Les ales caigudes del capitalisme

Ícar, fill de Dèdal, dotat d’unes magnífiques ales de cera, volà ben alt fins que el sol les va fondre i caigué a l’abisme. Després de la caiguda del mur de Berlín es pensava que els Estats Units serien l’ única potència dotada amb ales i que tot enlairant-se marcaria el seu camí, el neocapitalisme salvatge i radicalment liberal.

En gran part ha estat així i aquests 20 anys Amèrica ha fet i desfet al seu gust. Arreu del món han primat les desregularitzacions i el mercat en estat pur. Fins i tot els països emergents que han aplicat polítiques ferotges, basades en el guany absolut, ara estan apoderant-se del cor del sistema. Arreu, mitjanes empreses s’han venut als grans capitals. I fins i tot la classe burgesa industrial ha desaparegut, en bona part, davant els executius internacionals que han especulat amb qualsevol producte en el mercat global. Carles Marx ha estat enterrat una i mil vegades i, en nom del màxim benefici, no s’ha mirat prim.

Ara estem en plena operació rescat. Cal rescatar la banca, els pobres del parquet borsari, amb indemnitzacions indecents i no demanar responsabilitats. És un axioma oficial que els alts executius, sobretot si donen suport als principals partits, són intocables i els seus anteriors guanys, sagrats. Donades aquestes circumstàncies immorals, els congressistes americans es rebel·laren, amb raó, davant la primera proposta de rescat I aquesta hagué de tornar al Congrés maquillada amb repartiment de drets per a tota la classe mitja, és a dir, per al conjunt dels contribuents.

De l’operació rescat passem ara a l’operació nacionalitzar part de la banca. I és lògic. Malgrat tots els defectes dels estats, el vol del capitalisme deriva de forma suïcida al màxim guany, amb el mínim temps possible i a costa de tot. Per això ara som a l’època de les correccions i haurem de rescatar una part de Marx , una bona part de Keynes i de Galbrigth i la millor herència del la socialdemocràcia. I, encara, inventar solucions mediambientals alternatives.

Fukuyama no tenia raó, la història no acaba, la història continua. Els neocons, responsables d’haver concebut i teledirigit el neoliberalisme imperant, l’han cagat de mig a mig. I ara, mentre USA i Anglaterra nacionalitzen bancs, il·lustres liberals com Garriques Walquer exigeixen responsabilitats i càstigs contra els taurons responsables de la crisi i demanen un govern mundial que coordini les actuacions.

Alhora, el govern espanyol, dirigit per Mr Bean, passa de negar la crisi i presumir de tenir la millor banca del món, a haver d’injectar milers de milions d’euros als bancs. Milions que no sabem si bona part d’aquests arribarà a la gent o a la nòmina lucrativa dels de sempre. És en part cert, com diuen els entesos, que la crisi a l’estat espanyol no és un problema de solvència sinó de liquiditat. Però també és cert que no hem de suportar les pèrdues d’alguns privilegiats quan prèviament, amb unes grans ales de cera, han volat ben alt i han obtingut llampants beneficis. És una qüestió de justícia, de vol controlat.