Penyagolosa

Una oportunitat a la independència

2011-11-01T16:40:00.003+01:00

Després de presenciar amb angúnia tanta atomització de l’independentisme, se’ns apareix ara una nova oportunitat. Hem passat per una fase plenament destructiva que ens ha portat a la més estranya paradoxa: cada vegada hi ha més independentistes, i, en canvi, cada vegada hi ha menys representants de la independència al nostre parlament o a les corts espanyoles.

No cal dir que la sortida de Catalunya de l’estat espanyol és l’únic camí per superar aquesta llarga crisi. Llei darrera llei, pressupost rera pressupost, els interessos de la meseta es tornen a posar per davant dels que són propis dels Països Catalans, cosa per altra banda inevitable amb els partits majoritaris que la representen. Així des de la meseta es prioritzen corredors ferroviaris que no enllacen cap port, Aves que no tenen cap rendiment social o inversions astronòmiques amb armament. Es resisteixen, però, a fer desaparèixer ministeris sense competències i diputacions antiquades, autèntiques coves d’interessos clientelars.

Mentrestant hem arribat a una situació de dèficit fiscal escandalosa. Treballem per a ells i rebem les escorrialles. Qualsevol estudi ho palesa meridianament, l’últim , el de la Generalitat, el xifra en 17.000 milions d’euros. Si es vol comparar en detall el que ens costaria la independència respecte a la dependència actual hi cal veure l’última obra publicada, Balanç econòmic de la independència.

Per tot això molts hem apostat per l’acord el màxim ampli possible entre els defensors de la independència. Encara que aquest acord només s’hagi concretat, per ara, entre Reagrupament i ERC. Un suport que el fem no sense recança, però. Els desenganys han estat massa clamorosos , massa evidents aquests darrers anys. Per això demanàvem un canvi de dirigents a ERC i un missatge clar i sostingut de defensa del país.

Amb l’acord entre Junqueras i Carretero, i presentant com a cap de llista el portaveu de la consulta a Barcelona, Alfred Bosch, sembla que els mínims d’exigència de rigor en la defensa de la dignitat nacional s’estan produint.
Potser sigui ara l’última oportunitat , l’últim tren que podem agafar. Donem-los confiança, doncs.

Una presó al Bages

2011-04-19T23:26:00.003+02:00

El dia 14 d’abril vaig visitar una presó. Es tracta de la presó de Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada. La visita s’inscrivia en un programa de prevenció de violència de gènere entre la institució penitenciària i el meu institut l’IES Quercus. El recorregut en autobús és curt; tan sols deu minuts separen un centre d’ensenyament secundari i aquest centre penitenciari que té poc més de dos anys. La instal•lació, totalment emmurallada, està perfectament integrada al terreny.

Una presó és com un “gran hermano” ens va explicar el seu director, Hermini Gonzàlez, on hi ha 600 càmeres observant-te. I a fe que es veuen per tot arreu. D’entrada l’accés és marcat pel rigor. Comprovació estricta d’identitat i dipòsit de les pertinences personals. Val a dir que si fóssim penats s’establiria un conjunt d’entrevistes per determinar el nostre perfil per tal d’assignar-nos un espai prefixat.

El recorregut que vam fer , totalment delimitat, cobria els espais comuns de formació i la visita a un mòdul encara no ocupat. Els distints responsables ens expliquen que compten amb 700 “interns” ubicats en 7 mòduls de 108 cadascun. Un mòdul d’aquests és de règim especial amb més fortes mesures de seguretat, “una presó dintre d’una presó”.

Després de passar per distintes dependències de gestió general, i de travessar espais de control de doble porta corredissa de ferro i vidre, arribem a la presó pròpiament dita.
El nervi central està constituït per un ampli passeig que separa els 7 mòduls de les àrees comunes: àrea formativa, poliesportiu,…Els responsables ens mostren diferents activitats a la zona escolar. Quan passem per aquell passeig central, escrupolosament cuidat, coincidim amb diferents grups d’interns que es traslladen d’unes dependències a unes altres. Els acompanyants ens indiquen que anem per una banda del carrer per deixar disponible l’altra. Aquesta proximitat és correcta però causa sensacions especials.

Visitem el mòdul 7. A la part de sobre, un passadís gris està ple de cel•les tancades per gruixudes portes metàl•liques i automàtiques. Un espiell quadrat que només es pot obrir des de fora és l’única obertura quan es tanquen les portes. A dins uns espais de vuit metres quadrats ha de ser habitats per dos interns. Entrem en una cel•la i provem què se sent en tancar-se la porta. Abisme i solitud.

Quan sortim el Joe i el Joan, dos interns, ens expliquen que estan desenvolupant en un mòdul una experiència de presó tranquil•la, on s’han compromès a excloure la violència, tractar-se amb respecte i dialogar sempre que hi hagi diferències. Conversant amb ells i alguns funcionaris ens expliquen alguns detalls com que disposen d’ una clau amb un límit de 8 euros a la setmana o que el tracte entre ells es respectuós. Per altra banda la psicòloga Gemma Lòpez ens distingeix entre els perfils marcats pel consum de drogues i els que no ho estan.

Tot i el tracte més humà, tot i la piscina i malgrat ser una presó nova gens comparable a l’amuntegament de La Model, no deixes de sentir un alleujament quan dos hores després d’haver entrat deixes el recinte. I és que la funció d’un centre penitenciari sempre serà la restricció d’allò més preuat per tothom: la llibertat.

Les retallades portaran la independència

2011-04-15T00:56:00.007+02:00

Cada dia ens aixequem amb una nova preocupació, amb un nou retall social. Ara toca la salut pública, ara toca l’ensenyament. Al meu institut, per exemple, el dia 30 de març al Consell Escolar vam haver d'aprovar tot un conjunt de tisorades que afectaran de ple a la qualitat diària. Calefacció,llum, neteja, reproducció, reparacions i manteniment, disponibilitat econòmica de les àrees … minvaran més d’un vint per cent. En d’altres centres ens consta que la minva serà més gran fins arribar al 35%.
A hores d’ara i de forma camuflada es vol retallar personal a ensenyament. Es vol suprimir la sisena hora a primària amb la intenció de derivar professors cap a altres necessitats sense haver-ne de contractar. I pel mateix motiu s’amplien les hores lectives del professorat tant a primària com a secundària.

La sanitat també té males perspectives. Tant els centres públics com els concertats, han de retallar pressupost, un 20 o un 30 per cent. Se suprimeixen llits, hores de quiròfan, distints serveis… Indefectiblement augmentaran les llistes d’espera i molts malalts veuran per tant allargat el seu període de patiment. El model català de salut, tan lloat fins ara, restarà àmpliament tocat.

Mentrestant els rics veuen millorat el seu estatuts ( supressió del tram que restava de l’ impost de successió) i no es qüestiona els sous dels directius de bancs i caixes, d'aquells que ens han portat la crisi.
Mentrestant a Espanya no es fa cap mena de retall ni en sanitat ni en ensenyament, ni en Aves ni en autopistes o en aeroports faraonics o deserts. Es tolera que Madrid compti amb un endeutament cinc vegades superior a Barcelona i no passa res. Per no afegir que més d’un 25% dels habitants d’Andalusia o Extremadura són funcionaris.

Malgrat el bloqueig financer l’estat no paga a Catalunya els milers de milions ja pactats. I és que l’estat mai no podrà estar pel que s’ha anomenat pacte fiscal perquè sense els nostres recursos simplement no podria subsistir.
Amb aquesta confrontació, a hores d’ara tan directa i sentida, les retallades a què ens obliga Espanya acabaran convencent molts ciutadans que està arribant l’hora de la independència.

Barcelona vota sobre la independència

2011-04-07T19:44:00.006+02:00

La Barcelona que fins no fa gaires anys semblava que passava del país, la Barcelona que amb aires cosmopolites no es volia autoreconèixer com a capital catalana, està a hores d'ara convocada a dir quin país vol pertànyer.
I és que per primera vegada la capital de Catalunya es pronunciarà sobre la independència. El meravellós procés de consultes engegat a Arenys de Munt tindrà la seva culminació aquest diumenge 10 d’abril. Més d’un milió de barcelonins podran mostrar la seva opinió, hauran de dir si volen que el seu país sigui lliure o continuar en la decadència que li imposa l’estat espanyol.

Mentrestant s’ha anat recollint el vot anticipat. Més de 170.000 persones ja l’han exercit superant, per tant, els participants a la consulta de la Diagonal. Alfred Bosch, portaveu de Barcelona decideix, ha manifestat que compten amb més de quatre mil voluntaris, amb 480 meses electorals i amb un pressupost modest de 80000 euros conformat amb la contribució popular.

Cal recordar que l’Ajuntament de la ciutat es gastà 3 milions d’euros en publicitar aquella fallida campanya sobre la Diagonal en la qual participà molt poca gent i en què guanyaren les postures contràries als mandataris. Ara, malgrat la posició bel•ligerant d’aquests, que han impedit penjar banderoles, malgrat l’entrebanc d’alguns sectors eclesiàstics i la campanya de la dreta espanyolista, els voluntaris han treballat colze a colze i de forma continuada perquè la consulta sigui un èxit. I ho serà perquè han sabut implicar molta gent que semblava indiferent i perquè dia a dia hi ha més motius per afirmar una posició clara de sobirania.

El fet que dos presidents de la Generalitat ja hagin votat, que ho hagin fet dos presidents del Parlament i la gran majoria dels membres del govern , que també hagin participat nombrosos intel•lectuals i artistes, entre ells molts que no fa gaire eren propers a les tesis tèbies dels socialistes, fa entreveure una bona resposta a la consulta. I és que molts han vist la independència com l'única via possible que ens queda.

I més enllà del resultat concret restarà l’autoorganització democràtica d’un poble que amb Barcelona al capdavant ha dit que vol autodeterminar-se per si mateix i sense demanar permís a les autoritats de sempre.

Una nova Manresa és possible

2011-04-02T07:32:00.004+02:00

Aviat hi haurà un nou consistori a Manresa. De moment ja comencem guanyant perquè la regidora Àngels Mas ( de l’espanyolista PSOE) no portarà els destins de la ciutat. I és que la Mas ha encarnat l’omnipresent formigó, la Manresa freda mancada de sensibilitat i d’esperit democràtic.

Ha comandat durant molt de temps un equip tècnic que amb constant tossuderia ha deixat un reguitzell de nyaps a la vista de tothom. A la meva ciutat tots coneixem la llista dels desgavells: les gàbies de la Plaça de Catalunya, el fracassat aparcament de la Reforma, la mateixa Plaça de la Reforma, la gegantina passera de la Via San Ignasi, els murs de formigó de Can Font,… I què dir de les obres que mai no s’aturen i es fan i es refan una i mil vegades abans no s’han estrenat. Ara mateix s’està refent la recent acabada plaça del Carme , els desperfectes de la Plaça Sant Ignasi, ... o s’asfalta l’exterior del camp de futbol del Congost sense arreglar el problema del clavegueram (amb el resultat evident de repetir l’enorme bassal d’aigua).

Amb tot això l’únic que s’ha aconseguit és el desprestigi de l’acció publica, de les nostres institucions. I la Mas no ha actuat sola. Sóc testimoni directe de la manera de funcionar d’aquesta espècie de búnquer d’urbanisme. Passant olímpicament de la gent, dels habitants de Manresa als quals haurien de servir, alguns dels seus significats representants només han buscat el lluïment personal a la seva carrera. I és que segons ells la gent no entén . Han arribat a dir que Ells treballen per la història i algun dia es reconeixeran els seus abnegats esforços. La gent no està prou preparada per admetre les seves propostes on el rei formigó és el centre de la seva filosofia i estètica. Això sí "treballen" amb els diners de tothom.

Mentrestant el conjunt de partits polítics que han portat el consistori per por o per manca de compromís i criteri els han rigut les gràcies i han avalat tot aquest desgavell. Ara que s’apropen eleccions caldrà escollir representants que es desmarquin completament d’aquestes barbaritats perpetrades contra la ciutat de Manresa i que plantegin un nou urbanisme més humà, més verd, més social i més democràtic.

El món està agitat

2011-03-27T11:41:00.004+02:00

El món està agitat. En aquests principis de segle XXI, immersos en un món globalitzat i d’alta tecnologia comunicativa, cinc crisis passen simultàniament.

Crisi energètica: després de Fukushima cada cop es fa més evident que no ens podem refiar de l’energia nuclear. I, per altra banda cada cop és més clar que només ens resten 10-15 anys més de petroli abundant. Les energies alternatives, doncs, han de créixer exponencialment si volem que el futur sigui viable.

Crisi econòmica : els països PIG del sud d’Europa i Irlanda tenen un gran deute al qual no poden fer front. Ha hagut de ser Alemanya qui els rescati aplicant-los uns forts ajustaments. Altres països d’Europa com Anglaterra també estan subjectes a fortes retallades . O el sistema econòmic es reformula amb eficàcia i amb repartiment equilibrat de les càrregues de la sortida de la crisi o l’enfrontament entre els diferents grups socials serà cada cop més dramàtic.

Crisi de les dictadures tradicionals: les cultures àrabs , al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, es troben en plena convulsió per aconseguir una mica més de llibertat i de respecte dels drets humans. També comença a qüestionar-se el sistema xinès a causa de l’ enriquiment de desorbitat de molts nous milionaris i amb l’enclaustrament d’un sistema basat en baixos sous i fortes limitacions de la comunicació.

Crisi dels estats plurinacionals no sols als països poc desenvolupats sinó a diverses parts del món occidental. És evident el moviment cap a la independència a Escòcia , a Bèlgica (Flamencs i valons) i el fracàs de l’estat espanyol a Euskadi i a Catalunya. Només l’exercici del dret d’autodeterminació, concretat arreu del món, pot reconduir aquesta problemàtica.

I tot plegat dintre d’una crisi de valors. Cal replantejar els valors de la seguretat i el treball que determinades esquerres mai no han volgut fer seus si volen ser creïbles . O els valors de la llibertat que de la mà de les noves tecnologies tot just ara arriba allà on no havia cap precedent perquè aquestes obren camins de construcció de pensament diferent als instal•lats. En aquest món industrial i de consum caldrà reinstal•lar els valors de l’austeritat i la reutilització si es vol mantenir el medi ambient i fer viable la vida al planeta. I si ens en volem sortir tots plegats cal recuperar i potenciar els valors de la solidaritat i la vida en cooperació.

Som, doncs, dintre d’una gran crisi global. Però no per això estem marcats de sortides. I en molts aspectes el debat se situa en el com i el quan, en quins valors ens hem de fer forts. Si predominen els valors de la por als altres la sortida serà en fals.

La joventut ha d’esperar molt de la independència.

2010-10-03T23:54:00.004+02:00

La joventut preocupa. Els fets violents de radicals produïts fa uns dies a Barcelona i a distintes ciutats de Catalunya, en el marc de la convocatòria de vaga general, tornen a posar de manifest quelcom que no funciona. Hem vist els darrers anys com es produïen brots violents en determinades concentracions com celebracions del Barça, la moguda de Bolonya o en la manifestació contra la sentència del tribunal constitucional d’aquest juny passat.

Tot això passa quan està creixent l’atur juvenil. A hores d’ara gairebé un 40 % dels joves entre 18 i 30 anys ja es troba a l’atur. Cada cop més milers de joves endarrereixen la seva entrada al treball o senzillament no tenen perspectives d’incorporar-se.

Per altra banda la majoria d’aquests joves no aguanten gaire quan troben un treball.
Mancats d’hàbits de disciplina i constància, acostumats en l’adolescència a alts nivells de consum, no estan preparats per a les rutines pròpies de qualsevol tipus de feina, a la necessària obediència que incorpora qualsevol organització de treball i finalment els és difícil acceptar unes remuneracions sovint ben minses.

Mentrestant el país no es pot permetre aquesta sagnia. Catalunya no podrà ser competitiva si no mobilitza el seu sector més jove. Si cada vegada més treballen bàsicament els majors de trenta anys i no hem format de forma generalitzada bons professionals difícilment atraparem els nivells de competència que la societat internacional requereix.

Evidentment això obliga a tot un canvi de valors. Hem de recuperar els valors de l’esforç i la superació personal. Per això a l’escola hem de tornar a estimular la gent que s’esforça, hem de premiar els nois i noies que se sacrifiquen dia a dia. I hem de reconduir els nois que no fan el més mínim esforç en superar-se, buscar-los nous al•licients i establir ben clar quins són els límits.
El fals igualitarisme en la docència ens ha portat a un cul de sac. L’excel•lència i el mèrit no són gens reconeguts i els múltiples esforços esmerçats pels alumnes conductuals sovint són improductius.
Aquests anys enrere la sortida fàcil cap a la construcció, o cap a treballs ben remunerats que no requerien gaire formació, va fer que molts nois no s’esforcessin. Ara és evident que no hi ha gaires sortides laborals si no s’obté una formació i una titulació adequada.

En aquesta tasca formativa on l’escola és clau, han de col•laborar també les empreses amb la incentivació necessària per part de l’administració. En aquest sentit cal actualitzar formes innovadores d’aprenentatge.
En definitiva es tracta de recuperar els valors del treball, de l’esforç, de l’autonomia personal, a fi de fer ciutadans plenament lliures i capacitats.

Val a dir que difícilment tot allò serà possible dintre d’un estat com l’espanyol on els valors predominants són uns altres. Catalunya ha de recuperar allò que li era propi. Per això sols una Catalunya independent podrà refer aquells valors i actualitzar-los en harmonia amb l’Europa avançada a la qual vol pertànyer.

LA RESPOSTA AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

2010-06-28T00:27:00.003+02:00

Aquesta setmana de finals de juny el Tribunal Constitucional espanyol travessarà la ratlla del que està permès dintre dels usos i costums de les democràcies europees. Tot sol, i malgrat haver estat molt advertit, sentenciarà contra l’estatut de Catalunya. No importa en quins articles, si molts o pocs. Sentenciarà contra un text referendat ja pel poble català. Més baix no es podia caure.

Si algú tenia l’esperança que açò era una democràcia homologable a qualsevol altra, ja s’està operant de la vista. No es tracta ja d’una opinió més o menys radical de la caverna, de la nova versió del movimiento, a la qual ens tenen força acostumats. Es tracta d’enviar-nos un missatge clar mitjançant el qual ens diuen que no respectaran els acords que prenguem ni que sigui ratificant-los en un referèndum.

Què se n’haurà de fer? Lògicament aquí acaba ja la trista legislatura del segon tripartit. I per tant serà lògic convocar unes noves eleccions. Fins aquí tothom ho veu clar. I què més? Si som conseqüents en la defensa de la democràcia caldrà denunciar el TC espanyol davant les instàncies internacionals europees que defensen els drets humans i per extensió els drets de les nacions tinguin estat o no en tinguin.
Només una apel•lació judicial que mostri a les instàncies internacionals l’ autèntica cara d’aquest suposat estat democràtic, podrà frenar tanta arrogància i impunitat.

Per altra banda preparar una autèntica candidatura nacional catalana que rebutgi aquest estat de coses. Una candidatura diferent als partits que amb la seva claudicació permanent ens han portat fins aquí. Superat ja l’estatut només amb la defensa de la independència enviarem un missatge clar que ens respectem a nosaltres mateixos i tenim la voluntat de fer-nos respectar.

Manresa, tres anys de davallada

2010-05-29T13:04:00.009+02:00

Caixa de Manresa perdrà la seva identitat i restarà absorbida per Caixa Catalunya.

En aquest mandat ja no es podia tornar a donar suport al pacte tripartit a Manresa. Els últims mesos del darrer mandat les formes s’anaven degradant i poca cosa es podia esperar ja d’un nou acord. En línies generals els 12 anys anteriors 1995-2007 varen ser positius i encara és evident la transformació que és va fer a Manresa. Aquell últim any, però, ja hi havia coses que grinyolaven. Dit en poques paraules, no era el mateix treballar amb l’alcalde Valls que fer-ho amb l’alcalde Camprubí. L’un si més no tenia criteri de gestor, l’altre, però, no en tenia cap. Això ho vaig poder comprovar de primera mà com a regidor i no descobreixo ara gran cosa. Per això l’últim any , després de plegar Valls, el vàrem passar com vam poder.

Tal com algunes vegades he anat constatant, aquests tres anys s’han escolat sense nord i sense sentit. Les forces internes de la maquinària municipal ( agrupades en gran part en urbanisme) s’han menjat la representació democràtica i han fet el que han volgut amb el patrimoni urbà de tots. La llista de malifetes és de tots sabuda (Reforma, plaça Catalunya, passera, mur de Can Font, formigó arreu),…El menyspreu amb què s’ha tractat a tothom ha indignat la ciutadania fins al punt que s’està presentant una candidatura d’associacions de veïns per les properes eleccions.

Mentrestant Manresa no ha avançat en la seva modernització. Així continuem tenint abandonada tota la zona del riu ( en contrast amb l’actuació del veí Sant Joan de Vilatorrada), continua sense urbanitzar el complex esportiu del Congost (amb un pla paralitzat des de fa tres anys), dorm el son dels justos Fàbrica Nova i d’altres equipaments també previstos s’han ajornat al mandat següent: pavelló de gimnàstica, circuit de ciclisme, noves escoles, equipament de les Bases. Només han anat avançant les obres del Cap Bages i de l’Hospital General i una part del nou pavelló de bàsquet.

I les finances municipals ? Tenim un deute municipal acumulat de 86 milions d’euros equivalent per tant a tot un pressupost anual; és a dir, més de 1100 euros per cada veí. En pocs anys hem passat respecte al pressupost de deure un 70% a deure un 100%. I tot això alegrement i sense previsió: a inicis del mandat els flamants representants es van apujar alegrement el sou públic un 20%.

Pel camí Manresa ha perdut la identitat de la nostra caixa, ha perdut la Pirelli i encara no acaba de desencallar el futur Parc tecnològic. Pel camí s’allarga indefinidament la millora dels eixos viaris i del ferrocarril i no es veu clar que la ciutat exerceixi de capital de la Catalunya Central. Aquest equip de govern presenta, doncs, un balanç ben magre.

Grans personatges a Manresa

2010-05-23T15:20:00.005+02:00

Carles Móra, alcalde d'Arenys d'Amunt.

