Una presó al Bages

El dia 14 d’abril vaig visitar una presó. Es tracta de la presó de Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada. La visita s’inscrivia en un programa de prevenció de violència de gènere entre la institució penitenciària i el meu institut l’IES Quercus. El recorregut en autobús és curt; tan sols deu minuts separen un centre d’ensenyament secundari i aquest centre penitenciari que té poc més de dos anys. La instal•lació, totalment emmurallada, està perfectament integrada al terreny.

Una presó és com un “gran hermano” ens va explicar el seu director, Hermini Gonzàlez, on hi ha 600 càmeres observant-te. I a fe que es veuen per tot arreu. D’entrada l’accés és marcat pel rigor. Comprovació estricta d’identitat i dipòsit de les pertinences personals. Val a dir que si fóssim penats s’establiria un conjunt d’entrevistes per determinar el nostre perfil per tal d’assignar-nos un espai prefixat.

El recorregut que vam fer , totalment delimitat, cobria els espais comuns de formació i la visita a un mòdul encara no ocupat. Els distints responsables ens expliquen que compten amb 700 “interns” ubicats en 7 mòduls de 108 cadascun. Un mòdul d’aquests és de règim especial amb més fortes mesures de seguretat, “una presó dintre d’una presó”.

Després de passar per distintes dependències de gestió general, i de travessar espais de control de doble porta corredissa de ferro i vidre, arribem a la presó pròpiament dita.
El nervi central està constituït per un ampli passeig que separa els 7 mòduls de les àrees comunes: àrea formativa, poliesportiu,…Els responsables ens mostren diferents activitats a la zona escolar. Quan passem per aquell passeig central, escrupolosament cuidat, coincidim amb diferents grups d’interns que es traslladen d’unes dependències a unes altres. Els acompanyants ens indiquen que anem per una banda del carrer per deixar disponible l’altra. Aquesta proximitat és correcta però causa sensacions especials.

Visitem el mòdul 7. A la part de sobre, un passadís gris està ple de cel•les tancades per gruixudes portes metàl•liques i automàtiques. Un espiell quadrat que només es pot obrir des de fora és l’única obertura quan es tanquen les portes. A dins uns espais de vuit metres quadrats ha de ser habitats per dos interns. Entrem en una cel•la i provem què se sent en tancar-se la porta. Abisme i solitud.

Quan sortim el Joe i el Joan, dos interns, ens expliquen que estan desenvolupant en un mòdul una experiència de presó tranquil•la, on s’han compromès a excloure la violència, tractar-se amb respecte i dialogar sempre que hi hagi diferències. Conversant amb ells i alguns funcionaris ens expliquen alguns detalls com que disposen d’ una clau amb un límit de 8 euros a la setmana o que el tracte entre ells es respectuós. Per altra banda la psicòloga Gemma Lòpez ens distingeix entre els perfils marcats pel consum de drogues i els que no ho estan.

Tot i el tracte més humà, tot i la piscina i malgrat ser una presó nova gens comparable a l’amuntegament de La Model, no deixes de sentir un alleujament quan dos hores després d’haver entrat deixes el recinte. I és que la funció d’un centre penitenciari sempre serà la restricció d’allò més preuat per tothom: la llibertat.

Les retallades portaran la independència

Cada dia ens aixequem amb una nova preocupació, amb un nou retall social. Ara toca la salut pública, ara toca l’ensenyament. Al meu institut, per exemple, el dia 30 de març al Consell Escolar vam haver d'aprovar tot un conjunt de tisorades que afectaran de ple a la qualitat diària. Calefacció,llum, neteja, reproducció, reparacions i manteniment, disponibilitat econòmica de les àrees … minvaran més d’un vint per cent. En d’altres centres ens consta que la minva serà més gran fins arribar al 35%.
A hores d’ara i de forma camuflada es vol retallar personal a ensenyament. Es vol suprimir la sisena hora a primària amb la intenció de derivar professors cap a altres necessitats sense haver-ne de contractar. I pel mateix motiu s’amplien les hores lectives del professorat tant a primària com a secundària.

La sanitat també té males perspectives. Tant els centres públics com els concertats, han de retallar pressupost, un 20 o un 30 per cent. Se suprimeixen llits, hores de quiròfan, distints serveis… Indefectiblement augmentaran les llistes d’espera i molts malalts veuran per tant allargat el seu període de patiment. El model català de salut, tan lloat fins ara, restarà àmpliament tocat.

Mentrestant els rics veuen millorat el seu estatuts ( supressió del tram que restava de l’ impost de successió) i no es qüestiona els sous dels directius de bancs i caixes, d'aquells que ens han portat la crisi.
Mentrestant a Espanya no es fa cap mena de retall ni en sanitat ni en ensenyament, ni en Aves ni en autopistes o en aeroports faraonics o deserts. Es tolera que Madrid compti amb un endeutament cinc vegades superior a Barcelona i no passa res. Per no afegir que més d’un 25% dels habitants d’Andalusia o Extremadura són funcionaris.

