Ha estat una llarga reivincicació. Aixecar les barreres de l’autopista A7 ha estat un dels tres o quatre desitjos més esperats per part de tots els catalans des de fa 30 anys.
I això per fi, ahir i avui , s'ha aconseguitgràcies a la vaga dels operaris de les concessionàries. I sembla ser que els principals dies de Setmana santa i Pasqua es repetirà. Alegrem-nos doncs. Mai una vaga no havia fet tanbé social com aquesta.
És sabut que al nostre País , els PPCC, paguem peatges, als altres de la península, no. Mentre que nosaltres paguem a preud’orel 70% del conjunt dels quilòmetres d’autopista/ autovia , a l’estat espanyol només es fa en un 15%. I que se sàpiga a l’estat espanyol no es té una renda cinc vegades mésbaixa que nosaltres.
Si necessitàvem a finals dels seixanta una autopista, per la indústria, el começ i el turisme, aquella es va haver de fer de peatge. I això, que aleshores era bastant comprensible ,deixava de ser-ho vint anys després. Perquè en deu anys d’explotació aquesta autopista tan aprofitada, veritable carrer major dels PPCC i eix central del corredor mediterrani, ja tenia amortitzada la inversió. Però a fi d’estalviar-se calerons per poder-los invertir acost zero en l’ àmplia xarxa d’autovies de l’estat,aquest estat, que no ha deixat de tractar-nos com una colònia, no ha pensat mai en rescatar aquests gravosos peatges que ens tenallen .
Per la meva banda ho puc dir de manera fefaent perquè he sofert la injusta situació durant decennis. Anar del peatge de Martorell al de la sortida Borriana- Nules (el meu poble nadiu) val, dalt o baix ,l a bonica xifra de 22 euros. Podeu comptar què val un viatge d’anada itornada deManresa a la Plana Baixa: una autèntica sagnia si l’hasde fer de forma freqüent. I no hi ha alternativa viable.
Aquestes barreres econòmiques són com el dret de passar els ponts que es pagava a l’època medieval. Aquests gravàmens són la metàfora perfecta del que li passa al nostre país. I és que som un país de peatge. Ho pensàvem a l’època de Franco i ho seguim patint encara ara. Per tot paguem el doble. Paguem la llengua dues vegades: el castellà d'allà i el català d'aquí,paguem les infraestructures dues vegades: les nostres i les seves,tenim els Mossos d’Esquadra i encara hem de pagar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional…
Per tot plegat sap greu pels treballadors , no pas pels directius milionaris d’aquestesautopistes, però tant de bo aquesta vaga no acabés mai. Catalunya lliure de peatges.
Les columnes de Puig i Cadafalch, personatge reivindicat pel president del Centre Català de Negocis, Ramon Carner.
Dimecres 10 vaig assistir com a membre de Manresa Decideix a l’acte que el Centre Català de Negocis va fer a l’Hostal del Camp. Va ser magnífic. Comprovar que empresaris i directius aposten per la independència del nostre país et transforma i et dóna confiança, et fa tenir la sensació que aconseguir l’estat propi és a l’abast de la nostra mà.
Com bé es va dir l’aposta per l’ estat propi català que pregonen no és pas per romanticisme, no és tan sols per identitat, sinó sobretot és perquè la independència és per ells un negoci. Un negoci al qual l’empresariat i tot el poble català té dret igual que ho han tingut els més de 15 països d’ Europa que han aconseguit esdevenir estat els últims 20 anys.
L’argumentari exposat fou molt gràfic i ampli. Des del dèficit fiscal (22.000 milions d’euros que no tornen ni en inversions ni en transferències segons l’estudi de la UAB), fins a poder establir les prioritats que ens interessen (com l’eix mediterrani que ens ha de connectar amb el centre i nord d’ Europa front altres propostes que defensa l’estat espanyol).
Sense aquest enorme dèficit fiscal la Generalitat disposaria d’un 60% més de pressupost , increment que podria dedicar-se a crear més infraestructures, més serveis socials i augmentar les pensions. Es podria baixar l’impost de societats i cobriríem perfectament les necessitats pròpies d’un estat (com ho són les ambaixades). Es va afegir que diversos estudis publicats assenyalen que la separació de Catalunya I Espanya no comportaria un nou tractat adhesió a la Unió Europea perquè suposaria tan sols una ampliació interna i no pas externa.
Tota aquesta argumentació era el primer cop que la sentia enmig d’un públic bàsicament d’empresa. En aquest tipus d’àmbit ja no s’argumentava a favor del suat peix al cove, de demanar un altre cop més favors i de seguir negociant indefinidament. S’apostava per mirar directament Europa i el món, per tenir aeroports amb connectivitat directa a Amèrica i a Àsia i de convertir els nostres ports en la logística natural del gran comerç asiàtic que arriba a Europa a través d’un sistema de comunicació integrat amb el ferrocarril i l’aviació.
No deixaren d’esmentar el desastre de la gestió regional de la nevada, prova fefaent d’on ens porta aquesta raquítica autonomia. I malgrat les seves paraules plenes de pragmatisme no els hi mancà poesia. Aquests executius es van transformar en rapsodes i recordaren els versos de Vicent Acndrès Estellès , Assumiràs la veu d’un poble.
El Centre Català de Negocis, que s’ autodefineixen com un loby empresarial per la independència, és el testimoni que el moviment per l’estat català va madurant , ja no sols ha arribat a la societat civil en forma de consultes per la independència, sinó que està arribant als empresaris més dinàmics, als més innovadors i conscients. I és que sense aquests importants actors aquella no seria viable.