Aquests dies estan sent realment enriquidors ja que estem tenint l’oportunitat de poder compartir experiències amb gent interessant del país. Gent que encara es mira amb cor la nostra nació i encara té força i esperança. Gent que té molt a dir i ho diu sense ambigüitats, amb coneixements, amb valentia i lucidesa.

Primer va ser la dissertació del notari Lòpez Tena, convidat per ManresaDecideix, el qual va comparar els 30.000M d' euros cedits per Europa per tal de rescatar Grècia amb els 22000M€ de l’espoli fiscal que patim cada any els catalans. Comparar els dos fenòmens resulta d’una claredat meridiana . Del seu coneixement directe del Tribunal Constitucional es dedueix també tota una altra realitat estremidora i s’entén el malson que aquest tribunal ens ofereix dia a dia.

Dues setmanes després vàrem compartir xerrada amb el dinàmic Ramon Carner, l’entusiasta president del Cercle Català de Negocis. Amb la claredat expositiva d’ell i la seva gent, molts han vist força clar cap on hem d'esmerçar esforços i la urgència d’aconseguir la independència si no volem ser arrossegats pel fracàs econòmic del model espanyol , basat en la burocràcia i l’especulació.

Per altra banda, el dia 11, després de la conferència, vàrem compartir sopar amb Salvador Cardús que havia estat convidat per Òmnium Cultural . El Cardús, sempre lúcid, manifestà entre plat i plat els seus neguits perquè el procés cap a la llibertat es fes amb seny i amb saviesa i manifestà que tot i que ens manca temps per fer-ho bé, s’ha d’intentar. Amb un any més de marge s’ afiançarien processos i lideratges tot just ara començats.

Dos dies més tard vam compartir tota un vespre amb Heribert Barrera convidat a una xerrada per Reagrupament Bages. Vaig tenir l’ enorme satisfacció de poder-lo presentar. Heribert és un tros d' història viva. L’emoció èpica feta realitat. Als seus 92 anys i al peu del canó ens digué “Cal fer una llista única per la independència. Ara és el moment. Deixar personalismes i deixar camins tous que no porten enlloc”. En aquest sentit anuncià que dilluns següent presentaria juntament amb un conjunt de personalitats un manifest per tal de fer una conferència independentista.

Aviat, el dia 11 de juny, comptarem a Manresa amb la vinguda del conegut heroi de les consultes, l’alcalde d’ Arenys de Munt, Carles Móra... també el convidarem des de Reagrupament Bages. En Carles Móra és l’exponent de com una petita però valenta acció a escala local pot produir un daltabaix d’enorme transcendència per a tot el país. I és que, en l’ imaginari de tots, Arenys significà una explosió d’alegria i llibertat com feia temps que no teníem.

I encara una mica més tard, el 18, l’ historiador Josep Piñol, convidat per la llibreria Parcir, ens presentarà el seu llibre La declaració unilateral d'independència . Aquesta tesi, que ell magníficament desplega, és l’estratègia normal de tots els països que s’han alliberat a Europa els últims anys (més de quinze), és la que va aprovar Reagrupament ara fa dos anys i és la que hauria de fer seva qualsevol opció que vulgui portar el país a aconseguir un estat propi.

Uns dies, per tant, de grans aportacions per part de grans personatges, aportacions que denoten que quelcom important s'està coent al nostre país.

Crisi a la grega (II)

2010-05-11T17:06:00.006+02:00

Grècia ha marcat la pauta. Europa ha comprovat que Espanya i Portugal perillaven i ha acudit directament al rescat. Europa , és a dir, Alemanya, França i el Benelux han intervingut abocant milions d’euros en avals per tal que no trontollés el sistema.

Si fa una setmana en Zapatero encara deia que no reduiria el dèficit, ara es veu forçat per Europa a aquesta reducció si vol tenir els avals que li permetin poder pagar els creditors. I és que la fallida ha estat gravíssima i l’estat compta ja amb molt poc crèdit internacional. Els ajustos seran molt, molt durs. Es retallarà la sanitat, es retallarà l’ensenyament , acabaran retallant el sou dels funcionaris i les prestacions socials.

I és que, igual que a Grècia, no es podia suportar més el populisme irracional del govern espanyol. Cal aprimar la despesa pública a fi de permetre aflorar l’economia real. Si no es vol entrar en una guerra social, i tal com diu Salvador Cardús, en primer lloc s’hauria de dir la veritat al poble i detallar-li quins sacrificis caldrà assumir

Ara bé aquesta necessària austeritat no hauria de carregar només sobre les esquenes dels de baix i de les capes mitjanes. L’austeritat hauria de començar pels de dalt, pels autèntics responsables de la situació. Hauria de començar retallant ministeris, reduint els inflats càrrecs institucionals i d’ empreses públiques. S’hauria d’aprimar la gruixuda nòmina d’assessors i consultors que parasiten al voltant de les distintes administracions…. S’haurien d’acotar les despeses electorals i de tot tipus de les maquinàries dels partits. S’haurien de poder publicar les nòmines dels directius de les grans caixes i figurar en elles les dietes, les bonificacions, les altes jubilacions, els contractes daurats i bloquejats.

En aquest sentit de sana austeritat s’haurien de fer públiques les contribucions de tots els ciutadans, prohibir el repartiment de dividends dels bancs que han estat ajudats amb el diners de tots, s’hauria de fer pagar als milions en fons d’inversió opacs com el SICAV. També haurien de perdre privilegis les empreses de serveis monopolístics privatitzats (Ibèria, RENFE, Telefònica, energia, elèctriques). En fi, tot un altre ordre moral que capgiraria la realitat.

Lluny d’aquests plantejaments no es vol canviar res i es vol tornar a carregar tot el mort als més febles. I, com sempre, es vol tornar a carregar la crisi sobre l’economia real que aporten bàsicament els Països Catalans. I és que per poder sortir del cul de sac en què els governs espanyols ens han ficat només es vol trobar com a falsa sortida esprémer encara més els recursos dels soferts ciutadans d’aquesta part de l’Ebre. Coses de la dependència. Déu ens trobi confessats

Crisi a la grega

2010-05-05T11:43:00.003+02:00

Avui es reuneixen Zapatero i Rajoy . En principi només per parlar de la gravíssima crisi econòmica, per analitzar les greus conseqüències de la fallida de Grècia.

Fa tres anys la crisi no existia. Segons ZP teníem el sistema bancari més sòlid. En aquest estat es crearien milers de llocs de treball, la construcció encara era un bé de déu i passaríem en renda per càpita a Anglaterra i Itàlia tot atrapant fins i tot l’estat francès.

A hores d’ara hem passat de dos milions a més de quatre milions i escaig d’ aturats, el deute privat i públic és enorme, la construcció en fallida galopant i els indicadors econòmics de producció estan paralitzats.

De cop i volta el nostre sistema bancari ja no és tan fiable com semblava. Ni bancs ni caixes. Molts dels seus actius encara estan subjectes a béns immobles que no tenen sortida al mercat. Per això encara s’esperen temps difícils a les institucions financeres. Malgrat els ajuts del govern la banca, aquesta no fia i no posa diners en circulació que faci possible la marxa normal de les empreses.

Durant anys s’ha establert un sistema econòmic irracional basat en la construcció, el diner fàcil i , en gran part, en la corrupció. La primera ( es va construir tant com a tota Europa junta) ja ha fet fallida. Amb els diners fàcils no es va mirar prim i es varen fer inversions innecessàries, sobredimensionades o sense retorn. Exemples evidents foren la T4 de Madrid ( 5 vegades més que la nova terminal 2 del Prat ) o els grandiloqüents projectes olímpics de la capital ( que per cert no han servit de res)… Es van primar els interessos dels monopolis de les empreses privatitzades d’energia i comunicacions, tot generant enormes dividends a les famílies dels partits dels governs. Pel que fa a la corrupció encara ara estan surant els casos Gurtel, Pretòria, Palma,…un terç de la classe política està als jutjats.

En definitiva un sistema econòmic basat en l’aprofitament de grups i de clans, sustentat en un capitalisme de baix nivell. Un sistema que tenia també un altre peu en els ajuts interminables d’Europa i en l’espoliació fiscal dels Països catalans. És sorprenent veure que la xifra que requereix el rescat de Grècia per Europa i el FMI és semblant a aquest dèficit fiscal que suporten els PPCC. Ara, quan aquestes dues potes comencen a ser insostenibles, tota la resta mostra els seus budells i apareix la crisi en la seva forma més descarnada.

Els mercats internacionals saben d’aquestes flaqueses i veuen l’estat espanyol com molt semblant al grec. Per això ataquen la credibilitat del seu deute (tot enfonsant la borsa) i és que pensen que Espanya necessitarà un important rescat perquè no podrà pagar a partir de juliol.

Avui es reuneixen ZP i Rajoy. No volen canviar de prioritats. Ningú no n’espera res. I menys els catalans.

Núvols de cendra sobre Catalunya

2010-04-21T00:36:00.006+02:00

Aquests dies els avions no han pogut volar . Un volcà islandès els ho ha impedit amb la seva enorme columna de fum. Una espessa nuvolada de cendra volcànica s’ha escampat per gairebé tot Europa posant en risc el trànsit aeri. Diuen els experts que les partícules sòlides d’aquest gran fenomen podrien danyar greument els motors i provocar gravíssims accidents aeris. Les comprovacions han estat contradictòries i les autoritats no saben a què atenir-se. Una postura massa laxa podria provocar catastròfiques conseqüències; mantenir bloquejat el trànsi aeri produeix pèrdues quantioses.

Mentrestant el volcà , impertèrrit a les tribulacions humanes, segueix fumejant amb una posada en escena atractiva i imposant. Sembla que la mare natura es burli del nostre progrés i ens llança nous reptes.

Així per uns dies, tal vegada setmanes, haurem de tornar a viatjar arran de terra. Res de vols. El cel està ocupat per les cendres.

D’igual manera a Catalunya ens està passant amb el tribunal constitucional espanyol. Durant quatre anys aquest fosc organisme ha estat llançant fum intermitent sobre la nostra esquifida autonomia. Els senyals que dóna és de no voler apagar-se mai. De tant en tant aixeca potents columnes de fum que com un càstig diví semblen que arrasaran el nostre país. Mentrestant ens tenen expectants i no ens deixen respirar. Mentrestant, pensen, Catalunya no pot aixecar el vol. Amb les seves fumeres ens recorden que ens estan vigilant i que anem alerta en no passar-nos. Ens diuen de forma persistent i reiterada que el cel i la terra els pertany i que ja s’han acabat les concessions. El nostre govern , poruc de mena , ha decidit que no s’enlairi cap vol i que, com sempre, cal esperar nous temps en què els grans núvols de cendra escampin.

El cas, però, és que hi ha cada cop més aficionats a emprendre el vol lliure malgrat els suposats riscos a què ens exposem. Per això aquest diumenge 25 més d’un milió de catalans estan cridats a prendre un altre vol a través de les urnes. Convocats per les plataformes de les consultes populars estan convidats a enlairar-se en un acte de fe en les nostres possibilitats i demostrar que aquestes columnes de fum amb què ens amenacen no són prou sòlides si hi ha voluntat de tirar endavant. Per això molts milers de ciutadans aniran a votar i diran sí a la possibilitat que la nació catalana sigui independent. Malgrat les cendres i els antics episodis de foc i lava.

Montilla, un President irresponsable

2010-03-28T12:39:00.006+02:00

Promotors de la consulta sobre la independència a Manresa

Després de tres anys de fer la viu -viu ara el President Montilla es destapa i carrega fortament contra el moviment democràtic per la consulta. Després de demostrar per enèsima vegada la incapacitat del seu govern de gestionar qualsevol crisi , cosa evident amb l’últim episodi de la nevada, després de fer l’acte de vassallatge davant de govern espanyol amb els actes d’inauguració del sincrotró ( com fa un any ho va fer amb la nova terminal de l’aeroport), ara obre el ventall d’errades i s’encara al moviment sobiranista.
Ni més ni menys ens ha dit que els promotors de les consultes sobre la independència som uns aventurers i uns irresponsables.

És molt gruixut rebre aquests insults per part de qui ostenta la màxima autoritat de Catalunya. És evident que per ell la Generalitat és simplement com una diputació, la llengua pròpia és un adornament superflu que es pot estrafer de qualsevol manera, i Catalunya és una simple comunitat autònoma d’ Espanya. Ell simplement viu a Catalunya i fonamentalment és un espanyol al servei dels seus caps de més enllà de l’ Ebre.

I si el molt honorable vol, parlem d’irresponsabilitats. Irresponsabilitat és pactar un acord econòmic que no ens serveix per a res i ens immobilitza durant una sèrie d’anys. D’igual manera irresponsabilitat és que ens pretenguin enganyar amb la suposada anul•lació del judici de Companys ( sense revisar, no sigui cas que es posin noms i cognoms del franquisme) i no denunciar-lo.
Irresponsabilitat també és mantenir al seu lloc als responsables de les crisis de la gestió de la nevada, als responsables de la gestió dels qüestionats cossos de bombers i de la policia catalana , acceptar de forma humiliant el desastre de les infraestructures, mantenir el responsable del desgavell d’educació, o fomentar la tensió dels territoris aprofitant la reorganització en vegueries. Vol més irresponsabilitats? Irresponsabilitat també ho és que una catalana sigui multada per parlar en català a la Guàrdia Civil a Figueres i que el govern miri cap a un altre cantó.

No senyor Montilla, no és ser irresponsable treballar perquè el poble digui directament si vol que siguem independents o no.Un autèntic demòcrata no pot oposar-se a les urnes, ni dir-ho ni defensar-ho. Si no vol que siguem independents doncs molt bé haver anat a votar que No a Cornellà on està empadronat quan fa un mes s’hi va fer el referèndum i tots ho entendríem. Amagant-se va demostrar el baix esperit democràtic que l’anima.

Ara amb el seu agressiu posicionament contra els promotors de la consulta s’ha alineat amb les tesis el PP. Ara ja no fa falta que tornin aquells tal com ens ho advertia en l’ anterior campanya. No ens fan falta els Mayor Oreja. A hores d’ara ja els tenim ben instal•lats al mateix Palau de la Generalitat.

Catalunya, per fi, lliure de peatges

2010-03-27T07:35:00.008+01:00

Ha estat una llarga reivincicació. Aixecar les barreres de l’autopista A7 ha estat un dels tres o quatre desitjos més esperats per part de tots els catalans des de fa 30 anys.

I això per fi, ahir i avui , s'ha aconseguit gràcies a la vaga dels operaris de les concessionàries. I sembla ser que els principals dies de Setmana santa i Pasqua es repetirà. Alegrem-nos doncs. Mai una vaga no havia fet tan bé social com aquesta.

És sabut que al nostre País , els PPCC, paguem peatges, als altres de la península, no. Mentre que nosaltres paguem a preu d’or el 70% del conjunt dels quilòmetres d’autopista/ autovia , a l’estat espanyol només es fa en un 15%. I que se sàpiga a l’estat espanyol no es té una renda cinc vegades més baixa que nosaltres.

Si necessitàvem a finals dels seixanta una autopista, per la indústria, el começ i el turisme, aquella es va haver de fer de peatge. I això, que aleshores era bastant comprensible ,deixava de ser-ho vint anys després. Perquè en deu anys d’explotació aquesta autopista tan aprofitada, veritable carrer major dels PPCC i eix central del corredor mediterrani, ja tenia amortitzada la inversió. Però a fi d’estalviar-se calerons per poder-los invertir a cost zero en l’ àmplia xarxa d’autovies de l’estat, aquest estat, que no ha deixat de tractar-nos com una colònia, no ha pensat mai en rescatar aquests gravosos peatges que ens tenallen .

Per la meva banda ho puc dir de manera fefaent perquè he sofert la injusta situació durant decennis. Anar del peatge de Martorell al de la sortida Borriana- Nules (el meu poble nadiu) val, dalt o baix ,l a bonica xifra de 22 euros. Podeu comptar què val un viatge d’anada i tornada de Manresa a la Plana Baixa: una autèntica sagnia si l’has de fer de forma freqüent. I no hi ha alternativa viable.

Aquestes barreres econòmiques són com el dret de passar els ponts que es pagava a l’època medieval. Aquests gravàmens són la metàfora perfecta del que li passa al nostre país. I és que som un país de peatge. Ho pensàvem a l’època de Franco i ho seguim patint encara ara. Per tot paguem el doble. Paguem la llengua dues vegades: el castellà d'allà i el català d'aquí, paguem les infraestructures dues vegades: les nostres i les seves, tenim els Mossos d’Esquadra i encara hem de pagar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional…

Per tot plegat sap greu pels treballadors , no pas pels directius milionaris d’aquestes autopistes, però tant de bo aquesta vaga no acabés mai. Catalunya lliure de peatges.

Empresaris per la independència

2010-03-13T14:02:00.005+01:00

Les columnes de Puig i Cadafalch, personatge reivindicat pel president del Centre Català de Negocis, Ramon Carner.

Dimecres 10 vaig assistir com a membre de Manresa Decideix a l’acte que el Centre Català de Negocis va fer a l’Hostal del Camp. Va ser magnífic. Comprovar que empresaris i directius aposten per la independència del nostre país et transforma i et dóna confiança, et fa tenir la sensació que aconseguir l’estat propi és a l’abast de la nostra mà.

Com bé es va dir l’aposta per l’ estat propi català que pregonen no és pas per romanticisme, no és tan sols per identitat, sinó sobretot és perquè la independència és per ells un negoci. Un negoci al qual l’empresariat i tot el poble català té dret igual que ho han tingut els més de 15 països d’ Europa que han aconseguit esdevenir estat els últims 20 anys.

L’argumentari exposat fou molt gràfic i ampli. Des del dèficit fiscal (22.000 milions d’euros que no tornen ni en inversions ni en transferències segons l’estudi de la UAB), fins a poder establir les prioritats que ens interessen (com l’eix mediterrani que ens ha de connectar amb el centre i nord d’ Europa front altres propostes que defensa l’estat espanyol).

Sense aquest enorme dèficit fiscal la Generalitat disposaria d’un 60% més de pressupost , increment que podria dedicar-se a crear més infraestructures, més serveis socials i augmentar les pensions. Es podria baixar l’impost de societats i cobriríem perfectament les necessitats pròpies d’un estat (com ho són les ambaixades).
Es va afegir que diversos estudis publicats assenyalen que la separació de Catalunya I Espanya no comportaria un nou tractat adhesió a la Unió Europea perquè suposaria tan sols una ampliació interna i no pas externa.

Tota aquesta argumentació era el primer cop que la sentia enmig d’un públic bàsicament d’empresa. En aquest tipus d’àmbit ja no s’argumentava a favor del suat peix al cove, de demanar un altre cop més favors i de seguir negociant indefinidament. S’apostava per mirar directament Europa i el món, per tenir aeroports amb connectivitat directa a Amèrica i a Àsia i de convertir els nostres ports en la logística natural del gran comerç asiàtic que arriba a Europa a través d’un sistema de comunicació integrat amb el ferrocarril i l’aviació.

No deixaren d’esmentar el desastre de la gestió regional de la nevada, prova fefaent d’on ens porta aquesta raquítica autonomia. I malgrat les seves paraules plenes de pragmatisme no els hi mancà poesia. Aquests executius es van transformar en rapsodes i recordaren els versos de Vicent Acndrès Estellès , Assumiràs la veu d’un poble.

El Centre Català de Negocis, que s’ autodefineixen com un loby empresarial per la independència, és el testimoni que el moviment per l’estat català va madurant , ja no sols ha arribat a la societat civil en forma de consultes per la independència, sinó que està arribant als empresaris més dinàmics, als més innovadors i conscients. I és que sense aquests importants actors aquella no seria viable.

Catalunya es mereix un altre govern

2010-03-10T06:20:00.006+01:00

Manresa sota la neu

La nevada ha estat l’ última mostra del gran desgavell del nostre actual govern. El desori fa temps que dura. Prou temps per pensar que el problema no són els problemes sinó els governants. El suposat “govern de la bona gestió” porta tres anys i mig acumulant desastre rere desastre.

A més del descontrol en temes polítics amb la freqüent divisió en temes com la llei de successions, la llei d’ensenyament, o l’acceptació (aquí per part de tots) del ridícul finançament, hi ha un ventall de temes de seguretat i prevenció que clamen el cel.

Primer va ser la crisi d’infraestructures, encara no resolta. Va saltar la llum a gran part de Barcelona, varen caure les catenàries de rodalies,.… Després amb la sequera s’intentà fer un transvasament ( arribant a sublevar els habitats de les Terres de l’Ebre) i finalment varen arribar a portar vaixells d’aigua d’Almeria. Menys mal que al final va ploure. La ventada agafà el govern desprevingut. La protesta per Bolonya acabà amb una batalla campal als carrers de Barcelona entre estudiants i mossos amb el consegüent descrèdit general. A l’incendi de d’Horta de Sant Joan de l’any passat, gestionat amb una estructura raquítica , aparegueren totes les misèries dels nostres cossos de prevenció, els seus comandaments i els seus responsables polítics, amb un resultat desafortunat de cinc morts.

Ara la gestió d’aquesta nevada ha estat esperpèntica. Malgrat que els avisos dels meteoròlegs eren molt seriosos, l’honorable conseller se’n va anar a Mallorca a parlar de l’estatut. El director general de Protecció Civil ,el manresà Josep Ramon Mora, restà atrapat al tren (Manresa-Barcelona) i no pogué arribar a temps. El Secretari d’Interior (Joan Boada) aparegué tres hores després de començar la gran nevada, quan ja hi havia milers de persones atrapades a les carreteres , als trens, al metro o sense llum, per dir-nos que tot estava controlat i en poques hores tornaríem a la normalitat. Per rematar-ho va afegir que “no es poden preveure caigudes d’arbres i de catenàries". Mentrestant Tv3 oferia en directe el que estava passant via missatges dels espectadors, contradient punt per punt las paraules del nostre govern. Menys mal que el dia següent va fer sol, tot i que la normalitat només es restablirà aquest dimecres.

