Després de presenciar amb angúnia tanta atomització de l’independentisme, se’ns apareix ara una nova oportunitat. Hem passat per una fase plenament destructiva que ens ha portat a la més estranya paradoxa: cada vegada hi ha més independentistes, i, en canvi, cada vegada hi ha menys representants de la independència al nostre parlament o a les corts espanyoles.
No cal dir que la sortida de Catalunya de l’estat espanyol és l’únic camí per superar aquesta llarga crisi. Llei darrera llei, pressupost rera pressupost, els interessos de la meseta es tornen a posar per davant dels que són propis dels Països Catalans, cosa per altra banda inevitable amb els partits majoritaris que la representen. Així des de la meseta es prioritzen corredors ferroviaris que no enllacen cap port, Aves que no tenen cap rendiment social o inversions astronòmiques amb armament. Es resisteixen, però, a fer desaparèixer ministeris sense competències i diputacions antiquades, autèntiques coves d’interessos clientelars.
Mentrestant hem arribat a una situació de dèficit fiscal escandalosa. Treballem per a ells i rebem les escorrialles. Qualsevol estudi ho palesa meridianament, l’últim , el de la Generalitat, el xifra en 17.000 milions d’euros. Si es vol comparar en detall el que ens costaria la independència respecte a la dependència actual hi cal veure l’última obra publicada, Balanç econòmic de la independència.
Per tot això molts hem apostat per l’acord el màxim ampli possible entre els defensors de la independència. Encara que aquest acord només s’hagi concretat, per ara, entre Reagrupament i ERC. Un suport que el fem no sense recança, però. Els desenganys han estat massa clamorosos , massa evidents aquests darrers anys. Per això demanàvem un canvi de dirigents a ERC i un missatge clar i sostingut de defensa del país.
Amb l’acord entre Junqueras i Carretero, i presentant com a cap de llista el portaveu de la consulta a Barcelona, Alfred Bosch, sembla que els mínims d’exigència de rigor en la defensa de la dignitat nacional s’estan produint.
Potser sigui ara l’última oportunitat , l’últim tren que podem agafar. Donem-los confiança, doncs.
No cal dir que la sortida de Catalunya de l’estat espanyol és l’únic camí per superar aquesta llarga crisi. Llei darrera llei, pressupost rera pressupost, els interessos de la meseta es tornen a posar per davant dels que són propis dels Països Catalans, cosa per altra banda inevitable amb els partits majoritaris que la representen. Així des de la meseta es prioritzen corredors ferroviaris que no enllacen cap port, Aves que no tenen cap rendiment social o inversions astronòmiques amb armament. Es resisteixen, però, a fer desaparèixer ministeris sense competències i diputacions antiquades, autèntiques coves d’interessos clientelars.
Mentrestant hem arribat a una situació de dèficit fiscal escandalosa. Treballem per a ells i rebem les escorrialles. Qualsevol estudi ho palesa meridianament, l’últim , el de la Generalitat, el xifra en 17.000 milions d’euros. Si es vol comparar en detall el que ens costaria la independència respecte a la dependència actual hi cal veure l’última obra publicada, Balanç econòmic de la independència.
Per tot això molts hem apostat per l’acord el màxim ampli possible entre els defensors de la independència. Encara que aquest acord només s’hagi concretat, per ara, entre Reagrupament i ERC. Un suport que el fem no sense recança, però. Els desenganys han estat massa clamorosos , massa evidents aquests darrers anys. Per això demanàvem un canvi de dirigents a ERC i un missatge clar i sostingut de defensa del país.
Amb l’acord entre Junqueras i Carretero, i presentant com a cap de llista el portaveu de la consulta a Barcelona, Alfred Bosch, sembla que els mínims d’exigència de rigor en la defensa de la dignitat nacional s’estan produint.
Potser sigui ara l’última oportunitat , l’últim tren que podem agafar. Donem-los confiança, doncs.
