18 de juliol

Tal dia com ahir, fa 72 anys, es produïa l’aixecament feixista de Franco. Aixecament que ens va dur a la barbàrie, al front i a la reraguarda, i ens va destruir la democràcia i les llibertats nacionals. Encara a hores d’ara cal recuperar bona part de la memòria històrica i cal exigir molts gestos de reconciliació.

Passem, però, a l’actualitat d’avui, on els partits catalans continuen en la seva ceguera característica.

Els socialistes, al seu congrés, han aprovat que no tindran grup parlamentari a Madrid. No calia esperar cap altra cosa. Continuaran sent el partit sucursalista de sempre.

Es socialistes de València, amb els seves passes cap enrera, trauran la denominació País Valencià. Restaran només com a PSCV (PS de la Comunitat Valenciana), és a dir, com un simple partit regional. En realitat és el que ja hi eren i no calia esperar cap novetat.

Cap canvi a Convergència després del congrés. No trenca lligams amb la dretana Unió Democràtica de Duran i no aposta per tenir un estat propi. Veurem en què acaba, doncs, en aquestes circumstàncies, el lema de Casa Gran i la seva interpretació del dret a decidir.

Tampoc no ens ha agradat l’afer d’en Bassas. El conductor d'El Matí de Catalunya Ràdio ha estat apartat per anar massa per lliure, per ser un nacionalista compromès i per liderar un programa de màxima audiència. No és una improvisació. Algú ha volgut que el país perdi un gran valor, una veu potent que podia qüestionar importants renúncies nacionals que podrien estar a punt de produir-se aquesta tardor.

Per altra banda el Tribunal Constitucional espanyol ha paralitzat la proposta de consulta popular d’ Ibarretxe. El 25 d’octubre, segons ordres dels cossos judicials, el poble basc no es podrà manifestar sobre l’acabament d’ ETA ni sobre el seu propi futur. El missatge és clar: Espanya és i vol ser un país autoritari que, malgrat haver signat els acords del dret internacional a l’autodeterminació, no permet obrir processos democràtics dels pobles que volen ser lliures.

Ja veurem què passa quan s’està creant el caldo de cultiu perquè claudiquem davant la negociació econòmica. El poble català va votar un estatut insuficent, estatut de mínims, i ara vol que com a mínim sigui respectat per l’estat. Encara que no li agradi.
Per això no es pot signar qualsevol pacte, acceptar qualsevol almoina. I si Montilla amb el seu pobre català no és capaç de defensar el nostre país penso que caldria dir-li que s’ho faci tot sol.

Creuem els dits

Avui, 15 de juliol, el govern espanyol ha fet públiques les balances fiscals. I aquestes ens han dit allò que ja sabíem. És a dir, que els Països catalans estem suportant el reequilibri territorial de l’estat espanyol.

Ara bé, servirà de res conèixer aquestes balances? En un estat normal, diguem-ne federal, servirien per limitar la càrrega de solidaritat entre uns estats i uns altres. És allò que passa a Alemanya on el topall es posa en el 5%. Cap Land ”ric” no aporta més d’aquest 5%.

Aquí, com ja era d’esperar, ens diuen avui mateix que els resultats, tot un espoli fiscal, no incidiran en el nou sistema financer que s’ha de pactar el més d’agost. És a dir, com si sentissin ploure. Els PPCC per fi cerquen la unitat d’acció a fi d’aconseguir una major justícia. I és que la solidaritat no pot ser eterna i, a més, és contraproduent pel que la rep indefinidament. Al setembre veurem com queda tot.

Avui la multinacional Pirelli diu públicament que no construirà cap planta nova a Manresa ni a Catalunya. Així, doncs, la primera indústria del Bages, que suposa un 5% del PIB, tard o d’hora abandonarà la Catalunya Central. 1100 llocs de treball tenen ara un futur més incert. De moment vol acomiadar uns 280 treballadors. Sembla ser que l’empresa ocupa l’últim lloc de productivitat entre les cinc plantes que té a Europa. L'empresa justifica la decisió per l'agudització de la crisi, crisi que alguns polítics no veuen.

Les diferents gestions que s’han fet des de l’ Ajuntament, la Generalitat o el Ministeri han estat , doncs, infructuoses. La garrotada per l’economia de la nostra zona pot ser important si no s’impulsen projectes alternatius. Per tant no és temps de cofoisme, com ho presenta l'alcalde en el seu desafortunat balanç anual d'ahir, sinó d'arremangar-se i buscar alternatives.