Aquest episodi ha confirmat una vegada més el que tots hem anat veient aquests anys. Aquest govern és incapaç de governar Catalunya. Fa falta gent seriosa amb un sentit mínim del sentit de la previsió, l’eficàcia i del treball en equip. Gent que pensi en Catalunya com a estat i no com una simple regió de segona que tothom s’atreveix a gestionar de qualsevol manera. I aquest canvi és cada cop més urgent.

150 anys del naixement de Joan Maragall

2010-03-07T01:37:00.002+01:00

Joan Maragall, el poeta de la natura, de la ginesta i de la fageda, és el poeta que ens descriu com cada part del paisatge ens mostra una part de l’essència de l’ànima catalana i com aquesta és indestriable de la terra on s’ha forjat.

Més enllà dels tòpics sobre la seva vida plàcida, Joan Maragall va saber alinear-se amb l’ inconformisme social dels qui van protagonitzar la revolta de la Setmana tràgica, amb el catalanisme inquiet que volia transformar profundament el país, i es va rebelar contra el militarisme ranci de la monarquia espanyola. El poeta que no volia morir per no veure un cel abstracte sinó romandre en la bellesa d’aquest món, el poeta que defensava el veritable valor de la paraula, estic segur que ens contemplaria de cap nou amb certa tendresa quan veuria que Catalunya, malgrat tot, vol tornar a renéixer de la seva decadència.

En homenatge a aquest gran homenot de les nostres lletres i del nostre país, escrivim l’ emotiu himne que ens va deixar.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

¡Au , companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
¡Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!
nostre cor t’és ben Fidel:
volaràs com au galana
per damunt del nostre anhel
per mirar-te sobirana
Alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí ens assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

La neu pot rellançar el país

2010-03-06T08:04:00.007+01:00

Catalunya sempre ha estat una dualitat. El Principat es va conformar amb la unió dels Pirineus i la Mediterrània. Els Pirineus i les terres interiors, plenes de tradicions i de fort caràcter , front a una costa molt més laxa i oberta al pas internacional de la gent. Una costa fácil de recórrer per terra i per mar front a uns imposants Pirineus i a unes terres interiors d'orografia complicada , de valls sovint força mal comunicades.

Barcelona, ciutat de costa, a través del Llobregat i el Besós , a través de les rutes marítimes i les vies reials ,ha recollit l’esforç de tot el país i l'ha sabut canalitzar cap enfora.

Els Jocs Olímpics, que tant varen repercutir al país, varen ser fonamentalment un esdeveniment de costa. A les terres interiors poc es va fer, allà els Jocs van passar tristament de llarg. Mentrestant i en paraules de Jordi Pujol aquell gran esdeveniment féu endarrerir l’eix transversal que tanta falta feia a l'interior del nostre país.

Ara a l’alcalde de Barcelona, el cridaner Hereu, se li ha acudit fer els Jocs Olímpics d’Hivern al nostre Pirineu. Ha llançat una proposta Barcelona-Pirineu per al 2022. La idea ha estat mal presentada i tothom ha vist que és una jugada electoral. Això és evident. Però més enllà d’aquesta evidència, valen la pena aquests Jocs d’Hivern?

Contràriament a la resposta, sovint en forma de mofa, que s'ha produït a la costa ,el territori afectat ha respost ràpidament que sí. Puigcerdà, La Seu d'Urgell, el Berguedà i el Pirineu de Lleida. Per aquest territori es l'oportunitat per arreglar d'una vegada les miserables comunicacions, modernitzar les seves estructures i projectar-se a l'exterior. Mentrestant les terres de l'interior veuen reforçada la seva situació com a terres de logística i enllaç.

Els esports poden ser un revulsiu, un gran revulsiu. Amb una delegació de regidors d'esports vaig veure el 2004 la preparació dels Jocs d'Hivern esports de Torino del 2006 i realment significaven una pedra angular per al Piamont.

I és que poden ser una bona oportunitat. Si es fa ben fet, amb respecte ecològic i sense gaires parafernàlies constructives, no hi ha dubte que pot servir per rellançar aquest rerapaís tantes vegades oblidat. Com tot , no dependrà tant de la idea sinó de la seva execució.

Aquests jocs incorporarien una visió més completa del país amb una distribució més equitativa dels beneficis. Ara i aquí la costa hauria de ser més generosa en la seva apreciacció perquè ja fa temps que no tot el país és sol i platja .

La Fiesta nacional no agrada

2010-03-05T17:15:00.003+01:00

Un magnífic toro que aviat serà sacrificat.

De toros al carrer al meu poble sempre n’hi ha hagut. A les distintes comarques de Castelló, i fins a Sagunt , així com a les Terres de l’ Ebre, hem fet bous i vaques per la vila des de temps immemorials. Per tant és una tradició ben nostrada sobre la qual no tinc res a dir. Només afegiria que cal vetllar perquè aquestes pobres bèsties no pateixin més del compte sobretot en formes molt especials com l’ anomenat “bou embolat”, o sigui amb les banyes subjectes a unes boles de foc, el qual més d’alguna vegada ja ha estat prohibit.

Ara , no és el mateix “la corrida nacional”, la lídia. Aquesta festa espanyola que alguna vegada s’ha practicat a les nostres terres no té cap fonament seriós als PPCC. La mateixa configuració de l’anomenada “Fiesta nacional” és una síntesi dels conceptes rancis espanyols. Tota ella s’articula en la salvatjada , en la parsimònia de la matança, en el sofriment de l’animal. Animal que no té cap mena de possibilitat escapatòria.

El torero és concep directament com un “matador de toros”, toros que prèviament són malferits a través dels picadors i banderillers. Finalment les últimes forces acaben amb la sagnant estocada i si cal amb la decapitació final per mitjà del “descabello”. Mentrestant el públic s’entusiasma o s’avorreix en tota la successió de “suertes” o parts de la “corrida”.

Tant al meu poble com a Manresa i en gran part dels PPCC aquesta tradició forània, espanyola, va quallar poc. Per molts és vista com excessivament primitiva, com massa ramplona i de mal gust. I més quan el règim va confondre, a base de repetir el tòpic, els toros amb la quintaessència pàtria, la seva pàtria.

Ara no és d’estranyar que els catalanisme sigui bàsicament antitaurí. Toros , ni com a símbol. Si els espanyols han posat un toro, els altres hem agafat el ruc ; o sigui la tossuderia però amb treball noble. Si volem ser Europa hem d’acabar de semblar-nos-hi. No s’hi val aquests vessaments de sang gratuïts. No es pot fer d’això un espectacle. Ni molt menys permetre-ho. Si els mandataris de Madrid volen declarar la lídia “fiesta de interés cultural,” allà ells, deixem-los fer.

Un pas important: constitució de la comissió de garanties

2010-03-03T16:13:00.006+01:00

Salvador Cardús

Em permeto recomanar-vos un acte que es farà a la Sala de plens de l’ Ajuntament de Manresa aquest dissabte a les 12 del matí. Es tracta de la constitució formal de la Comissió de garanties de la consulta sobre la independència que es farà a Manresa el dia 25 d’abril.

No ha estat fàcil. Hi havia moltes reticències per part de l’alcalde i el grup socialista del consistori en què se celebrés en aquest solemne espai. Ha calgut presentar un important ventall de personalitats, tant pels que fan la comissió com per part del ponents que presentaran l’acte, a fi d’aconseguir la cessió.

Així les nou personalitats que compondran la Comissió de Garanties seran l’ exalcalde Juli Sanclimens, el president del col·legi de metges i activista social, Lluís Guerrero , el conegut geòleg Josep Mata, la advocada Rosa Pintó, l’atleta Meritxell Calduch, la religiosa i activista social sor Lucia Caram, l’advocat i historiador Xavier Sitges, el periodista Josep Tomàs Cabot i el president d'Edicions Intercomarcals (que edita entre altres el diari Regió 7) Gonçal Mazcuñan. Ells tindran l’honor i la responsabilitat de garantir la pulcritud democràtica del procés. Com a membre i secretari de Manresa Decideix m’agradaria donar-los la meva gratitud.

L’acte comptarà amb els parlaments de Jaume Sobrequés i Salvador Cardús.

El primer és autor de la gran obra Història de Catalunya , continuadora de la prestigiosa obra republicana de Rovira i Virgili. Malgrat la seva adscripció socialista ha manifestat clarament el seu desig de veure una Catalunya lliure. Salvador Cardús, sociòleg i assagista que ha publicat llibres sobre l’educació i la formació dels joves, és a hores d’ara un dels principals intel·lectuals del catalanisme sobiranista. La seva veu, sempre ponderada i incisiva, es fa escoltar en aquests moments de certa confusió i esperança.

En definitiva, un acte d’un gran nivell, d’altíssima categoria moral, que obrirà solemnement el treball d’aconseguir amb el màxim civisme i participació la celebració de la consulta a la nostra ciutat.

Cal desitjar sort a la tasca d’aquesta Comissió.

28F, un dia feliç

2010-02-28T08:47:00.005+01:00

Membres de Bages decideix a Cardona.

Avui és un dia feliç per la nació. És la tercera jornada en què una part dels catalans podran dir si volen que Catalunya sigui independent o resti sotmesa a Espanya. És un exercici de suprema participació i d’ autèntica higiene democràtica. Amb una pregunta senzilla i clara els nostres ciutadans han d’optar entre una sèrie de valors que s’han anat forjant entorn als concepte de l’Estat Espanyol i el concepte de progrés i modernitat dintre d’ Europa que suposaria una Catalunya lliure.

Com deia, un dia feliç. Pacíficament, amb naturalitat i sense complexos 300000 ciutadans de 80 poblacions podran introduir a les urnes les seves il•lusions. Mai no havia passat en tres-cents anys en aquesta unió per la força en què vivim. Per fer-ho possible molts ciutadans de totes les edats i condicions s’han arremangat i han anat de cap a la feina , si cal de porta a porta. Sense el suport dels grans mitjans , però amb intel•ligència i tenacitat , amb imaginació i sempre per sobre de les ideologies i pensaments particulars. S’ha anat a les places majors i als barris perifèrics, s’ha comptat amb la col•laboració d’artistes, d’esportistes i del món del treball, s’ha parlat amb els immigrants , amb els joves, amb les persones grans.

Avui, tercera onada d’aquest tsunami de la consulta sobre la independència, aquesta va fent-se més i més gran i va condicionant totes les actituds dels actors del nostre país. L’estat ja ha parat de d’oposar-se barroerament i els ajuntaments han hagut de donar facilitats. I els resultats comencen a notar-se. Molts consideren més factible ara la independència que fa tan sols un any. A Espanya, tal com ha aparegut en estudis ben documentats, també molts comencen a considerar que si guanyés el sí en un referèndum vinculant s’hauria d’acceptar. Ja ho veurem.

Encara resta, però, molt camí per recórrer, nosaltres, a gran part del Bages, tenim el repte principal el dia 25 A, i la feina tot just comença. Però, mentrestant, avui és un dia feliç.

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

2010-02-23T11:29:00.006+01:00

A Salvador Espriu

(en el 25è aniversari de la seva absència).

Inici de càntic en el temple

Ara digueu : “ La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu:”Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”

Ara digueu: ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble”

Seguint els teus passos , Salvador, per salvar els mots a hores d’ara el nostre poble demana (amb la recollida de 400.000 signatures) una televisió catalana sense fronteres; per salvar els mots exigeix que la nostra llengua sigui present al cinema, la justícia i el parlament europeu; i per aconseguir el ple domini de la terra 400 poblacions ja s’aixequen votant en consulta popular per la independència. Una nova falç, un nou moviment, farà possible un definitiu alçament de llum en la tenebra.

Els dos anys de Penyagolosa !!

2010-02-19T18:52:00.004+01:00

Penyagolosa, aquest bloc que ja coneixeu i que tant m’acompanya, està d’aniversari. Ha fet ara dos anys. Nasqué el febrer del 2008 i ha rebut més de 10.000 visites. Tot just amb aquest redactat s’hauran publicat ja 100 entrades diferents.
Suposo que, com tot a la vida, han hagut entrades que han agradat més i altres que menys, però a totes les tinc afecte. El bloc ha anat creixent i ha anat fent el seu camí.
Evidentment no he pogut reflectir, ni ho pretenia, totes les meves preocupacions que com veieu són moltes. Però déu n’hi do. Mentrestant tot fa el seu curs. Al món fa dos anys manava el Bush i ara tenim l’Obama. La crisi començava a aguaitar i ara estem plenament abocats en ella. El país continua igual d’ofegat per les Espanyes però ara ja tenim més de 400 poblacions disposades a dir la seva amb votacions/consulta per la independència….Hem suportat sequeres, crisi d’infrastructures, d’energia i manca de liquiditat…

Manresa és un cas a part, la ciutat és la metàfora del nyap i el desgavell. Tips que els d’urbanisme no els facin cas, les associacions de veïns preparen una candidatura municipal, ja veurem què en passa.

Penyagolosa ha anat reflectint la crisi a casa nostra. Una crisi que s’ha notat amb la paràlisi del projecte de Fàbrica Nova i la del futur projecte del parc tecnològic, la impossibilitat d’arreglar el bunyol de la Reforma i el tancament de Pirelli. Hem recollit l’inici de la desaparició per interessos inconfessables de Caixa Manresa, la no adjudicació de l’aeroport corporatiu i la problemàtica de la muntanya de sal de Sallent o la petita alegria del carril bici.

Alguna entrada ha estat dedicada a la realitat de la immigració , a la corrupció del sistema o fins i tot als èxits del Barça –per cert de les poques coses serioses que últimament s’han fet- .

Alguns aspectes de tema humà també han aparegut com ho són l’enfonsament de la nau de bateig de béisbol a Sant Boi -amb quatre nois morts-, el terratrèmol de d’Haití o la violència a les aules...

Finalment hem prestat especial atenció a defensar el català, al procés de consultes, -amb l’aprovació de suport per part del ple-, a la creació de Manresa i Bages decideix, al 13D. En aquest sentit també hem seguit la difícil trajectòria d’Esquerra i els primers passos de Reagrupament.
Bé , si no ens cansem, anirem ressenyant somnis i preocupacions, esperances i realitats. Que us ho passeu bé en la nostra companyia.

La crema del paper segellat

2010-02-13T12:17:00.009+01:00

Amb el nom de la Crema del paper segellat es coneix l’episodi de Manresa en què els nostres veïns es revoltaren contra Napoleó. És un dels capítols més cèlebres de la història local, al mateix nivell que la història de la construcció de la Sèquia (amb l’aparició de la misteriosa llum), o l’estada de Sant Ignasi de Loiola a la Santa cova. Si aneu a l’ Ajuntament veureu com el quadre de Cuixart que reflecteix el fet presideix la sala que dóna pas al saló de Plens o a l’ Alcaldia. També veureu els frescos dels revoltats llançant rocs des dalt de Montserrat o els retrats dels herois del moment com Maurici Carrió amb el trabuc a les espatlles.

Aquell acte de dignitat i heroisme, de defensa contra els invasors, condicionaria granment l’esdevenir de la ciutat. Com a conseqüència del fets ( i amb l’episodi del Bruc –primera victòria davant l’exèrcit del francès), Manresa fou devastada amb un incendi que cremà una tercera part de la ciutat. Moltes cases nobles ja no es refarien mai més i bona part de la dissortada fesomia urbana encara és hereva d’aquella atrocitat.

El cas és que Napoleó, que ja tenia l’exèrcit a l’estat espanyol, havia decidit que d’aleshores endavant aquestes terres catalanes esdevindrien una part més de l’administració de l’imperi francès i que per tant el paper oficial administratiu portaria el segell del general Murat , comandant en cap del les seves tropes. Els gremis i les autoritats locals civils i eclesiàstiques respongueren cremant la paperassa segellada.

Potser a hores d’ara davant d’una ocupació o una unió permanent per la força la resoldríem amb unes votacions, o un referèndum, o una declaració unilateral d’independència…però això ja són figues d’un altre paner.

Bé, a hores d’ara , i després de tres anys de titubejos la Companyia anònima manresana de la llum ( o sigui la tertúlia de Ràdio Manresa i una colla d’amics força coneguts a la ciutat) posarà en escena aquells fets tan nostrats. El llibret és del càustic Joan Barbé ( que ja va fer el de l’Auca de la llum que estrenàrem fa tres anys) i la direcció de la inefable Pilar Goñi. No cal esperar més que sigui un gran passatemps. Però és interessant i en el fons és transcendent.. Vull dir que m’ha fet molta il·lusió poder participar de cap i de nou. Si tot va bé s’estrenarà a principis de juny. Que hi hagi molta merda per a tots.

Reagrupament, tornem a caminar

2010-02-06T17:39:00.003+01:00

La crisi de Reagrupament , com a crisi del principal grup independentista, ha estat celebrada ràpidament pels qui no volen la llibertat del nostre poble. Des de dins cal dir que durant una setmana hem estat paralitzats i perplexos, però per fi la crisi ha començat a tancar-se. L’episodi havia estat brusc i inesperat. Setmanes abans ja vèiem que algunes coses no funcionaven però no esperàvem que el bloqueig fóra tan gros.

Les passes decisives pel tancament han estat el debat de dilluns entre representants de les comarques i la presentació d’explicacions del president, Joan Carretero, una vegada ja s’havia reincorporat, davant dels coordinadors i representants del territori a Sant Cugat.

Va exposar els fets produïts com una necessitat per poder tirar endavant el projecte sense disfuncions partidistes, sense excessives ambicions personals i per tal d’assegurar tan sols aportacions constructives.
Donats els dèficits de comunicació i diàleg, va proposar allò que a hores d’ara és imprescindible: un reforç de la representació territorial reunint un cop al mes els coordinadors de les comarques de forma directa amb l’executiva.

Per altra banda va agafar el compromís de transparència en el mètode d’elecció de llistes. Va al•legar que en cap moment s’havia plantejat formalment aquest punt. Així es presentarà una proposta concreta. Aquesta proposta i els candidats es sotmetran a l’assemblea del 21 de març. Va garantir, a més, que així com no ha posat mai cap persona a cap càrrec no posarà cap candidat per sobre de les decisions assembleàries.

Laporta és un gran actiu però era incòmode per a les expectatives personals d’alguns perquè creien que podrien perdre protagonisme. Els associats han d’entendre que no només ells poden aspirar a aconseguir acta de parlamentari si hi ha persones més preparades i amb més projecció pública que poden ampliar els resultats positius per la independència.

En el pla personal Joan Carretero manifestà estar dolgut amb contínues filtracions de l’acció interna de la junta i per rumors interessats sobre la seva vida personal. També afegí que no va haver d’actuar per incomoditat sinó per estricta necessitat. En els 8 anys d’alcalde mai no havia fet cap abandonament i en el cas de conseller, no dimití sinó que va ser cessat per defensar les seves idees.
L’acte acabà amb una resposta ferma quan digué que ell no volia destruir determinades persones sinó destruir un estat.
............................
Passats aquests dies de trasbals, tornem a caminar. Els primers dies ho farem coixejant però si es fan els moviments oportuns, recomposició de la junta, concreció de la informació i participació, i continuem treballant amb la societat per augmentar la consciència de llibertat del nostre poble, aviat caminarem ben drets i amb el cap ben alt perquè el vent de la història juga al nostre favor.

Ens volen engaltar el cementiri nuclear

2010-01-26T16:31:00.008+01:00

Central nuclear d'Ascó

Ja fa uns anys que dura la broma. Ve de quan Montilla era ministre d’indústria d’un govern ZP, pels volts del 2005. Al Sud de Catalunya se li assignava ser la zona -contenidor on s’havien d’ubicar i dipositar tots els residus nuclears de les Espanyes.

La coartada era evident. ¿No produïen les Terres de l’Ebre el 40 % de l’energia elèctrica nuclear de l’Estat Espanyol? No comptava Ascó amb xarxa de tren? Doncs res tan senzill com derivar cap aquí els residus del conjunt de les 12 centrals nuclears de l’estat . Poc importava el perill del trasllat o el fet d’estar lluny de determinades centrals espanyoles.

Devien pensar que entre tots farien possible que no hi hagués futur en aquelles terres més enllà del monocultiu de la producció energètica. Les condemnem a que siguin subsidàries i depenents per sempre més, després tot serà més fácil.

Anys després, ja al Govern de la Generalitat, entre CiU i el PSC-PSOE han facilitat que l’Ajuntament d’Ascó s’inclinés pel cementiri amb l’excusa de l’autonomia municipal ( autonomia que no han respectat a Vic i a tants i tants llocs). Per cert, val a dir que la majoria de votants municipals del sí treballen i viuen de la central. I a sobre no ho han consultat a la població. Només quan els membres de la sociovergència han vist que restaven sols , que feien el ridícul davant el territori, han acabat reaccionant tímidament . No importa, el mal gairebé ja està fet.

Catalunya farà bé d’oposar-se al trasllat dels residus espanyols al nostre país. Perquè en qüestió de contaminació cadascú ha de suportar la seva pròpia càrrega. El cementiri nuclear d'Holanda, que és el model que se segueix , només suporta els residus de la central de qui depèn.

Per altra banda debatre nuclear sí, nuclear no, és com debatre els sexe dels àngels. Només quan tècnicament es demostri que aquest país es capaç de fer funcionar centrals nuclears amb seguretat i eficàcia valdrà la pena entrar en aquest debat.

Mentre tinguem una mitjana de 30 accidents nuclears a l’any , amb les seves fuites radioactives corresponents, per mi l’estadística ja està parlant per si sola. Tal vegada d’aquí a dues o tres dècades tot haurà canviat i la nova producció ja serà controlable pels nostres enginyers i es farà amb uns riscos nuls. Mentrestant caldrà que apostem per la contenció del consum energètic (camp on hi ha molt i molt per córrer) i invertim els nostres esforços en les energies renovables.

Haití , on tremola la terra

2010-01-24T07:04:00.007+01:00

Haití és allà on el nostre món plora.

Haití és un immens cementiri

La imatge de l'horror

La imatge de la desesperació

Allà on l'home pot fer poc

Allà on els cossos són ara sepultats.

La mort de milers de persones

La desesperació d'un poble

Sense sostre , sense llars.

Sense aigua, sense aliments.

Angoixa, desesperació.

.......Serem solidaris?

