'La roja', els toros i un altre 'manifiesto'

Podemos, podemos! Ara tothom ha d’anar amb la selecció espanyola, la roja. Primer ens impedeixen tenir la nostra selecció catalana i ara qui no s’hi ha apuntat a la roja és maltractat des de les ràdios i emissores de l’imperi.

Com que no tenim cap selecció nacional pròpia, normalment dóno suport a la selecció que juga millor a futbol en cada fase. Paradoxalment s’ha escaigut, després de desenes d’anys, que aquest cop ha estat la roja. Què hi farem!

Amb importants jugadors de can barça, hereus de les millors èpoques, s’ha pogut fer un equip de gran qualitat. El Xavi ha estat excel·lent, l’Iniesta i el Cesc sempre incisius, i encara s’ha sumat la força del Puyol. Han acaronat la pilota, han tocat i tocat, han jugat per baix i han realitzat el joc del dream team o el de fa dues temporades al Camp Nou. Per tant, la victòria és merescuda. No s’ha guanyat amb l’antiga “furia española” sinó sota la batuta sàvia del professor del mig camp.

Per tot això m’han sobrat les demostracions de raça dels hooligans de la roja. Hem vist toros i toreros, reproduccions de manolos del bombo i fins i tot encarnacions de Tejero. En acabar, celebracions espanyoleres on la mala educació ha predominat. Amb demostracions d’aquest calibre es perden simpaties que s’han guanyat amb el bon joc.

No contents en demostrar-nos que no ens deixen participar esportivament a l’Eurocopa, al mateix temps ens treuen, des de Madrid, un altre “manifiesto”pel castellà. Segons ells “por la lengua común”. De seguida hem vist afegir-se l’Academia española, el PP, teleMadrid i tuti quanti. La cèlebre Brunete, doncs, en acció. Segons ells el castellà agonitza suposadament per les maldats de catalans, bascos i gallecs .

Val a dir que dels darrers 90 anys n’hem patit 50 amb dues dictadures que imposaren com a únic idioma oficial i escolar l’espanyol. I és que en cap moment tenen el més mínim pudor democràtic de reconèixer-ho. Sembla que són així i no poden canviar.

En fi, després de l’Eurocopa, tornem a la realitat. És a dir, crisi econòmica a tot drap i espanyolisme ranci ben allunyat del bon joc i amb males maneres. I encara canten po-de-mos, po-de-mos!

Recordant Joan Fuster

Els Països Catalans de tant en tant generen autèntics genis de la cultura, personatges que deixen una gran petjada. Així Pompeu Fabra, Joan Coromines, Pau Casals o Vicens Vives. Una d’aquestes grans figures ha estat, sens dubte, Joan Fuster. Avui, diumenge 22 de juny, fa 16 anys de la mort d’aquest fill de Sueca.

Joan Fuster és per a mi un dels grans referents intel·lectuals en força àmbits. Amb el seu llibre Nosaltres els valencians (1962) aportà llum i claredat als orígens del poble valencià. I ens ensenyava el nostre parentiu amb els catalans del nord de l’ Ebre que repoblaren València després de la integració d’aquelles terres a la Corona d’ Aragó.

El seu ampli coneixement de la literatura catalana ho sintetitzà, en part, en la seva Literatura catalana contemporània. Val a dir que els seus punyents anàlisis sobre el Noucentisme o sobre el Modernisme encara són bàsics. D’igual manera és important la contribució a l'obra d’Ausiàs Marh o sobre el Tirant lo Blanch. Coneixedor a fons de personatges universals com el papa Borja o Sant Vicent Ferrer , ens els descriu amb traços directes i descarnats.

Per altra banda, per gaudir d’una introducció al territori del sud de l’Ebre, cal llegir Veure el País Valencià, el qual ve a ser la rèplica complementària de Josep Pla, Guia de Catalunya.

Personatge aglutinador de la cultura catalana va ser contertulià de Josep Pla, de Salvador Espriu, descobridor de la vàlua de Mercè Rodoreda, o d'organitzadors com Eliseu Climent. Les seves reflexions sobre la condició humana dintre d’un racionalisme escèptic, amb una voluntat, però, de progrés, han aportat una modernització del nostre pensament.

És evident que Fuster és a la base de l’ actual concepció dels Països Catalans. Fins i tot aportà el nom. Era conscient de la seva diversitat, però també de la seva unitat bàsica. Mediterranis, compartint amb matisos la mateixa llengua, pràctics, treballadors, vigilants sempre dels vents de ponent i amb la mirada encarada a Europa. En aquest sentit és cabdal la seva obra Qüestió de noms.

Va patir la persecució de la dreta reaccionària de la ciutat de València. Persistí, però, en el treball de redreçar el País, impulsant Acció Cultural, donant suport a l’aportació de Raimon, i aglutinant intel·lectuals de la llengua com Manuel Sanchís Guarner o grans poetes com Vicent Andrés Estellés,...

