Fesomies particulars i veus espectrals

Ni sóc ni m'agrada ser determinista, però hi ha trets físics que delaten un caràcter, o si més no els associem a una intenció predominant. Encara no sabem què representen les circumflexes celles del Zapatero, però segur que tenen a veure amb aquesta frivolitat amb què olímpicament es desdiu de tot allò que promet. És l'antítesi de les celles espesses i taciturnes del rostre amargat i cendrós de l'Aznar.

És paradigmàtic el cas del nas de la Letícia. M’ha sabut greu que se l’operés. Crec que s’ adeia més a la seva personalitat el perfil lleugerament aguilenc del seu rostre. A la Leticia li farà falta olfacte i determinació per sobrevolar enmig de la casa reial entre tanta sang blava i tants aduladors. Amb aquell nas propi mostrava una personalitat fins a cert punt independent, amb idees pròpies, resultat d’una preparació professional.
La despersonalització del seu rostre no aporta res de nou i la converteix una jove d'aspecte més tou i manejable. La seva operació és producte de la lògica esteticista de la monarquia, pura simulació del lligam entre el règim sortit del tardofranquisme i una limitada i plebeia democràcia.

Un altre òrgan destacable és l’ull dret quasi tancat d’en Pere Solbes, important ministre d’economia. És evident que el Solbes amb aquella mirada perduda no ens pica l’ ullet, no ens està oferint complicitat, més bé ens està dient que ens amaga quelcom. Especialment ens va ensenyar les seves cartes setembre passat quan a les Corts va voler justificar l’ incompliment del govern espanyol en el finançament de Catalunya. Ens va voler fer una finta. Tot amagant l’ou va contradir allò que havia quedat ben clar a les balances fiscals. Aquell dia els seus ulls erraven per lliure de tal manera que li era difícil mirar-nos serenament a la cara. I és que sabia que estava mentint i que la seva mirada dispersa, quasi de pirata, el delatava.

Hi ha veus que encara ressonen al llarg del temps. Veus gairebé eternes. La veu de Fraga, pastosa i rocallosa, com d’ultratomba, ha tornat a arrossegar-se carregant contra la disposició de familiars de republicans d’obrir determinades foses comunes. Familiars que actuen sense ànim revengista, amb deler de saber la veritat. A hores d’ara som a l’únic estat a Europa que després del període dels feixismes no ha fet un exercici real de reparació històrica. I és que alguns que encara mantenen poder estan íntimament lligats a l’anterior règim. La veu de l’ incombustible exministre de Franco és una veu cada vegada menys entenedora, gairebé espectral, que encara dificulta l'avenç cap a una maduresa democràtica que sols una reparació històrica pot començar a donar.

A sang freda

Truman Capote a "A sang Freda" ens relata una excel·lent història. Història de gent poc integrada, necessitada de reconeixement, que actua per impulsos irracionals amb una violència extrema. Només aparentment, però, van actuar a sang freda. Els mòbils en realitat eren complexos i molt interioritzats. El llibre malgrat estar basat en fets reals, continua sent, però, una novel·la, una narració ubicada a l'oest dels Estats Units.

Per això al principi no m’ho podia creure. Que a Manresa un pare de 44 anys agafi un martell, trenqui el vidre tancat d’un institut, entri en una classe, empenyi el professor i piqui amb el martell un noi que s’havia barallat al pati amb el seu fill, és d’una cruesa fora del comú.

De sempre hi ha hagut baralles a l’escola, de sempre hi ha hagut tensions i fins i tot persecucions i maltractaments entre adolescents. Lamentable. Però mai no havien intervingut els pares dintre de l’escola amb una arma contundent i sobrepassant l’autoritat dels professors. El relat dels fets és colpidor. La justícia haurà d’analitzar tots els condicionants que concorren al cas. D’entrada, però, cal rebutjar tota aquesta turbulenta actuació.

Sempre hem pensat que una cosa és el carrer i una altra l’escola. Si és deplorable que aquests fets puguin passar al carrer , molt més ho és que passi en un recinte educatiu. A l’escola l’ única autoritat per impartir justícia , per restablir l’harmonia, és el professorat. Si es permet que això sigui vulnerat, ja pot plegar tot el sistema educatiu. Per tot això planyo els excel·lents companys del centre afectat el quals no es mereixen aquest violent ultratge.

Sembla ser que aquests fets tenen un rerafons d’enfrontament entre ètnies, un rerafons d'un marcat racisme tribal. Doblement agreujant, doncs. És evident que l’ increment exponencial i sobtat d’immigració ha fet aflorar el pitjors instints que hi havia latents en determinats col·lectius autòctons. Si sempre i a tot arreu hi ha hagut problemes d’integració, aquests s’accentuen quan el procés es fa de forma sobtada, desordenada, i amb escasses eines aglutinadores.

Caldria que els distints instruments d’integració de què s’ha dotat la nostra societat, entre ells l’escola i l’ institut, poguessin fer la seva tasca amb suport real de tots els ciutadans, pares i mares, i amb la necessària delegació d’autoritat per poder exercir la important funció educativa. Altrament estem fent un flac favor a la comunitat i, el que és més important, als nostres fills.

Les ales caigudes del capitalisme

Ícar, fill de Dèdal, dotat d’unes magnífiques ales de cera, volà ben alt fins que el sol les va fondre i caigué a l’abisme. Després de la caiguda del mur de Berlín es pensava que els Estats Units serien l’ única potència dotada amb ales i que tot enlairant-se marcaria el seu camí, el neocapitalisme salvatge i radicalment liberal.

En gran part ha estat així i aquests 20 anys Amèrica ha fet i desfet al seu gust. Arreu del món han primat les desregularitzacions i el mercat en estat pur. Fins i tot els països emergents que han aplicat polítiques ferotges, basades en el guany absolut, ara estan apoderant-se del cor del sistema. Arreu, mitjanes empreses s’han venut als grans capitals. I fins i tot la classe burgesa industrial ha desaparegut, en bona part, davant els executius internacionals que han especulat amb qualsevol producte en el mercat global. Carles Marx ha estat enterrat una i mil vegades i, en nom del màxim benefici, no s’ha mirat prim.