La nevada ha estat l’ última mostra del gran desgavell del nostre actual govern. El desori fa temps que dura. Prou temps per pensar que el problema no són els problemes sinó els governants.El suposat “govern de la bona gestió” porta tres anys i mig acumulant desastre rere desastre.
A més del descontrol en temes polítics amb la freqüent divisió en temes com la llei de successions, la llei d’ensenyament, o l’acceptació (aquí per part de tots) del ridículfinançament, hi ha un ventall de temes de seguretat i prevenció que clamen el cel.
Primer va ser la crisi d’infraestructures, encara no resolta. Va saltar la llum a gran part de Barcelona, varen caure les catenàries de rodalies,.… Després amb la sequera s’intentà fer un transvasament ( arribant a sublevarels habitats de les Terres de l’Ebre) i finalment varen arribar a portar vaixells d’aigua d’Almeria. Menys mal que al final va ploure. La ventadaagafà el govern desprevingut. La protesta per Bolonya acabà amb una batalla campal als carrers de Barcelona entre estudiantsi mossos amb el consegüent descrèdit general. A l’incendi de d’Horta de Sant Joan de l’any passat, gestionat amb una estructura raquítica , aparegueren totes les misèries dels nostres cossos de prevenció, els seus comandaments i els seus responsables polítics,amb un resultat desafortunat de cinc morts.
Ara la gestió d’aquesta nevada ha estat esperpèntica. Malgrat que els avisos dels meteoròlegs eren molt seriosos, l’honorable conseller se’n va anar a Mallorca a parlar de l’estatut. El director general de Protecció Civil ,el manresàJosep Ramon Mora, restà atrapat al tren (Manresa-Barcelona)i no poguéarribar a temps. El Secretari d’Interior (Joan Boada) aparegué tres hores després de començar la gran nevada, quan ja hi haviamilers de persones atrapades a les carreteres , als trens, al metro o sense llum, per dir-nos que tot estava controlat i en poques hores tornaríem a la normalitat. Per rematar-ho va afegir que “no es poden preveure caigudesd’arbres i de catenàries". Mentrestant Tv3 oferia en directe el que estava passant via missatges dels espectadors, contradient punt per punt las paraules del nostre govern. Menys mal que el dia següent va fer sol, tot i que la normalitat només es restablirà aquest dimecres.
Aquest episodi ha confirmat una vegada més el que tots hem anat veient aquests anys. Aquest govern és incapaç de governar Catalunya. Fa falta gent seriosa amb un sentit mínim del sentit de la previsió, l’eficàcia i del treball en equip. Gent que pensi en Catalunya com a estat i no com una simple regió de segona que tothom s’atreveix a gestionar de qualsevol manera. I aquest canvi és cada cop més urgent.
Joan Maragall, el poeta de la natura, de la ginesta i de la fageda, és el poeta que ens descriu com cada part del paisatge ens mostra una part de l’essència de l’ànima catalana i com aquesta és indestriable de la terra on s’ha forjat.
Més enllà dels tòpics sobre la seva vida plàcida, Joan Maragall va saber alinear-se amb l’ inconformisme social dels qui van protagonitzar la revolta de la Setmana tràgica, amb el catalanisme inquiet que volia transformar profundament el país, i es va rebelar contra el militarisme ranci de la monarquia espanyola. El poeta que no volia morir per no veure un cel abstracte sinó romandre en la bellesa d’aquest món, el poeta que defensava el veritable valor de la paraula, estic segur que ens contemplaria de cap nou amb certa tendresa quan veuria que Catalunya, malgrat tot, vol tornar a renéixer de la seva decadència.
En homenatge a aquest gran homenot de les nostres lletres i del nostre país, escrivim l’ emotiu himne que ens va deixar.
EL CANT DE LA SENYERA
Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que els farà més triomfants.
¡Au , companys, enarborem-la en senyal de germandat! ¡Au, germans, al vent desfem-la en senyal de llibertat! Que voleï! Contemplem-la en sa dolça majestat!
Oh bandera catalana! nostre cor t’és ben Fidel: volaràs com au galana per damunt del nostre anhel per mirar-te sobirana Alçarem els ulls al cel.
I et durem arreu enlaire, et durem i tu ens duràs: voleiant al grat de l’aire, el camí ens assenyalaràs. Dóna veu al teu cantaire, llum als ulls i força al braç.
Catalunya sempre ha estat una dualitat. El Principat es va conformar amb la unió dels Pirineus i la Mediterrània. Els Pirineus i les terres interiors, plenes de tradicions i de fort caràcter ,front a una costa molt més laxa i oberta al pas internacional de la gent. Una costa fácil de recórrer per terra iper mar front a uns imposants Pirineus i a unes terres interiors d'orografia complicada , de valls sovint força mal comunicades.
Barcelona, ciutat de costa,a través del Llobregat i el Besós , a través de les rutes marítimes i les vies reials ,ha recollit l’esforç de tot el país i l'ha sabut canalitzar cap enfora.
Els Jocs Olímpics, que tant varen repercutir al país, varen ser fonamentalment un esdeveniment de costa. A les terres interiors poc es va fer, allà els Jocs van passar tristament de llarg. Mentrestant i en paraules de Jordi Pujol aquell gran esdeveniment féu endarrerir l’eix transversal que tanta falta feia a l'interior del nostre país.
Ara a l’alcalde de Barcelona, el cridaner Hereu, se li ha acudit fer els Jocs Olímpics d’Hivern al nostre Pirineu. Ha llançat una proposta Barcelona-Pirineu per al 2022. La idea ha estat mal presentada i tothom ha vist que és una jugada electoral. Això és evident. Però més enllà d’aquesta evidència, valen la pena aquests Jocs d’Hivern?
