dilluns, 12 de maig del 2008

Llençant llambordes el maig del 68







Al maig del 68 hi érem tots. Els hippies, els universitaris, els Beatles i els de la nova cançó. Els defensors de la marihuana i els pacifistes, els trotskistes i maoistes, els seguidors del Che Guevara i del jove Fidel Castro, els antifranquistes, els partidaris de l’amor lliure i les comunes, els de l’alliberament gai i les feministes, els que no volien presons ni policies, els que consideraven el treball com una esclavitud, els que estaven en contra del consumisme... Qui no ha llançat llambordes als carrers de París?

Els partidaris de la imaginació al poder, els que demanaven l’ impossible per aconseguir el possible, els de la trenka i les xiruques, els primers nudistes, els de la bicicleta i els que mai no conduirien perquè era burgès (que encara en queden)…Els graffiteros sense esprai, els de Canet i dels aplecs, els que odiaven la censura, els amants del rock i del guateque, els lluitadors dels pobles oprimits, els partidaris de la píndola, els solidaris amb el tercer món, els de la motxilla i autoestopistes, els primers oKupes, els que se n’anaven de casa i els que s’ajuntaven i no es casaven,…tots van llençar llambordes a París.

Els amants de la utopia i l’Anarquia, els Raimon i els Serrat, Els setze Jutges, el Bob Dylan, la Joan Baez, el Moustaky,... l’home a la lluna i els sense corbata, els barbuts, els que deixaven d’anar a missa i els capellans-obrers, tots llençàvem llambordes prop de la Sorbona, perquè sota d'elles hi havia la platja dels somnis.

Els lluitadors contra la discriminació racial, Martin Luter King, els que lluitaven contra la Guerra del Vietnam i la contaminació, els que somiaven desperts, els de la revolució juvenil i els amants de totes les revolucions, els situacionistes, alguns nihilistes,... tots érem a París, amb Sartre, amb Glucksman, amb Dani el Roig, amb ChomsKy, …

Érem dia rere dia d’aquell maig, d’aquell despertar de consciències, d’aquell esplet de vida que ens marcà per sempre. Malgrat que algunes coses ja no les creiem, malgrat que alguns només teníem 12 anys i malgrat no vam anar a París fins que no en tinguérem 20.

1 comentari:

Joan G. ha dit...

La pregunta és que a quedat de tot allò?

Cal recordar també que tot i que va ser una revolta popular molt important i que va comportar millores laborals. Tant va ser l'ensurt que el PCF va pactar amb De Gaulle el final de la vaga.