Ara estem en plena operació rescat. Cal rescatar la banca, els pobres del parquet borsari, amb indemnitzacions indecents i no demanar responsabilitats. És un axioma oficial que els alts executius, sobretot si donen suport als principals partits, són intocables i els seus anteriors guanys, sagrats. Donades aquestes circumstàncies immorals, els congressistes americans es rebel·laren, amb raó, davant la primera proposta de rescat I aquesta hagué de tornar al Congrés maquillada amb repartiment de drets per a tota la classe mitja, és a dir, per al conjunt dels contribuents.

De l’operació rescat passem ara a l’operació nacionalitzar part de la banca. I és lògic. Malgrat tots els defectes dels estats, el vol del capitalisme deriva de forma suïcida al màxim guany, amb el mínim temps possible i a costa de tot. Per això ara som a l’època de les correccions i haurem de rescatar una part de Marx , una bona part de Keynes i de Galbrigth i la millor herència del la socialdemocràcia. I, encara, inventar solucions mediambientals alternatives.

Fukuyama no tenia raó, la història no acaba, la història continua. Els neocons, responsables d’haver concebut i teledirigit el neoliberalisme imperant, l’han cagat de mig a mig. I ara, mentre USA i Anglaterra nacionalitzen bancs, il·lustres liberals com Garriques Walquer exigeixen responsabilitats i càstigs contra els taurons responsables de la crisi i demanen un govern mundial que coordini les actuacions.

Alhora, el govern espanyol, dirigit per Mr Bean, passa de negar la crisi i presumir de tenir la millor banca del món, a haver d’injectar milers de milions d’euros als bancs. Milions que no sabem si bona part d’aquests arribarà a la gent o a la nòmina lucrativa dels de sempre. És en part cert, com diuen els entesos, que la crisi a l’estat espanyol no és un problema de solvència sinó de liquiditat. Però també és cert que no hem de suportar les pèrdues d’alguns privilegiats quan prèviament, amb unes grans ales de cera, han volat ben alt i han obtingut llampants beneficis. És una qüestió de justícia, de vol controlat.

Estarem a l'alçada de Lluís Companys?

Lluís Companys, el president màrtir executat un 15 d’octubre de 1940, ens va impartir una sèrie de lliçons que encara avui són vàlides i dignes de tenir en compte.

En primer lloc, lluità tenaçment a favor dels pobres, de la classe treballadora. En un món tremendament classista i injust ell i F. Layret foren els advocats laboralistes que amb més determini treballaren durant més de 20 anys per la causa social.

Per altra banda, dedicà multitud d’esforços a l’educació, a la implantació d’una escolarització digna per a Catalunya. I és que entenia, com molts altres reformadors socials, que l’educació era la via ideal de promoció de les classes més necessitades.

Com a President en temps difícils intentà conciliar els revolucionaris amb els republicans més moderats, Els seus esforços per mantenir l’ordre i la pau al voltant del projecte democràtic republicà foren ingents, però al capdavall poc fructífers.

Com a patriota estigué a l’alçada de les circumstàncies. Aportà el seu republicanisme i la seva visió social al conglomerat de l’ Esquerra Republicana presidida per Francesc Macià. Ja President, veient que la nostra autonomia, votada àmpliament pel poble, estava greument en perill per l’amenaça creixent del feixisme espanyol, no va vacil·lar i, amb una acte ferm, proclamà l'estat català. Sabia que aquell acte, si fracassava, podia comportar-li la persecució i l’empresonament per part de l’estat espanyol. I així va ser. Més tard aquest gest el va catapultar de nou com a President de Catalunya. I és que gran part del poble va entendre que tenia polítics capaços d’arriscar per tal de defensar-lo.

No cal dir que quan després de la guerra fou mort pel règim a Montjuïc, després d’aquella farsa de judici, el seu testimoni restà ja per sempre més en la memòria col·lectiva. Ara, malgrat les reticències de l’estat espanyol, cal restituir la seva memòria plenament, exigir a l’estat l’anul·lació del judici i, sobretot, caldria recollir el seu testimoniatge.

A hores d’ara després d’una imminent sentència del desprestigiat tribunal constitucional que revocarà un estatut ja aprovat pel poble, em pregunto si algú potser recollirà el gran testimoni de Companys. Si algú defensarà Catalunya arriscant, si cal, la seva posició. Sabem si l’ actual classe política presenta cap signe de tenir el coratge suficient ?

800 anys de Jaume I

Fa 800 anys va néixer el refundador d'una petita nació dels Pirineus, la nació catalana, Jaume I . Un dia com avui, 9 d’octubre de 1238, després d’haver integrat Mallorca i les Pitiüses, incorporà València a l’àmbit dels Països catalans. És a dir, a la part de la Corona d’ Aragó de llengua catalana.

Poc podia sospitar aquell rei que passarien tantes coses per aquest dissortat racó de món. Pocs països de l’Europa actual encara han de lluitar permanentment si volen subsistir. Avui mateix La Vanguardia recull que el tribunal constitucional espanyol té la impresentable intenció de retallar encara més el petit estatut, aprovat pel poble. Aquest peculiar tribunal està disposat a negar la igualtat del català respecte l'espanyol i el dret a negociar de forma bilateral el finançament. Després de tot l’enrenou d’aquests anys, cal veure quant hem de patir els pobres!

La incorporació de Mallorca i València va completar les possessions del casal de Barcelona. Jaume I tingué la visió de dotar-les de furs propis, amb la qual cosa evità sotmetre-les als senyors feudals i va significar una incorporació que en termes actuals diríem federal.

Els valencians, en paraules de Joan Fuster, tenen una data de naixement , una acta fundacional, el 9 d’octubre de 1238. Per això multitud de places i carrers principals estan dedicats a aquest gran personatge. Arreu, però sobretot a Mallorca i a València, hi ha hagut un gran desplegament al voltant del compliment de les 8 centúries del naixement d’aquest estimat governant.