Contràriament a la resposta, sovint en forma de mofa, que s'ha produït a la costa ,el territori afectat ha respost ràpidament que sí.Puigcerdà, La Seu d'Urgell, el Berguedà iel Pirineu de Lleida. Per aquest territori es l'oportunitat per arreglar d'una vegadales miserables comunicacions, modernitzar les seves estructures i projectar-se a l'exterior. Mentrestant les terres de l'interior veuen reforçada la seva situació com a terres de logística i enllaç.
Els esports poden ser un revulsiu, un gran revulsiu. Amb una delegació de regidors d'esports vaig veure el 2004 la preparació dels Jocs d'Hivern esports de Torino del 2006 i realment significaven una pedra angular per al Piamont.
I és que poden ser una bona oportunitat. Si es fa ben fet, amb respecte ecològic i sense gaires parafernàlies constructives, no hi ha dubte que pot servir per rellançar aquest rerapaís tantes vegades oblidat. Com tot , no dependrà tant de la idea sinó de la seva execució.
Aquests jocs incorporarien una visió més completa del país amb una distribució més equitativa dels beneficis. Ara i aquí la costa hauria de ser més generosa en la seva apreciacció perquè ja fa temps que no tot el país és sol i platja .
De toros al carrer al meu poble sempre n’hi ha hagut. A les distintes comarques de Castelló, i fins a Sagunt , així com a les Terres de l’ Ebre, hem fet bous i vaques per la vila des de temps immemorials. Per tant és una tradició ben nostrada sobre la qual no tinc res a dir. Només afegiria que cal vetllar perquè aquestes pobres bèsties no pateixin més del compte sobretot en formes molt especials com l’ anomenat “bou embolat”, o sigui amb les banyes subjectes a unes boles de foc, el qual més d’alguna vegada ja ha estat prohibit.
Ara , no és el mateix “la corrida nacional”, la lídia. Aquesta festa espanyola que alguna vegada s’ha practicat a les nostres terres no té cap fonament seriós als PPCC. La mateixa configuració de l’anomenada “Fiesta nacional” és una síntesi dels conceptes rancis espanyols. Tota ella s’articula en la salvatjada , en la parsimònia de la matança, en el sofriment de l’animal. Animal que no té cap mena de possibilitat escapatòria.
El torero és concep directament com un “matador de toros”, toros que prèviament són malferits a través dels picadors i banderillers. Finalment les últimes forces acaben amb la sagnant estocada i si cal amb la decapitació final per mitjà del “descabello”. Mentrestant el públic s’entusiasma o s’avorreix en tota la successió de “suertes” o parts de la “corrida”.
Tant al meu poble com a Manresa i en gran part dels PPCC aquesta tradició forània, espanyola, va quallar poc. Per molts és vista com excessivament primitiva, com massa ramplona i de mal gust. I més quan el règim va confondre, a base de repetir el tòpic, els toros amb la quintaessència pàtria, la seva pàtria.
Ara no és d’estranyar que els catalanisme sigui bàsicament antitaurí. Toros , ni com a símbol. Si els espanyols han posat un toro, els altres hem agafat el ruc ; o sigui la tossuderia però amb treball noble. Si volem ser Europa hem d’acabar de semblar-nos-hi. No s’hi val aquests vessaments de sang gratuïts. No es pot fer d’això un espectacle. Ni molt menys permetre-ho. Si els mandataris de Madrid volen declarar la lídia “fiesta de interés cultural,” allà ells, deixem-los fer.
Em permeto recomanar-vos un acte que es farà a la Sala de plens de l’ Ajuntament de Manresa aquest dissabte a les 12 del matí. Es tracta de la constitució formal de la Comissió de garanties de la consulta sobre la independència que es farà a Manresael dia 25 d’abril.
No ha estat fàcil. Hi havia moltes reticències per part de l’alcalde i el grup socialista del consistori en què se celebrés en aquest solemne espai. Ha calgut presentar un important ventall de personalitats, tant pels que fan la comissió com per part del ponents que presentaran l’acte, a fi d’aconseguir la cessió.
Així les nou personalitats que compondranla Comissió de Garanties seran l’ exalcalde Juli Sanclimens, el president del col·legi de metgesi activista social, Lluís Guerrero , el conegut geòleg Josep Mata, la advocada Rosa Pintó, l’atleta Meritxell Calduch, la religiosa i activista socialsor Lucia Caram, l’advocat i historiador Xavier Sitges, el periodista Josep Tomàs Cabot i el president d'Edicions Intercomarcals (que edita entre altres el diari Regió 7) Gonçal Mazcuñan. Ells tindran l’honor i la responsabilitat de garantir la pulcritud democràtica del procés. Com a membre i secretari de Manresa Decideix m’agradaria donar-los la meva gratitud.
L’acte comptarà amb els parlaments de Jaume Sobrequés i Salvador Cardús.
El primer és autor de la gran obra Història de Catalunya , continuadora de la prestigiosa obra republicana deRovira i Virgili. Malgrat la seva adscripció socialista ha manifestat clarament el seu desig de veure una Catalunya lliure. Salvador Cardús, sociòleg i assagista que ha publicat llibres sobre l’educació i la formació dels joves, és a hores d’ara un dels principals intel·lectuals del catalanisme sobiranista. La seva veu, sempre ponderada i incisiva, es fa escoltar en aquests moments de certa confusió i esperança.
En definitiva, un acte d’un gran nivell, d’altíssima categoria moral, que obrirà solemnement el treball d’aconseguir amb el màxim civisme i participació la celebració de la consulta a la nostra ciutat.