Molts som hereus del pensament de Fuster i també seguim la seva màxima d’agitació cívica “la política si no la fem nosaltres ens la faran.” Valgui aquí el meu petit homenatge.

Només Andorra ha posat el català al món

Sant Joan és una festa que ens obre l’estiu. Dies d’acabar les classes i les obligacions escolars, d’ alegria de la berbena i de nit màgica, de solstici d’estiu i de foc purificador …. I de la flama de la llengua que començarà recórrer totes les terres de parla catalana.

Ahir vaig anar a fer la declaració de renda i em van atendre molt correctament. Ara bé, que en una delegació d’Hisenda, i en una ciutat com Manresa, la megafonia i els indicadors fossin únicament en la llengua de l’imperi em va semblar impropi i em va fer sentir fora de lloc. Ens omplim la boca de normalització lingüística i quan els treballadors de la Pirelli de Manresa es manifesten aquests dies davant de la Generalitat ho fan amb una pancarta en castellà. Senyors sindicalistes, cal lluitar pels drets socials... però també pels nacionals!

La llengua està amenaçada. Quan un 50% del jovent passa d’ ella, quan ara i adés torna l’amenaça de la tercera hora de castellà a l’escola trencant la immersió, quan al PV encara es multen els repetidors de TV3, quan a Mallorca una companyia aèria alemanya se’n riu del català o quan a França el senat veta el reconeixement constitucional del català que ja ha aprovat l’ Assemblea, alguna cosa no va bé.

Només Andorra ha posat de debò el Català al món amb el discurs del seu president a l’ Assemblea de l’ ONU, ara fa tretze anys, i això simplement per ser un estat independent.

De vegades pensem que la nostra llengua és petita. Cal fer constar que no és així. Ocupa el lloc setè en nombre de parlants d’ Europa i hi ha força llengües amb menys parlants com el danès, el finés, el suec, el noruec, el txec, l’hongarès, el grec o l’ irlandès les quals, però, tenen un estat al darrere i només per això són reconegudes per la Unió Europea.

Per manca de claredat d’objectius ara se’ns ha girat feina. Els índex d’audiència de TV3 o Catalunya Ràdio han anat baixant, el 90% del cinema es fa en castellà, el 80% de la premsa escrita tampoc no és en català, la immensa majoria de les transaccions econòmiques o del sistema judicial es continua fent en castellà, l’etiquetatge no avança gaire i fins i tot hi ha professors universitaris que no es reciclen. I mentrestant un gran contingent de població immigrada no entén la llengua del país. De tot aquest fosc panorama només l’ús del català a la xarxa se’n salva.

Per tot això és ben clar que ens cal una nova llei del català. Llei que ha desenvolupar l’article de l’estatut que estableix que tothom ha de tenir l’obligació de conèixer la llengua de Catalunya. O sigui que la posa al mateix rang d’oficialitat que el castellà. Això si el desprestigiat Tribunal Constitucional abans no ens el tomba.

ERC té una altra oportunitat

Discrepo de l’opinió dels mitjans que presenten el Congrés d’ERC com un fracàs. Els mitjans, en un afany simplificador, associen unanimitats amb èxits i pluralitat amb grans fracassos. Només quan la pluralitat impedeix el diàleg es converteix en negativa. Afortunadament això serà difícil que es produeixi.

Reagrupament.cat , la segona força d’ERC, i en ares a la unitat, va renunciar a votar la seva esmena alternativa, però col·laborà activament en la introduccció dels canvis necessaris per renovar l’organització.

I quins canvis són aquests? Primer va assegurar una reelaboració substancial del redactat de la ponència incorporant de debò l’eix nacional, introduint la internacionalització de la causa catalana, concretant la reducció del dèficit fiscal, insistint en l’austeritat de les retribucions dels representants institucionals i assegurant un bon funcionament del partit amb un congrés específic d’estatuts que s’ha de celebrar d’aquí a 12 mesos.

En segon lloc va possibilitar que les esmenes que demanaven una separació més clara de càrrecs i celebració interna de referèndums s’aprovessin. En tercer lloc acordant, amb altres, garantir el màxim de pluralitat de representants en el parlament d’ERC, és a dir al Consell Nacional.

Finalment molts assistents al Congrés van fer possible el relleu de persones i de maneres, tot contribuint a barrar el pas a l’executiva a aquells que representaven el continuisme i l’autoritarisme anterior.

Com que la situació encara no està prou madura, el resultat de l'executiva ha estat precari i ha donat una direcció monocolor. És lògic que durant un període determinat aquesta tingui possibilitat de refer els ponts que durant un temps s’han anat trencant. Compta per això amb la integració de les principals idees de cada sector, falta que amb actituds i iniciatives es guanyin les confiances necessàries.

És evident que és important aconseguir una reunificació on els eixos socials i nacionals estiguin ben visibles i on el treball de les sectorials sigui reconegut. Només així es contribuirà amb fermesa a la causa social i nacional de la llibertat de Catalunya.