El personatge s’ho val. Orfe ben aviat, custodiat per monjos davant de les ambicions dels nobles competidors, emprenedor de conquestes a partir dels divuit anys, pactava sovint abans no embolicar-se amb noves batalles, va refer una i altra vegada l’equilibri entre els distints regnes i classes socials. I va escriure o manà escriure aquelles grans gestes en la seva crònica, l’ importantíssim Llibre dels feyts. Amb ell, els PPCC adquiriren una importància clau al Mediterrani i van assolir la seva màxima expansió.

A hores d’ara, i des de fa dos segles, no estem per monarquies. Però és necessari conèixer com vam ser refundats, d’on neixen els estrets lligams d'aquest litoral mediterrani a l’est de la Península Ibèrica. Un litoral que aspira a no ser menystingut per la nació espanyola, a ser tractat com un igual, a ser-li reconegut el dret a preservar la seva llengua i a ser lliure com qualsevol altre poble europeu.

A quina lliga cal jugar?

Avui, 30 de setembre, mentre les borses del món es desplomen, al camp del Parlament Montilla començarà el partit-debat sobre l’estat de la situació de Catalunya.

Com a equip de futbol el govern presentarà les seves mancances: un equip amb pocs recursos ofensius i poca solidesa defensiva. Tret d’alguns gestos cara a l’afició , val a dir que l’ensenyament mostra cada cop més barracons, la sanitat necessita ara molta més inversió, no s’avança en el traspàs de rodalies ni dels aeroports, les centrals nuclears van d’emergència en emergència, les deslocalitzacions industrials se succeeixen i la llei de dependència social sols ha cobert un 10% de la demanda. Mentrestant, la llei de política lingüística no s’aplica en gran part i la nostra estrella mediàtica, TV3, assoleix uns índexs d’audiència cada cop més baixos. Així pocs partits guanyarem.

El partit del finançament és a la Lliga de Campions. Molt em temo que els tècnics no tenen clar ni la tàctica ni l’estratègia. No es presenta un bon model, no es fixa el procediment negociador ni es marquen amb claredat els objectius. Cada dia es publiquen xifres més baixes dels punts (o euros que ens cal obtenir) per tal de fer una bona campanya i des de diferents sectors del poder s’està potenciant el vell missatge garrepa i conformista del 0-0.

Ara fa dos anys es jugà un gran partit, el de l’estatut , i el perdérem estrepitosament. El Parlament va aprovar un estatut al límit de les possibilitats de l’ actual constitució espanyola. Una gran jugada dels catalans. D’aquell estatut, però, no en queda res. La noció de Catalunya com a nació sols es troba al preàmbul, i encara gràcies. Un gol en contra per tot l’escaire. Pel que fa a la capacitat negociadora obtinguda, l’estatut es rebaixà fins a igualar-se a lleis estatals com la LOFCA. És lògic, doncs, que poca cosa podrem fer. No resta clar què podrem negociar al finançament perquè partim sempre d’un 2-0 de desavantatge. Tot i això d’aquí uns mesos el TC encara ens marcarà un altre gol, més enllà del temps reglamentari i de penal, tot retallant-nos les poques peces interessants que quedaven. En definitiva, un partit i una lliga robats.

A què juguem, doncs, perquè sembla la cançó de l’ enfadós. En aquesta lliga totes les regles del joc van en contra nostra i no comptem amb un arbitratge imparcial. Tal vegada fóra millor abandonar aquests partits amanyats, amb resultats preconcebuts, i jugar en una altra lliga on les regles es refacin de cap i de nou. On tinguem alguna cosa a guanyar. És a dir, a la Lliga de la Independència.

El SOS del Ricoh Manresa

Definitivament Manresa no està de sort. Dos vaixells insígnia solquen a la deriva econòmica i serà difícil que surin en aquest salvi’s qui pugui en el qual ens anem instal·lant. En primer lloc, Pirelli. La multinacional, tants anys ubicada al Congost, va deixant en la corda fluixa el futur de la fàbrica a tres o quatre anys vista.

En segon lloc, l’equip de bàsquet, necessitat d’un milió d’euros. El Manresa de bàsquet, actual Ricoh Manresa, fa 40 anys que està en primera divisió. Va ser, amb 7 clubs més, d’arreu de l’estat, fundador de la lliga ACB a principis dels 90. Tot un històric. Tot un miracle. Exemple dels modestos entre els grans. Amb els pressupostos més baixos de la lliga però amb la feina generalment ben feta. Aguantant i optimitzant els recursos fins a límits quasi impossibles.

El bàsquet català no pot deixar perdre aquesta consolidada tercera plaça d'ACB per simples motius econòmics. I més quan , contràriament al mal exemple de l’Askasavayu-Girona, aquí s’ha fet una gestió austera i responsable. Des de la meva funció de regidor d’ Esports durant el període 03-07, i a partir del treball desenvolupat per la comissió de seguiment municipal del deute de l’entitat, puc donar fe de la seriositat amb què any rere any s’encaraven els pressupostos.

A les Espanyes les Caixes o Diputacions aboquen irresponsablement força recursos a l’esport professional. A Catalunya ens passem per l’altre cantó, i, al pas que anem, ensorrarem l’esport d’elit dels clubs mitjans. Estem parlant de l'esport promogut per equips que tan prestigi han donat a la nostra nació. A aquest pas només podrà sobreviure el Barça , l’Espanyol i algun equip com La Penya.

La solució està lògicament en mans dels privats, però també en mans de les institucions financeres i del govern català. O des de Catalunya es creu en la projecció de l’esport, mantenint la vigilància de la feina ben feta, o no es creu i deixem -com en tantes altres coses- que les comunitats autònomes més inversemblants ens passin per davant. Al Barça i a la Penya ja se’ls ajuda via publicitat institucional, per què no al Manresa, tercer equip català de bàsquet per mèrits propis?

L'huracà krisi causa estralls

Com un huracà tropical, la crisi econòmica ja és aquí. L’ huracà krisi es realimenta cada dia que passa: fortes pèrdues a les borses, congelació de salaris, contenció de la despesa, augment de l’atur, deslocalitzacions industrials.