Avui és un dia feliç per la nació. És la tercera jornada en què una part dels catalans podran dir si volen que Catalunya sigui independent o resti sotmesa a Espanya. És un exercici de suprema participació i d’ autèntica higiene democràtica. Amb una pregunta senzilla i clara els nostres ciutadans han d’optar entre una sèrie de valors que s’han anat forjant entorn als concepte de l’Estat Espanyol i el concepte de progrés i modernitat dintre d’ Europa que suposaria una Catalunya lliure.
Com deia, un dia feliç. Pacíficament, amb naturalitat i sense complexos 300000 ciutadans de 80 poblacions podran introduir a les urnes les seves il•lusions. Mai no havia passat en tres-cents anys en aquesta unió per la força en què vivim. Per fer-ho possible molts ciutadans de totes les edats i condicions s’han arremangat i han anat de cap a la feina , si cal de porta a porta. Sense el suport dels grans mitjans , però amb intel•ligència i tenacitat , amb imaginació i sempre per sobre de les ideologies i pensaments particulars. S’ha anat a les places majors i als barris perifèrics, s’ha comptat amb la col•laboració d’artistes, d’esportistes i del món del treball, s’ha parlat amb els immigrants , amb els joves, amb les persones grans.
Avui, tercera onada d’aquest tsunami de la consulta sobre la independència, aquesta va fent-se més i més gran i va condicionant totes les actituds dels actors del nostre país. L’estat ja ha parat de d’oposar-se barroerament i els ajuntaments han hagut de donar facilitats. I els resultats comencen a notar-se. Molts consideren més factible ara la independència que fa tan sols un any. A Espanya, tal com ha aparegut en estudis ben documentats, també molts comencen a considerar que si guanyés el sí en un referèndum vinculant s’hauria d’acceptar. Ja ho veurem.
Encara resta, però, molt camí per recórrer, nosaltres, a gran part del Bages, tenim el repte principal el dia 25 A, i la feina tot just comença. Però, mentrestant, avui és un dia feliç.
Seguint els teus passos , Salvador, per salvar els mots a hores d’ara el nostre poble demana (amb la recollida de 400.000 signatures) una televisió catalana sense fronteres; per salvar els motsexigeix que la nostra llengua sigui present al cinema, la justícia i el parlament europeu; i per aconseguir elple domini de la terra400 poblacions ja s’aixequen votant en consulta popular per la independència. Una nova falç, un nou moviment,farà possible un definitiu alçament de llum en la tenebra.
Penyagolosa, aquest bloc que ja coneixeu i que tant m’acompanya, està d’aniversari. Ha fet ara dos anys. Nasqué el febrer del 2008 i ha rebut més de 10.000 visites. Tot just amb aquest redactat s’hauran publicat ja 100 entrades diferents. Suposo que, com tot a la vida, han hagut entrades que han agradat més i altres que menys, però a totes les tinc afecte. El bloc ha anat creixent i ha anat fent el seu camí. Evidentment no he pogut reflectir, ni ho pretenia, totes les meves preocupacions que com veieu són moltes. Però déu n’hi do. Mentrestant tot fa el seu curs. Al món fa dos anys manava el Bush i ara tenim l’Obama. La crisi començava a aguaitar i ara estem plenament abocats en ella. El país continua igual d’ofegat per les Espanyes però ara ja tenim més de 400 poblacions disposades a dir la seva amb votacions/consulta per la independència….Hem suportat sequeres, crisi d’infrastructures, d’energia i manca de liquiditat…
Manresa és un cas a part, la ciutat és la metàfora del nyap i el desgavell. Tips que els d’urbanisme no els facin cas, les associacions de veïns preparen una candidatura municipal, ja veurem què en passa.
Penyagolosa ha anat reflectint la crisi a casa nostra. Una crisi que s’ha notat amb la paràlisi del projecte de Fàbrica Nova i la del futur projecte del parc tecnològic, la impossibilitat d’arreglar el bunyol de la Reforma i el tancament de Pirelli. Hem recollit l’inici de la desaparició per interessos inconfessables de Caixa Manresa, la no adjudicació de l’aeroport corporatiu i la problemàtica de la muntanya de sal de Sallent o la petita alegria del carril bici.
Alguna entrada ha estat dedicada a la realitat de la immigració , a la corrupció del sistema o fins i tot als èxits del Barça –per cert de les poques coses serioses que últimament s’han fet- .
Alguns aspectes de tema humà també han aparegut com ho són l’enfonsament de la nau de bateig de béisbol a Sant Boi -amb quatre nois morts-, el terratrèmol de d’Haití o la violència a les aules...
Finalment hem prestat especial atenció a defensar el català, al procés de consultes, -amb l’aprovació de suport per part del ple-, a la creació de Manresa i Bages decideix, al 13D. En aquest sentit també hem seguit la difícil trajectòria d’Esquerra i els primers passos de Reagrupament. Bé , si no ens cansem, anirem ressenyant somnis i preocupacions, esperances i realitats. Que us ho passeu bé en la nostra companyia.
Amb el nom de la Crema del paper segellat es coneix l’episodi de Manresaen què els nostres veïns es revoltaren contra Napoleó. És un dels capítols més cèlebres de la història local, al mateix nivell que la història de la construcció de la Sèquia (amb l’aparició de la misteriosa llum), o l’estada de Sant Ignasi de Loiola a la Santa cova.Si aneu a l’ Ajuntament veureu com el quadre de Cuixart que reflecteix el fet presideix la sala que dóna pas al saló de Plens o a l’ Alcaldia. També veureu els frescos dels revoltats llançant rocs des dalt de Montserrat o els retrats dels herois del momentcom Maurici Carrió amb el trabuc a les espatlles.
