A quina lliga cal jugar?

Avui, 30 de setembre, mentre les borses del món es desplomen, al camp del Parlament Montilla començarà el partit-debat sobre l’estat de la situació de Catalunya.

Com a equip de futbol el govern presentarà les seves mancances: un equip amb pocs recursos ofensius i poca solidesa defensiva. Tret d’alguns gestos cara a l’afició , val a dir que l’ensenyament mostra cada cop més barracons, la sanitat necessita ara molta més inversió, no s’avança en el traspàs de rodalies ni dels aeroports, les centrals nuclears van d’emergència en emergència, les deslocalitzacions industrials se succeeixen i la llei de dependència social sols ha cobert un 10% de la demanda. Mentrestant, la llei de política lingüística no s’aplica en gran part i la nostra estrella mediàtica, TV3, assoleix uns índexs d’audiència cada cop més baixos. Així pocs partits guanyarem.

El partit del finançament és a la Lliga de Campions. Molt em temo que els tècnics no tenen clar ni la tàctica ni l’estratègia. No es presenta un bon model, no es fixa el procediment negociador ni es marquen amb claredat els objectius. Cada dia es publiquen xifres més baixes dels punts (o euros que ens cal obtenir) per tal de fer una bona campanya i des de diferents sectors del poder s’està potenciant el vell missatge garrepa i conformista del 0-0.

Ara fa dos anys es jugà un gran partit, el de l’estatut , i el perdérem estrepitosament. El Parlament va aprovar un estatut al límit de les possibilitats de l’ actual constitució espanyola. Una gran jugada dels catalans. D’aquell estatut, però, no en queda res. La noció de Catalunya com a nació sols es troba al preàmbul, i encara gràcies. Un gol en contra per tot l’escaire. Pel que fa a la capacitat negociadora obtinguda, l’estatut es rebaixà fins a igualar-se a lleis estatals com la LOFCA. És lògic, doncs, que poca cosa podrem fer. No resta clar què podrem negociar al finançament perquè partim sempre d’un 2-0 de desavantatge. Tot i això d’aquí uns mesos el TC encara ens marcarà un altre gol, més enllà del temps reglamentari i de penal, tot retallant-nos les poques peces interessants que quedaven. En definitiva, un partit i una lliga robats.

A què juguem, doncs, perquè sembla la cançó de l’ enfadós. En aquesta lliga totes les regles del joc van en contra nostra i no comptem amb un arbitratge imparcial. Tal vegada fóra millor abandonar aquests partits amanyats, amb resultats preconcebuts, i jugar en una altra lliga on les regles es refacin de cap i de nou. On tinguem alguna cosa a guanyar. És a dir, a la Lliga de la Independència.