Els crèdits escombraria de les hipoteques americanes han estat a l’epicentre del maremot. La gran banca ha fallat i al darrera les grans asseguradores. La gent ha deixat de pagar uns crèdits i per tant els actius immobiliaris de les entitats hipotecàries americanes s’han depreciat. Ara , paradoxes del capitalisme liberal, han de ser els estats qui paguin els plats trencats amb diners públics. I és ben trist que en època de les vaques grasses es proclamin les excel·lències del mercat lliure i que ara, en ple daltabaix, es reclami la solidaritat per als poderosos.

L’estat espanyol també ha viscut per sobre de les seves possibilitats. La balança exterior, el diferencial entre allò que comprem i allò que venem, és la més alta d’ Europa, amb un 120% (mentre a Itàlia, per exemple, només està al 30%). El gran negoci immobiliari ja s’ha acabat. Espanya i els PPCC han construït tant com Anglaterra, França i Itàlia juntes. Aquest gran negoci del totxo ha exercit una greu pressió sobre el territori i ha alterat la composició social i demogràfica del país.

Tothom està notant la crisi: s’ajornen les compres de cotxes, s’escurcen els viatges i les anades als restaurants i augmenta l’atur. Es fa palès que problemes de fons que s’arrosseguen fa temps no s’han arreglat. A més de les balances comercials cal apuntar l’ elevada inflació, l’excés de burocràcia i no apostar per les inversions als sectors més dinàmics situats no a Espanya sinó als PPCC. Difícilment un tren es posarà en marxa si la locomotora no està reparada i alimentada.

El govern socialista espanyol que només està subjecte als grans interessos energètics, bancaris i dels cossos burocràtics de l’estat, diu que amb els seus pressupostos els pobres no patiran tant. I mentrestant ens apuja l’electricitat a tothom en un 22%. No val la pena recordar les apagades, les insuficiències de la xarxa elèctrica i com ens cauen a trossos les centrals nuclears.

Cal advertir, però, com a positiu, que les caigudes de consum de benzina i d' aigua, que paral·lelament s’estan produint, afavoreixen de retruc el medi ambient i podrien anunciar un nou cicle econòmic basat en tecnologies energètiques molt més sostenibles. Això si són un bon negoci per al sector financer.

Un 11 de setembre ple d'amenaces

Centenari de l'estelada

Amb el nou estatut dormint el somni dels justos i amb un nou acord de finançament totalment encallat, arriba un 11 de setembre ple d'amenaces i ben necessitat de reivindicacions nacionals.

A hores d’ara només ens faltava l’ Alfonso Guerra per acabar-nos de distreure. I és que aquest autèntic espantall, que ja va aparèixer com el rei del ribot amb què ens van mutilar l’estatut, (en paraules seves a les corts “nos lo hemos cepillado”), és l’últim recurs dels messetaris. Es doblegaran Montilla i companyia? Aquesta és la pregunta del milió.

Per la nostra banda està molt bé la precària unitat catalana , cal reunir forces i presentar-nos tal com som a Madrid. Sense complexos ni defallences. Sabent que durant decennis hem contribuït sobradament a la modernització econòmica de l’estat. Potser fins i tot massa. I sabent les greus mancances que patim en serveis públics i inversions.

Però la unitat, condició que cal preservar, no pot amagar la seriositat dels plantejaments. Per això és un mal indicador no tenir clara quina és la quantitat mínima a què tenim dret si és que volem funcionar . És important saber quin és el llindar sota el qual només es pot fer un mal acord. Ens cal establir, en definitiva, la nostra línia vermella en la negociació.

Quan es va voler aprovar el nou estatut se’ns digué que aquest blindava les competències, consagrava la bilateralitat i garantia un augment substancial dels recursos. Jo no m’ho vaig creure. Ara sembla que d’això res de res. Tot s’ha de concertar amb totes les comunitats i sota uns criteris de no augment de l’aportació de l’estat. O sigui que hem de seguir suportant ministeris com Cultura, Sanitat, Igualtat i d’altres que ja tenen les competències traspassades.

Malament ho tenim si dintre la suposada unitat catalana algú ( com els socialistes) no està disposat a negar el suport als pressupostos generals en cas de fracàs negociador. Malament si algú (com CiU) vol repetir la jugada de pactar pel seu compte a Madrid . I igualment malament serà si d’altres grups ( com Esquerra ?) no estan disposats a abandonar el govern en cas d’un pacte de rebaixes.

En aquest 11 de setembre falten estelades als ajuntaments. Només a 90 hi seran presents (entre ells, Callús, Fonollosa, Santpedor i Calders) , i a aquests cal felicitar-los ( www.estelada.cat ). On són , si més no, els altres 160 on ERC forma part dels equips de govern? Només amb ambició d’estat propi que simbolitza l’estelada, la qual a hores d'ara fa 100 anys, tindrem un bon finançament.

18 de juliol

Tal dia com ahir, fa 72 anys, es produïa l’aixecament feixista de Franco. Aixecament que ens va dur a la barbàrie, al front i a la reraguarda, i ens va destruir la democràcia i les llibertats nacionals. Encara a hores d’ara cal recuperar bona part de la memòria històrica i cal exigir molts gestos de reconciliació.

Passem, però, a l’actualitat d’avui, on els partits catalans continuen en la seva ceguera característica.

Els socialistes, al seu congrés, han aprovat que no tindran grup parlamentari a Madrid. No calia esperar cap altra cosa. Continuaran sent el partit sucursalista de sempre.

Es socialistes de València, amb els seves passes cap enrera, trauran la denominació País Valencià. Restaran només com a PSCV (PS de la Comunitat Valenciana), és a dir, com un simple partit regional. En realitat és el que ja hi eren i no calia esperar cap novetat.

Cap canvi a Convergència després del congrés. No trenca lligams amb la dretana Unió Democràtica de Duran i no aposta per tenir un estat propi. Veurem en què acaba, doncs, en aquestes circumstàncies, el lema de Casa Gran i la seva interpretació del dret a decidir.

Tampoc no ens ha agradat l’afer d’en Bassas. El conductor d'El Matí de Catalunya Ràdio ha estat apartat per anar massa per lliure, per ser un nacionalista compromès i per liderar un programa de màxima audiència. No és una improvisació. Algú ha volgut que el país perdi un gran valor, una veu potent que podia qüestionar importants renúncies nacionals que podrien estar a punt de produir-se aquesta tardor.