Aquell acte de dignitat i heroisme, de defensa contra els invasors, condicionaria granment l’esdevenir de la ciutat. Com a conseqüència del fets ( i amb l’episodi del Bruc –primera victòria davant l’exèrcitdel francès), Manresa fou devastada amb un incendi que cremà una tercera part de la ciutat. Moltes cases nobles ja no es refarien mai més i bona part de la dissortada fesomia urbana encara és hereva d’aquella atrocitat.
El cas és que Napoleó, que ja tenia l’exèrcit a l’estat espanyol, havia decidit que d’aleshores endavant aquestes terres catalanes esdevindrien una part més de l’administració de l’imperi francès i que per tant el paper oficial administratiu portaria el segell delgeneral Murat , comandant en cap delles seves tropes. Els gremis i les autoritats locals civils i eclesiàstiques respongueren cremant la paperassa segellada.
Potser a hores d’ara davant d’una ocupació o una unió permanent per la força la resoldríem amb unes votacions, o un referèndum, o una declaració unilateral d’independència…però això ja són figues d’un altre paner.
Bé, a hores d’ara , i després de tres anys de titubejos la Companyia anònima manresana de la llum ( o sigui la tertúlia de Ràdio Manresa i una colla d’amics força coneguts a la ciutat) posarà en escena aquells fets tan nostrats. El llibret és del càustic Joan Barbé ( que ja va fer el de l’Auca de la llum que estrenàrem fa tres anys) i la direcció de la inefable Pilar Goñi. No cal esperar més que sigui un gran passatemps. Però és interessant i en el fons és transcendent.. Vull dir que m’ha fet molta il·lusió poder participar de cap i de nou. Si tot va bé s’estrenarà a principis de juny. Que hi hagi molta merda per a tots.
La crisi de Reagrupament , com a crisi del principal grup independentista, ha estat celebrada ràpidament pels qui no volen la llibertat del nostre poble. Des de dins cal dir que durant una setmana hem estat paralitzats i perplexos, però per fi la crisi ha començat a tancar-se. L’episodi havia estat brusc i inesperat. Setmanes abans ja vèiem que algunes coses no funcionaven però no esperàvem que el bloqueig fóra tan gros.
Les passes decisives pel tancament han estat el debat de dilluns entre representants de les comarques i la presentació d’explicacions del president, Joan Carretero, una vegada ja s’havia reincorporat, davant dels coordinadors i representants del territori a Sant Cugat.
Va exposar els fets produïts com una necessitat per poder tirar endavant el projecte sense disfuncions partidistes, sense excessives ambicions personals i per tal d’assegurar tan sols aportacions constructives. Donats els dèficits de comunicació i diàleg, va proposar allò que a hores d’ara és imprescindible: un reforç de la representació territorial reunint un cop al mes els coordinadors de les comarques de forma directa amb l’executiva.
Per altra banda va agafar el compromís de transparència en el mètode d’elecció de llistes. Va al•legar que en cap moment s’havia plantejat formalment aquest punt. Així es presentarà una proposta concreta. Aquesta proposta i els candidats es sotmetran a l’assemblea del 21 de març. Va garantir, a més, que així com no ha posat mai cap persona a cap càrrec no posarà cap candidat per sobre de les decisions assembleàries.
Laporta és un gran actiu però era incòmode per a les expectatives personals d’alguns perquè creien que podrien perdre protagonisme. Els associats han d’entendre que no només ells poden aspirar a aconseguir acta de parlamentari si hi ha persones més preparades i amb més projecció pública que poden ampliar els resultats positius per la independència.
En el pla personal Joan Carretero manifestà estar dolgut amb contínues filtracions de l’acció interna de la junta i per rumors interessats sobre la seva vida personal. També afegí que no va haver d’actuar per incomoditat sinó per estricta necessitat. En els 8 anys d’alcalde mai no havia fet cap abandonament i en el cas de conseller, no dimití sinó que va ser cessat per defensar les seves idees. L’acte acabà amb una resposta ferma quan digué que ell no volia destruir determinades persones sinó destruir un estat. ............................ Passats aquests dies de trasbals, tornem a caminar. Els primers dies ho farem coixejant però si es fan els moviments oportuns, recomposició de la junta, concreció de la informació i participació, i continuem treballant amb la societat per augmentar la consciència de llibertat del nostre poble, aviat caminarem ben drets i amb el cap ben alt perquè el vent de la història juga al nostre favor.
Ja fa uns anys que dura la broma. Ve de quan Montilla era ministre d’indústria d’un govern ZP, pels volts del 2005. Al Sud de Catalunya se li assignava ser la zona -contenidor on s’havien d’ubicar i dipositar tots els residus nuclears de les Espanyes.
La coartada era evident. ¿No produïen les Terres de l’Ebre el 40 % de l’energia elèctrica nuclear de l’Estat Espanyol? No comptava Ascó amb xarxa de tren? Doncs res tan senzill com derivar cap aquí els residus del conjunt de les 12 centrals nuclears de l’estat . Poc importava el perill del trasllat o el fet d’estar lluny de determinades centrals espanyoles.
Devien pensar queentre tots farien possible que no hi hagués futur en aquelles terres més enllà del monocultiu de la producció energètica. Les condemnem a que siguin subsidàries i depenents per sempre més,després tot serà més fácil.
Anys després, ja al Govern dela Generalitat, entre CiU i el PSC-PSOE han facilitat que l’Ajuntament d’Ascó s’inclinés pel cementiri amb l’excusa de l’autonomia municipal ( autonomia que no han respectat a Vic i a tants i tants llocs). Per cert, val a dir que la majoria de votants municipals del sí treballen i viuen de la central. I a sobre no ho han consultat a la població. Només quan els membres de la sociovergència han vist que restaven sols , que feien el ridícul davant el territori, han acabat reaccionant tímidament . No importa, el mal gairebé ja està fet.
