explicació. Vam poder veure, això sí, el dispositiu que s’havia preparat per ocupar Santiago, capital de Galícia. A les portes de sortida de la caserna hi havia els camions i els cotxes militars preparats, tot esperant una ordre executiva que mai no va arribar. Més endavant ens vam assabentar que el general Torres Rojas, comandant en cap de la Capitania de Galícia, també estava en la trama d’Armada, Milans del Bosch i Tejero, entre altres. Mentre Milan sí que va arribar a envair amb carros de combat la ciutat de València, Torres Rojas va mostrar una actitud dubitativa. Es veu que no les tenia totes.

Aquest és el meu testimoni. No cal dir que els fets del 23- F marcaren encara més la limitada democràcia, la feren més conservadora, i amb ells es tancà qualsevol possible camí cap a llibertat de les distintes nacions de l’estat.

Torna l'Espanya de sempre

Tribunal Constitucional

Vivim uns dies d’agitació permanent. Encara no ens hem acostumat a la comèdia bufa de lladres i serenos, d’espies i d’informes del Madrid del PP, que ja som dintre de l’enorme trama d’estafes i corrupció de bona part de l’empresariat conservador a Madrid i València. Pel mig, a més de consellers i d'antics ministres, trobem el mateix President de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps. Val a dir que els acusats de corrupció són grans amics del gendre d’Aznar, el milionari Agag.

En un totum revolutum apareix el super jutge Baltasar Garzon el qual, amb tanta feina acumulada, -atén a la vegada l’esquerra abertzale- té un col•lapse i ha de ser ingressat.
Per l’altra banda, pel PSOE, el ministre de justícia, Bermejo, se’n va sense llicència de cacera amb el Garzon a terres d’Andalusia per tal de tramar el complot contra el PP, segons versió interessada dels de la gavina. Talment com a la pel•lícula de Berlanga, La escopeta nacional.

Rebem un correu on descobrim el gran negoci del marit d’Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid, amb l’AVE a Guadalajara. La línia d’alta velocitat es va fer ben apartada, al poble de Yébenes. Tan apartada que allà no puja ni déu. Ara bé, els terrenys s’han requalificat astronòmicament i estan reportant un gran negoci.

És l’Espanya de sempre que torna. Torna perquè mai no se n’havia anat. L’Espanya dels negocis especulatius, dels alts cossos burocràtics, de l’ostentació innecessària.
L'Espanya que controla un estat. Un estat espanyol que qüestiona, mitjançant el TC, que els símbols catalans siguin nacionals per a Catalunya tal com resta escrit a l’Estatut( si cal passar per sobre de la voluntat del referèndum dels catalans, es passa i punt). És l’Espanya de què ens parla el notari saguntí López Tena. En el primer contacte que va tenir a Madrid entre la resta de membres del Consejo Judicial li van demanar si caçava, si podien comptar amb ell per anar de cacera. I és que aquest és el modus vivendi de relació d’aquella trepa. És , en definitiva l’Espanya que ara ens narra Labordeta en les seu llibre Memorias de un beduino en las Cortes o Oriol Mallo tot reconstruint l’experiència a Madrid de Joan Puigcercós.

Un estat espanyol que, per altra banda, sempre té mil excuses per no tornar-nos el que ens deu. El que ens diu fa uns mesos , en eleccions generals, que invertiria 6.000M€ a Rodalies- RENFE de Barcelona i ara només hi posa 4.000M€. Un estat que ara pensa en no tancar el finançament fins el 2010 i mentrestant caldrà anar patint amb una sabata i una espardenya.

Sincerament no sé què coi fan a Madrid els 25 parlamentaris del PSC; no sé què hi pintem nosaltres en aquest estat.