No em puc estar de dir que Pep Guardiola s’entrenà de petit a
Amb mestria, el Pep fou el cervell del dream team de l’era Kruyff i, ara, amb mestria està retornant l’esplendor al principal club català. Val a dir que molta gent partidària d’un futbol més primitiu hagués preferit el Mourinho. Malgrat que temia per si el Pep no se’n podia sortir , no era aquest el meu cas.
Passats els mals tràngols de la temporada passada, calien aires nous. El bo de Rikjaard ja no podia endreçar la situació ni gestionar més les diverses problemàtiques del vestidor. Laporta, necessitat d’un revulsiu, apostà pel jove entrenador del Barça B. El vaig veure en directe fa dos anys al camp del Manresa amb motiu del seu centenari. En aquell moment d’eufòria, poc després d’haver aconseguit la Copa d’Europa, no pensava pas que necessitaríem dels seus serveis tan aviat.
Els mèrits actuals del Pep no són pocs. En quatre mesos ha posat el barça en el liderat de la lliga, en bona posició a la Champions i el fa avançar en les eliminatòries de copa.
Més enllà dels resultats, ha rescatat el Barça i ha refundat un equip, ha implantat un mètode de treball i està imposant un discurs metòdic de modèstia i racionalitat. El Barça doncs ha passat de la humiliació a l’esperança, de la frustració a la il·lusió.
El Pep ve a dir-nos que sense treball, disciplina i esforç no s’assoleixen objectius. Ve a demostrar-nos que cal respectar el contrari, que els objectius sempre són a llarg termini i que no s’obtenen amb adulacions i vanaglòries.
Un Barça que ja tenia el talent, havia de conjuntar-lo, i, una vegada compactat, l’havia d’explotar i preservar. Per això més enllà del múscul i el toc de pilota, tan important era l’estat anímic com la dieta, la puntualitat o el ritme de vida. Aquests valors que tan necessitem en la societat, ben harmonitzats, fan que un col·lectiu humà aspiri a l’èxit.
A tots ens han sorprès les reiterades golejades, l’esperit alegre de lluita, el joc directe i desacomplexat. També ens han sorprès les declaracions entenimentades d’ Eto’o, la maduresa de Messi i Iniesta, la gran regularitat de Xavi, Puyol, Márquez i Valdés, l’entrega de tothom i l’ enorme aportació i protagonisme del planter.
Que duri, doncs, per molt temps.
1 comentari:
Hi faltava escriure que això era una comparació de la feina que hem de fer per la independència de la pàtria.
Publica un comentari a l'entrada