Tots els indicis assenyalen que a Catalunya s’obre una nova etapa. S’acaba un cicle que tenia per gran protagonista el PSC-PSOE , acompanyat i sostingut per Esquerra i Iniciativa. Ara, el dia 18 de juny, es compleixen tres anys del referèndum de l’estatut. Un estatut posat en quarantena i successivament vulnerat pel govern central.
Durant aquests darrers anys Catalunya no ha avançat en gairebé res. Així com el primer tripartit tenia justificació: renovació democràtica, nou estatut i acostament de l’antiga immigració a les institucions catalanes, el segon ha estat una presa de pèl. Només és una pantalla per sostenir les distintes ambicions de poder. Mentre aquí es fa veure que es resisteix a la claudicació davant Madrid, la majoria dels seus representants ( 25 de 29-els del PSC) han donat ininterrompudament el sí als pressupostos del PSOE contraris a les necessitats de Catalunya. I ningú dels socis ho ha denunciat.
D’aquesta manera aquests darrers anys Catalunya ha anat perdent quota de PIB, ha anat perdent en llengua, no ha aconseguit cap traspàs de poder significatiu (rodalies, aeroport, infraestructures, beques, partides socials, …), i ha vist com ha anat augmentant la seva espoliació fiscal.
Davant d’aquesta humiliació permanent , davant de la vulneració de qualsevol estatut, davant d’aquest bloqueig econòmic, és hora de pensar que només hi cap la independència.
Tant és així que la societat civil ( per mitjà de distints grups com Sobirania i progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, 10.000 a Brussel•les,…) ja se n’ha fet un tip i ha empès una important mobilització, que es concretarà el 27 de juny, denunciant la mort real de l’estatut i posicionant -se perquè el Parlament català declari unilateralment la independència.
Qui recollirà políticament aquesta necessitat?. Per mi és hora de dir que només pot fer-ho un moviment plural i ampli que tingui per eixos l’ètica i la declaració de la independència. En aquest sentit la nova Associació Reagrupament, per la seva transversalitat i claredat, pot estar en bones condicions d’articular aquest desig plural de la societat catalana, d’omplir el buit manifestat amb la gran desafecció dels ciutadans de Catalunya.
Com diu i denuncia Joan Solà ( actual Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) és l’hora de plantar cara . La nostra llengua, la nostra nació, només serà viable si compta amb una sobirania plena, és a dir , amb un estat propi.
2 comentaris:
Plenament d'acord, ni el tripartit , ni CiU ja no són eines pel país, cal saba nova
Molt bona aquest tornada al blog, Pep. Llegint-lo em fa adonar que és cert, ja fa tres anys que el país va dir si a aquell Estatutet de pa sucat amb oli, però votat majoritàriament al cap i a la fi. (caldria recuperar el que van dir en el debat previ a TV3 tots els representants de TOTS els partits. Ens faríem un tip de riure).
Crec que ja va sent hora de que la voluntat popular torni justament al poble. No cal que esperem cap Messies perquè no el tenim ni veig clar que el tinguem a anys vista. Cal que els ajuntaments petits, absolutament majoritaris a Catalunya i en contacte directe amb la realitat de la gent, del que pensa, del que vol i del que viu, facin decididament el pas endavant, un pas valent, decidit i compromés i sense cap por a les legalitats imposades pels governs de Madrid i els governs botiflers de Barcelona. Jo ja començo a escriure....
Publica un comentari a l'entrada