Catalunya farà bé d’oposar-se al trasllat dels residus espanyols al nostre país. Perquè en qüestió de contaminació cadascú ha de suportar la seva pròpia càrrega. El cementiri nuclear d'Holanda, que és el model que se segueix , només suporta els residus de la central de qui depèn.
Per altra banda debatre nuclear sí, nuclear no, és com debatre els sexe dels àngels. Només quan tècnicament es demostri que aquest país es capaç de fer funcionarcentrals nuclears amb seguretat i eficàcia valdrà la pena entrar en aquest debat.
Mentre tinguem una mitjana de 30 accidents nuclears a l’any , amb les seves fuites radioactives corresponents, per mi l’estadística ja està parlant per si sola. Tal vegada d’aquí a dues o tres dècades tot haurà canviat i la nova producció ja serà controlable pels nostres enginyers i es farà amb uns riscos nuls.Mentrestant caldrà que apostem per la contenció del consum energètic (camp on hi ha molt i molt per córrer) i invertim els nostres esforços en les energies renovables.
Què portaran els reis a Manresa? No hi ha senyals que li duguin res de bo. Si portessin un escàner, d’aquests que estan tan de moda als aeroports americans, es veuria tal com es troba ara, ben despullada. Manresa té molts vestits però els guarda a l’armari i no troba el moment per posar-se’ls. Així fa temps que té ben arraconat el seu projecte estrella, el Parc Tecnològic del Bages. Quan finalment se’l podrà posar li vindrà petit perquè ara corre la brama que aquests parcs o són força grans o ja no valen la pena. També té en projecte un vestit verd -el riu o anella verda- que anirà fent-lo a poc a poc.Una peça a mida amb què no compta és Fàbrica Nova. Aquesta entre Cots i Claret i la Caixa de Pensions la tenen ben entaforada, planxada i endreçada. El projecte, que és del 2005, va envellint i aviat passarà de moda.
Alguns vestits amb els quals anava fent perquè servien per als dies de feina ja no els té, com el de Pirelli (amb els centenars d’acomiadaments de finals d’any); d’altres ni se’ls ha emprovat ni se’ls emprovarà perquè diuen que els senta millor a una ciutat veïna , ens referim a l’aeroport corportiu, i d’altres que llueixen molt com l’alta velocitat ferroviària ja no els ha esperat mai.
El principal vestit, el conjunt de gala, el que li permetia anar a passejar pel territori, ara l’ha deixat prestat a una altra casa més gran i ja veurem quin profit en traurà. Ens referim a Caixa Manresa. Segur que aviat el trobarà a faltar, perquè sense ell s’hi trobarà despullada. Els reis ja han anunciat que li portaran un tren -tramvia (això sí, haurà d’esperar-se uns quants anyets per jugar-hi) i mentrestant haurà de conformar-se amb el carril bici i a veure si comencen a desdoblar alguna carretera. Demanar la capitalitat de la Catalunya Central era un abric massa car i ja no s’ha atrevit a escriure-ho a la carta.
Per a rematar-ho, i en uns anys de crisi, ha hagut d’endeutar-se al màxim que li es permès i haver de viure dels favors de l’estat en forma de FEILs de torn –o sigui, arreglar voreres i poca cosa més-. Manresa és com la Ben plantada que honora la sèquia al Passeig que, impertèrrita, aguanta despullada els dies de fred de la nostra ciutat. Tant de bo no li portin l’escàner i visqui enganyada pensant que va ben guarnida ... com el rei del conte.
Joan Solà denuncià valentment la responsabilitat de la classe política en la defensa de la nació.
L’hora de la veritat ja s’acosta i el gran dubte és si tindrem valor, si serem valents i si no tremolarem a l’hora de dir qui som i què volem en aquest 2010.
Les enquestes ja han parlat i de moment un 40% ja es manifesta clarament partidari de la independència . Però això caldrà comprovar-ho en vots.
L’any que ara acaba ha esgotat la paciència, ha eixugat les últimes possibilitats d’entesa amb un estat que ens regateja tot fins l’ infinit. Malgrat les aparences interessades, el “nou acord econòmic” ha estat una enganyifa monumental de la qual ningú ja no es recorda. A hores d’ara i havent publicat un estudi en què es demostra que l’ autèntica beneficiada és la comunitat de Madrid , i havent anunciat la baixada d’inversions de l’estat espanyol cap a Catalunya, encara adquireixen menys valor les quatre engrunes de l’acord del passat estiu. Com s’ha acordat fa uns dies al Congrés de Diputats, aquí impera la LOFCA i res més. Mentrestant l’espoli anual es manté en els mateixos paràmetres. No sé, per tant, a què venien els escarafalls d’alegria de Puigcercós amb l’acord de juliol, potser era fruit de les calorades de l’estiu.
L’any que ara acaba no ens ha aportat res de bo en la llengua. Les enquestes demostren que anem reculant, TV3 es deixa de veure en bona part del PV i costa d’incrementar la presència del català al cinema, a la justícia o als parlaments de Madrid o Europa. El mateix Joan Solà va denunciar aquest estat de postració i la responsabilitat dels dirigents polítics actuals en aquesta qüestió essencial. Ha estat l’any de la crisi econòmica, amb més de mig milió d’aturats al Principat. És impossible que sortim de la crisi si només es practiquen polítiques clientelars. També ha estat l’any de l’aparició pública de la corrupció amb el cas Millet i el cas Pretòria, exemple aquest d’aliança delictiva entre importants socialistes i convergents. En definitiva l’any on la gent posà com a tercer mal social al conjunt de la classe política.