Manresa despullada

2010-01-05T14:51:00.011+01:00

Què portaran els reis a Manresa? No hi ha senyals que li duguin res de bo. Si portessin un escàner, d’aquests que estan tan de moda als aeroports americans, es veuria tal com es troba ara, ben despullada.
Manresa té molts vestits però els guarda a l’armari i no troba el moment per posar-se’ls. Així fa temps que té ben arraconat el seu projecte estrella, el Parc Tecnològic del Bages. Quan finalment se’l podrà posar li vindrà petit perquè ara corre la brama que aquests parcs o són força grans o ja no valen la pena. També té en projecte un vestit verd -el riu o anella verda- que anirà fent-lo a poc a poc.Una peça a mida amb què no compta és Fàbrica Nova. Aquesta entre Cots i Claret i la Caixa de Pensions la tenen ben entaforada, planxada i endreçada. El projecte, que és del 2005, va envellint i aviat passarà de moda.

Alguns vestits amb els quals anava fent perquè servien per als dies de feina ja no els té, com el de Pirelli (amb els centenars d’acomiadaments de finals d’any); d’altres ni se’ls ha emprovat ni se’ls emprovarà perquè diuen que els senta millor a una ciutat veïna , ens referim a l’aeroport corportiu, i d’altres que llueixen molt com l’alta velocitat ferroviària ja no els ha esperat mai.

El principal vestit, el conjunt de gala, el que li permetia anar a passejar pel territori, ara l’ha deixat prestat a una altra casa més gran i ja veurem quin profit en traurà. Ens referim a Caixa Manresa. Segur que aviat el trobarà a faltar, perquè sense ell s’hi trobarà despullada.
Els reis ja han anunciat que li portaran un tren -tramvia (això sí, haurà d’esperar-se uns quants anyets per jugar-hi) i mentrestant haurà de conformar-se amb el carril bici i a veure si comencen a desdoblar alguna carretera. Demanar la capitalitat de la Catalunya Central era un abric massa car i ja no s’ha atrevit a escriure-ho a la carta.

Per a rematar-ho, i en uns anys de crisi, ha hagut d’endeutar-se al màxim que li es permès i haver de viure dels favors de l’estat en forma de FEILs de torn –o sigui, arreglar voreres i poca cosa més-.
Manresa és com la Ben plantada que honora la sèquia al Passeig que, impertèrrita, aguanta despullada els dies de fred de la nostra ciutat. Tant de bo no li portin l’escàner i visqui enganyada pensant que va ben guarnida ... com el rei del conte.

2010, serem valents?

2009-12-31T09:20:00.011+01:00

Joan Solà denuncià valentment la responsabilitat de la classe política en la defensa de la nació.

L’hora de la veritat ja s’acosta i el gran dubte és si tindrem valor, si serem valents i si no tremolarem a l’hora de dir qui som i què volem en aquest 2010.

Les enquestes ja han parlat i de moment un 40% ja es manifesta clarament partidari de la independència . Però això caldrà comprovar-ho en vots.

L’any que ara acaba ha esgotat la paciència, ha eixugat les últimes possibilitats d’entesa amb un estat que ens regateja tot fins l’ infinit. Malgrat les aparences interessades, el “nou acord econòmic” ha estat una enganyifa monumental de la qual ningú ja no es recorda. A hores d’ara i havent publicat un estudi en què es demostra que l’ autèntica beneficiada és la comunitat de Madrid , i havent anunciat la baixada d’inversions de l’estat espanyol cap a Catalunya, encara adquireixen menys valor les quatre engrunes de l’acord del passat estiu. Com s’ha acordat fa uns dies al Congrés de Diputats, aquí impera la LOFCA i res més. Mentrestant l’espoli anual es manté en els mateixos paràmetres. No sé, per tant, a què venien els escarafalls d’alegria de Puigcercós amb l’acord de juliol, potser era fruit de les calorades de l’estiu.

L’any que ara acaba no ens ha aportat res de bo en la llengua. Les enquestes demostren que anem reculant, TV3 es deixa de veure en bona part del PV i costa d’incrementar la presència del català al cinema, a la justícia o als parlaments de Madrid o Europa. El mateix Joan Solà va denunciar aquest estat de postració i la responsabilitat dels dirigents polítics actuals en aquesta qüestió essencial.
Ha estat l’any de la crisi econòmica, amb més de mig milió d’aturats al Principat. És impossible que sortim de la crisi si només es practiquen polítiques clientelars. També ha estat l’any de l’aparició pública de la corrupció amb el cas Millet i el cas Pretòria, exemple aquest d’aliança delictiva entre importants socialistes i convergents. En definitiva l’any on la gent posà com a tercer mal social al conjunt de la classe política.

Però una bona part de la societat s’ha aixecat, i ha dit que ja n’hi havia prou. Per una banda ha creat un nou moviment que no vol ser còmplice amb aquesta contínua submissió, Reagrupament . I per altra ha començat a posar urnes al poble perquè pugui dir si vol seguir amb aquesta deriva o vol avançar cap a la independència.

A hores d’ara el poble català en el seu conjunt es troba indecís. Quin camí ha d’emprendre? El de sempre, quan ja ha vist que no va enlloc? o el nou , el de l’esperança. Per avançar caldrà tenir molta autoestima, molta decisió.
Esperem que el proper any sigui bo per a tots i ens mantingui aquesta força que comencem a tenir. Tant de bo d’aquí un temps puguem dir que el 2010 va ser l’any en què fórem valents i vam emprendre amb decisió el camí de la independència.

Dietari d'una projecció internacional

2009-12-19T10:09:00.006+01:00

Diumenge, 13. Prop de 200.000 catalans voten independència d’un col•lectiu convocat de 700000. Un magnífic acte democràtic, en un dia fred, a 167 poblacions. La notícia recorre tot el món. Una nació que desperta, una nació que integra els seus immigrants, un poble que actua més enllà dels seus polítics, que s’autoorganitza, que confia en ell mateix. Les consultes han estat tot un èxit . Ara queden diverses etapes fins cobrir tot el territori.

Divendres, 18. El Parlament vota contra la corrida de toros. Televisions i premsa internacional recullen àmpliament la notícia. Hem deixat clar que Catalunya no és culturalment espanyola. Catalunya no participa del sadisme practicat als toros convertit en un espectacle propi d’un país tercermundista. Fins ara restava en l’ambigüitat, hi havia qui no volia tenir-lo clar. Ara ja és transparent. Com a màxim es permetrà la pràctica dels correbous allà on sigui tradicional i sense violència. Qui vulgui extasiar-se amb els toreros i l’agonia dels animals haurà d’anar-se’n a veure-ho a altres terres.

Dissabte,19.
8h. L’ Avui publica una enquesta on es reflecteix que el 55% entén que qui millor encapçalarà el moviment pro independència de les consultes serà Reagrupament. Les altres opcions resten allunyades i per sota del 15%. I és que la gent comença a valorar la coherència de Reagrupament i el treball discret i solidari que està fent a la causa de la nostra llibertat. De tota manera caldrà incorporar el màxim de persones possibles en una mateixa candidatura. Carretero demostra cada cop que és el més llest.

14,40 h. Acaba l’assemblea de la Coordinadora Nacional pro consultes. S’ha celebrat a Sant Antoni de Vilamajor a prop d’ Arenys de Munt. He assistit junt amb Josep Emili per compte de ManresaDecideix i amb Jaume Grau de CallúsDecideix. La Coordinadora es reafirma, després de l’èxit del 13-D, en la realització de les consultes pro independència. Es reconeixen les mancances, es treballen línies de superació, i es reforça la seva estructura propiciant l'entrada de membres de les comissions que ja han fet la consulta.

19h. El Barça guanya el Mundialet d’equips a Du Bai. Amb els sis trofeus d’aquest any es consagra com el millor equip del món de la història. El Barça projecta definitivament Catalunya a l’espai internacional i això amb Pep Guardiola, un entrenador del Bages que ha defensat el català a Ukraïna davant la premsa global, i amb Laporta, un president declaradament independentista. Més no li podíem demanar.

El 13-D tindrà una repercussió mundial

2009-12-01T08:00:00.004+01:00

L’altre dia al Fòrum , vaig poder comprovar la repercussió que podrien tenir les consultes per la independència del 13-D. Un núvol de periodistes de tot signe i condició van cobrir l’acte. Era evident que no es tractava ja d’una catalanada festiva més. Ara va de debò.

Per arribar aquí ha calgut que la desafecció al règim fos molt forta i muntar actes a tot arreu. S’han promogut accions per tot el món, a Nova York, a Buenos Aires, l’important acte de Deu mil a Brussel.les,… I tot això en un context en què es compta amb el suport de diferents formacions europees i en què Escòcia ja ha anunciat que farà el referèndum d’independència aquest proper 2010.

Lògicament s’han fet actes arreu de Catalunya, en pobles petits i en les grans ciutats . Començant per a Arenys de Munt, bressol del procés actual de consultes. Les diferents comissions locals, més de 200, s’han mogut amb dinamisme per tal d’arribar a tothom.

Barcelona, però, fins fa uns dies encara no s’havia sumat a la consulta. Li mancava l’ empenta necessària que aquest acte del Fòrum li va donar. En aquest sentit vull publicar la salutació que ManresaDecideix va adreçar a l’acte.

Companys i companyes de la nació catalana, un salut molt fort des del Bages, des de Manresa.

A la Renaixença Manresa fou l’escenari de la creació de les Bases constitucionals de Catalunya. Manresa no podia faltar ara a aquesta nova cita nacional de les consultes populars per la independència on es juga el nostre futur. Per això amb un fort esperit unitari hem creat ManresaDecideix. I al mateix saló de sessions on s’elaboraren les Bases, el proppassat 19 d’octubre, i en un ple vibrant, s’aprovà aquesta moció de suport a les votacions. A més, més de vint-i-cinc pobles fan la consulta al Bages.

Ara és el moment de tirar endavant. És el moment de donar resposta amb les urnes a aquest acarnissament i a aquesta constant humiliació que ens fan des d’Espanya. Que ningú no s’enganyi, les urnes són la nostra veritable resposta. Per dignitat, el nostre poble té dret a escollir. Té dret a dir si vol ser lliure o si vol ser esclau, si vol constituir-se en un estat o continuar sent una regió sotmesa, si vol tenir els recursos que s’ha guanyat o vol continuar sent espoliat.

Des de ManresaDecideix diem sí al dret a opinar, sí a la llibertat d’expressió, sí al dret d’autodeterminació. Cridem a la unió de tot el poble català a sumar-s’hi a les consultes i reclamem a la ciutat de Barcelona que miri el seu país i encapçali aquest procés de dignitat, de llibertat, de regeneració ètica i d’afirmació patriòtica.

Moltes gràcies.

Val a dir que des moltes altres comissions locals també es reclamà la participació de Barcelona. L’endemà d’aquest massiu acte del Fòrum, diferents sectors del cap i casal anunciaven que començaven a promoure la consulta a la ciutat pel dia 25 d’abril.

Per tot això, perquè en el procés participarà el país i la seva capital, ara sí que tenim clar que la repercussió el 13-D serà d’abast mundial.

El nostre viatge a Ítaca

2009-11-22T01:05:00.020+01:00

Representants comarcals a Sallent

El cim nevat de Canigó

Aquest dies, a classe, hem estudiat què és una epopeia, tot explicant Mossèn Cinto Verdaguer quan recreà el naixement mític de Catalunya al voltant del meravellós cim del Canigó.

Ara l’epopeia , l’ èpica, l’està escrivint de cap i de nou el nostre poble . Abandonats a la nostra sort, sense poder comptar amb el representants oficials de les nostres poblacions, però ferms amb la il•lusió de l’esperança, i ben armats amb les urnes, els catalans estem iniciant el procés èpic de la nostra independència.

Sóc testimoni privilegiat d’aquesta batalla en aquesta comarca del Bages com a col•laborador des de bon principi de Manresa Decideix. Ho assumeixo amb el goig de formar part d’aquest poble que no es resigna i que és capaç d’encarar tot un difícil procés de votacions que rep el desdeny d’ aquells que voldrien que res no canviés.

Dissabte passat va ser el de la constitució de les comissions de treball i cent persones de Manresa s’apuntaren a fer funcionar la campanya, a assegurar la logística, buscar voluntaris i entitats , treballar la comunicació,.. Aquest dissabte ha estat marcat per l’aparició de la coordinadora comarcal a Sallent. He pogut veure com alguns companys dels pobles que celebren la consulta el dia 13 de desembre estan angoixats per la manca de temps. Només per això ja valia la pena fer-se costat uns amb els altres.
Estic segur que malgrat algunes excepcions tot sortirà bé i amb la participació d'una molt bona part de la gent de Sallent, Callús, Calders, Navàs o Castellbell, poblacions de la nostra comarca que voten d’aquí 20 dies, aconseguiran els objectius. Igualment passarà això en la gran majoria dels 153 municipis de tot Catalunya que celebren consultes aquest desembre.

Però com a bona epopeia el camí serà molt més llarg i ple de nous desafiaments. Per a molts no es tancarà fins l’abril. Aleshores cent cinquanta municipis més celebraran la votació i hi haurà molts més votants que ara . Si en aquesta tanda són 600000 ciutadans els cridats a anar a les urnes, segurament arribarem al milió a la primavera. Participaran ciutats com Girona, Reus, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Sabadell i Manresa. I no cal descartar que ho facin Lleida i Barcelona. Fins aleshores es passaran moments agradables i moments força difícils. Malgrat tot estic segur que aquesta epopeia acabarà bé. Aquest Viatge a Ítaca acabarà bé i haurà valgut la pena treballar i unir-se per la llibertat. L’Odissea que va començar a Arenys de Munt arribarà ben ferma a bon port.

Tres retrats de Manresa

2009-11-06T23:24:00.007+01:00

Els diaris compleixen una funció primordial en la nostra societat. Posar en comú gran part de la informació rellevant que es genera no és fàcil. Per això he intentat no fer una crítica superficial dels mitjans i ja compto que presentaran un cert marge d’error gairebé inevitable. De vegades , però, cal dir que l’encerten de ple. Així ho ha fet Regió 7 divendres dia 6 quan destacava tres notícies d’enorme transcendència per Manresa i el Bages.

En primer lloc la impotència del consistori davant la manca d’entesa entre la constructora Cots Claret i La Caixa que fa que Fàbrica Nova estigui de moment tres anys totalment paralitzada. D’aquesta manera no sols s’endarrereix el projecte de modernització del sector, sinó que es condemna a que la gran fàbrica ensenyi descarnadament les seves entranyes, Així, cada dia que passa es malmet més i més aquest important patrimoni històric. Mentrestant Urbanisme diu que no pot fer res. Tot plegat provoca que Manresa presenti en aquest sector un lamentable estat de postguerra que va camí d’eternitzar-se.

També va camí de fer-se eterna, i ultrapassar tot aquest mandat 2007-11, la tristament cèlebre Plaça de la Reforma. Ara, i per treure’s les puces de sobre, l’empresa culpa l’ Ajuntament i quan no, en una espiral inacabable, és aquest qui culpa l'empresa. Comptat i debatut, aquest monstre urbanístic, la responsabilitat del qual recaurà sobre tots aquells que aquests anys l’estan justificant i avalant, restarà de potes enlaire per molt de temps i es projecta en un horitzó temporal encara indefinit. La incompetència ha estat general tant d’arquitectes, empresaris com polítics.

L’altre tercer tema que publica el rotatiu és el descontentament per part de dues personalitats de la nostra caixa respecte a la fusió de Caixa de Manresa per amb Caixa Catalunya. Tant Jaume Torras , durant molts anys al capdavant de Fundació Social, com Pere Garcia, responsable de màrqueting, han denunciat públicament que es tracta d’una crua absorció al servei dels interessos d’una altra Caixa i que costarà molt retornar els diners que pugui deixar el Banc d’Espanya en l'operació. També apunten com ha estat d’opac i contradictori tot el procés de fusió/absorció. A poc a poc van apareixent, doncs, les veus que denuncien la propera desaparició de Caixa Manresa, un procés del qual, de consumar-se, caldrà demanar responsabilitats als que per activa o per passiva, des de la socieat civil als responsables de l’administració local que ho estant permetent.

Neix amb força Manresadecideix

2009-10-31T16:58:00.008+01:00

Manresa ja té Coordinadora per la consulta per la independència: Manresadecideix. Avui, dissabte 31 d’octubre, a les 12 del matí i a la FUB s’ha constituït aquesta expressió de voluntat unitària. Més de 140 persones s’han aplegat a la sala d’actes per iniciar un trajecte que segur que tindrà una importància cabdal en l’esdevenir manresà.

L’acte eminentment sobri, presidit per la senyera i pels representants de les quatre entitats impulsores, ha tingut diverses parts. Josep Camprubí ha exposat les motivacions polítiques, socials i ètiques que impulsen el moviment pel referèndum per la independència. No es tracta tant de defensar el sí sinó defensar el dret a votar, a fer un exercici democràtic. En aquesta convocatòria no s’ha d’excloure ningú i tothom ha de sentir-se part d’aquest fet històric.

Josep Emili Puig, que tindrà la responsabilitat de la coordinació, ha exposat les dificultats de la tasca. És com una llarga ruta excursionista on ens trobarem túnels i passos difícils, un gran repte que requerirà l’esforç de tots. Podran participar més de 60000 persones amb dret a vot, es necessitaran més de 50 meses electorals , gairebé 500 voluntaris,…

Seguidament s’ha exposat la proposta organitzativa: caldrà impulsar i coordinar 8 comissions , vuit importants tasques perquè tot rutlli bé fins el dia de les votacions, juntament amb vint poblacions més del Bages, el proper març o l’abril.

La gent, que primer semblava a l’expectativa, començà a obrir un llarg i intens torn de paraules i més de trenta persones intervingueren per fer aportacions d’organització, de com atreure els diversos col·lectius,els barris, els immigrants, les associacions… Alguns incidiren en la difusió a l’exterior, en la connexió amb la comarca i amb les ciutats d’igual grandària, altres en com usar les eines de la xarxa social per tal de connectar amb la joventut, l’aportació dels blocaires, del col·legis professionals o la col·laboració de les colles festives…

Es veia que hi havia ganes de col·laborar, de fer quelcom solidari per Manresa i la nació catalana. En el fons molta gent entenia que aquest procés d’unió de forces, de treballar junts, de donar veu i vot al poble, és el principi de regeneració d’una societat que ja arribat a un cul de sac. En uns moments en que l’estat ens escanya i on predomina el desencaix moral, la vergonya de la corrupció, és necessari aquest moviment renovador, transversal i facilitar, també des de Manresa i el Bages, que el nostre país pugui tenir un estat propi basat en uns valors totalment diferents.

Un dia històric

2009-10-20T18:03:00.013+02:00

19 d’octubre. Un dia fred. Vaig a l’Ajuntament amb la Carme i aparquem a prop de la Plaça Major. Ens trobem de seguida amb l’Alba i quedem per prendre un tallat. Al bar Toni’s ens trobem a Jacint Valls i l’Albert, de Deu mil, parlant amb l’Uriel, el diputat implicat en les consultes. Comentem com van els ànims i les últimes novetats del procés.

Travessem la plaça i ens adrecem a l’Ajuntament. Sota els porxos de les arcades trobem molts companys d’Òmnium, de la FIP, de La Fadulla, coneguts de la CUP, d’Esquerra , de Convergència i de Reagrupament. Trobo Josep Camprubí, que defensaria la moció al ple, xerrant amb el Javaloyes, del PP. Ens saludem breument i ens adrecem al saló de plens per l’estrafolària escala del darrera. Es preveia que estaria molt ple. A dins, i ja assegut, trobem el Ramon, després, altres companys.
Aquest saló és el mateix en què fa 127 anys s’aprovaren les Bases de Manresa, per això causa admiració, fa molt respecte. De seguida notem la presència de les televisions; l’acte era important, molt important.

Parla en Josep Camprubí en nom de les entitats que promouen la consulta popular per la independència a Manresa. Brillant, convincent. Li ho reconeixem quan acaba amb un intens aplaudiment.
Parlen els representants dels grups municipals que hi donen suport. S’apel•la a la democràcia i la participació, al dret d’autodeterminació de totes les nacions. Sumem12 vots a favor. Acte seguit el regidor de PxC diu que s’abstindrà. Després Iniciativa , com sempre fa en els temes de país i contràriament a la participació que tant pregona, també s’absté. Lamentable. Torn del PP que, com era d’esperar, coherent amb les seves idees, vota en contra. Com també estava anunciat el No del PSC-PSOE. Cap argument seriós. Contràriament a altres vegades, l’Irujo estava nerviós i acomplexat tot defensant allò que en teoria no hauria de defensar. Sap que diversos regidors i alcaldes socialistes en altres llocs han dit que sí. Sap que davant molts manresans , amb el seu No restaran aïllats per poc democràtics.

El No a la consulta només suma 10 vots, per tant, la moció amb 12 vots favorables havia superat el tràmit, comptava amb el suport de l'Ajuntament. Com un ressort ens aixequem i amb alegria ho celebrem amb forts i càlids aplaudiments.

La comissió preparatòria de les consultes es reuneix vint minuts després al lloc habitual. Ho torna a celebrar. De seguida fa una valoració on es conclou que si es vol aglutinar molta gent hem de sumar, sumar.Tenim un gran repte i S’ha girat molta feina: cal preparar l’assemblea constituent, posar dates, establir principis organitzatius, proposar comissions, portantveus, aconseguir voluntaris, pensar en la logística,…
Però tot això serà més endavant, en uns altres dies. Ara, ahir, ja calia descansar.

Dos crits de llibertat

2009-10-14T20:50:00.003+02:00

Dues de les grans passions de la meva vida han estat i són la pedagogia i el país . En totes dues he trobat bons referents , persones que amb la seva obra i el seu testimoni abnegat m’han ensenyat quelcom. La pedagogia i la defensa del país van ésser en gran part del nostre passat unes eines revolucionàries mal vistes i perseguides per les classes dominants. Ho certifica que dos dels màxims exponents de l’educació i dels anhels de llibertat de Catalunya fossin afusellats cruelment per les autoritats espanyoles. Em refereixo a Francesc Ferrer i Guàrdia i al president Lluís Companys i Jover . L’un mort el 1909, ara ha fet justament un segle, l’altre el 1940 com a represàlia directa cap a Catalunya. L’un el dia 13 i l’altre el dia 15 d’octubre.