Per altra banda el Tribunal Constitucional espanyol ha paralitzat la proposta de consulta popular d’ Ibarretxe. El 25 d’octubre, segons ordres dels cossos judicials, el poble basc no es podrà manifestar sobre l’acabament d’ ETA ni sobre el seu propi futur. El missatge és clar: Espanya és i vol ser un país autoritari que, malgrat haver signat els acords del dret internacional a l’autodeterminació, no permet obrir processos democràtics dels pobles que volen ser lliures.

Ja veurem què passa quan s’està creant el caldo de cultiu perquè claudiquem davant la negociació econòmica. El poble català va votar un estatut insuficent, estatut de mínims, i ara vol que com a mínim sigui respectat per l’estat. Encara que no li agradi.
Per això no es pot signar qualsevol pacte, acceptar qualsevol almoina. I si Montilla amb el seu pobre català no és capaç de defensar el nostre país penso que caldria dir-li que s’ho faci tot sol.

Creuem els dits

Avui, 15 de juliol, el govern espanyol ha fet públiques les balances fiscals. I aquestes ens han dit allò que ja sabíem. És a dir, que els Països catalans estem suportant el reequilibri territorial de l’estat espanyol.

Ara bé, servirà de res conèixer aquestes balances? En un estat normal, diguem-ne federal, servirien per limitar la càrrega de solidaritat entre uns estats i uns altres. És allò que passa a Alemanya on el topall es posa en el 5%. Cap Land ”ric” no aporta més d’aquest 5%.

Aquí, com ja era d’esperar, ens diuen avui mateix que els resultats, tot un espoli fiscal, no incidiran en el nou sistema financer que s’ha de pactar el més d’agost. És a dir, com si sentissin ploure. Els PPCC per fi cerquen la unitat d’acció a fi d’aconseguir una major justícia. I és que la solidaritat no pot ser eterna i, a més, és contraproduent pel que la rep indefinidament. Al setembre veurem com queda tot.

Avui la multinacional Pirelli diu públicament que no construirà cap planta nova a Manresa ni a Catalunya. Així, doncs, la primera indústria del Bages, que suposa un 5% del PIB, tard o d’hora abandonarà la Catalunya Central. 1100 llocs de treball tenen ara un futur més incert. De moment vol acomiadar uns 280 treballadors. Sembla ser que l’empresa ocupa l’últim lloc de productivitat entre les cinc plantes que té a Europa. L'empresa justifica la decisió per l'agudització de la crisi, crisi que alguns polítics no veuen.

Les diferents gestions que s’han fet des de l’ Ajuntament, la Generalitat o el Ministeri han estat , doncs, infructuoses. La garrotada per l’economia de la nostra zona pot ser important si no s’impulsen projectes alternatius. Per tant no és temps de cofoisme, com ho presenta l'alcalde en el seu desafortunat balanç anual d'ahir, sinó d'arremangar-se i buscar alternatives.

El Parc Tecnològic és encara en fase de moviments de terres. L’aposta, però, de la multinacional autòctona Tous, primer recuperant la fàbrica del Guix i ara invertint en un centre de recerca directament al PTCC, pot ser tot un estímul. Caldrà veure si al CTM , a Microsoft, a Tous i a les quatre empreses que ja s’han compromès se’ls uneixen moltes més per tal de fer un PTCC altament competitiu.

Un altre projecte que fos bo que arrelés, tot respectant el territori i aconseguint un consens social, seria l’aviació comercial, bàsicament de mercaderies. És una activitat industrial amb gran valor afegit. Ens trobem ben situats respecte a l’àrea metropolitana per tal de fer la necessària descongestió del tràfic aeri i molts agents econòmics del Bages estan ja interessats. Ara bé, ho veuran els responsables de casa nostra? Creuem els dits.

reuen

El govern municipal ja té més d'un any

El nou govern municipal de Manresa ja té més d’un any i ja tenim prou distanciament per valorar la seva eficàcia i el seu encert.

Era un govern que havia de ser proper i arribar a les necessitats més quotidianes. El cert és que s’ha produït un desencontre entre els representants socials de gran part de la ciutat, associacions de veïns, del comerç i d’empresaris, i puntualment també dels sindicats, amb les polítiques i el lideratge produït des de la Casa Gran.

Només arribar va pujar el sou d’un 20%, quan l’IPC només justificava un 10%. I això davant una clara perspectiva de crisi econòmica. En d’altres ciutats la remuneració és més alta, però en altres ciutats els nivells de desenvolupament urbà i de prestació de serveis estan per sobre del de Manresa. Tot actuant amb realisme, probablement es tindrà l’habilitat de congelar-lo el 2009.

S’havia de fer una reforma administrativa en profunditat. Hi ha hagut avenços en l’autonomia de compres i s’ha pogut contractar un bon gerent del Servei de les persones (Pere Fons), i poca cosa més. No es va poder retenir el secretari Lacasa ( autèntica locomotora del canvi), i no s’ha dotat d’una nova direcció altres àmbits de gestió, apareixent pel camí successives dimissions. La reforma globalment, doncs, resta empantanegada.

Parlar d’urbanisme és un clam. Sota la capa de tecnocràcia perfecta s’estan cometent actuacions d’una gran responsabilitat. Tenim l’ emparedament de la plaça de la Reforma, la grandiositat exagerada dels Jutjats que impossibilita la connexió amb el riu, i ara veiem com s’exclamen els veïns de Les Escodines per l’actuació a l’entorn de Montserrat. I tot prové d’aquest despotisme il·lustrat que s’ aplica mecànicament, sense cap modulació ni lideratge polític.

S’endarrereixen qüestions eternes com el trasllat de Lipmes o de les línies elèctriques. Panyos no troba desllorigador i la lentitud de Fàbrica Nova produeix angúnia en el paisatge urbà. Resten a l’aire els plets de l’habitatge de la Plaça Bages, de la recuperació econòmica del Casino o l’incert futur de Pirelli.

La via urbana, que hauria de ser una prioritat, té un increment pressupostari insufucient i no ha comptat amb el suport correcte de l’àrea de la Policia Municipal per tal de garantir el civisme.