Sense benzina i sense pebrots.

Sense aigua ja no ens quedarem, però ens hem quedat sense benzina i sense pebrots. I sense esbargínies. O el que és el mateix , sense escalivada. Per si les mosques dilluns vaig recarregar el dipòsit de benzina. Ja no en quedava de 95, i com que anava amb el dipòsit mig ple, en vaig posar 25 € de 98.

Ara cada dia calculo el que em resta perquè he d’anar a Barna dissabte al Congrés d’ ERC. Espero que es desconvoqui la vaga demà dijous o, com a més tard, divendres. Si més no el Marcel, el meu fill gran, no ha d’anar a Bellaterra fins demà passat. Sinó que agafi el tren.

Diuen que divendres ja no hi haurà productes frescos enlloc. A casa nostra no hem acaparat excessiu menjar perquè l'àvia sempre en compra molt, però els veïns ens han hagut de deixar cafè ja que el transport no ens el du.

En la societat de l’abundància una vaga de transport pot paralitzar mig país. Empreses com la SEAT o la FORD han hagut de parar el torn de nit perquè no arribaven les peces necessàries des del port o des de la frontera. I encara sort que la policia ha protegit la distribució aquí i allà de benzina; la policia també ha obligat a obrir la frontera… Es garanteix entre altres el transport de medicines i el trasllat de les proves de selectivitat. Val a dir, però, que ja hi ha hagut un mort i un ferit greu per les baralles entre conductors.

No els falten les seves raons. Amb les subcontractacions i el dúmping generalitzat treballen per misèries i, ara, el combustible està massa car. Per cert, si transportéssim més amb bons ferrocarrils no dependríem tant de la carretera.Vivim collats amb una dependència brutal del combustible fòssil. D’ ell depèn el 80% del nostre transport i l’especulació internacional i l’esgotament de reserves fan que s’hagi multiplicat per dos el seu valor en poc temps.

Als PPCC, per la seva composició empresarial, la repercussió de la vaga és tres vegades més . Per això el govern autonòmic hauria de posicionar-se més, i no s'ha vist enlloc. El marge de maniobra del govern espanyol (que té les veritables competències) no és gaire gran. I al capdavant ens trobem a la inefable Magdalena Àlvarez, ministra de foment i famosa pel caos de rodalies de Barcelona.

És la primera gran crisi de la segona legislatura de Zapatero. Aquest funambulista no ha reaccionat amb rapidesa, ni ha informat correctament i, per tant, s’està trobant amb un gran pastel. Ara li resten només 48 hores de marge abans d’arribar al col·lapse. Se’n sortirà?

Necessitem un canvi

Per Catalunya aquest proper cap de setmana pot ser molt important. Tots els militants d’ERC, força bàsica que dóna la majoria central del país, en una mostra de democràcia interna que cap partit polític des de la transició ha mostrat, elegiran els seu president i el seu secretari general.

Quan dissabte passat a Esparreguera es van debatre els programes de les distintes candidatures totes oferien renovació, participació, formació, coherència,…Un es pregunta per què no ho han fet fins ara els que representen la continuïtat?

En aquesta cruïlla en què ens trobem caldrà escollir entre ser un partit amb poca estratègia pròpia, satel·litzat per altres, o ser un partit independent amb criteri propi. Fins ara acostar-nos massa al PSC, com fa dècades a CiU, s’ha pagat molt car amb una pèrdua ingent de vots a les comarques i a l'àrea metropolitana. Ha tingut uns costos emocionals excessius i ha provocat la desorientació de la militància.

Per mi un partit si no té un camp propi no té sentit. Molts vam veure que ERC podia representar un projecte independentista de regeneració ètica i social. Per això hi som.

A hores d’ara veiem com Euskadi projecta fer un referèndum el proper octubre, com a Escòcia l’SNP, el partit independentista ja al govern, ho pensa fer el 2010,…Per tant no s’hi val a badar. Un estudi de la UAB posa que la meitat dels catalans ja volen la independència.

Davant de la crisi accelerada que patim l’estat autonòmic només té reservada Catalunya per treure-li les castanyes del foc. Reservada perquè li faciliti les transferències que a poc a poc deixarà de donar Europa. És la solidaritat mal entesa. Solidaritat per altra banda cada cop més difícil d’exercir a causa de l’ enorme càrrega social que suposa el milió i mig d’immigrants, el creixent envelliment i el col·lapse de les infraestructures a causa de no invertir a temps.

Què farem amb la negociació de finançament? Acceptarem els 2.000 milions d’euros que, com a màxim, ens donaran sabent que ens sostreuen 20.000 més? Com ho vendrem això a Catalunya? Cap regió europea no paga tant, ni a Alemanya ni a Itàlia. Per dignitat de tots plegats algú hauria de dir quines xifres són acceptables per ERC i quines no. Només veig una candidatura que hagi quantificat aquesta negociació, reagrupament.cat.