El Parc Tecnològic és encara en fase de moviments de terres. L’aposta, però, de la multinacional autòctona Tous, primer recuperant la fàbrica del Guix i ara invertint en un centre de recerca directament al PTCC, pot ser tot un estímul. Caldrà veure si al CTM , a Microsoft, a Tous i a les quatre empreses que ja s’han compromès se’ls uneixen moltes més per tal de fer un PTCC altament competitiu.

Un altre projecte que fos bo que arrelés, tot respectant el territori i aconseguint un consens social, seria l’aviació comercial, bàsicament de mercaderies. És una activitat industrial amb gran valor afegit. Ens trobem ben situats respecte a l’àrea metropolitana per tal de fer la necessària descongestió del tràfic aeri i molts agents econòmics del Bages estan ja interessats. Ara bé, ho veuran els responsables de casa nostra? Creuem els dits.

reuen

El govern municipal ja té més d'un any

El nou govern municipal de Manresa ja té més d’un any i ja tenim prou distanciament per valorar la seva eficàcia i el seu encert.

Era un govern que havia de ser proper i arribar a les necessitats més quotidianes. El cert és que s’ha produït un desencontre entre els representants socials de gran part de la ciutat, associacions de veïns, del comerç i d’empresaris, i puntualment també dels sindicats, amb les polítiques i el lideratge produït des de la Casa Gran.

Només arribar va pujar el sou d’un 20%, quan l’IPC només justificava un 10%. I això davant una clara perspectiva de crisi econòmica. En d’altres ciutats la remuneració és més alta, però en altres ciutats els nivells de desenvolupament urbà i de prestació de serveis estan per sobre del de Manresa. Tot actuant amb realisme, probablement es tindrà l’habilitat de congelar-lo el 2009.

S’havia de fer una reforma administrativa en profunditat. Hi ha hagut avenços en l’autonomia de compres i s’ha pogut contractar un bon gerent del Servei de les persones (Pere Fons), i poca cosa més. No es va poder retenir el secretari Lacasa ( autèntica locomotora del canvi), i no s’ha dotat d’una nova direcció altres àmbits de gestió, apareixent pel camí successives dimissions. La reforma globalment, doncs, resta empantanegada.

Parlar d’urbanisme és un clam. Sota la capa de tecnocràcia perfecta s’estan cometent actuacions d’una gran responsabilitat. Tenim l’ emparedament de la plaça de la Reforma, la grandiositat exagerada dels Jutjats que impossibilita la connexió amb el riu, i ara veiem com s’exclamen els veïns de Les Escodines per l’actuació a l’entorn de Montserrat. I tot prové d’aquest despotisme il·lustrat que s’ aplica mecànicament, sense cap modulació ni lideratge polític.

S’endarrereixen qüestions eternes com el trasllat de Lipmes o de les línies elèctriques. Panyos no troba desllorigador i la lentitud de Fàbrica Nova produeix angúnia en el paisatge urbà. Resten a l’aire els plets de l’habitatge de la Plaça Bages, de la recuperació econòmica del Casino o l’incert futur de Pirelli.

La via urbana, que hauria de ser una prioritat, té un increment pressupostari insufucient i no ha comptat amb el suport correcte de l’àrea de la Policia Municipal per tal de garantir el civisme.

Pel que fa als temes socials, s’han pogut ampliar les beques menjadors, però va amb lentitud la Llei de Dependència. Les escoles presenten un gravíssim desequilibri en la seva composició social (dues escoles tenen prop d’un 80% d’immigració ).

L’estil de gestió d’àrees com Esports, més enllà de completar les actuacions ja finançades amb anterioritat, ha repercutit negativament en el teixit associatiu, tot creant divisions i recels difícils de superar.

Per sobre de tot, ha estat el fluix lideratge exercit des d’Alcaldia, amb errònies polítiques de comunicació en temes com l’IBI o el cadastre, el que ha reforçat aquesta desorientació i ha esperonat aquells antagonismes.

Pensaments i experiències d'estiu

El Gorg del Salt. Borredà.

Penyagolosa ja té cinc mesos i cinquanta entrades. Ha estat una experiència apassionant, de vegades absorbent. De molts temes feia temps que en tenia ganes de parlar, d’altres han aparegut de bell nou. I ara tinc una relació especial amb tots ells.