Malgrat el bloqueig financer l’estat no paga a Catalunya els milers de milions ja pactats. I és que l’estat mai no podrà estar pel que s’ha anomenat pacte fiscal perquè sense els nostres recursos simplement no podria subsistir.
Amb aquesta confrontació, a hores d’ara tan directa i sentida, les retallades a què ens obliga Espanya acabaran convencent molts ciutadans que està arribant l’hora de la independència.

Barcelona vota sobre la independència

La Barcelona que fins no fa gaires anys semblava que passava del país, la Barcelona que amb aires cosmopolites no es volia autoreconèixer com a capital catalana, està a hores d'ara convocada a dir quin país vol pertànyer.
I és que per primera vegada la capital de Catalunya es pronunciarà sobre la independència. El meravellós procés de consultes engegat a Arenys de Munt tindrà la seva culminació aquest diumenge 10 d’abril. Més d’un milió de barcelonins podran mostrar la seva opinió, hauran de dir si volen que el seu país sigui lliure o continuar en la decadència que li imposa l’estat espanyol.

Mentrestant s’ha anat recollint el vot anticipat. Més de 170.000 persones ja l’han exercit superant, per tant, els participants a la consulta de la Diagonal. Alfred Bosch, portaveu de Barcelona decideix, ha manifestat que compten amb més de quatre mil voluntaris, amb 480 meses electorals i amb un pressupost modest de 80000 euros conformat amb la contribució popular.

Cal recordar que l’Ajuntament de la ciutat es gastà 3 milions d’euros en publicitar aquella fallida campanya sobre la Diagonal en la qual participà molt poca gent i en què guanyaren les postures contràries als mandataris. Ara, malgrat la posició bel•ligerant d’aquests, que han impedit penjar banderoles, malgrat l’entrebanc d’alguns sectors eclesiàstics i la campanya de la dreta espanyolista, els voluntaris han treballat colze a colze i de forma continuada perquè la consulta sigui un èxit. I ho serà perquè han sabut implicar molta gent que semblava indiferent i perquè dia a dia hi ha més motius per afirmar una posició clara de sobirania.

El fet que dos presidents de la Generalitat ja hagin votat, que ho hagin fet dos presidents del Parlament i la gran majoria dels membres del govern , que també hagin participat nombrosos intel•lectuals i artistes, entre ells molts que no fa gaire eren propers a les tesis tèbies dels socialistes, fa entreveure una bona resposta a la consulta. I és que molts han vist la independència com l'única via possible que ens queda.

I més enllà del resultat concret restarà l’autoorganització democràtica d’un poble que amb Barcelona al capdavant ha dit que vol autodeterminar-se per si mateix i sense demanar permís a les autoritats de sempre.

Una nova Manresa és possible

Aviat hi haurà un nou consistori a Manresa. De moment ja comencem guanyant perquè la regidora Àngels Mas ( de l’espanyolista PSOE) no portarà els destins de la ciutat. I és que la Mas ha encarnat l’omnipresent formigó, la Manresa freda mancada de sensibilitat i d’esperit democràtic.

Ha comandat durant molt de temps un equip tècnic que amb constant tossuderia ha deixat un reguitzell de nyaps a la vista de tothom. A la meva ciutat tots coneixem la llista dels desgavells: les gàbies de la Plaça de Catalunya, el fracassat aparcament de la Reforma, la mateixa Plaça de la Reforma, la gegantina passera de la Via San Ignasi, els murs de formigó de Can Font,… I què dir de les obres que mai no s’aturen i es fan i es refan una i mil vegades abans no s’han estrenat. Ara mateix s’està refent la recent acabada plaça del Carme , els desperfectes de la Plaça Sant Ignasi, ... o s’asfalta l’exterior del camp de futbol del Congost sense arreglar el problema del clavegueram (amb el resultat evident de repetir l’enorme bassal d’aigua).

Amb tot això l’únic que s’ha aconseguit és el desprestigi de l’acció publica, de les nostres institucions. I la Mas no ha actuat sola. Sóc testimoni directe de la manera de funcionar d’aquesta espècie de búnquer d’urbanisme. Passant olímpicament de la gent, dels habitants de Manresa als quals haurien de servir, alguns dels seus significats representants només han buscat el lluïment personal a la seva carrera. I és que segons ells la gent no entén . Han arribat a dir que Ells treballen per la història i algun dia es reconeixeran els seus abnegats esforços. La gent no està prou preparada per admetre les seves propostes on el rei formigó és el centre de la seva filosofia i estètica. Això sí "treballen" amb els diners de tothom.

Mentrestant el conjunt de partits polítics que han portat el consistori per por o per manca de compromís i criteri els han rigut les gràcies i han avalat tot aquest desgavell. Ara que s’apropen eleccions caldrà escollir representants que es desmarquin completament d’aquestes barbaritats perpetrades contra la ciutat de Manresa i que plantegin un nou urbanisme més humà, més verd, més social i més democràtic.