Si en el finançament el PSC continua acceptant-ho tot, com ara l’ incompliment de la publicació de les balances fiscals, ERC hauria de buscar els milers i milers de catalans que anhelen més sobirania. Ciutadans que van quedant orfes de referents i que molts d’ells ja ens van donar suport.

És per tot això que si volem una renovació a fons, i obrir-nos a aquesta majoria social que s’està generant, caldrà ser valents i donar suport al canvi , suport a les candidatures Rut Carandell i Joan Carretero.

, a, ai, aig , aigu, aigua, aigua!

. a, ai, aig, aigu, aigua, aigua!

sequera, embassaments buits, nova cultura de l'aigua, estaques al Segre, plataforma, Baltasar, Moreneta, decret de sequera, desaladora, captació temporal d'aigua, aigua de boca, contractes AGBAR, fuites de la xarxa, avionetes, piscines, vaixells, 40M d'euros, Roine no, Roine sí, aigua de Marsella, minitransvasament, 180M d'euros,ridícul, incoherència, Lo riu és vida, ACA, 300 hectòmetres mínims, Sau i La Baells, connexió de conques, Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, canonada,les Terres de l'Ebre, Cunit i Olèrdola, tancarem l'aixeta, el Ter-Lobregat, nivells al 21,3%, 32%, compra de vots, pous de Tarragona, estat d'emergència 2,... pel maig cada dia un raig, nivells al 50%, aixecament decret de sequera, ridícul, dimissions, el govern i les bases discrepen, els socis de govern discrepen, canonada: ara sí ara no, manca de previsió, dimissions, desbordament de l'Ebre, embassaments plens, alarmisme, no regueu els jardins, no dutxes de platja, el govern central disposa i mana, negocis AGBAR, plou sobre mullat, alguna cosa amaguen, interessos AGBAR,ridícul, Baltasar, Moreneta,... dimissions!

Dos segles d' "Independència "

El Timbaler del Bruc
La crema del paper segellat

Catalunya, a cavall entre Espanya i França, sempre ha hagut de vigilar per tots dos costats. El 1659 ambdós poderosos estats ja pactarem amputar-li el Rosselló, és a dir, la Catalunya Nord. El 1707-1714 s’aliaren les dues potències i els PPCC finalment restaren sotmesos a Castella. Un segle més tard, el 1808 és el francès Napoleó qui envaeix la península i s’annexiona Catalunya.

Una vegada superada aquesta invasió ja no ens enfrontàrem més a França. Amb Espanya patiríem, però, dues dictadures i la Guerra Civil, en gran part adreçades contra les llibertats de la nostra nació. I ja sabem que encara ara no se’ns reconeix el dret a l’autodeterminació.

Manresa inicià la revolta catalana contra Napoleó amb la crema del paper segellat. Era el 2 de juny de 1808. Tal com recull el quadre de Martí Alzina, els manresans llençaren pel balcó de l’ Ajuntament la paperassa oficial que havia generat l’ocupació del Francès. Durant el llarg període de guerra Manresa, una població de 9000h, fou cremada diverses vegades i mai més no es refaria la seva fesomia medieval.

Ben a prop, a Montserrat, al coll de can Maçana, uns dies després dels actes de la plaça, s’esdevingué la batalla del Bruc per tal d'aturar les tropes que venien a sufocar Manresa. Aleshores, més enllà de les accions dels voluntaris, un noi de Santpedor amb el so del seu timbal, eixamplat per l’eco de les muntanyes, va fer enretirar un superb exèrcit gavatx. Una llegenda molt bonica , una mena de David i Goliat sense armes i sense sang. El Timbaler del Bruc passà a ser l’encarnació de l’astúcia catalana. Ara els historiadors diuen que necessàriament havien de ser dos. I potser sí. La ciutat de Manresa, Santpedor i la població del Bruc commemoraran especialment aquest bicentenari dels fets

Alguns liberals tingueren simpaties per les idees de Napoleó. Encarnava en certa manera els ideals de la Revolució Francesa. Però la majoria no podia tolerar la submissió militar. Per això el gran conjunt de la nació catalana ( ara diríem esquerres i dretes) camperols, capellans, alguns aristòcrates, comerciants i menestrals es van ajuntar per la llibertat. Primer aconseguirien la independència i després ja dirimirien les seves diferències. Val a dir que no hi hagué cap exèrcit espanyol en la nostra defensa i que ens haguérem d’espavilar tots sols.

Finalment, els catalans fórem independents,... però només dels francesos! Romanguérem, però, dependents dels espanyols tal com ja feia un segle que passava. Avui en dia quan invoquem la Independència ja no evoquem aquells fets sinó que demanem una llibertat plena dintre d'Europa, sense dependre de les terres de ponent.