Ferrer i Guàrdia, de tradició llibertària, va presentar l'Escola Moderna com a model pedagògic alternatiu al resclosit ensenyament que es practicava. Què pretenia? Tot allò que ara és ben normal. Una escola més racional, basada no tant en la memòria i les creences sinó en l’experimentació i la recerca, un ensenyament més en contacte amb la natura i promotor de l’activitat física, una concepció basada en la igualtat de gèneres , en la coeducació. Posà, doncs, les bases teòriques del que seria l’ensenyament modern en temps de la República, en temps de la democràcia. El règim corrupte de la Restauració no ho podia suportar. Els llibres i les idees de Ferrer i Guàrdia feien nosa, perquè instigaven no pas a la submissió sinó a la rebel•lió. Se l’acusà de ser instigador del boicot a anar a les guerres colonials espanyoles. Caigué sota les bales de l’escamot d’afusellament un dia a les 9 del matí. El seu últim crit fou : Visca l’escola moderna!

El President Companys és tot un estímul per la defensa de la igualtat de les persones i la defensa de la llibertat de Catalunya. A hores d’ara l’estat espanyol encara no ha decretat nul el judici sumaríssim militar que va rebre per part del franquisme. Lluís Companys, advocat laboralista, defensor de rabassaires i treballadors de tota mena, fundà ERC juntament amb Francesc Macià i el va succeir com a President de Catalunya el 1934. Guanyà les eleccions del 36 i, malauradament, es veié desbordat pels esdeveniments. Havent perdut la guerra, hagué d’exiliar-se. Capturat per la gestapo a la França ocupada fou lliurat al general Franco. L’únic president europeu democràtic afusellat va ser executat als murs del sinistre castell de Montjuïc un 15 d’octubre de 1940. Sabien ben bé perquè el mataven. Davant les bales de lescamot,la seva última expressió fou: Visca Catalunya!

Manresa es queda sense Caixa

2009-10-10T12:10:00.008+02:00

Poques coses té Manresa que la projecten cap a l’exterior. Principalment en té dues, l’equip de bàsquet i Caixa Manresa.

L’equip de bàsquet, amb el suport fins ara de l’empresa Ricoh i d’ara endavant de Suzuki, va sobrevivint dignament dintre de l’alta exigència de l’ACB, malgrat disposar del pressupost més modest de la categoria. Demà començarà la lliga i podrem apassionar-nos i patir de nou.

Caixa Manresa fins ara havia fet els deures i, dintre la seva modèstia,era una de les entitats més solvents i amb menys riscos financers de les caixes d’estalvis catalanes. Ara, però estem a punt de perdre-la. Dimarts que ve s’integrarà dintre d’una gran fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona. Vull mostrar la meva absoluta disconformitat.

La Catalunya Central ha estat totalment abandonada per l’estat i per l’administració catalana. Per això, d’una manera confusa pel que fa als seus límits, però de manera clara i ferma, reivindica una vegueria que li garanteixi un poder autònom per desenvolupar les seves potencialitats. El principal instrument financer amb el qual ha pogut subsistir fins ara ha estat Caixa Manresa i, per tant, la nostra caixa hauria d’esser la principal palanca de futur dintre la vegueria. Això no queda garantit restant absorbida en una nova entitat que cobreix les zones metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Els interessos i les prioritats no són les mateixes.

Aquesta fusió fa olor de cobrir les necessitats i dèficits de Caixa Tarragona i sobretot de Caixa de Catalunya. presidida per Serra, institucions públiques molt controlades i intervingudes per l’aparell del PSC. Aquestes entitats, sobretot Caixa de Catalunya, necessitaven incorporar els mètodes i els equips de treball de Caixa Manresa ( l’ex equip de Todó). D’aquesta manera i amb aquesta fusió es podrà acomiadar de franc mil treballadors. Segurament s’obtindrà algun guany logístic més i no serà menor la projecció d’alguns dels seus directius.

Però el territori i nosaltres, haurem perdut. Sinó el primer any, sí immediatament després, veurem com les decisions s’allunyen cada vegada més de la visió de la Catalunya Central. En aquestes circumstàncies , l’obra social restarà totalment diluïda i nosaltres restarem a la discreció dels equips de la macrocaixa resultant. Cent cinquanta anys de Caixa Manresa hauran desaparegut.

El cas Millet i la corrupció del sistema

2009-09-23T18:33:00.005+02:00

El mateix dia en què es publicava que la reforma del Palau de la Música havia costat la meitat del que s’havia declarat, 12 en compte de 24 milions d’euros, el govern va i confessa que gairebé un 20% del estudis encarregats són perfectament inútils.

El primer cas és molt significatiu. El nét de Lluís Millet, fundador de l’Orfeó català, confessa que ha robat més de 3 milions d’euros. A hores d’ara sembla ser que ja són molt més, gairebé més de vint. Ningú no ho va voler mirar ni ho va denunciar quan tocava. L’oasi català ha guardat silenci en aquest i altres casos que duraven ja més d’una dècada. El Millet, per escarni de tots, Creu de Sant Jordi, suposat prohom venerable de fundacions com la del Palau i també del Barça, adinerat i ben posicionat, passava per ser un dels principals benemèrits de la societat barcelonina i catalana.
I tot això més enllà de ser uns dels fundadors de la sucursal de la FAES (grup d’opinió reaccionària), presidida per Aznar. Va passar en època de Pujol i ha continuat passant amb el tripartit. És interessant anotar que tot ha aflorat en aquests temps de canvi i de renovació nacional.

Per altra banda l’administració ha admès que lloga estudis totalment inútils i perfectament prescindibles. En el fons confessa les seves misèries. La inflació d’aquestes “treballs” remunerats amb milionàries aportacions demostren la impossibilitat de regenerar la burocràcia administrativa. La paradoxa ha estat que per descobrir el que tots sabem s’ha hagut de contractar una empresa externa. La principal conclusió de les recerques que ha efectuat ha estat…que s’ha de fer un altre estudi!!
Estem dintre de circuits en els quals l’engany, el cinisme i la desviació de fons estan a l’ordre del dia. Que tal partit necessita diners , doncs conveniem uns estudis ( el Departament Treball, per exemple). Quan no es lloga de forma irregular lels serveis de la germana de la princesa Letícia (a Barcelona), es posen afiliats fidels a les gerències ben remunerades ( com a Manresa) o es nomenen com a representants a les delegacions germans i fidels personals, o s’augmenten el sous unilateralment en distintes administracions com els municipis.
Tota aquesta càrrega immoral fa que sigui urgent una regeneració política pregona i un canvi radical en l’ètica pública. Esperem-ho.

2009-09-13T17:22:00.005+02:00

El bon amic de Navàs , el poeta Rossend Sellarès, m'envia aquest poema en ocasió d'aquest dies tan decisius per Cayalunya. Rossend, gràcies.

On sou?

On sou, capdavanters de Catalunya?

I quin lloc amagat d'aquesta pàtria

ompliu? Quants pams per sota d'una terra

que encara viu de glòries passades?

Ara que els vostres fills us necessiten

on sou, Guifré el Pelós i rei En Jaume?

Brandeu l'ensenya altra vegada amb força,

que ara com mai ens manca un bon guiatge.

Torneu, Roger de Flor i Abat Oliba,

Carrasclet i els herois que facin falta,

per aixecar l'autoestima d'un poble

que ja no sap si existeix i que calla.

On sou? Que no sentiu les campanades

de repic ansiós que en va us reclamen?

On són els Segadors i on els Remences?

On, els homes del seny i de la rauxa?

Dreceu el cap, Rafael Casanova,

avi Macià, torneu, i Pompeu Fabra!

Que no ho sabeu, que el Cid i l'Olivares

cavalquen ben lleugers i amb arrogància?

Veniu ben aviat i desperteu

la terra amb els timbals de nova albada.

D'il·luminats i porucs deslliureu-nos,

doneu-nos braços ferms i una veu clara.

Rossend Sellarés

La Diada en tres actes

2009-09-12T18:59:00.009+02:00

1r ACTE . Manresa. Hem aconseguit un gran èxit de públic. Mai a Manresa s’havien congregat més de 1000 persones per demanar la independència. Ara amb la Marxa de Torxes ho hem aconseguit. Manresa estava il•luminada amb més de 500 torxes enceses pel passeig , per Sant Domènec i fins la plaça de l’Ajuntament. Un Ajuntament que no va donar suport (PSC,PP, ICV, PxC), ja s’ho faran…
Tot el juliol vàrem treballar la Comissió Onze de setembre i els esforços han valgut la pena. Quantes torxes hi posàvem, com les enceníem i apagàvem? Quant valen els músics? Quines entitats participaran en la marxa? Tindríem èxit? Només veure la il•lusió de la gent , només veure la cua lluminosa que fèiem, sabíem que ho havíem aconseguit. A hores d’ara sabem que cal repetir-ho, veiem que no som pocs i que podem aspirar a ser-ne més

2n ACTE. Barcelona. Homenatge al general Moragues. Moragues donà la seva vida pels drets de Catalunya a la Guerra de Successió. Per poder parar el seva valentia i resistència a ser sotmès, el seu cos fou literalment esquarterat i decapitat. El seu cap fou exposat en una gàbia durant 12 anys al Portal del Mar.
Parlà Xavier Hernàndez , autor de la Història Militar de Catalunya, Antoni Strubell , historiador i membre destacat de la Comissió de la Dignitat i Joan Carretero dirigent de Reagrupament. Tots tres feren evident que neix un nou catalanisme molt més ferm, conseqüent i sense complexos, capaç de mostrar els nostres herois i defensar la nostra personalitat. A la tarda manifestació unitària i massiva a la qual es sumaria Laporta i l’alcalde d’Arenys de Munt. El simple fet del lema “per un estat propi” ja és un important salt qualitatiu respecte altres anys.

3r ACTE. Arenys de Munt. Demà per primera vegada un poble català exercirà l’autodeterminació. D’aquesta manera s’obre la via perquè molts d’altres el segueixen. Avui mateix he parlat amb l’amic Jaume Puigarnau, alcalde de Calders, que en el darrer ple del consistori acordà possibilitar un referèndum d’independència abans d’acabar l’any. I és que si ens hi posem no acabarem.
L’estat ho ha entès de seguida i tracta desesperadament d’impedir-ho amb la Brunete mediàtica, amb la falange, amb els seus advocats falangistes i amb el Delegat de Govern. I és que l’estat està ensenyant les vergonyes . És evident que no tenen cultura democràtica. L’únic, però, que estan aconseguint és una reacció assenyada i patriòtica dels catalans. Caldrà, quan toqui, donar via lliure d'una forma conseqüent a aquesta voluntat democràtica d' independència i fer que tingui una representació digna al Parlament.

La llengua se'ns mor

2009-07-01T00:03:00.007+02:00

De vegades ens queixem del no reconeixement del català a Les Corts espanyoles o a la Unió Europea. Mantenim, però, la vitalitat de la nostra llengua en els usos socials?
De vegades s’ha atacat de pessimistes els que pronostiquen la seva mort. Ja a la revista Els Marges, fa trenta anys, es denunciava que un país sense estat esdevindria un país sense llengua. Per molts,això semblava molt exagerat. Ara, 30 anys després, sembla que aquella diagnosi era totalment exacta.

No ha estat fins fa poc que no hem vist els efectes devastadors de la política tèbia portada pels nostres governants. Malgrat alguns avenços en el món del comerç i alguns àmbits formals, no avancem en l’etiquetatge, en el cinema o en l’àmbit de la justícia.
Jo mateix vaig intervenir en un judici realitzat a Manresa en què vaig ser l’únic que va emprar el català. Ni el fiscal, ni el defensor ni el jutge feren el més mínim ús de la llengua. No cal dir que tot el sumari era redactat en castellà.

Ara els estudis de la direcció de política lingüistica de la Generalitat demostren que el català ha retrocedit un 10% en el seu ús social. Ha passat en cinc anys del 53% al 43%. I aquest desfasament s’ha produït sobretot a l’àrea metropolitana i a la zona de costa.
Mentrestant el castellà es manté ferm, en un 50%. És clar que si la immigració de parla hispana suposa ja un 5% del total de la població aquesta ha reforçat la llengua de l’imperi. Altres llengües com l’àrab, l’amazic, o el romanès ocupen un important espai de comunicació social, al voltant del 7%.
I tot això ha passat en els temps de “la pluja fina” de què parlava el nostre vicepresident.

Cap on anem, doncs? Estem nacionalitzant el país o l’estem espanyolitzant a cop de fer servir poc la llengua catalana en importants espais del territori i de comunicació social?
Cada vegada més se’ns vol fer veure el català com una llengua encarcarada no apta per la joventut i estranya als ambients urbans. Només seria apropiada per als àmbits molt oficials o estrictament rurals.

Una llengua poc defensada pels nostres representants, per molts funcionaris de l’administració, poc promoguda en els mitjans juvenils, …és una llengua en una pendent perfectament dibuixada. No, no són bons temps per la nació catalana. Si no s’actua ràpid perdrem el poc que ens queda. I és que si darrera no es compta amb un estat propi que aixequi de debò els drets i deures lingüístics, que no tingui complexos de defensar la nostra identitat, no hi haurà lloc per la pervivència de la llengua catalana.

UNA NOVA ETAPA

2009-06-14T12:23:00.004+02:00

Tots els indicis assenyalen que a Catalunya s’obre una nova etapa. S’acaba un cicle que tenia per gran protagonista el PSC-PSOE , acompanyat i sostingut per Esquerra i Iniciativa. Ara, el dia 18 de juny, es compleixen tres anys del referèndum de l’estatut. Un estatut posat en quarantena i successivament vulnerat pel govern central.

Durant aquests darrers anys Catalunya no ha avançat en gairebé res. Així com el primer tripartit tenia justificació: renovació democràtica, nou estatut i acostament de l’antiga immigració a les institucions catalanes, el segon ha estat una presa de pèl. Només és una pantalla per sostenir les distintes ambicions de poder. Mentre aquí es fa veure que es resisteix a la claudicació davant Madrid, la majoria dels seus representants ( 25 de 29-els del PSC) han donat ininterrompudament el sí als pressupostos del PSOE contraris a les necessitats de Catalunya. I ningú dels socis ho ha denunciat.

D’aquesta manera aquests darrers anys Catalunya ha anat perdent quota de PIB, ha anat perdent en llengua, no ha aconseguit cap traspàs de poder significatiu (rodalies, aeroport, infraestructures, beques, partides socials, …), i ha vist com ha anat augmentant la seva espoliació fiscal.

Davant d’aquesta humiliació permanent , davant de la vulneració de qualsevol estatut, davant d’aquest bloqueig econòmic, és hora de pensar que només hi cap la independència.
Tant és així que la societat civil ( per mitjà de distints grups com Sobirania i progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, 10.000 a Brussel•les,…) ja se n’ha fet un tip i ha empès una important mobilització, que es concretarà el 27 de juny, denunciant la mort real de l’estatut i posicionant -se perquè el Parlament català declari unilateralment la independència.

Qui recollirà políticament aquesta necessitat?. Per mi és hora de dir que només pot fer-ho un moviment plural i ampli que tingui per eixos l’ètica i la declaració de la independència. En aquest sentit la nova Associació Reagrupament, per la seva transversalitat i claredat, pot estar en bones condicions d’articular aquest desig plural de la societat catalana, d’omplir el buit manifestat amb la gran desafecció dels ciutadans de Catalunya.

Com diu i denuncia Joan Solà ( actual Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) és l’hora de plantar cara . La nostra llengua, la nostra nació, només serà viable si compta amb una sobirania plena, és a dir , amb un estat propi.

Manresa no guanyarà la Champions

2009-05-23T09:01:00.005+02:00

Fa dos anys, un 27 de maig, se celebraven eleccions municipals. Ara, el 27 de maig, se celebrarà a Roma la final de la Champions. Estic segur que guanyarà el barça per justícia poètica, perquè l’esport s’ho mereix. Però no crec que Manresa guanyi la seva Champions. El seu govern municipal ha anat cada cop a menys fins a caure en el desastre actual.

El desgavell és tan patent que s’han hagut de canviar la meitat de carteres corresponents a l’equip socialista. Els problemes de fons no són nous, la premsa i els agents socials han anat denunciant allò que fallava. El malestar era, i és, evident. L’actual govern va començar malament amb una proposta molt impopular (pujada de sou del 20%); de seguida aparegueren les dificultats de reformar l’administració (renúncia del secretari, ànima de la reforma; reticències i indecisions) i s’encadenaren desastres evidents en urbanisme.
A hores d’ara en educació, per exemple, és palès l’endarreriment de les noves escoles i del nou institut. I no s’ha fet res per modificar l’actual model de determinades escoles convertides en guetos socials. Els tripijocs de llicències ha estat d’escàndol en el cas de Trullols. I hi ha una paràlisi de la reforma administrativa.

Per tot plegat i, a fi d’evitar el col•lapse, hi ha hagut canvis en cinc regidories. Ja veurem què dónen de si. Però no s’ha tocat la principal. No s’ha tocat Urbanisme. Urbanisme s’ha convertit en el pal de paller del viratge cap al desastre. És clamorós el desgavell de La Reforma, tant en la seva concepció com la seva execució. Sense gust estètic, sense autoritat davant l’empresa concessionària , tot un afront contra el patrimoni històric amb un resultat que el portarem vergonyosament durant molt de temps. Però, a més de La Reforma, no és de rebut l'aixecament d’autèntics murs de camps de concentració a Can Font , la insistència en monòtones places grises i impersonals que ocupen la ciutat, i el que tampoc no és de rebut és el conjunt de macrogàbies que s’han instal•lat a Plaça Catalunya quan havia de ser el seu pulmó verd tou i amable. Per tot això ja és hora d’exigir les responsabilitats i dimissions corresponents.

Fruit de tot això i, evidentment, de tants projectes ajornats sine die, Manresa no va camí de guanyar la seva Champions. I, el que és més greu, veig impossible que redreci el seu rumb en aquest mandat.

Jo no dic NO A TOT

2009-04-26T22:40:00.003+02:00

Fa uns dies es va inaugurar el túnel de Bracons. Jo ho vaig celebrar. Amb el meu fill Marcel vam anar la mateixa tarda. No volia perdre aquest grans avenç de la Catalunya interior. I ens vam alegrar que s’hagués adoptat un projecte intermedi. No era bona la barbaritat d’autopista que proposaven alguns ni la negació a les comunicacions entre Osona i la Garrotxa. D’aquesta manera s’aconsegueix mitja hora de guany i s’estalvien desenes de revolts. En el tema de les carreteres cadascú posa els seus límits. Si es veritat que la costa està saturada, a l’interior fan falta túnels i comunicació en xarxa.Les diverses postures es degueren harmonitzar fins aconseguir un resultat bastant satisfactori. Ara cal acabar bé les variants.

Fa dècades la cultura del No era necessària, inqüestionable. Així, i seguint Raimon, diguérem no a les pistoles, a la dictadura, al clericalisme, a l’imperialisme i al feixisme. Després diguérem no a les centrals nuclears , al terrorisme, i a la LOAPA. A partir d’aquí els diversos NOS es diversificaren i augmentaren: No a la MAT (línia de molt Ata tensió), no als residus nuclears a l’interior de les mines de Cardona, No a la muntanya – salí de Sallent, No a l’aeroport de Fonollosa, No a la Presó, No al IV cinturó….I fins i tot hem signat No als toros , als transgènics,,, En definitiva sembla que hem dit com els nihilistes NO A TOT.

Fóra bo que ens rumiéssim alguns NOS que surten automàticament. Sovint hi ha o ha d’haver espai per la negociació. Com per exemple el no als parcs eòlics. Ara s’anuncia una negociació-revisió amb alternatives del IV cinturó. Ja veurem.

Posats, però, a posar NOS jo en posaria un quants més: No al Madrid, No als pijos, No als creguts, No als corruptes, No als aprofitats, No al mal gust urbanístic, No a la burocràcia, als tecnòcrates, No als exèrcits, no als Putins, Bushs i Aznars, No a l’assetjament propagandístic, No a l’excés de feina, No a l’atur, no a la televisió “escombraria”, No a la calor, No a la sequera, No a les dretes, No al petroli, No al consumisme, No a la tracta de blanques , No a la incultura, No a la violència, No a les malalties, No a la crisi, No a la monarquia , No a les sentències del Tribunal Constitucional, No a l’espanyolització i..per què no?, No a la maleïda pesta porcina.…

Insisteixo, jo no dic NO A TOT

El finançament impossible

2009-04-01T20:32:00.003+02:00

La Cambra de Comerç de Catalunya té raó. En la negociació econòmica del finançament NO podem acceptar menys de 3.800 milions d’Euros perquè tenim un greu déficit fiscal respecte Espanya, i encara més quan hem deixat de recaptar prop de 3.000 euros. Si més no, ens quedaríem gairebé on érem. Val a dir que d’entrada els catalans donem cada any 20.000 M €, i que 10.000 dels quals ja no tornen.

Per això acceptar qualsevol xifra que no comenci per tres i s’acosti al quatre no ens porta en lloc més que allargar el sotmetiment i l’agonia,…I més quan hem vist aquests dies avals de 9.000 milions d’euros a caixes com la de Castella la Manxa que han malbaratat els diners amb aeroports fantasma on no va ningú . I això quan hem vist que AENA ha gastat en la mastodòntica T4 de Madrid-Barajas 9.000 milions d’euros en una operació sobrefinançada per tots. I, encara més, quan Andalusia ja s’ha cobrat el seu famós deute històric.

Quan les arques de l’estat , alimentades per l’economia real, és a dir , en bona part per la indústria dels Països Catalans, es malbaraten en projectes faraònics no productius, els catalans no podem quedar impassibles. No fa falta dir, perquè ho tenim escrit llegit i protestat, com tenim Rodalies, com són els trens de la Catalunya Central, quines són les mancances per no haver connectat encara l’alta velocitat a França , com es produeix l’estrangulament del port de Barcelona en no disposar de xarxes de via europea, o les continúes insuficiències de subministrament elèctric,…

L’estat, per tant, no pot pretendre donar-nos engrunes. I tothom ho sap . Els d’aquí i els d’allà. Però, donat que Espanya s’ha construït contra Catalunya, serà impossible el pacte de finançament. De miracles, com de rucs que volen, se’n veuen pocs.

