De vegades ens queixem del no reconeixement del català a Les Corts espanyoles o a la Unió Europea. Mantenim, però, la vitalitat de la nostra llengua en els usos socials?
De vegades s’ha atacat de pessimistes els que pronostiquen la seva mort. Ja a la revista Els Marges, fa trenta anys, es denunciava que un país sense estat esdevindria un país sense llengua. Per molts,això semblava molt exagerat. Ara, 30 anys després, sembla que aquella diagnosi era totalment exacta.
No ha estat fins fa poc que no hem vist els efectes devastadors de la política tèbia portada pels nostres governants. Malgrat alguns avenços en el món del comerç i alguns àmbits formals, no avancem en l’etiquetatge, en el cinema o en l’àmbit de la justícia.
Jo mateix vaig intervenir en un judici realitzat a Manresa en què vaig ser l’únic que va emprar el català. Ni el fiscal, ni el defensor ni el jutge feren el més mínim ús de la llengua. No cal dir que tot el sumari era redactat en castellà.
Ara els estudis de la direcció de política lingüistica de la Generalitat demostren que el català ha retrocedit un 10% en el seu ús social. Ha passat en cinc anys del 53% al 43%. I aquest desfasament s’ha produït sobretot a l’àrea metropolitana i a la zona de costa.
Mentrestant el castellà es manté ferm, en un 50%. És clar que si la immigració de parla hispana suposa ja un 5% del total de la població aquesta ha reforçat la llengua de l’imperi. Altres llengües com l’àrab, l’amazic, o el romanès ocupen un important espai de comunicació social, al voltant del 7%.
I tot això ha passat en els temps de “la pluja fina” de què parlava el nostre vicepresident.
Cap on anem, doncs? Estem nacionalitzant el país o l’estem espanyolitzant a cop de fer servir poc la llengua catalana en importants espais del territori i de comunicació social?
Cada vegada més se’ns vol fer veure el català com una llengua encarcarada no apta per la joventut i estranya als ambients urbans. Només seria apropiada per als àmbits molt oficials o estrictament rurals.
Una llengua poc defensada pels nostres representants, per molts funcionaris de l’administració, poc promoguda en els mitjans juvenils, …és una llengua en una pendent perfectament dibuixada. No, no són bons temps per la nació catalana. Si no s’actua ràpid perdrem el poc que ens queda. I és que si darrera no es compta amb un estat propi que aixequi de debò els drets i deures lingüístics, que no tingui complexos de defensar la nostra identitat, no hi haurà lloc per la pervivència de la llengua catalana.
2 comentaris:
Certament, l'ús social del català està baixant, i a més es dóna molt sovint a Barcelona en ambients catalanoparlants un estrany pas del català al castellà, dins una mateixa conversa, que no ve a tomb. A vegades el pas al castellà és per citar algú amb poder, denotant inconscientment que el català és per l'ús d'anar per casa, mentre que el castellà és una llengua d'autoritat, prestigi, etc., fent ben palesa la diglóssia cultural que patim des de temps i que sembla que ara va creixent,
D'altra banda, l'altre dia en una tertúlia a Cat. Ràdio una dona parlava que quan és a Madrid generalment ningú es fica amb ella, i només alguna vegada algú li demana si és veritat això que a Catalunya prohibeixen el castellà. I ella va dir que els contestava: "Pero, si en Catalunya somos de natural bilingües!" Si al final acabem creient que som bilingües i, a més a més, de forma natural, ho tenim malamemnt de debò.
Creo sinceramente, que el problema del retroceso del catalán, es debido a un sistema de imposisión del mismo que crea un rechazo consciente o inconsciente, es una pena porque años atrás te pegabas de tortas por ir a ver una película en catalán, ahora hay mas, y no veo ese animo, era un tema mas valorado ... sin duda
Publica un comentari a l'entrada