La immigració, un procès que ens desborda

Baixada dels drets, al Barri antic,
espai de concentració d'immigrants

L'altre dia em vaig trobar amb l'Ismael, un antic alumne de l'institut de Sant Joan. Ara l'Ismael, catalanoparlant de pare àrab, s'ha islamitzat i col·labora amb l'Associació Cultural Islàmica de Manresa. Em contava que treballa per fer de pont entre les dues cultures. Tot conversant coincidírem en apreciar que els canvis socials han estat massa sobtats.

En pocs anys als Països Catalans han vingut més d’un milió i mig de persones d’arreu del món. Així, si els països d’ Europa tenen una mitjana d’un 8% d’immigrants, als PPCC en tenim un 16%, un 40% d’ells magrebins. Han estat la força obrera de la construcció, han obert força botigues, bars i restaurants, són persones auxiliars de família o de la neteja domèstica, els trobem com a cambrers, com a peons, com a jornalers del camp,... i uns quants, també, com a professionals liberals.

En definitiva, la major part fan les feines més dures, aquelles que els autòctons no estem disposats a fer. S’ha generat, doncs, una altra societat més complexa i amb més diferències socials. Cal observar que el 50% dels pobres de Catalunya són immigrants.

Les dificultats de tota mena impulsen un sector a la marginalitat. S’ha de constatar que gairebé la meitat dels reclusos provenen de l’estranger i també que la prostitució es exercida en un 80% per joves de països aliens. I cal constatar que determinades formes, valors i actituds xoquen amb els nostres valors democràtics, tant pel que fa al rol de la dona o la importància de les llibertats individuals. I això ens preocupa perquè ens ha costat molt aconseguir determinats avenços socials que ara poden ser qüestionats.

A Manresa el 2000 es va fer el Pla d’ Immigració el qual ha permès determinades actuacions integradores. Així és molt important la tasca feta per les parelles lingüístiques, els alumnes-guia, aules d’acollida, la interlocució religiosa, els tornejos esportius, l'assistència social, la mediació en sanitat i habitatge, ...És perillosa , però, la concentració d'immigrants en dues escoles o l’ excessiva acumulació al Barri Antic en pisos patera que ofereixen condicions lamentables. Torna a ser polèmica una nova mesquita i encara es motiu de debat determinats ajuts socials mal interpretats.

Amb la crisi econòmica possiblement s’aturi la vinguda d’immigrants, menys pel que fa al reagrupament familiar. Aquest, i amb competències de la Generalitat, hauria de ser més ordenat i limitat. Per part dels ajuntaments cal un major rigor en l'empadronament i també exigir el compliment de les normes de convivència vàlides per tothom : horaris comercials, retolació normativa de comerços, els deures vers les comunitats escolars, limitació d'antenes a les façanes,...En definitiva avenir-se tothom a l'ordre democràtic, "republicà", del qual ens hem dotat.

Més enllà dels drets humanitaris bàsics, els quals no es poden mai negar, els altres drets socials i de participació política han d’anar acompanyats d’una efectiva integració social i cultural després d'un sòlid arrelament . D’altra manera no avançaríem en una la societat catalana justa i equilibrada que tots aspirem. En tot això crec que coincidiríem l'Ismael i jo.

Que no ens falti aigua i menjar

Manifestants d'ERC a Amposta.


Camps de blat a Manresa


La fortuna ha volgut que la crisi de l’aigua s’ajunti a la crisi alimentària. Així doncs els elements bàsics estan qüestionats. Els preus dels grans (arròs, blat,...) han augmentat més del 80% i s’incrementen els països que no poden pagar el menjar o no tenen aigua potable.

La cultura urbana en la qual estem immersos ha menyspreat els productes essencials. Ha considerat que aquests són inesgotables i que l’únic que cal fer és obrir la nevera .Així sovint hem menyspreat el pa o llencem els plats mig plens o omplim la banyera i tenim jardins necessitats de molta aigua. Perquè és de pagès estalviar, perquè fa pagès utilitzar només les coses que simplement necessitem.

Ara ens trobem en múltiples paradoxes. Creiem que l’aigua és de tots i que no ens pot faltar i que podem menjar de tot i en qualsevol època de l’any. Inevitablement la natura i el mercat estan posant les coses al seu lloc.
La crisi d’aliments té el seu origen en l’encariment del petroli que ha derivat part de la producció agrària cap als biocombustibles i ha encarit els costos productius i els pinsos; rau en l’abundància de nous consumidors a l’Àsia, en l’especulació dels mercats internacionals de grans, i en les quotes lleteres europees que impedeixen una major producció.

L’aigua rep la pressió de l’ enorme construcció de la costa, dels milers de consumidors que s’han instal•lat a les àrees urbanes fruit de la immigració o del turisme, dels processos productius poc eficients, o dels sistemes de rec poc adequats.
Ara alguns, com l'alcalde Hereu, s'esborronen amb l’espectacle de vaixells provinents del Roine (a la Provença) i s’insisteix en fer el minitransvasament, encara que els pantans estiguin a prop del 50%. Segur que alguna cosa amaguen. I és que mai no s’ha previst res de res.