Els principals responsables són els més de 40 diputats catalans que tenim a Madrid. Si fossin coherents, consumat el fet, haurien de tornar cap a casa.

No perdre el tren de l'aeroport

2009-03-10T03:11:00.007+01:00

El nou eix cap a Igualada podria complementar l'aeroport corporatiu.

A finals d’abril la Generalitat adjudicarà l’aeroport corporatiu de la Catalunya Central. Sí es presenta alguna oferta des del Bages, i aquesta reunís un mínim de requisits mediambientals, Manresa i el Bages li haurien de donar suport. I això per diverses raons:

. El Pla de Bages, que ocupa una gran centralitat dins la Catalunya Central, podria ser un bon lloc per aquesta infraestructura aeroportuària. Ben comunicat, sense massa dies de boira, amb la distància requerida i equidistant a les diverses capitals de les comarques del nostre àmbit (cal dir que el nou eix cap a Igualada aproparà aquesta ciutat).
. Seria un nucli dinamitzador supracomarcal amb tot de serveis i d’activitats auxiliars.
. L’aeroport seria la peça clau que rellançaria el PTB, el Parc tecnològic Central, actualment en ralentí, doncs li aportaria amb facilitat aquesta important eina de comunicació.
. Serien força llocs de treball en un sector, l’ aeronàutic, que té molt bones perspectives de futur tant en recerca com en rendiment econòmic.
.Ens trobem en una cruïlla econòmica molt difícil que provoca un gran pèrdua de llocs de treball en cadena difícilment substituïbles i no podem perdre oportunitats. Un equipament com aquest seria estratègic per al futur econòmic i industrial

Val a dir que s’ha fet pública la possibilitat d’ubicar-lo en uns terrenys al Pla de Bages, propietat de l’empresa Pujol Muntalà. D’entrada disposar dels terrenys al voltant de l’ actual petit aeròdrom no seria una mala carta.
Sabem d’alguns inconvenients d’aquestes infraestructures, però si les coses es fan ben fetes és possible minimitzar-los i és clar que comporta molts més avantatges. Un aeroport de les dimensions i funcions plantejades podria ser perfectament assumible pel territori. En definitiva si és la millor ubicació i el millor projecte dels presentats de la Catalunya Central, hauríem de donar-li suport i no deixar-nos perdre aquest tren.

El meu 23F

2009-02-22T22:04:00.004+01:00

28 anys després...

Aquest any em ve de gust fer una valoració d’aquell nefast 23- F.

Aquell dia em tocà en plena joventut, tenia 24 anys. Amb els estudis ja acabats a la Universitat de València, estava fent el servei militar a Santiago de Compostela. La caserna militar, que ara ja no existeix, allotjava una brigada aerotransportable . Per això sovint fèiem pràctiques de vol a fi d'estar “llestos per tal d’actuar en qualsevol punt de l’estat”.

El 23 de Febrer, cap a les 19 hores suspengueren tots els permisos de sortida. Tothom restava “aquarterat”. Foren cridats els companys d’intendència i enginyeria per estudiar el terreny per tal de preparar tot un dispositiu d’ocupació de la zona de Santiago (tal com em contà un company de Castelló que era topògraf). Principalment calia neutralitzar qualsevol revolta d’estudiants.

Les ràdios no paraven de sonar i seguíem com podíem els confusos esdeveniments. Després de sopar en silenci, ens cridaren per anar a l’armer on començarien a repartir l’armament i els cascos, tot això sota l’estreta vigilància de la Policia Militar que ens apuntava amb la metralleta. Molts, espantats, a penes podíem contenir la tensió. Els minuts es feren eterns. Ens esperava agafar els CETMES i anar a disparar , si calia, contra els estudiants o el poble que es revoltés. Vaig serrar les dents, havia de mantenir la serenitat davant dels soldats més joves. Estava plenament indignat i pel meu cap em passaren confuses i possiblement inútils formes de rebel·lió.

L’angoixa fou desesperant. Finalment una contraordre ens indicà que anéssim als nostres llits i que esperéssim noves ordres.

Ja al dormitori, els plors de molts soldats van ser trasbalsadors. Molts tenien por de no veure els seus familiars. Jo vaig pensar amb els meus, sobretot amb el meu germà. Després sabria que va fugir del poble i destruí documents comprometedors de l’organització d’esquerres de la qual era dirigent. Estranyament, però, malgrat la commoció interior , vaig poder reunir el suficient coratge per poder consolar alguns companys més afectats.

Quan s’apagaren els llums només les veus de les distintes ràdios arribaven a les nostres oïdes. Però,... ens tornarien a cridar? Una vegada produït el discurs del rei semblava que tornava la calma i a poc a poc , passada la mitja nit, ens adormirem,.

L’endemà férem la instrucció de rigor com si res no hagués passat. No rebérem cap explicació. Vam poder veure, això sí, el dispositiu que s’havia preparat per ocupar Santiago, capital de Galícia. A les portes de sortida de la caserna hi havia els camions i els cotxes militars preparats, tot esperant una ordre executiva que mai no va arribar. Més endavant ens vam assabentar que el general Torres Rojas, comandant en cap de la Capitania de Galícia, també estava en la trama d’Armada, Milans del Bosch i Tejero, entre altres. Mentre Milan sí que va arribar a envair amb carros de combat la ciutat de València, Torres Rojas va mostrar una actitud dubitativa. Es veu que no les tenia totes.

Aquest és el meu testimoni. No cal dir que els fets del 23- F marcaren encara més la limitada democràcia, la feren més conservadora, i amb ells es tancà qualsevol possible camí cap a llibertat de les distintes nacions de l’estat.

Torna l'Espanya de sempre

2009-02-21T12:13:00.006+01:00

Tribunal Constitucional

Vivim uns dies d’agitació permanent. Encara no ens hem acostumat a la comèdia bufa de lladres i serenos, d’espies i d’informes del Madrid del PP, que ja som dintre de l’enorme trama d’estafes i corrupció de bona part de l’empresariat conservador a Madrid i València. Pel mig, a més de consellers i d'antics ministres, trobem el mateix President de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps. Val a dir que els acusats de corrupció són grans amics del gendre d’Aznar, el milionari Agag.

En un totum revolutum apareix el super jutge Baltasar Garzon el qual, amb tanta feina acumulada, -atén a la vegada l’esquerra abertzale- té un col•lapse i ha de ser ingressat.
Per l’altra banda, pel PSOE, el ministre de justícia, Bermejo, se’n va sense llicència de cacera amb el Garzon a terres d’Andalusia per tal de tramar el complot contra el PP, segons versió interessada dels de la gavina. Talment com a la pel•lícula de Berlanga, La escopeta nacional.

Rebem un correu on descobrim el gran negoci del marit d’Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid, amb l’AVE a Guadalajara. La línia d’alta velocitat es va fer ben apartada, al poble de Yébenes. Tan apartada que allà no puja ni déu. Ara bé, els terrenys s’han requalificat astronòmicament i estan reportant un gran negoci.

És l’Espanya de sempre que torna. Torna perquè mai no se n’havia anat. L’Espanya dels negocis especulatius, dels alts cossos burocràtics, de l’ostentació innecessària.
L'Espanya que controla un estat. Un estat espanyol que qüestiona, mitjançant el TC, que els símbols catalans siguin nacionals per a Catalunya tal com resta escrit a l’Estatut( si cal passar per sobre de la voluntat del referèndum dels catalans, es passa i punt). És l’Espanya de què ens parla el notari saguntí López Tena. En el primer contacte que va tenir a Madrid entre la resta de membres del Consejo Judicial li van demanar si caçava, si podien comptar amb ell per anar de cacera. I és que aquest és el modus vivendi de relació d’aquella trepa. És , en definitiva l’Espanya que ara ens narra Labordeta en les seu llibre Memorias de un beduino en las Cortes o Oriol Mallo tot reconstruint l’experiència a Madrid de Joan Puigcercós.

Un estat espanyol que, per altra banda, sempre té mil excuses per no tornar-nos el que ens deu. El que ens diu fa uns mesos , en eleccions generals, que invertiria 6.000M€ a Rodalies- RENFE de Barcelona i ara només hi posa 4.000M€. Un estat que ara pensa en no tancar el finançament fins el 2010 i mentrestant caldrà anar patint amb una sabata i una espardenya.

Sincerament no sé què coi fan a Madrid els 25 parlamentaris del PSC; no sé què hi pintem nosaltres en aquest estat.

L'esport base necessita seguretat

2009-01-24T18:42:00.004+01:00

Avui m’ha esgarrifat la notícia dels nens morts en un camp de béisbol de Sant Boi. La força del vent ha tombat sobre ells el mur de l’equipament.

Aquesta nit i encara ara el vent xiula a prop de les nostres finestres i terrasses. Pel carrer, aquest matí, una estesa de contenidors i d’altres elements no permetien presagiar res de bo. Després, per Internet, me n’assabento de la desgràcia d’aquests nois que practicaven béisbol i que s’arreceraven del vent.

Durant quatre anys com a regidor d’esports de Manresa tenia com a objectiu número u la seguretat de les instal·lacions. Les instal ·lacions esportives sovint estan fetes amb descura i simplicitat. Sovint se situen en descampats sotmesos a temperatures extremes i poc protegits de les inclemències del temps. Per això en segons quins llocs no eren estranys els desperfectes després de les tempestes, que es congelessin les canonades o que es danyessin els sostres. Així a Manresa hem vist grans filtracions d’aigua al Nou Congost, a l’estadi de Futbol , al gimnàs o al Pujolet.

També, per la seva solitud i per la poca llum, hem patit que s’hi entrés a robar o destrossar als diversos equipaments, pavellons o als camps de futbol.

On calia posar l’accent és en la seguretat física més immediata. Calia subjectar les porteries (més d’un noi o noia d'arreu de Catalunya ha patit per aquest motiu), calia extremar l’actuació contra la legionel·losi a les dutxes; calia reforçar sostres i parets ( vàrem haver d’apuntalar les antigues grades de piscines) i treure tot allò que podia comportar perill (planxes de ferro, tanques rovellades, cantonades dures…).

Sabíem que el repte era difícil però ens vàrem bolcar. Val a dir que mai no s’acaba el procès i cal continuar.

Avui he recordat el gran esforç per posar més llum a tot arreu, per refer aquelles tanques, per posar protectors, per obligar a fer les revisions mèdiques als participants dels cursos municipals de manteniment físic, per revisar sostres, reforçar murs ….

Avui la mort d’aquests nens, nens practicants de l’esport base, usuaris d’una instal·lació senzilla que fa una important feina social, m’ha colpit. Mai no es fa prou.

Carta als Reis

2009-01-04T21:13:00.004+01:00

Estimats Reis de l’orient, aquest any passat encara que ens hem portat molt bé només hem rebut desgràcies. En fi , plens d’amor i d’ingènua esperança, us escrivim aquesta carta amb la llista de regals que volem.

Per al nostre país desitgem que recobri el sentit de la dignitat i que trobi el camí que el menarà a la independència.
Per a l’estat espanyol una mica més de serenitat i que aprengui a viure com a bon veí i no pas amb desconfiança interessada.
A la nostra ciutat, un major lideratge i un urbanisme més democràtic. Demanem que miri més la gent i no tant els interessos burocràtics i també doneu-li força per reclamar els seus drets davant de qui sigui.
Per al món, tan trasbalsat, molta pau . Porteu-li convivència entre races, igualtat entre les diferents credos i condicions.
Per al planeta, molt respecte pel medi ambient.
Per a la llengua , molta estimació i difusió.
Per als solitaris, molta companyia.
Per als malalts, molta salut.
Per als fracassats algun que altre èxit, i per als triomfadors una mica d’humilitat.
Per als nostres alumnes , moltes ganes de treballar i bon rotllo amb els seus professors.
Per a tots molt de coneixement.

En fi, ja sabem que és molt demanar però que no ens falti el pa, l’aigua, el treball i les ganes de lluitar.

Això sí, sapigueu que com a bons republicans si no ens porteu tot el que demanem, ho entendrem i seguirem treballant per poder aconseguir una mica de tot allò per nosaltres mateixos.

Un salut molt cordial i que tots els que ens sentim nens gaudim de la vostra visita.

Uns nens una mica grans.

GAZA NO ÉS EL CAMÍ

2008-12-31T19:52:00.004+01:00

ODI GUERRA DESTRUCCÓ, CRISI, OPRESSIÓ NACIONAl...acabament del 2008

Que el 2009 ens porti SOLIDARITAT PAU PROGRÉS LLIBERTAT.

Macià , la dignitat de Catalunya

2008-12-25T11:32:00.004+01:00

Homenatge a Macià en el 75è aniversari.

Macià renuncià a la petita autonomia que volía Cambó.
Macià defensà els pagesos i les comarques maltractades.
Macià s'alià amb els sindicalistes.
Macià s'aixecà contra la Dictadura de Primo de Ribera.
Macià creà Estat Català i ERC.
Macià proclamà la República Catalana.
Macià quan hagué de pactar no renuncià a allò principal.
Macià recuperà la dignitat de Catalunya.

El coratge de Macià serà necessari en aquests difícils temps que
s'acosten.

El sabatot , arma de destrucció massiva

2008-12-17T18:07:00.019+01:00

Comprovat, l’Irak no tenia armes de destrucció massiva però guardava uns bons sabatots per llançar-los a la cara del Bush en cas d'haver fet la guerra. Sols els acurats reflexos del nefast president li han evitat un mal major. Al darrera deixa un país ben destruït. D’altres també es mereixerien un llançament de sabatots. Per exemple el gurú de les finances, el príncep de Wall Street, Mr Madoff, el qual ha ensarronat mig món en negocis fraudulents. Entre els damnificats il•lustres ens trobem el Banc de Santander amb l’inefable Botin i el BBVA.

Viatja el tripartit al Japó i acte seguit Sony anuncia que vol acomiadar 300 operaris a Viladecavalls. Mentrestant Fraga gruny que als nacionalistes “hay que colgarlos de algun sitio” ( i a aquest senyor no li passa res). “Mori el Borbó” proclama l’amic Tardà. Ràpidament la Brunete mediàtica el lapida i el diputat republicà corre a disculpar-se de seguida. Joan, aquestes coses o no es diuen o s’aguanten amb fermesa. El mateix consell per al Benach, pel que fa a les disculpes pels suplements del cotxe oficial.

Al futbol, com diu Crackòvia, també es practica l’estratègia del sabatot. Aquí és anomenada la del PAM (Patades Al Messi), i és que el Schuster té raó quan sentencia “no hase falta desir nada más ”. Malgrat tot el culé està feliç com si portés sabates noves –per fi tenim un equip, no tot ens ha de fer figa-. I en bàsquet, el Ricoh Manresa, com l’Astèrix, resisteix amb una sabata i una espardenya, però amb sis victòries. El Nou Congost té la potinga màgica de la pobra però indomable tribu bagenca.

Els amics d’Iniciativa, sempre calçats amb sabates de disseny, van camí de la glòria. Van fer el ridícul amb l’aigua, van pactar que al novembre tindríem nou finançament ( el qual encara esperem), instal·len uns arbres de Nadal que valen una fortuna i, ara, volen baixar de 80 a 40 km/hora a les autopistes properes a Barcelona. La resta del tripartit, per no fer-los nosa, els va seguint de veta.

La Nació? De moment, no avança i va descalça. De tretze repetidors de TV3 al País Valencià ja se n’han carregat 3, els oients emigren de Catalunya Ràdio a una emissora privada(a l’atrevida Racc1),i la policia continua essent de segona. Les federacions esportives espanyoles, amb el suport de l’estat “amic”, continuen vetant amb cops de colze i puntades de peu les federacions catalanes en els organismes internacionals, com és el cas del Rugby. Per altra banda no cal lamentar-se més en aspectes socials i econòmics.

Ara bé el més greu de tot és l’acte vergonyós del PSC tot donant avui suport als pressupostos d’en Zapatero (el nom és tot un presagi) sense aprovar abans el finançament de l’estatut. No ho haurien fet si no sabessin que aquí no passarà res, perquè ja saben que hi ha qui mirarà cap a un altre costat. Una vegada aprovats els pressupostos, sense força per negociar, algú dubta que pel cap alt ens donaran unes almoines? Caldrà llançar algun que altre sabatot?

Des del pou de la crisi

2008-12-08T20:50:00.010+01:00

El Nadal del 08 serà conegut com el Nadal de la crisi. L’any es tancarà submergit en un pou des d’on molts veuen un futur molt magre: atur, regulacions, caigudes de borsa, fusions forçades, manca de crèdit i confiança.

Sovint es parla de cercar una economia sòlida, de cercar una fermesa dels mercats. Ara, amb la crisi de començaments de segle s’ha parlat més bé de líquids, de fluids. La manca de petroli, d’aigua, i finalment la manca de " liquiditat" creditícia han marcat la paràlisi econòmica del 08.

A hores d’ara sembla que les reserves de petroli encara no estan prou esgotades, el mercat està sabent adaptar-se i ha restringit el consum - tot i que caldrà una dolorosa reconversió de la indústria de l’automoció cap sistemes més sostenibles-; els problemes de l’aigua comencen a estar encarrilats amb un menor consum i la implantació d’una nova cultura, i la fluïdesa crèdit es produirà el 2009 una vegada assentades les mesures anticrisi i havent rebaixat el preu del diner.

És lògic que mentrestant hi hagi moguda i fins i tot un cert catastrofisme. Molts sectors s’hauran d’adaptar. Molts hauran de produir d’una altra manera. Molts haurem de consumir menys i diferent. El fet de no tenir recursos infinits i l’accés d’àmplies capes de la població mundial al consum generalitzat està fent necessari que controlem les quantitats i les qualitats. Tant si com no tornarem a fer tota una sèrie de pràctiques d’estalvis. Com evitar l’excés d’envasos i bosses de plàstic, minvar l’ús de paper, allargar la vida dels cotxes o dels aparells elèctrics, …

I és que les crisis són moments de canvi i acceleren la imaginació. Progressaran exponencialment les energies alternatives, la bioconstrucció, reutilitzarem més els llibres, començarem a controlar d’una vegada l’emissió de clors i de CO2, i fins i tot es forçarà l’ús de sistemes de climatització més innocus.

És evident que els anomenats països emergents tindran un paper més destacat quan sortim del pou. Amb els seus recursos gasístics i petrolífers o amb la seva gran evolució econòmica, La Xina, L’Índia , Rússia i altres jugaran un paper més important fins i tot al si del Fons Monetari Internacional

En definitiva, el pou té sortida, i ens en sortirem, però hauran canviat moltes coses i res no serà igual. Molts coincideixen en què serà imprescindible retornar als valors de l’esforç, respecte i disciplina, al sentit col·lectiu dels nostres actes. Per tant serà un canvi no només del sistema productiu sinó, també, del sistema de valors basat no en l’abundància sinó en la responsabilitat.Tant de bo.

Realitats sorprenents

2008-11-20T21:40:00.014+01:00

Vivim farcits de notícies que ens sorprenen cada dia. Només mirar la premsa o sentir les ones veiem flocs de veritat mutable i variable

Avui,20-N , encara hi ha milers de plaques i escuts que recorden el feixisme,… i ho veiem tan normal. Tanquen una discoteca que rifava augments de pits. Detenen al màxim dirigent de comandos etarres ( ara, diuen, va de debò). Garzon, que volia fer obrir les foses, ara ja no es considera competent: Franco, doncs, guanya una altra batalla. El Santander que era el millor banc del món fa unes setmanes, ara ha d’ampliar capital…es veu que ja no és tan solvent. No hi ha diners i es gasten milers de milions en art a la cúpula de les Nacions Unides. Fan una vaga els sindicats de professors i no diuen res sobre el restabliment de l’autoritat i el respecte. Augmenten els casos de violència adolescent i masclista i no es fa res per aturar la situació. Bush, el pitjor president dels EUA, s’acomiada per la banda alta convidant a la foto a les vint potències del món… i tots hi van.

La Nissan vol aprofitar l’avinentesa i acomiadar mitja plantilla. Es vol rescatar bancs i empreses i no es passen comptes als culpables de la desfeta. El petroli no para de baixar i les benzineres no abaixen el preu. Sempre hi ha qui guanya amb la crisi: llibres d’ autoajuda, de Carles Marx, venda de marques blanques,…Aconsegueix 400.000 euros en préstcs dels bancs i diu que no els pensa tornar. Disminueixen el consum de benzina, els viatges a l’estranger, l’ús de les autopistes, la compra de cotxes, i també el rebuig de les deixalles. Manquen 200 llicenciats de català al sistema educatiu, i diuen que anem bé. Els mossos es despleguen per tot Catalunya… ara falta experiència i competències. Uns que cremen fotos del rei són absolts i d’altres són penats. Els pirates de la mísera Somàlia atraquen vaixells de guerra i petroliers. Mentre a occident es mor per obesitat, hi ha 800 milions que pateixen gana.

Diuen que diuen. Un tal Mariano Rajoy, del PP, diu que assistir a la desfilada militar és un conyàs… i té raó. La reina diu que és de dretes… i la fan callar. L’ Economist diu que estem obsessionats per la llengua…i ho escriu en anglès, no pas en esperanto. El Bono diu que els del partit són uns f. de piii. i queda enregistrat als micròfons. Diuen que la festa que munten per l’aniversari del germà del papa a la Capilla Sixtina val una burrada. Mentrestant també diuen que al Congo les multinacionals organitzen un genocidi pel control de la materia bàsica de l'electrònica i la informàtica, el coltan.

Al Bages tenen per segur que trobaran gas natural, déu ho vulgui.. El projecte Fàbrica Nova s’endarrereix mig any més… o sigui, fa com sempre. Les noves places públiques de Manresa no agraden ningú… i tothom calla. Hi ha diners per muntar una presó al Bages... i no per a actius que donen projecció com el Ricoh Manresa. Ha hagut d'haver una sentència perquè no es facin els sorollosos balls a la Plaça de l’Institut. Plataforma x Catalunya encara té la barra de presentar el seu sisè candidat al consistori…no cal dir que tampoc no és magrebí. Mentre Caixa Manresa celebra el primer centenari de la remodelació de Sant Benet, a Montserrat moren uns operaris i són rescatats en helicòpter. A la pacífica Manresa un pare pica amb un martell un alumne…i encara vol tenir raó.