Pel que fa als temes socials, s’han pogut ampliar les beques menjadors, però va amb lentitud la Llei de Dependència. Les escoles presenten un gravíssim desequilibri en la seva composició social (dues escoles tenen prop d’un 80% d’immigració ).

L’estil de gestió d’àrees com Esports, més enllà de completar les actuacions ja finançades amb anterioritat, ha repercutit negativament en el teixit associatiu, tot creant divisions i recels difícils de superar.

Per sobre de tot, ha estat el fluix lideratge exercit des d’Alcaldia, amb errònies polítiques de comunicació en temes com l’IBI o el cadastre, el que ha reforçat aquesta desorientació i ha esperonat aquells antagonismes.

Pensaments i experiències d'estiu

El Gorg del Salt. Borredà.

Penyagolosa ja té cinc mesos i cinquanta entrades. Ha estat una experiència apassionant, de vegades absorbent. De molts temes feia temps que en tenia ganes de parlar, d’altres han aparegut de bell nou. I ara tinc una relació especial amb tots ells.

Temes de l’aigua com quan dissabte vaig anar a Borredà i vaig veure amb goig ben ple el pantà de La Baells, i el Gorg del Salt a vessar... Temes nacionals,com quan en torn a l’u de maig vaig passar dos dies a Almansa recorrent els escenaris de la cèlebre batalla, temes polítics com quan participo de la vida orgànica d’ERC - col·laborant en les ponències alternatives o en els debats congressuals-, .... Sempre tinc el referent de Penyagolosa. Escriure això o allò altre, preparar aquell tema, necessitat de més informació o d'algunes imatges noves.

Quan fa deu dies vaig anar a la Vall de Marfà, al Moianès, - tan ben descrita per Lluís Cererols-, quan dia a dia es publiquen la carestia dels aliments o dels carburants, quan veig els desastres d’urbanisme a Manresa, quan vivim i patim una autèntica tempesta neoespanyolista,... vaig refent els articles de Penyagolosa, com si fossin vius , com si no volguessin morir.
Per cert, no sé què li ha passat a l’amic Pere Fontanals però ha deixat d’escriure el seu bloc La Muntanya Russa. Ho sento, els seus escrits m’esperonaven.

Amb prop de 4.000 visites acumulades, a les quals agraeixo el seu interès, em fa falta un petit descans. Per això aquest estiu espaiaré les entrades. Esperem tornar al setembre amb més forces. No obstant hi ha articles que m’agradaria escriure, sobre viatges, sobre llibres, sobre experiències. Espero anar publicant-los.

Ahir vaig anar a veure el Salvador i la Francisca, els amos de la casa d’estiueg de Borredà, a la residència Relat d’ Avinyó. La residència és magnífica i nova , els professionals són molt competents. Sempre que els visito penso com serà la meva vellesa, quin grau de mancances hauré de patir. Veient el suport de la Francisca pel Salvador, constant i abnegat, em pregunto si serà aquest l’horitzó que m’espera o bé a l’inrevés amb la Carme.

Però, mentre estiguem junts tant s’hi valdrà. Quan l’edat no perdona, quan la decrepitud és evident, quan fallen les cames i el cap no el tens clar, només resta l’alegria de mantenir-se vius, malgrat tot.

'La roja', els toros i un altre 'manifiesto'

Podemos, podemos! Ara tothom ha d’anar amb la selecció espanyola, la roja. Primer ens impedeixen tenir la nostra selecció catalana i ara qui no s’hi ha apuntat a la roja és maltractat des de les ràdios i emissores de l’imperi.

Com que no tenim cap selecció nacional pròpia, normalment dóno suport a la selecció que juga millor a futbol en cada fase. Paradoxalment s’ha escaigut, després de desenes d’anys, que aquest cop ha estat la roja. Què hi farem!

Amb importants jugadors de can barça, hereus de les millors èpoques, s’ha pogut fer un equip de gran qualitat. El Xavi ha estat excel·lent, l’Iniesta i el Cesc sempre incisius, i encara s’ha sumat la força del Puyol. Han acaronat la pilota, han tocat i tocat, han jugat per baix i han realitzat el joc del dream team o el de fa dues temporades al Camp Nou. Per tant, la victòria és merescuda. No s’ha guanyat amb l’antiga “furia española” sinó sota la batuta sàvia del professor del mig camp.

Per tot això m’han sobrat les demostracions de raça dels hooligans de la roja. Hem vist toros i toreros, reproduccions de manolos del bombo i fins i tot encarnacions de Tejero. En acabar, celebracions espanyoleres on la mala educació ha predominat. Amb demostracions d’aquest calibre es perden simpaties que s’han guanyat amb el bon joc.

No contents en demostrar-nos que no ens deixen participar esportivament a l’Eurocopa, al mateix temps ens treuen, des de Madrid, un altre “manifiesto”pel castellà. Segons ells “por la lengua común”. De seguida hem vist afegir-se l’Academia española, el PP, teleMadrid i tuti quanti. La cèlebre Brunete, doncs, en acció. Segons ells el castellà agonitza suposadament per les maldats de catalans, bascos i gallecs .

Val a dir que dels darrers 90 anys n’hem patit 50 amb dues dictadures que imposaren com a únic idioma oficial i escolar l’espanyol. I és que en cap moment tenen el més mínim pudor democràtic de reconèixer-ho. Sembla que són així i no poden canviar.

En fi, després de l’Eurocopa, tornem a la realitat. És a dir, crisi econòmica a tot drap i espanyolisme ranci ben allunyat del bon joc i amb males maneres. I encara canten po-de-mos, po-de-mos!

Recordant Joan Fuster

Els Països Catalans de tant en tant generen autèntics genis de la cultura, personatges que deixen una gran petjada. Així Pompeu Fabra, Joan Coromines, Pau Casals o Vicens Vives. Una d’aquestes grans figures ha estat, sens dubte, Joan Fuster. Avui, diumenge 22 de juny, fa 16 anys de la mort d’aquest fill de Sueca.