Tothom es pensava que érem en un món virtual, postmodern i de disseny. Doncs, no. Continuem estant fets en un 80% d’aigua i la resta ho aporten els aliments que ingerim. Som persones reals , no hologrames. Fa vint anys al poble de Nules, Plana Baixa, on era regidor, es volia fer una urbanització per a 10.000 jubilats centreeuropeus. Ens vam oposar i ens vam quedar sols. Afortunadament els tècnics de la Generalitat Valenciana van paralitzar el projecte: no hi havia aigua.
Per tot això cal incentivar l’agricultura, sobretot l’ ecològica. Per això cal consumir només l’aigua necessària i preveure mètodes d’estalvi. La resta és viure en un món artificial i imaginari. Potser hem d’aprendre encara molt dels pagesos. I així, tractar de mirar d’una altra manera la terra i la seva font que li dóna vida, l’aigua. No us sembla?

Tornen les grans obres

Sector
Montserrat

Després d'un any de relativa calma, tornen les grans obres a Manresa. Demà passat comença la intervenció al depauperat entorn de Montserrat, a sota la Seu, i abans d'ahir emprenien les obres corresponents al Parc Tecnològic del Bages per part del grup privat PTB. Fa un mes Foment va iniciar el desdoblament de l’eix transversal a la seva connexió a Manresa i fa dos mesos Sanitat va emprendre l’ampliació de l’ Hospital Sant Joan de Déu. Per altra banda continua aixecant-se el desmesurat edifici dels jutjats i la urbanització del polígon dels Comtals.

Estem parlant d’un conjunt d’obres valorades en gairebé 200M€. Déu n’hi do! Aquestes intervencions compten amb el consens aconseguit a l’entorn del Pla estratègic 2015. Així l’any que ve començarà la connexió amb l’eix diagonal, i possiblement Fàbrica Nova, el polígon del Pont Nou i el Congost.

Aquestes obres, obeint el Pla Estratègic 2015, pretenen dotar la ciutat de bones àrees econòmiques, equipaments de serveis, de millors comunicacions, de noves àrees d’habitatge i recuperar també el riu i la part antiga.

Comparada amb altres poblacions similars, Manresa pateix un gran endarreriment. Val a dir que durant trenta anys 1970-2000, a causa de la crisi tèxtil, i altres circumstàncies socials, entre elles un aparell burocràtic anquilosat, la ciutat no evolucionà gaire en població, economia o urbanisme. És a partir de la diversificació industrial i de disposar de l’eix transversal que comencen obrir-se expectatives i que comença a projectar-se la nova Manresa.

Afortunadament la majoria dels projectes, excepte l’entrada sud, s’executen a la perifèria de la ciutat i per tant no castigaran en excés els ciutadans, tal com ha passat altres vegades. Ara ens hem de preguntar si són sostenibles, si són funcionals i si s’adeqüen a l’entorn.

Pel que fa a les solucions adoptades, hi ha de tot. És bo que el projecte de Montserrat sigui ecològic. Però, a més del nyap de La Reforma, cal posar en qüestió l’ enorme edifici dels nous jutjats que, més enllà de no respectar interessants afloraments arqueològics del carrer Arbonès, suposa una enorme barrera cara al riu. I per altra banda, cal dir que no sempre hi ha consens, així podem observar la forta oposició a la reforma dels veïns d’Alfons XII. Possiblement caldrà repensar-s’ho.

Empreses i Ajuntament , ens entendrem?

Després d’un any del nou consistori, determinats problemes amb distintes empreses continuen igual , d'altres com el PTB per fi comencen a desencallar-se, i en el cas de la Pirelli, anem enrere.

En primer lloc la química Lipmes. Amb els tripijocs i les excuses de mal pagador per part dels seus propietaris, no hi ha manera de fer-la saltar del centre urbà. I crec que ja s’ha donat massa amb la prevista requalificació dels terrenys i els sostres edificables i que s'ha fet bé acotant el seu espai i controlant diàriament la seva possible perillositat. És evident que abusen dels seus drets originaris, propis de totes les empreses que han restat absorbides per la urbanització. Per tot plegat la Lipmes continua sense bellugar-se.

El trasllat de línies elèctriques, amb FECSA a l’altra banda, tampoc no es mou. Això suposa un entrebanc per poder iniciar la urbanització de la zona Est i redreçar tot una gran àrea. Per altra banda, tot i la urgència d’una nova escola, no avança l’adquisició de PYMSA (Postes i Maderas) per tal de poder cedir els terrenys necessaris per al centre educatiu de Valldaura.