I tot mentre la sequera acaba amb les muntanyes plenes de neu i el pantà La Baells ben ple d’aigua.

El missatge de Pep Guardiola

2008-11-16T08:49:00.004+01:00

No em puc estar de dir que Pep Guardiola s’entrenà de petit a 200 metres de casa meva, al Gimnàstic de Manresa. El noi de Santpedor és tot un símbol de l’esport català, i ara amb el waterpolista manresà, Manel Estiarte, conformen la parella de moda a can Barça.

Amb mestria, el Pep fou el cervell del dream team de l’era Kruyff i, ara, amb mestria està retornant l’esplendor al principal club català. Val a dir que molta gent partidària d’un futbol més primitiu hagués preferit el Mourinho. Malgrat que temia per si el Pep no se’n podia sortir , no era aquest el meu cas.

Passats els mals tràngols de la temporada passada, calien aires nous. El bo de Rikjaard ja no podia endreçar la situació ni gestionar més les diverses problemàtiques del vestidor. Laporta, necessitat d’un revulsiu, apostà pel jove entrenador del Barça B. El vaig veure en directe fa dos anys al camp del Manresa amb motiu del seu centenari. En aquell moment d’eufòria, poc després d’haver aconseguit la Copa d’Europa, no pensava pas que necessitaríem dels seus serveis tan aviat.

Els mèrits actuals del Pep no són pocs. En quatre mesos ha posat el barça en el liderat de la lliga, en bona posició a la Champions i el fa avançar en les eliminatòries de copa.

Més enllà dels resultats, ha rescatat el Barça i ha refundat un equip, ha implantat un mètode de treball i està imposant un discurs metòdic de modèstia i racionalitat. El Barça doncs ha passat de la humiliació a l’esperança, de la frustració a la il·lusió.

El Pep ve a dir-nos que sense treball, disciplina i esforç no s’assoleixen objectius. Ve a demostrar-nos que cal respectar el contrari, que els objectius sempre són a llarg termini i que no s’obtenen amb adulacions i vanaglòries.

Un Barça que ja tenia el talent, havia de conjuntar-lo, i, una vegada compactat, l’havia d’explotar i preservar. Per això més enllà del múscul i el toc de pilota, tan important era l’estat anímic com la dieta, la puntualitat o el ritme de vida. Aquests valors que tan necessitem en la societat, ben harmonitzats, fan que un col·lectiu humà aspiri a l’èxit.

A tots ens han sorprès les reiterades golejades, l’esperit alegre de lluita, el joc directe i desacomplexat. També ens han sorprès les declaracions entenimentades d’ Eto’o, la maduresa de Messi i Iniesta, la gran regularitat de Xavi, Puyol, Márquez i Valdés, l’entrega de tothom i l’ enorme aportació i protagonisme del planter.

Que duri, doncs, per molt temps.

President electe Obama

2008-11-06T23:35:00.009+01:00

És evident que després del desastre de Bush gairebé tot el món se n’ha alegrat del teu triomf, Barak Obama. Un món dividit i tensionat al màxim pel racisme i la incapacitat de diàleg, un món teledirigit en gran part pels designis unilaterals nordamericans, imposats per la força del vostre armament, necessitava un canvi important que li retornés l’esperança.

El món vol veure en tu un altre Kennedy, un altre Martin Luther King , que uneixi els negres amb els blancs, que reconciliï els diferents credos i religions, que aposti per la igualtat entre les distintes classes socials,… No sols Estats Units sinó la resta del món volen veure gestos de saviesa, polítiques de previsió i equilibri, volen paraules d’esperança i comprensió de les diferències.

Un món global com el d’avui en dia no pot desentendre’s de qui governarà els vostres Estats Units. Per això en un món global és bo que hi hagi als Estats Units un president negre que superi la discriminació i els recels racistes.

En un món global és bo que hi hagi un mandatari americà que cregui en la concertació, el consens i la multilateralitat.
En un món global és bo algú que no sigui fanàtic de les religions o que no cregui amb la força cega de les armes. Algú que hagi dit que la invasió de l’Irak va ser un error i que hagi denunciat les tortures de Guantánamo.
En un món global és bo que es cregui en estendre la seguretat social, ajudar els més pobres i potenciar les escoles.
En un món global és bo algú que cregui en el medi ambient i qüestioni la sobreexplotació dels recursos petrolífers.
En un món global, és bo que es coneguin els problemes dels pobles oprimits que lluiten per la seva llibertat.

President electe Obama, saps que al nostre país no és de parla castellana? Saps que a Espanya és més fàcil, si és el cas, ser un president negre que un de català? Què n’opines del dret a l’autodeterminació que recull els principis de l’ONU? S’ha d’aplicar a les nacions europees sense estat que el reclamin?

Com veus els ciutadans catalans d’un món global volem respostes positives a aquestes qüestions. Si és així, podrem corejar amb tu, nova icona del segle XXI, cadascú amb el seu idioma, Yes we can.

Lòpez Tena ja ens té avisats

2008-11-03T14:04:00.005+01:00

Al nostre país no tot el protagonisme social és dels partits. Afortunadament afloren veus potents que enriqueixen el debat i ens forneixen arguments que fan sentir-nos més forts. Aquest és el cas de determinats intel·lectuals com Lòpez Tena. Aquest jurista de Sagunt, prop del meu poble, està duent una gran tasca tot divulgant la feixuga realitat a què s’enfronta Catalunya i els PPCC .

L’altre dia a Manresa vingué a dir-nos que Espanya ja ha culminat la seva modernització als anys 90, amb grans aportacions d’Europa i Catalunya . El seu model d’estat ja el té del tot definit i no acceptarà res més enllà d’una simple descentralització administrativa. Res de federalismes, doncs, res de sobiranies compartides.

L’ incisiu López Tena ens anunciava que el Tribunal Constitucional, dominat totalment pel PSOE i el PP, fallarà contra l’ actual estatut el proper mes de gener. De la vigent carta estatutària cauran el concepte de poble català com a subjecte de sobirania, la capacitat de negociació bilateral i les obligacions econòmiques que va contreure l’estat (inversions igual al PIB,…), i finalment també s’esborrarà la igualtat del català respecte a l’espanyol. Què n’ esperàvem sinó?.

Amb l’excusa que no som de fiar, perquè perseguim objectius secessionistes, Catalunya s’haurà de conformar amb un estatut per sota fins i tot de comunitats poc sospitoses com Andalusia o Castella i Lleó. Discrepo amb el Lòpez Tena que va votar sí a aquest estatut. Al seu dia ja es veia que era reduït i que limitava les aspiracions del nostre poble. Aquest estatut no recull el dret a decidir i no s'arma d'una capacitat econòmica suficient. Ara, però, ni tan sols serà allò que prometien els partidaris del sí. Serà simplement un raquític i anèmic redactat que trairà allò que va votar el poble.

L’anàlisi del Lòpez Tena sobre la decadència de Catalunya és clarivident. Catalunya representava a mitjans del segle passat gairebé el 40% del PIB de l’estat. Ara només en representa un 19%. En molts paràmetres econòmics i de qualitat de vida hem reculat a posicions mitjanes o per sota de la mitjana: productivitat, renda per càpita, ratio de professor per alumne, serveis mèdics,… Mentrestant un terç del que paguem a l’estat no torna a Catalunya.
Encara tenim actius com diversificació industrial, superior investigació,... però ens calen millors infraestructures de comunicació i una forta inversió productiva.

Catalunya, atrapada dintre dels interessos de l’estat, tot i continuar sent la principal aportadora, va tendint a convertir-se en una realitat mediocre i anodina. Aviat, els propers dos mesos, serà l’hora de veure què en restarà de tot plegat. És a dir, quina resposta social, cívica i política donarem els catalans davant de la manca d'acord de finançament i davant del buidatge descarnat de l'estatut per part del desprestigiat Tribunal Constitucional. Ens caldrà una fermesa de valors, és evident, però, per això mateix, ens caldrà plantar cara i manifestar que no volem ser-hi en aquest estat que juga contra nosaltres.

Fesomies particulars i veus espectrals

2008-10-19T23:36:00.017+02:00

Ni sóc ni m'agrada ser determinista, però hi ha trets físics que delaten un caràcter, o si més no els associem a una intenció predominant. Encara no sabem què representen les circumflexes celles del Zapatero, però segur que tenen a veure amb aquesta frivolitat amb què olímpicament es desdiu de tot allò que promet. És l'antítesi de les celles espesses i taciturnes del rostre amargat i cendrós de l'Aznar.

És paradigmàtic el cas del nas de la Letícia. M’ha sabut greu que se l’operés. Crec que s’ adeia més a la seva personalitat el perfil lleugerament aguilenc del seu rostre. A la Leticia li farà falta olfacte i determinació per sobrevolar enmig de la casa reial entre tanta sang blava i tants aduladors. Amb aquell nas propi mostrava una personalitat fins a cert punt independent, amb idees pròpies, resultat d’una preparació professional.
La despersonalització del seu rostre no aporta res de nou i la converteix una jove d'aspecte més tou i manejable. La seva operació és producte de la lògica esteticista de la monarquia, pura simulació del lligam entre el règim sortit del tardofranquisme i una limitada i plebeia democràcia.

Un altre òrgan destacable és l’ull dret quasi tancat d’en Pere Solbes, important ministre d’economia. És evident que el Solbes amb aquella mirada perduda no ens pica l’ ullet, no ens està oferint complicitat, més bé ens està dient que ens amaga quelcom. Especialment ens va ensenyar les seves cartes setembre passat quan a les Corts va voler justificar l’ incompliment del govern espanyol en el finançament de Catalunya. Ens va voler fer una finta. Tot amagant l’ou va contradir allò que havia quedat ben clar a les balances fiscals. Aquell dia els seus ulls erraven per lliure de tal manera que li era difícil mirar-nos serenament a la cara. I és que sabia que estava mentint i que la seva mirada dispersa, quasi de pirata, el delatava.

Hi ha veus que encara ressonen al llarg del temps. Veus gairebé eternes. La veu de Fraga, pastosa i rocallosa, com d’ultratomba, ha tornat a arrossegar-se carregant contra la disposició de familiars de republicans d’obrir determinades foses comunes. Familiars que actuen sense ànim revengista, amb deler de saber la veritat. A hores d’ara som a l’únic estat a Europa que després del període dels feixismes no ha fet un exercici real de reparació històrica. I és que alguns que encara mantenen poder estan íntimament lligats a l’anterior règim. La veu de l’ incombustible exministre de Franco és una veu cada vegada menys entenedora, gairebé espectral, que encara dificulta l'avenç cap a una maduresa democràtica que sols una reparació històrica pot començar a donar.

A sang freda

2008-10-16T18:40:00.009+02:00

Truman Capote a "A sang Freda" ens relata una excel·lent història. Història de gent poc integrada, necessitada de reconeixement, que actua per impulsos irracionals amb una violència extrema. Només aparentment, però, van actuar a sang freda. Els mòbils en realitat eren complexos i molt interioritzats. El llibre malgrat estar basat en fets reals, continua sent, però, una novel·la, una narració ubicada a l'oest dels Estats Units.

Per això al principi no m’ho podia creure. Que a Manresa un pare de 44 anys agafi un martell, trenqui el vidre tancat d’un institut, entri en una classe, empenyi el professor i piqui amb el martell un noi que s’havia barallat al pati amb el seu fill, és d’una cruesa fora del comú.

De sempre hi ha hagut baralles a l’escola, de sempre hi ha hagut tensions i fins i tot persecucions i maltractaments entre adolescents. Lamentable. Però mai no havien intervingut els pares dintre de l’escola amb una arma contundent i sobrepassant l’autoritat dels professors. El relat dels fets és colpidor. La justícia haurà d’analitzar tots els condicionants que concorren al cas. D’entrada, però, cal rebutjar tota aquesta turbulenta actuació.

Sempre hem pensat que una cosa és el carrer i una altra l’escola. Si és deplorable que aquests fets puguin passar al carrer , molt més ho és que passi en un recinte educatiu. A l’escola l’ única autoritat per impartir justícia , per restablir l’harmonia, és el professorat. Si es permet que això sigui vulnerat, ja pot plegar tot el sistema educatiu. Per tot això planyo els excel·lents companys del centre afectat el quals no es mereixen aquest violent ultratge.

Sembla ser que aquests fets tenen un rerafons d’enfrontament entre ètnies, un rerafons d'un marcat racisme tribal. Doblement agreujant, doncs. És evident que l’ increment exponencial i sobtat d’immigració ha fet aflorar el pitjors instints que hi havia latents en determinats col·lectius autòctons. Si sempre i a tot arreu hi ha hagut problemes d’integració, aquests s’accentuen quan el procés es fa de forma sobtada, desordenada, i amb escasses eines aglutinadores.

Caldria que els distints instruments d’integració de què s’ha dotat la nostra societat, entre ells l’escola i l’ institut, poguessin fer la seva tasca amb suport real de tots els ciutadans, pares i mares, i amb la necessària delegació d’autoritat per poder exercir la important funció educativa. Altrament estem fent un flac favor a la comunitat i, el que és més important, als nostres fills.

Les ales caigudes del capitalisme

2008-10-12T16:54:00.014+02:00

Ícar, fill de Dèdal, dotat d’unes magnífiques ales de cera, volà ben alt fins que el sol les va fondre i caigué a l’abisme. Després de la caiguda del mur de Berlín es pensava que els Estats Units serien l’ única potència dotada amb ales i que tot enlairant-se marcaria el seu camí, el neocapitalisme salvatge i radicalment liberal.

En gran part ha estat així i aquests 20 anys Amèrica ha fet i desfet al seu gust. Arreu del món han primat les desregularitzacions i el mercat en estat pur. Fins i tot els països emergents que han aplicat polítiques ferotges, basades en el guany absolut, ara estan apoderant-se del cor del sistema. Arreu, mitjanes empreses s’han venut als grans capitals. I fins i tot la classe burgesa industrial ha desaparegut, en bona part, davant els executius internacionals que han especulat amb qualsevol producte en el mercat global. Carles Marx ha estat enterrat una i mil vegades i, en nom del màxim benefici, no s’ha mirat prim.

Ara estem en plena operació rescat. Cal rescatar la banca, els pobres del parquet borsari, amb indemnitzacions indecents i no demanar responsabilitats. És un axioma oficial que els alts executius, sobretot si donen suport als principals partits, són intocables i els seus anteriors guanys, sagrats. Donades aquestes circumstàncies immorals, els congressistes americans es rebel·laren, amb raó, davant la primera proposta de rescat I aquesta hagué de tornar al Congrés maquillada amb repartiment de drets per a tota la classe mitja, és a dir, per al conjunt dels contribuents.

De l’operació rescat passem ara a l’operació nacionalitzar part de la banca. I és lògic. Malgrat tots els defectes dels estats, el vol del capitalisme deriva de forma suïcida al màxim guany, amb el mínim temps possible i a costa de tot. Per això ara som a l’època de les correccions i haurem de rescatar una part de Marx , una bona part de Keynes i de Galbrigth i la millor herència del la socialdemocràcia. I, encara, inventar solucions mediambientals alternatives.

Fukuyama no tenia raó, la història no acaba, la història continua. Els neocons, responsables d’haver concebut i teledirigit el neoliberalisme imperant, l’han cagat de mig a mig. I ara, mentre USA i Anglaterra nacionalitzen bancs, il·lustres liberals com Garriques Walquer exigeixen responsabilitats i càstigs contra els taurons responsables de la crisi i demanen un govern mundial que coordini les actuacions.

Alhora, el govern espanyol, dirigit per Mr Bean, passa de negar la crisi i presumir de tenir la millor banca del món, a haver d’injectar milers de milions d’euros als bancs. Milions que no sabem si bona part d’aquests arribarà a la gent o a la nòmina lucrativa dels de sempre. És en part cert, com diuen els entesos, que la crisi a l’estat espanyol no és un problema de solvència sinó de liquiditat. Però també és cert que no hem de suportar les pèrdues d’alguns privilegiats quan prèviament, amb unes grans ales de cera, han volat ben alt i han obtingut llampants beneficis. És una qüestió de justícia, de vol controlat.

Estarem a l'alçada de Lluís Companys?

2008-10-10T20:05:00.010+02:00

Lluís Companys, el president màrtir executat un 15 d’octubre de 1940, ens va impartir una sèrie de lliçons que encara avui són vàlides i dignes de tenir en compte.

En primer lloc, lluità tenaçment a favor dels pobres, de la classe treballadora. En un món tremendament classista i injust ell i F. Layret foren els advocats laboralistes que amb més determini treballaren durant més de 20 anys per la causa social.

Per altra banda, dedicà multitud d’esforços a l’educació, a la implantació d’una escolarització digna per a Catalunya. I és que entenia, com molts altres reformadors socials, que l’educació era la via ideal de promoció de les classes més necessitades.

Com a President en temps difícils intentà conciliar els revolucionaris amb els republicans més moderats, Els seus esforços per mantenir l’ordre i la pau al voltant del projecte democràtic republicà foren ingents, però al capdavall poc fructífers.

Com a patriota estigué a l’alçada de les circumstàncies. Aportà el seu republicanisme i la seva visió social al conglomerat de l’ Esquerra Republicana presidida per Francesc Macià. Ja President, veient que la nostra autonomia, votada àmpliament pel poble, estava greument en perill per l’amenaça creixent del feixisme espanyol, no va vacil·lar i, amb una acte ferm, proclamà l'estat català. Sabia que aquell acte, si fracassava, podia comportar-li la persecució i l’empresonament per part de l’estat espanyol. I així va ser. Més tard aquest gest el va catapultar de nou com a President de Catalunya. I és que gran part del poble va entendre que tenia polítics capaços d’arriscar per tal de defensar-lo.

No cal dir que quan després de la guerra fou mort pel règim a Montjuïc, després d’aquella farsa de judici, el seu testimoni restà ja per sempre més en la memòria col·lectiva. Ara, malgrat les reticències de l’estat espanyol, cal restituir la seva memòria plenament, exigir a l’estat l’anul·lació del judici i, sobretot, caldria recollir el seu testimoniatge.

A hores d’ara després d’una imminent sentència del desprestigiat tribunal constitucional que revocarà un estatut ja aprovat pel poble, em pregunto si algú potser recollirà el gran testimoni de Companys. Si algú defensarà Catalunya arriscant, si cal, la seva posició. Sabem si l’ actual classe política presenta cap signe de tenir el coratge suficient ?

800 anys de Jaume I

2008-10-09T18:55:00.008+02:00

Fa 800 anys va néixer el refundador d'una petita nació dels Pirineus, la nació catalana, Jaume I . Un dia com avui, 9 d’octubre de 1238, després d’haver integrat Mallorca i les Pitiüses, incorporà València a l’àmbit dels Països catalans. És a dir, a la part de la Corona d’ Aragó de llengua catalana.

Poc podia sospitar aquell rei que passarien tantes coses per aquest dissortat racó de món. Pocs països de l’Europa actual encara han de lluitar permanentment si volen subsistir. Avui mateix La Vanguardia recull que el tribunal constitucional espanyol té la impresentable intenció de retallar encara més el petit estatut, aprovat pel poble. Aquest peculiar tribunal està disposat a negar la igualtat del català respecte l'espanyol i el dret a negociar de forma bilateral el finançament. Després de tot l’enrenou d’aquests anys, cal veure quant hem de patir els pobres!

La incorporació de Mallorca i València va completar les possessions del casal de Barcelona. Jaume I tingué la visió de dotar-les de furs propis, amb la qual cosa evità sotmetre-les als senyors feudals i va significar una incorporació que en termes actuals diríem federal.

Els valencians, en paraules de Joan Fuster, tenen una data de naixement , una acta fundacional, el 9 d’octubre de 1238. Per això multitud de places i carrers principals estan dedicats a aquest gran personatge. Arreu, però sobretot a Mallorca i a València, hi ha hagut un gran desplegament al voltant del compliment de les 8 centúries del naixement d’aquest estimat governant.

El personatge s’ho val. Orfe ben aviat, custodiat per monjos davant de les ambicions dels nobles competidors, emprenedor de conquestes a partir dels divuit anys, pactava sovint abans no embolicar-se amb noves batalles, va refer una i altra vegada l’equilibri entre els distints regnes i classes socials. I va escriure o manà escriure aquelles grans gestes en la seva crònica, l’ importantíssim Llibre dels feyts. Amb ell, els PPCC adquiriren una importància clau al Mediterrani i van assolir la seva màxima expansió.

A hores d’ara, i des de fa dos segles, no estem per monarquies. Però és necessari conèixer com vam ser refundats, d’on neixen els estrets lligams d'aquest litoral mediterrani a l’est de la Península Ibèrica. Un litoral que aspira a no ser menystingut per la nació espanyola, a ser tractat com un igual, a ser-li reconegut el dret a preservar la seva llengua i a ser lliure com qualsevol altre poble europeu.

A quina lliga cal jugar?

2008-09-30T15:48:00.005+02:00

Avui, 30 de setembre, mentre les borses del món es desplomen, al camp del Parlament Montilla començarà el partit-debat sobre l’estat de la situació de Catalunya.

Com a equip de futbol el govern presentarà les seves mancances: un equip amb pocs recursos ofensius i poca solidesa defensiva. Tret d’alguns gestos cara a l’afició , val a dir que l’ensenyament mostra cada cop més barracons, la sanitat necessita ara molta més inversió, no s’avança en el traspàs de rodalies ni dels aeroports, les centrals nuclears van d’emergència en emergència, les deslocalitzacions industrials se succeeixen i la llei de dependència social sols ha cobert un 10% de la demanda. Mentrestant, la llei de política lingüística no s’aplica en gran part i la nostra estrella mediàtica, TV3, assoleix uns índexs d’audiència cada cop més baixos. Així pocs partits guanyarem.