Però una bona part de la societat s’ha aixecat, i ha dit que ja n’hi havia prou. Per una banda ha creat un nou moviment que no vol ser còmplice amb aquesta contínua submissió, Reagrupament . I per altra ha començat a posar urnes al poble perquè pugui dir si vol seguir amb aquesta deriva o vol avançar cap a la independència.
A hores d’ara el poble català en el seu conjunt es troba indecís. Quin camí ha d’emprendre? El de sempre, quan ja ha vist que no va enlloc? o el nou , el de l’esperança. Per avançar caldrà tenir molta autoestima, molta decisió. Esperem que el proper any sigui bo per a tots i ens mantingui aquesta força que comencem a tenir. Tant de bo d’aquí un temps puguem dir que el 2010 va ser l’any en què fórem valents i vam emprendre amb decisió el camí de la independència.
Diumenge, 13. Prop de 200.000 catalans voten independència d’un col•lectiu convocat de 700000. Un magnífic acte democràtic, en un dia fred, a 167 poblacions. La notícia recorre tot el món. Una nació que desperta, una nació que integra els seus immigrants, un poble que actua més enllà dels seus polítics, que s’autoorganitza, que confia en ell mateix. Les consultes han estat tot un èxit . Ara queden diverses etapes fins cobrir tot el territori.
Divendres, 18. El Parlament vota contra la corrida de toros. Televisions i premsa internacional recullen àmpliament la notícia. Hem deixat clar que Catalunya no és culturalment espanyola. Catalunya no participa del sadisme practicat als toros convertit en un espectacle propi d’un país tercermundista. Fins ara restava en l’ambigüitat, hi havia qui no volia tenir-lo clar. Ara ja és transparent. Com a màxim es permetrà la pràctica dels correbous allà on sigui tradicional i sense violència. Qui vulgui extasiar-se amb els toreros i l’agonia dels animals haurà d’anar-se’n a veure-ho a altres terres.
Dissabte,19. 8h. L’ Avui publica una enquesta on es reflecteix que el 55% entén que qui millor encapçalarà el moviment pro independència de les consultes serà Reagrupament. Les altres opcions resten allunyades i per sota del 15%. I és que la gent comença a valorar la coherència de Reagrupament i el treball discret i solidari que està fent a la causa de la nostra llibertat. De tota manera caldrà incorporar el màxim de persones possibles en una mateixa candidatura. Carretero demostra cada cop que és el més llest.
14,40 h. Acaba l’assemblea de la Coordinadora Nacional pro consultes. S’ha celebrat a Sant Antoni de Vilamajor a prop d’ Arenys de Munt. He assistit junt amb Josep Emili per compte de ManresaDecideix i amb Jaume Grau de CallúsDecideix. La Coordinadora es reafirma, després de l’èxit del 13-D, en la realització de les consultes pro independència. Es reconeixen les mancances, es treballen línies de superació, i es reforça la seva estructura propiciant l'entrada de membres de les comissions que ja han fet la consulta.
19h. El Barça guanya el Mundialet d’equips a Du Bai. Amb els sis trofeus d’aquest any es consagra com el millor equip del món de la història. El Barça projecta definitivament Catalunya a l’espai internacional i això amb Pep Guardiola, un entrenador del Bages que ha defensat el català a Ukraïna davant la premsa global, i amb Laporta, un president declaradament independentista. Més no li podíem demanar.
L’altre dia al Fòrum , vaig poder comprovar la repercussió que podrien tenir les consultes per la independència del 13-D. Un núvol de periodistes de tot signe i condició van cobrir l’acte. Era evidentque no es tractava ja d’una catalanada festiva més. Ara va de debò.
Per arribar aquí ha calgut que la desafecció al règim fos molt forta i muntar actes a tot arreu. S’han promogut accions per tot el món, a Nova York, a Buenos Aires, l’important acte de Deu mil aBrussel.les,… I tot això en un context en què es compta amb el suport de diferents formacions europees i en què Escòcia ja ha anunciat que farà el referèndum d’independència aquest proper 2010.
Lògicament s’han fet actes arreu de Catalunya, en pobles petits i en les grans ciutats . Començant per a Arenys de Munt, bressol del procés actual de consultes. Les diferents comissions locals, més de 200, s’han mogut amb dinamisme per tal d’arribar a tothom.
Barcelona, però, fins fa uns dies encara no s’havia sumat a la consulta. Li mancava l’ empenta necessària que aquest acte del Fòrum li va donar. En aquest sentit vull publicar la salutació que ManresaDecideix va adreçar a l’acte.
Companys i companyes de la nació catalana, un salut molt fort des del Bages, des deManresa.
A la Renaixença Manresa fou l’escenari de la creació de les Bases constitucionals de Catalunya. Manresa no podia faltar araaaquesta nova cita nacional de les consultes populars per la independència on es juga el nostre futur. Per això amb un fort esperit unitarihem creat ManresaDecideix. Ial mateix saló de sessions on s’elaboraren les Bases, el proppassat 19 d’octubre, i en un ple vibrant, s’aprovà aquestamocióde suporta les votacions. A més, més de vint-i-cinc pobles fan la consulta al Bages.
Ara és el moment de tirar endavant. És el moment de donar resposta amb les urnes a aquest acarnissament i a aquesta constant humiliació que ens fan des d’Espanya. Que ningú no s’enganyi, les urnes són la nostra veritable resposta. Per dignitat, el nostre poble té dret a escollir. Té dret a dir si vol ser lliure o si vol ser esclau, si vol constituir-seen un estat o continuar sent una regió sotmesa, si vol tenir els recursos que s’ha guanyat o vol continuar sent espoliat.