Temes de l’aigua com quan dissabte vaig anar a Borredà i vaig veure amb goig ben ple el pantà de La Baells, i el Gorg del Salt a vessar... Temes nacionals,com quan en torn a l’u de maig vaig passar dos dies a Almansa recorrent els escenaris de la cèlebre batalla, temes polítics com quan participo de la vida orgànica d’ERC - col·laborant en les ponències alternatives o en els debats congressuals-, .... Sempre tinc el referent de Penyagolosa. Escriure això o allò altre, preparar aquell tema, necessitat de més informació o d'algunes imatges noves.

Quan fa deu dies vaig anar a la Vall de Marfà, al Moianès, - tan ben descrita per Lluís Cererols-, quan dia a dia es publiquen la carestia dels aliments o dels carburants, quan veig els desastres d’urbanisme a Manresa, quan vivim i patim una autèntica tempesta neoespanyolista,... vaig refent els articles de Penyagolosa, com si fossin vius , com si no volguessin morir.
Per cert, no sé què li ha passat a l’amic Pere Fontanals però ha deixat d’escriure el seu bloc La Muntanya Russa. Ho sento, els seus escrits m’esperonaven.

Amb prop de 4.000 visites acumulades, a les quals agraeixo el seu interès, em fa falta un petit descans. Per això aquest estiu espaiaré les entrades. Esperem tornar al setembre amb més forces. No obstant hi ha articles que m’agradaria escriure, sobre viatges, sobre llibres, sobre experiències. Espero anar publicant-los.

Ahir vaig anar a veure el Salvador i la Francisca, els amos de la casa d’estiueg de Borredà, a la residència Relat d’ Avinyó. La residència és magnífica i nova , els professionals són molt competents. Sempre que els visito penso com serà la meva vellesa, quin grau de mancances hauré de patir. Veient el suport de la Francisca pel Salvador, constant i abnegat, em pregunto si serà aquest l’horitzó que m’espera o bé a l’inrevés amb la Carme.

Però, mentre estiguem junts tant s’hi valdrà. Quan l’edat no perdona, quan la decrepitud és evident, quan fallen les cames i el cap no el tens clar, només resta l’alegria de mantenir-se vius, malgrat tot.

'La roja', els toros i un altre 'manifiesto'

Podemos, podemos! Ara tothom ha d’anar amb la selecció espanyola, la roja. Primer ens impedeixen tenir la nostra selecció catalana i ara qui no s’hi ha apuntat a la roja és maltractat des de les ràdios i emissores de l’imperi.

Com que no tenim cap selecció nacional pròpia, normalment dóno suport a la selecció que juga millor a futbol en cada fase. Paradoxalment s’ha escaigut, després de desenes d’anys, que aquest cop ha estat la roja. Què hi farem!

Amb importants jugadors de can barça, hereus de les millors èpoques, s’ha pogut fer un equip de gran qualitat. El Xavi ha estat excel·lent, l’Iniesta i el Cesc sempre incisius, i encara s’ha sumat la força del Puyol. Han acaronat la pilota, han tocat i tocat, han jugat per baix i han realitzat el joc del dream team o el de fa dues temporades al Camp Nou. Per tant, la victòria és merescuda. No s’ha guanyat amb l’antiga “furia española” sinó sota la batuta sàvia del professor del mig camp.

Per tot això m’han sobrat les demostracions de raça dels hooligans de la roja. Hem vist toros i toreros, reproduccions de manolos del bombo i fins i tot encarnacions de Tejero. En acabar, celebracions espanyoleres on la mala educació ha predominat. Amb demostracions d’aquest calibre es perden simpaties que s’han guanyat amb el bon joc.

No contents en demostrar-nos que no ens deixen participar esportivament a l’Eurocopa, al mateix temps ens treuen, des de Madrid, un altre “manifiesto”pel castellà. Segons ells “por la lengua común”. De seguida hem vist afegir-se l’Academia española, el PP, teleMadrid i tuti quanti. La cèlebre Brunete, doncs, en acció. Segons ells el castellà agonitza suposadament per les maldats de catalans, bascos i gallecs .

Val a dir que dels darrers 90 anys n’hem patit 50 amb dues dictadures que imposaren com a únic idioma oficial i escolar l’espanyol. I és que en cap moment tenen el més mínim pudor democràtic de reconèixer-ho. Sembla que són així i no poden canviar.

En fi, després de l’Eurocopa, tornem a la realitat. És a dir, crisi econòmica a tot drap i espanyolisme ranci ben allunyat del bon joc i amb males maneres. I encara canten po-de-mos, po-de-mos!