El partit del finançament és a la Lliga de Campions. Molt em temo que els tècnics no tenen clar ni la tàctica ni l’estratègia. No es presenta un bon model, no es fixa el procediment negociador ni es marquen amb claredat els objectius. Cada dia es publiquen xifres més baixes dels punts (o euros que ens cal obtenir) per tal de fer una bona campanya i des de diferents sectors del poder s’està potenciant el vell missatge garrepa i conformista del 0-0.

Ara fa dos anys es jugà un gran partit, el de l’estatut , i el perdérem estrepitosament. El Parlament va aprovar un estatut al límit de les possibilitats de l’ actual constitució espanyola. Una gran jugada dels catalans. D’aquell estatut, però, no en queda res. La noció de Catalunya com a nació sols es troba al preàmbul, i encara gràcies. Un gol en contra per tot l’escaire. Pel que fa a la capacitat negociadora obtinguda, l’estatut es rebaixà fins a igualar-se a lleis estatals com la LOFCA. És lògic, doncs, que poca cosa podrem fer. No resta clar què podrem negociar al finançament perquè partim sempre d’un 2-0 de desavantatge. Tot i això d’aquí uns mesos el TC encara ens marcarà un altre gol, més enllà del temps reglamentari i de penal, tot retallant-nos les poques peces interessants que quedaven. En definitiva, un partit i una lliga robats.

A què juguem, doncs, perquè sembla la cançó de l’ enfadós. En aquesta lliga totes les regles del joc van en contra nostra i no comptem amb un arbitratge imparcial. Tal vegada fóra millor abandonar aquests partits amanyats, amb resultats preconcebuts, i jugar en una altra lliga on les regles es refacin de cap i de nou. On tinguem alguna cosa a guanyar. És a dir, a la Lliga de la Independència.

El SOS del Ricoh Manresa

2008-09-28T00:10:00.008+02:00

Definitivament Manresa no està de sort. Dos vaixells insígnia solquen a la deriva econòmica i serà difícil que surin en aquest salvi’s qui pugui en el qual ens anem instal·lant. En primer lloc, Pirelli. La multinacional, tants anys ubicada al Congost, va deixant en la corda fluixa el futur de la fàbrica a tres o quatre anys vista.

En segon lloc, l’equip de bàsquet, necessitat d’un milió d’euros. El Manresa de bàsquet, actual Ricoh Manresa, fa 40 anys que està en primera divisió. Va ser, amb 7 clubs més, d’arreu de l’estat, fundador de la lliga ACB a principis dels 90. Tot un històric. Tot un miracle. Exemple dels modestos entre els grans. Amb els pressupostos més baixos de la lliga però amb la feina generalment ben feta. Aguantant i optimitzant els recursos fins a límits quasi impossibles.

El bàsquet català no pot deixar perdre aquesta consolidada tercera plaça d'ACB per simples motius econòmics. I més quan , contràriament al mal exemple de l’Askasavayu-Girona, aquí s’ha fet una gestió austera i responsable. Des de la meva funció de regidor d’ Esports durant el període 03-07, i a partir del treball desenvolupat per la comissió de seguiment municipal del deute de l’entitat, puc donar fe de la seriositat amb què any rere any s’encaraven els pressupostos.

A les Espanyes les Caixes o Diputacions aboquen irresponsablement força recursos a l’esport professional. A Catalunya ens passem per l’altre cantó, i, al pas que anem, ensorrarem l’esport d’elit dels clubs mitjans. Estem parlant de l'esport promogut per equips que tan prestigi han donat a la nostra nació. A aquest pas només podrà sobreviure el Barça , l’Espanyol i algun equip com La Penya.

La solució està lògicament en mans dels privats, però també en mans de les institucions financeres i del govern català. O des de Catalunya es creu en la projecció de l’esport, mantenint la vigilància de la feina ben feta, o no es creu i deixem -com en tantes altres coses- que les comunitats autònomes més inversemblants ens passin per davant. Al Barça i a la Penya ja se’ls ajuda via publicitat institucional, per què no al Manresa, tercer equip català de bàsquet per mèrits propis?

L'huracà krisi causa estralls

2008-09-18T18:22:00.013+02:00

Com un huracà tropical, la crisi econòmica ja és aquí. L’ huracà krisi es realimenta cada dia que passa: fortes pèrdues a les borses, congelació de salaris, contenció de la despesa, augment de l’atur, deslocalitzacions industrials.

Els crèdits escombraria de les hipoteques americanes han estat a l’epicentre del maremot. La gran banca ha fallat i al darrera les grans asseguradores. La gent ha deixat de pagar uns crèdits i per tant els actius immobiliaris de les entitats hipotecàries americanes s’han depreciat. Ara , paradoxes del capitalisme liberal, han de ser els estats qui paguin els plats trencats amb diners públics. I és ben trist que en època de les vaques grasses es proclamin les excel·lències del mercat lliure i que ara, en ple daltabaix, es reclami la solidaritat per als poderosos.

L’estat espanyol també ha viscut per sobre de les seves possibilitats. La balança exterior, el diferencial entre allò que comprem i allò que venem, és la més alta d’ Europa, amb un 120% (mentre a Itàlia, per exemple, només està al 30%). El gran negoci immobiliari ja s’ha acabat. Espanya i els PPCC han construït tant com Anglaterra, França i Itàlia juntes. Aquest gran negoci del totxo ha exercit una greu pressió sobre el territori i ha alterat la composició social i demogràfica del país.

Tothom està notant la crisi: s’ajornen les compres de cotxes, s’escurcen els viatges i les anades als restaurants i augmenta l’atur. Es fa palès que problemes de fons que s’arrosseguen fa temps no s’han arreglat. A més de les balances comercials cal apuntar l’ elevada inflació, l’excés de burocràcia i no apostar per les inversions als sectors més dinàmics situats no a Espanya sinó als PPCC. Difícilment un tren es posarà en marxa si la locomotora no està reparada i alimentada.

El govern socialista espanyol que només està subjecte als grans interessos energètics, bancaris i dels cossos burocràtics de l’estat, diu que amb els seus pressupostos els pobres no patiran tant. I mentrestant ens apuja l’electricitat a tothom en un 22%. No val la pena recordar les apagades, les insuficiències de la xarxa elèctrica i com ens cauen a trossos les centrals nuclears.

Cal advertir, però, com a positiu, que les caigudes de consum de benzina i d' aigua, que paral·lelament s’estan produint, afavoreixen de retruc el medi ambient i podrien anunciar un nou cicle econòmic basat en tecnologies energètiques molt més sostenibles. Això si són un bon negoci per al sector financer.

Un 11 de setembre ple d'amenaces

2008-09-08T16:28:00.014+02:00

Centenari de l'estelada

Amb el nou estatut dormint el somni dels justos i amb un nou acord de finançament totalment encallat, arriba un 11 de setembre ple d'amenaces i ben necessitat de reivindicacions nacionals.

A hores d’ara només ens faltava l’ Alfonso Guerra per acabar-nos de distreure. I és que aquest autèntic espantall, que ja va aparèixer com el rei del ribot amb què ens van mutilar l’estatut, (en paraules seves a les corts “nos lo hemos cepillado”), és l’últim recurs dels messetaris. Es doblegaran Montilla i companyia? Aquesta és la pregunta del milió.

Per la nostra banda està molt bé la precària unitat catalana , cal reunir forces i presentar-nos tal com som a Madrid. Sense complexos ni defallences. Sabent que durant decennis hem contribuït sobradament a la modernització econòmica de l’estat. Potser fins i tot massa. I sabent les greus mancances que patim en serveis públics i inversions.

Però la unitat, condició que cal preservar, no pot amagar la seriositat dels plantejaments. Per això és un mal indicador no tenir clara quina és la quantitat mínima a què tenim dret si és que volem funcionar . És important saber quin és el llindar sota el qual només es pot fer un mal acord. Ens cal establir, en definitiva, la nostra línia vermella en la negociació.

Quan es va voler aprovar el nou estatut se’ns digué que aquest blindava les competències, consagrava la bilateralitat i garantia un augment substancial dels recursos. Jo no m’ho vaig creure. Ara sembla que d’això res de res. Tot s’ha de concertar amb totes les comunitats i sota uns criteris de no augment de l’aportació de l’estat. O sigui que hem de seguir suportant ministeris com Cultura, Sanitat, Igualtat i d’altres que ja tenen les competències traspassades.

Malament ho tenim si dintre la suposada unitat catalana algú ( com els socialistes) no està disposat a negar el suport als pressupostos generals en cas de fracàs negociador. Malament si algú (com CiU) vol repetir la jugada de pactar pel seu compte a Madrid . I igualment malament serà si d’altres grups ( com Esquerra ?) no estan disposats a abandonar el govern en cas d’un pacte de rebaixes.

En aquest 11 de setembre falten estelades als ajuntaments. Només a 90 hi seran presents (entre ells, Callús, Fonollosa, Santpedor i Calders) , i a aquests cal felicitar-los ( www.estelada.cat ). On són , si més no, els altres 160 on ERC forma part dels equips de govern? Només amb ambició d’estat propi que simbolitza l’estelada, la qual a hores d'ara fa 100 anys, tindrem un bon finançament.

18 de juliol

2008-07-19T17:12:00.011+02:00

Tal dia com ahir, fa 72 anys, es produïa l’aixecament feixista de Franco. Aixecament que ens va dur a la barbàrie, al front i a la reraguarda, i ens va destruir la democràcia i les llibertats nacionals. Encara a hores d’ara cal recuperar bona part de la memòria històrica i cal exigir molts gestos de reconciliació.

Passem, però, a l’actualitat d’avui, on els partits catalans continuen en la seva ceguera característica.

Els socialistes, al seu congrés, han aprovat que no tindran grup parlamentari a Madrid. No calia esperar cap altra cosa. Continuaran sent el partit sucursalista de sempre.

Es socialistes de València, amb els seves passes cap enrera, trauran la denominació País Valencià. Restaran només com a PSCV (PS de la Comunitat Valenciana), és a dir, com un simple partit regional. En realitat és el que ja hi eren i no calia esperar cap novetat.

Cap canvi a Convergència després del congrés. No trenca lligams amb la dretana Unió Democràtica de Duran i no aposta per tenir un estat propi. Veurem en què acaba, doncs, en aquestes circumstàncies, el lema de Casa Gran i la seva interpretació del dret a decidir.

Tampoc no ens ha agradat l’afer d’en Bassas. El conductor d'El Matí de Catalunya Ràdio ha estat apartat per anar massa per lliure, per ser un nacionalista compromès i per liderar un programa de màxima audiència. No és una improvisació. Algú ha volgut que el país perdi un gran valor, una veu potent que podia qüestionar importants renúncies nacionals que podrien estar a punt de produir-se aquesta tardor.

Per altra banda el Tribunal Constitucional espanyol ha paralitzat la proposta de consulta popular d’ Ibarretxe. El 25 d’octubre, segons ordres dels cossos judicials, el poble basc no es podrà manifestar sobre l’acabament d’ ETA ni sobre el seu propi futur. El missatge és clar: Espanya és i vol ser un país autoritari que, malgrat haver signat els acords del dret internacional a l’autodeterminació, no permet obrir processos democràtics dels pobles que volen ser lliures.

Ja veurem què passa quan s’està creant el caldo de cultiu perquè claudiquem davant la negociació econòmica. El poble català va votar un estatut insuficent, estatut de mínims, i ara vol que com a mínim sigui respectat per l’estat. Encara que no li agradi.
Per això no es pot signar qualsevol pacte, acceptar qualsevol almoina. I si Montilla amb el seu pobre català no és capaç de defensar el nostre país penso que caldria dir-li que s’ho faci tot sol.

Creuem els dits

2008-07-15T20:33:00.006+02:00

Avui, 15 de juliol, el govern espanyol ha fet públiques les balances fiscals. I aquestes ens han dit allò que ja sabíem. És a dir, que els Països catalans estem suportant el reequilibri territorial de l’estat espanyol.

Ara bé, servirà de res conèixer aquestes balances? En un estat normal, diguem-ne federal, servirien per limitar la càrrega de solidaritat entre uns estats i uns altres. És allò que passa a Alemanya on el topall es posa en el 5%. Cap Land ”ric” no aporta més d’aquest 5%.

Aquí, com ja era d’esperar, ens diuen avui mateix que els resultats, tot un espoli fiscal, no incidiran en el nou sistema financer que s’ha de pactar el més d’agost. És a dir, com si sentissin ploure. Els PPCC per fi cerquen la unitat d’acció a fi d’aconseguir una major justícia. I és que la solidaritat no pot ser eterna i, a més, és contraproduent pel que la rep indefinidament. Al setembre veurem com queda tot.

Avui la multinacional Pirelli diu públicament que no construirà cap planta nova a Manresa ni a Catalunya. Així, doncs, la primera indústria del Bages, que suposa un 5% del PIB, tard o d’hora abandonarà la Catalunya Central. 1100 llocs de treball tenen ara un futur més incert. De moment vol acomiadar uns 280 treballadors. Sembla ser que l’empresa ocupa l’últim lloc de productivitat entre les cinc plantes que té a Europa. L'empresa justifica la decisió per l'agudització de la crisi, crisi que alguns polítics no veuen.

Les diferents gestions que s’han fet des de l’ Ajuntament, la Generalitat o el Ministeri han estat , doncs, infructuoses. La garrotada per l’economia de la nostra zona pot ser important si no s’impulsen projectes alternatius. Per tant no és temps de cofoisme, com ho presenta l'alcalde en el seu desafortunat balanç anual d'ahir, sinó d'arremangar-se i buscar alternatives.

El Parc Tecnològic és encara en fase de moviments de terres. L’aposta, però, de la multinacional autòctona Tous, primer recuperant la fàbrica del Guix i ara invertint en un centre de recerca directament al PTCC, pot ser tot un estímul. Caldrà veure si al CTM , a Microsoft, a Tous i a les quatre empreses que ja s’han compromès se’ls uneixen moltes més per tal de fer un PTCC altament competitiu.

Un altre projecte que fos bo que arrelés, tot respectant el territori i aconseguint un consens social, seria l’aviació comercial, bàsicament de mercaderies. És una activitat industrial amb gran valor afegit. Ens trobem ben situats respecte a l’àrea metropolitana per tal de fer la necessària descongestió del tràfic aeri i molts agents econòmics del Bages estan ja interessats. Ara bé, ho veuran els responsables de casa nostra? Creuem els dits.

reuen

El govern municipal ja té més d'un any

2008-07-10T16:03:00.007+02:00

El nou govern municipal de Manresa ja té més d’un any i ja tenim prou distanciament per valorar la seva eficàcia i el seu encert.

Era un govern que havia de ser proper i arribar a les necessitats més quotidianes. El cert és que s’ha produït un desencontre entre els representants socials de gran part de la ciutat, associacions de veïns, del comerç i d’empresaris, i puntualment també dels sindicats, amb les polítiques i el lideratge produït des de la Casa Gran.

Només arribar va pujar el sou d’un 20%, quan l’IPC només justificava un 10%. I això davant una clara perspectiva de crisi econòmica. En d’altres ciutats la remuneració és més alta, però en altres ciutats els nivells de desenvolupament urbà i de prestació de serveis estan per sobre del de Manresa. Tot actuant amb realisme, probablement es tindrà l’habilitat de congelar-lo el 2009.

S’havia de fer una reforma administrativa en profunditat. Hi ha hagut avenços en l’autonomia de compres i s’ha pogut contractar un bon gerent del Servei de les persones (Pere Fons), i poca cosa més. No es va poder retenir el secretari Lacasa ( autèntica locomotora del canvi), i no s’ha dotat d’una nova direcció altres àmbits de gestió, apareixent pel camí successives dimissions. La reforma globalment, doncs, resta empantanegada.

Parlar d’urbanisme és un clam. Sota la capa de tecnocràcia perfecta s’estan cometent actuacions d’una gran responsabilitat. Tenim l’ emparedament de la plaça de la Reforma, la grandiositat exagerada dels Jutjats que impossibilita la connexió amb el riu, i ara veiem com s’exclamen els veïns de Les Escodines per l’actuació a l’entorn de Montserrat. I tot prové d’aquest despotisme il·lustrat que s’ aplica mecànicament, sense cap modulació ni lideratge polític.

S’endarrereixen qüestions eternes com el trasllat de Lipmes o de les línies elèctriques. Panyos no troba desllorigador i la lentitud de Fàbrica Nova produeix angúnia en el paisatge urbà. Resten a l’aire els plets de l’habitatge de la Plaça Bages, de la recuperació econòmica del Casino o l’incert futur de Pirelli.

La via urbana, que hauria de ser una prioritat, té un increment pressupostari insufucient i no ha comptat amb el suport correcte de l’àrea de la Policia Municipal per tal de garantir el civisme.

Pel que fa als temes socials, s’han pogut ampliar les beques menjadors, però va amb lentitud la Llei de Dependència. Les escoles presenten un gravíssim desequilibri en la seva composició social (dues escoles tenen prop d’un 80% d’immigració ).

L’estil de gestió d’àrees com Esports, més enllà de completar les actuacions ja finançades amb anterioritat, ha repercutit negativament en el teixit associatiu, tot creant divisions i recels difícils de superar.

Per sobre de tot, ha estat el fluix lideratge exercit des d’Alcaldia, amb errònies polítiques de comunicació en temes com l’IBI o el cadastre, el que ha reforçat aquesta desorientació i ha esperonat aquells antagonismes.

Pensaments i experiències d'estiu

2008-07-08T12:52:00.004+02:00

El Gorg del Salt. Borredà.

Penyagolosa ja té cinc mesos i cinquanta entrades. Ha estat una experiència apassionant, de vegades absorbent. De molts temes feia temps que en tenia ganes de parlar, d’altres han aparegut de bell nou. I ara tinc una relació especial amb tots ells.

Temes de l’aigua com quan dissabte vaig anar a Borredà i vaig veure amb goig ben ple el pantà de La Baells, i el Gorg del Salt a vessar... Temes nacionals,com quan en torn a l’u de maig vaig passar dos dies a Almansa recorrent els escenaris de la cèlebre batalla, temes polítics com quan participo de la vida orgànica d’ERC - col·laborant en les ponències alternatives o en els debats congressuals-, .... Sempre tinc el referent de Penyagolosa. Escriure això o allò altre, preparar aquell tema, necessitat de més informació o d'algunes imatges noves.

Quan fa deu dies vaig anar a la Vall de Marfà, al Moianès, - tan ben descrita per Lluís Cererols-, quan dia a dia es publiquen la carestia dels aliments o dels carburants, quan veig els desastres d’urbanisme a Manresa, quan vivim i patim una autèntica tempesta neoespanyolista,... vaig refent els articles de Penyagolosa, com si fossin vius , com si no volguessin morir.
Per cert, no sé què li ha passat a l’amic Pere Fontanals però ha deixat d’escriure el seu bloc La Muntanya Russa. Ho sento, els seus escrits m’esperonaven.

Amb prop de 4.000 visites acumulades, a les quals agraeixo el seu interès, em fa falta un petit descans. Per això aquest estiu espaiaré les entrades. Esperem tornar al setembre amb més forces. No obstant hi ha articles que m’agradaria escriure, sobre viatges, sobre llibres, sobre experiències. Espero anar publicant-los.

Ahir vaig anar a veure el Salvador i la Francisca, els amos de la casa d’estiueg de Borredà, a la residència Relat d’ Avinyó. La residència és magnífica i nova , els professionals són molt competents. Sempre que els visito penso com serà la meva vellesa, quin grau de mancances hauré de patir. Veient el suport de la Francisca pel Salvador, constant i abnegat, em pregunto si serà aquest l’horitzó que m’espera o bé a l’inrevés amb la Carme.

Però, mentre estiguem junts tant s’hi valdrà. Quan l’edat no perdona, quan la decrepitud és evident, quan fallen les cames i el cap no el tens clar, només resta l’alegria de mantenir-se vius, malgrat tot.

'La roja', els toros i un altre 'manifiesto'

2008-07-01T19:29:00.008+02:00

Podemos, podemos! Ara tothom ha d’anar amb la selecció espanyola, la roja. Primer ens impedeixen tenir la nostra selecció catalana i ara qui no s’hi ha apuntat a la roja és maltractat des de les ràdios i emissores de l’imperi.

Com que no tenim cap selecció nacional pròpia, normalment dóno suport a la selecció que juga millor a futbol en cada fase. Paradoxalment s’ha escaigut, després de desenes d’anys, que aquest cop ha estat la roja. Què hi farem!

Amb importants jugadors de can barça, hereus de les millors èpoques, s’ha pogut fer un equip de gran qualitat. El Xavi ha estat excel·lent, l’Iniesta i el Cesc sempre incisius, i encara s’ha sumat la força del Puyol. Han acaronat la pilota, han tocat i tocat, han jugat per baix i han realitzat el joc del dream team o el de fa dues temporades al Camp Nou. Per tant, la victòria és merescuda. No s’ha guanyat amb l’antiga “furia española” sinó sota la batuta sàvia del professor del mig camp.

Per tot això m’han sobrat les demostracions de raça dels hooligans de la roja. Hem vist toros i toreros, reproduccions de manolos del bombo i fins i tot encarnacions de Tejero. En acabar, celebracions espanyoleres on la mala educació ha predominat. Amb demostracions d’aquest calibre es perden simpaties que s’han guanyat amb el bon joc.

No contents en demostrar-nos que no ens deixen participar esportivament a l’Eurocopa, al mateix temps ens treuen, des de Madrid, un altre “manifiesto”pel castellà. Segons ells “por la lengua común”. De seguida hem vist afegir-se l’Academia española, el PP, teleMadrid i tuti quanti. La cèlebre Brunete, doncs, en acció. Segons ells el castellà agonitza suposadament per les maldats de catalans, bascos i gallecs .

Val a dir que dels darrers 90 anys n’hem patit 50 amb dues dictadures que imposaren com a únic idioma oficial i escolar l’espanyol. I és que en cap moment tenen el més mínim pudor democràtic de reconèixer-ho. Sembla que són així i no poden canviar.

En fi, després de l’Eurocopa, tornem a la realitat. És a dir, crisi econòmica a tot drap i espanyolisme ranci ben allunyat del bon joc i amb males maneres. I encara canten po-de-mos, po-de-mos!