Joan Fuster és per a mi un dels grans referents intel·lectuals en força àmbits. Amb el seu llibre Nosaltres els valencians (1962) aportà llum i claredat als orígens del poble valencià. I ens ensenyava el nostre parentiu amb els catalans del nord de l’ Ebre que repoblaren València després de la integració d’aquelles terres a la Corona d’ Aragó.

El seu ampli coneixement de la literatura catalana ho sintetitzà, en part, en la seva Literatura catalana contemporània. Val a dir que els seus punyents anàlisis sobre el Noucentisme o sobre el Modernisme encara són bàsics. D’igual manera és important la contribució a l'obra d’Ausiàs Marh o sobre el Tirant lo Blanch. Coneixedor a fons de personatges universals com el papa Borja o Sant Vicent Ferrer , ens els descriu amb traços directes i descarnats.

Per altra banda, per gaudir d’una introducció al territori del sud de l’Ebre, cal llegir Veure el País Valencià, el qual ve a ser la rèplica complementària de Josep Pla, Guia de Catalunya.

Personatge aglutinador de la cultura catalana va ser contertulià de Josep Pla, de Salvador Espriu, descobridor de la vàlua de Mercè Rodoreda, o d'organitzadors com Eliseu Climent. Les seves reflexions sobre la condició humana dintre d’un racionalisme escèptic, amb una voluntat, però, de progrés, han aportat una modernització del nostre pensament.

És evident que Fuster és a la base de l’ actual concepció dels Països Catalans. Fins i tot aportà el nom. Era conscient de la seva diversitat, però també de la seva unitat bàsica. Mediterranis, compartint amb matisos la mateixa llengua, pràctics, treballadors, vigilants sempre dels vents de ponent i amb la mirada encarada a Europa. En aquest sentit és cabdal la seva obra Qüestió de noms.

Va patir la persecució de la dreta reaccionària de la ciutat de València. Persistí, però, en el treball de redreçar el País, impulsant Acció Cultural, donant suport a l’aportació de Raimon, i aglutinant intel·lectuals de la llengua com Manuel Sanchís Guarner o grans poetes com Vicent Andrés Estellés,...

Molts som hereus del pensament de Fuster i també seguim la seva màxima d’agitació cívica “la política si no la fem nosaltres ens la faran.” Valgui aquí el meu petit homenatge.

Només Andorra ha posat el català al món

Sant Joan és una festa que ens obre l’estiu. Dies d’acabar les classes i les obligacions escolars, d’ alegria de la berbena i de nit màgica, de solstici d’estiu i de foc purificador …. I de la flama de la llengua que començarà recórrer totes les terres de parla catalana.

Ahir vaig anar a fer la declaració de renda i em van atendre molt correctament. Ara bé, que en una delegació d’Hisenda, i en una ciutat com Manresa, la megafonia i els indicadors fossin únicament en la llengua de l’imperi em va semblar impropi i em va fer sentir fora de lloc. Ens omplim la boca de normalització lingüística i quan els treballadors de la Pirelli de Manresa es manifesten aquests dies davant de la Generalitat ho fan amb una pancarta en castellà. Senyors sindicalistes, cal lluitar pels drets socials... però també pels nacionals!

La llengua està amenaçada. Quan un 50% del jovent passa d’ ella, quan ara i adés torna l’amenaça de la tercera hora de castellà a l’escola trencant la immersió, quan al PV encara es multen els repetidors de TV3, quan a Mallorca una companyia aèria alemanya se’n riu del català o quan a França el senat veta el reconeixement constitucional del català que ja ha aprovat l’ Assemblea, alguna cosa no va bé.

Només Andorra ha posat de debò el Català al món amb el discurs del seu president a l’ Assemblea de l’ ONU, ara fa tretze anys, i això simplement per ser un estat independent.

De vegades pensem que la nostra llengua és petita. Cal fer constar que no és així. Ocupa el lloc setè en nombre de parlants d’ Europa i hi ha força llengües amb menys parlants com el danès, el finés, el suec, el noruec, el txec, l’hongarès, el grec o l’ irlandès les quals, però, tenen un estat al darrere i només per això són reconegudes per la Unió Europea.

Per manca de claredat d’objectius ara se’ns ha girat feina. Els índex d’audiència de TV3 o Catalunya Ràdio han anat baixant, el 90% del cinema es fa en castellà, el 80% de la premsa escrita tampoc no és en català, la immensa majoria de les transaccions econòmiques o del sistema judicial es continua fent en castellà, l’etiquetatge no avança gaire i fins i tot hi ha professors universitaris que no es reciclen. I mentrestant un gran contingent de població immigrada no entén la llengua del país. De tot aquest fosc panorama només l’ús del català a la xarxa se’n salva.

Per tot això és ben clar que ens cal una nova llei del català. Llei que ha desenvolupar l’article de l’estatut que estableix que tothom ha de tenir l’obligació de conèixer la llengua de Catalunya. O sigui que la posa al mateix rang d’oficialitat que el castellà. Això si el desprestigiat Tribunal Constitucional abans no ens el tomba.

ERC té una altra oportunitat

Discrepo de l’opinió dels mitjans que presenten el Congrés d’ERC com un fracàs. Els mitjans, en un afany simplificador, associen unanimitats amb èxits i pluralitat amb grans fracassos. Només quan la pluralitat impedeix el diàleg es converteix en negativa. Afortunadament això serà difícil que es produeixi.

Reagrupament.cat , la segona força d’ERC, i en ares a la unitat, va renunciar a votar la seva esmena alternativa, però col·laborà activament en la introduccció dels canvis necessaris per renovar l’organització.

I quins canvis són aquests? Primer va assegurar una reelaboració substancial del redactat de la ponència incorporant de debò l’eix nacional, introduint la internacionalització de la causa catalana, concretant la reducció del dèficit fiscal, insistint en l’austeritat de les retribucions dels representants institucionals i assegurant un bon funcionament del partit amb un congrés específic d’estatuts que s’ha de celebrar d’aquí a 12 mesos.

En segon lloc va possibilitar que les esmenes que demanaven una separació més clara de càrrecs i celebració interna de referèndums s’aprovessin. En tercer lloc acordant, amb altres, garantir el màxim de pluralitat de representants en el parlament d’ERC, és a dir al Consell Nacional.