El Parc Central, el conegut Parc Tecnològic del Bages, després d'anys d’entrebancs burocràtics, diverses vegades denunciat pels promotors, comença per fi a fer obres i sembla que traurà el cap com a molt d’hora el 2010. Per cert, veure per TVM l'alcalde Camprubí maniobrant una grua, com a símbol d'inici d'obres, ha estat tot un espectacle. Esperem que la crisi econòmica que mentrestant s’ha generat no minvi els possibles projectes empresarials (quatre d'ells ja confirmats) que s'esperen obtenir.

Finalment, i pel que sembla, ni la Generalitat ni l’ Ajuntament han aconseguit convèncer que es quedi la mutinacional Pirelli. No és cap broma. Manresa i el Bages previsiblement perdran una empresa de primera magnitud. Més de 1200 treballadors i la primera en facturació anual de les empreses de la Catalunya central (gairebé 300 milions d’Euros). Pirelli, malgrat el subministrament segur i econòmic d’aigua que tenia, buscarà un altre espai que millori les seves expectatives.

Pel que es veu l'empresa de pneumàtics, després de 8o anys de ser la indústria senyera en treballadors i en facturació, no ha considerat suficient l’oferta de requalificació i cessió de nous espais industrials feta per l’Ajuntament o el suport a la recerca promès per la Generalitat.

Tots aquests endarreriments, bloquejos, i fins i tot desercions, fan pensar si hem encertat les estratègies negociadores. Segur que quelcom important s’ha errat en els processos, en l’acostament de posicions.

Ara, possiblement, es pretén compensar-ho amb el Parc Central i amb la instal·lació d'empreses logístiques al Pla de Bages. Més enllà que aquestes darreres ocuparan molta menys mà d’obra, benvingudes siguin si no són sols magatzems i incorporen valor afegit a les seves activitats en uns polígons que altrament ja es van fer desorbitats

2008, any de La Xina

La Xina, el gegant econòmic del segle XXI que ara es desperta, comença a fer tremolar els ciments de la nostra societat. La seva contínua demanda de ferro, acer, coure i petroli, entre altres, fa que s’encareixin aquests recursos arreu del món.

Avui per avui, amb 1.300 milions d’habitants, amplis sectors xinesos s’incorporen al mercat fent que augmenti l'escassedat internacional de productes bàsics. La Xina que fins no fa gaire suposava un 6% del PIB mundial, a hores d’ara ja suposa un 14%, tant com Alemanya i França juntes, i ja ha atrapat el seu etern rival, el Japó.

Enguany La Xina volia presentar la seva cara més positiva amb la celebració dels Jocs Olímpics. Aquest estiu ja tindrem ocasió de veure els avenços d’aquesta societat mitjançant les competicions i les grans celebracions.

La torxa olímpica, però, al seu pas per Europa i Estats Units, hagué de ser protegida. I és que la repressió xinesa sobre els activistes del Tibet està sent dura i cruel i la comunitat internacional no li ho perdona. A hores d’ara encara no estan clares les conseqüències que es derivaran d’aquesta confrontació amb les ànsies de llibertat tibetanes.

I, per acabar-ho d’arreglar, la societat xinesa, que pateix en primer lloc la manca de democràcia, fins i tot en Internet, està fent front a uns durs terratrèmols i a les seves rèpliques. 5 milions sense sostre, 32.000 morts i amenaça real d’epidèmia per infecció de les aigües. I, a més, degut a la proximitat de falles, hi ha perill que s’ensorrin preses de grans pantans. Mentrestant la gent, angoixada davant de molts cadàvers de nens, s’exclama perquè moltes escoles, ara enrunades, es van construir malament fruit d’una corrupció generalitzada.

A hores d’ara totes les grans contradiccions de la Xina són a l’aparador. Fins i tot les mediambientals amb els preses i transvasaments gegants i les poques restriccions a la contaminació industrial. I és que la barreja d’autoritarisme i creixement a tota costa ha impregnat el règim xinès les últimes dècades. Era necessari?

Sortir del foc per caure a les brases

Aquests dies les Terres de l’Ebre no guanyen per ensurts . Després d'encaixar l’imposat transvasament per un govern erràtic que fins no fa gaire feia bandera de la seva oposició, ara han de patir per les fuites radioactives d'una central nuclear.

El 70% de l’energia que es genera a Catalunya es crea a les Terres de l’Ebre, en forma d’energia eòlica o amb les dues centrals nuclears de Vandellós i Ascó. Pel que sembla aquella part de la nostra nació està condemnada a ser un racó de recursos naturals i la despensa energètica que necessita l’àrea metropolitana. I la veritat comencen a estar-ne tips. Els reportatges que ha publicat Vilaweb han estat força eloqüents.

Quan aprofitant el pont de l’u de maig vaig poder passejar per Deltebre i Sant Jaume, vaig poder veure penjats cartells d’indignació on es posava Montilla Embustero. I és que la idea d’engany és molt lògica quan un mes abans, amb eleccions en perspectiva, ningú no parlava de canonades.