Des de ManresaDecideix diem sí al dret a opinar, sí a la llibertat d’expressió, sí al dret d’autodeterminació. Cridem a la unió de tot el poble català a sumar-s’hi a les consultes i reclamem a la ciutat de Barcelona que miri el seu país i encapçali aquest procés de dignitat, de llibertat, de regeneració ètica i d’afirmació patriòtica.
Moltes gràcies.
Val a dir que des moltes altres comissions locals també es reclamà la participació de Barcelona. L’endemà d’aquest massiu acte del Fòrum, diferents sectors del cap i casal anunciaven que començaven a promoure la consulta a la ciutat pel dia 25 d’abril.
Pertot això, perquè en el procés participarà el país i la seva capital, ara sí que tenim clar que la repercussió el 13-D serà d’abast mundial.
Aquest dies, a classe, hem estudiat què és una epopeia, tot explicant Mossèn Cinto Verdaguer quan recreà el naixement mític de Catalunya al voltant del meravellós cim del Canigó.
Ara l’epopeia , l’ èpica, l’està escrivint de cap i de nou el nostre poble . Abandonats a la nostra sort, sense poder comptar amb el representants oficials de les nostres poblacions, però ferms amb la il•lusió de l’esperança, i ben armats amb les urnes, els catalans estem iniciant el procés èpic de la nostra independència.
Sóc testimoni privilegiat d’aquesta batalla en aquesta comarca del Bages com a col•laborador des de bon principi de Manresa Decideix. Ho assumeixo amb el goig de formar part d’aquest poble que no es resigna i que és capaç d’encarar tot un difícil procés de votacions que rep el desdeny d’ aquells que voldrien que res no canviés.
Dissabte passat va ser el de la constitució de les comissions de treball i cent persones de Manresa s’apuntaren a fer funcionar la campanya, a assegurar la logística, buscar voluntaris i entitats , treballar la comunicació,.. Aquest dissabte ha estat marcat per l’aparició de la coordinadora comarcal a Sallent. He pogut veure com alguns companys dels pobles que celebren la consulta el dia 13 de desembre estan angoixats per la manca de temps. Només per això ja valia la pena fer-se costat uns amb els altres. Estic segur que malgrat algunes excepcions tot sortirà bé i amb la participació d'una molt bona part de la gent de Sallent, Callús, Calders, Navàs o Castellbell, poblacions de la nostra comarca que voten d’aquí 20 dies, aconseguiran els objectius. Igualment passarà això en la gran majoria dels 153 municipis de tot Catalunya que celebren consultes aquest desembre.
Però com a bona epopeia el camí serà molt més llarg i ple de nous desafiaments. Per a molts no es tancarà fins l’abril. Aleshores cent cinquanta municipis més celebraran la votació i hi haurà molts més votants que ara . Si en aquesta tanda són 600000 ciutadans els cridats a anar a les urnes, segurament arribarem al milió a la primavera. Participaran ciutats com Girona, Reus, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Sabadell i Manresa. I no cal descartar que ho facin Lleida i Barcelona. Fins aleshores es passaran moments agradables i moments força difícils. Malgrat tot estic segur que aquesta epopeia acabarà bé. Aquest Viatge a Ítaca acabarà bé i haurà valgut la pena treballar i unir-se per la llibertat. L’Odissea que va començar a Arenys de Munt arribarà ben ferma a bon port.
Els diaris compleixen una funció primordial en la nostra societat. Posar en comú gran part de la informació rellevant que es genera no és fàcil. Per això he intentat no fer una crítica superficial dels mitjans i ja compto que presentaran un cert marge d’error gairebé inevitable. De vegades , però, cal dir que l’encerten de ple. Així ho ha fet Regió 7 divendres dia 6 quan destacava tres notícies d’enorme transcendència per Manresa i el Bages.
En primer lloc la impotència del consistori davant la manca d’entesa entre la constructora Cots Claret i La Caixa que fa que Fàbrica Nova estigui de moment tres anys totalment paralitzada. D’aquesta manera no sols s’endarrereix el projecte de modernització del sector, sinó que es condemna a que la gran fàbrica ensenyi descarnadament les seves entranyes, Així, cada dia que passa es malmet més i més aquest important patrimoni històric. Mentrestant Urbanisme diu que no pot fer res. Tot plegat provoca que Manresa presenti en aquest sector un lamentable estat de postguerra que va camí d’eternitzar-se.
També va camí de fer-se eterna, i ultrapassar tot aquest mandat 2007-11, la tristament cèlebre Plaça de la Reforma. Ara, i per treure’s les puces de sobre, l’empresa culpa l’ Ajuntament i quan no, en una espiral inacabable, és aquest qui culpa l'empresa. Comptat i debatut, aquest monstre urbanístic, la responsabilitat del qual recaurà sobre tots aquells que aquests anys l’estan justificant i avalant, restarà de potes enlaire per molt de temps i es projecta en un horitzó temporal encara indefinit. La incompetència ha estat general tant d’arquitectes, empresaris com polítics.
L’altre tercer tema que publica el rotatiu és el descontentament per part de dues personalitats de la nostra caixa respecte a la fusió de Caixa de Manresa per amb Caixa Catalunya. Tant Jaume Torras , durant molts anys al capdavant de Fundació Social, com Pere Garcia, responsable de màrqueting, han denunciat públicament que es tracta d’una crua absorció al servei dels interessos d’una altra Caixa i que costarà molt retornar els diners que pugui deixar el Banc d’Espanya en l'operació. També apunten com ha estat d’opac i contradictori tot el procés de fusió/absorció. A poc a poc van apareixent, doncs, les veus que denuncien la propera desaparició de Caixa Manresa, un procés del qual, de consumar-se, caldrà demanar responsabilitats als que per activa o per passiva, des de la socieat civil als responsables de l’administració local que ho estant permetent.