Finalment molts assistents al Congrés van fer possible el relleu de persones i de maneres, tot contribuint a barrar el pas a l’executiva a aquells que representaven el continuisme i l’autoritarisme anterior.

Com que la situació encara no està prou madura, el resultat de l'executiva ha estat precari i ha donat una direcció monocolor. És lògic que durant un període determinat aquesta tingui possibilitat de refer els ponts que durant un temps s’han anat trencant. Compta per això amb la integració de les principals idees de cada sector, falta que amb actituds i iniciatives es guanyin les confiances necessàries.

És evident que és important aconseguir una reunificació on els eixos socials i nacionals estiguin ben visibles i on el treball de les sectorials sigui reconegut. Només així es contribuirà amb fermesa a la causa social i nacional de la llibertat de Catalunya.

Sense benzina i sense pebrots.

Sense aigua ja no ens quedarem, però ens hem quedat sense benzina i sense pebrots. I sense esbargínies. O el que és el mateix , sense escalivada. Per si les mosques dilluns vaig recarregar el dipòsit de benzina. Ja no en quedava de 95, i com que anava amb el dipòsit mig ple, en vaig posar 25 € de 98.

Ara cada dia calculo el que em resta perquè he d’anar a Barna dissabte al Congrés d’ ERC. Espero que es desconvoqui la vaga demà dijous o, com a més tard, divendres. Si més no el Marcel, el meu fill gran, no ha d’anar a Bellaterra fins demà passat. Sinó que agafi el tren.

Diuen que divendres ja no hi haurà productes frescos enlloc. A casa nostra no hem acaparat excessiu menjar perquè l'àvia sempre en compra molt, però els veïns ens han hagut de deixar cafè ja que el transport no ens el du.

En la societat de l’abundància una vaga de transport pot paralitzar mig país. Empreses com la SEAT o la FORD han hagut de parar el torn de nit perquè no arribaven les peces necessàries des del port o des de la frontera. I encara sort que la policia ha protegit la distribució aquí i allà de benzina; la policia també ha obligat a obrir la frontera… Es garanteix entre altres el transport de medicines i el trasllat de les proves de selectivitat. Val a dir, però, que ja hi ha hagut un mort i un ferit greu per les baralles entre conductors.

No els falten les seves raons. Amb les subcontractacions i el dúmping generalitzat treballen per misèries i, ara, el combustible està massa car. Per cert, si transportéssim més amb bons ferrocarrils no dependríem tant de la carretera.Vivim collats amb una dependència brutal del combustible fòssil. D’ ell depèn el 80% del nostre transport i l’especulació internacional i l’esgotament de reserves fan que s’hagi multiplicat per dos el seu valor en poc temps.

Als PPCC, per la seva composició empresarial, la repercussió de la vaga és tres vegades més . Per això el govern autonòmic hauria de posicionar-se més, i no s'ha vist enlloc. El marge de maniobra del govern espanyol (que té les veritables competències) no és gaire gran. I al capdavant ens trobem a la inefable Magdalena Àlvarez, ministra de foment i famosa pel caos de rodalies de Barcelona.

És la primera gran crisi de la segona legislatura de Zapatero. Aquest funambulista no ha reaccionat amb rapidesa, ni ha informat correctament i, per tant, s’està trobant amb un gran pastel. Ara li resten només 48 hores de marge abans d’arribar al col·lapse. Se’n sortirà?

Necessitem un canvi

Per Catalunya aquest proper cap de setmana pot ser molt important. Tots els militants d’ERC, força bàsica que dóna la majoria central del país, en una mostra de democràcia interna que cap partit polític des de la transició ha mostrat, elegiran els seu president i el seu secretari general.

Quan dissabte passat a Esparreguera es van debatre els programes de les distintes candidatures totes oferien renovació, participació, formació, coherència,…Un es pregunta per què no ho han fet fins ara els que representen la continuïtat?

En aquesta cruïlla en què ens trobem caldrà escollir entre ser un partit amb poca estratègia pròpia, satel·litzat per altres, o ser un partit independent amb criteri propi. Fins ara acostar-nos massa al PSC, com fa dècades a CiU, s’ha pagat molt car amb una pèrdua ingent de vots a les comarques i a l'àrea metropolitana. Ha tingut uns costos emocionals excessius i ha provocat la desorientació de la militància.

Per mi un partit si no té un camp propi no té sentit. Molts vam veure que ERC podia representar un projecte independentista de regeneració ètica i social. Per això hi som.

A hores d’ara veiem com Euskadi projecta fer un referèndum el proper octubre, com a Escòcia l’SNP, el partit independentista ja al govern, ho pensa fer el 2010,…Per tant no s’hi val a badar. Un estudi de la UAB posa que la meitat dels catalans ja volen la independència.

Davant de la crisi accelerada que patim l’estat autonòmic només té reservada Catalunya per treure-li les castanyes del foc. Reservada perquè li faciliti les transferències que a poc a poc deixarà de donar Europa. És la solidaritat mal entesa. Solidaritat per altra banda cada cop més difícil d’exercir a causa de l’ enorme càrrega social que suposa el milió i mig d’immigrants, el creixent envelliment i el col·lapse de les infraestructures a causa de no invertir a temps.

Què farem amb la negociació de finançament? Acceptarem els 2.000 milions d’euros que, com a màxim, ens donaran sabent que ens sostreuen 20.000 més? Com ho vendrem això a Catalunya? Cap regió europea no paga tant, ni a Alemanya ni a Itàlia. Per dignitat de tots plegats algú hauria de dir quines xifres són acceptables per ERC i quines no. Només veig una candidatura que hagi quantificat aquesta negociació, reagrupament.cat.

Si en el finançament el PSC continua acceptant-ho tot, com ara l’ incompliment de la publicació de les balances fiscals, ERC hauria de buscar els milers i milers de catalans que anhelen més sobirania. Ciutadans que van quedant orfes de referents i que molts d’ells ja ens van donar suport.

És per tot això que si volem una renovació a fons, i obrir-nos a aquesta majoria social que s’està generant, caldrà ser valents i donar suport al canvi , suport a les candidatures Rut Carandell i Joan Carretero.