L’aspecte del país, més enllà de la bellesa paisatgística, amb els camps d’arròs inundats que semblen talment uns magnífics miralls, és, per tot arreu, descurat. Es nota que ha estat mancat de millores i d’inversions durant molts i molts anys. Si no es reequilibra aviat el territori hi haurà perill segur de fractura.

Ara a la gent del riu només li faltava la fuita de radioactivitat de la central nuclear d’ Ascó. Finalment s’ha reconegut que ha estat 750 vegades més alta que la que es va declarar. I a sobre es publica que es va manipular l’alarma perquè no es detectés la fuita.Com a pedagog que tracto amb adolescents em dol que en aquestes circumstàncies no es tingués cap mirament i es deixés entrar visites escolars. Aquí hi ha algú que no té cor, aquí algú hauria de plegar.

De vegades i per tal de pal·liar el canvi climàtic s’argumenta la bondat de les nuclears perquè no emeten diòxid de carboni. No negaré que l’energia nuclear potser d’aquí unes dècades, amb la fusió, pugui ser molt més segura. Ara bé, ara i aquí, amb la falta de rigor imperant, amb la matusseria exercida per tècnics i responsables de manteniment, amb el negoci com a única prioritat, encara és molt vigent el tan reivindicat nuclear, no gràcies.

Llençant llambordes el maig del 68

Al maig del 68 hi érem tots. Els hippies, els universitaris, els Beatles i els de la nova cançó. Els defensors de la marihuana i els pacifistes, els trotskistes i maoistes, els seguidors del Che Guevara i del jove Fidel Castro, els antifranquistes, els partidaris de l’amor lliure i les comunes, els de l’alliberament gai i les feministes, els que no volien presons ni policies, els que consideraven el treball com una esclavitud, els que estaven en contra del consumisme... Qui no ha llançat llambordes als carrers de París?

Els partidaris de la imaginació al poder, els que demanaven l’ impossible per aconseguir el possible, els de la trenka i les xiruques, els primers nudistes, els de la bicicleta i els que mai no conduirien perquè era burgès (que encara en queden)…Els graffiteros sense esprai, els de Canet i dels aplecs, els que odiaven la censura, els amants del rock i del guateque, els lluitadors dels pobles oprimits, els partidaris de la píndola, els solidaris amb el tercer món, els de la motxilla i autoestopistes, els primers oKupes, els que se n’anaven de casa i els que s’ajuntaven i no es casaven,…tots van llençar llambordes a París.

Els amants de la utopia i l’Anarquia, els Raimon i els Serrat, Els setze Jutges, el Bob Dylan, la Joan Baez, el Moustaky,... l’home a la lluna i els sense corbata, els barbuts, els que deixaven d’anar a missa i els capellans-obrers, tots llençàvem llambordes prop de la Sorbona, perquè sota d'elles hi havia la platja dels somnis.

Els lluitadors contra la discriminació racial, Martin Luter King, els que lluitaven contra la Guerra del Vietnam i la contaminació, els que somiaven desperts, els de la revolució juvenil i els amants de totes les revolucions, els situacionistes, alguns nihilistes,... tots érem a París, amb Sartre, amb Glucksman, amb Dani el Roig, amb ChomsKy, …

Érem dia rere dia d’aquell maig, d’aquell despertar de consciències, d’aquell esplet de vida que ens marcà per sempre. Malgrat que algunes coses ja no les creiem, malgrat que alguns només teníem 12 anys i malgrat no vam anar a París fins que no en tinguérem 20.

La Reforma , un urbanisme desastrós

Que Manresa s’ha transformat, i en general en positiu, no n’hi ha dubte. El llibre il·lustrat Manresa transformada dels amics Comas i Redó és eloqüent. En deu anys hem vist molts canvis totalment necessaris. Al Barri Antic, a l’eixample o als barris perifèrics hem vist projectes mitjanament ben fets com la urbanització de Les Bases i algunes restauracions ben acabades. I fins i tot equipaments amb cara i ulls com el nou Conservatori de Música, el Centre Cultural del Casino, el Teatre Kursaal o les noves Piscines Municipals.

El ritme de transformació , però, s’ha alentit. Duren massa actuacions absolutament necessàries al Barri Antic com l’entorn del carrer Montserrat, el carrer del Balç- un autèntic diamant si es restaurés- o encara persisteixen zones totalment degradades.

També es troba empantanegada, amb més de tres anys de retard, la gran intervenció de Fàbrica Nova. Esperem, doncs, que comenci d’una vegada. Esperem també que es desencalli el futur de Panyos o que equipaments com una nova escola a Valldaura o l’esperat equipament social i esportiu de Les Bases no es demorin massa.

En alguns casos les obres de renovació no han agradat gens els veïns o hi ha hagut divisió d’opinions ( com a la Plaça Valldaura). Personalment crec que sovint s’hi veu massa l’asfalt i el formigó, que sobra "disseny" i cal ombra i presència d’elements vegetals en força indrets. La Plaça Major, per exemple, hauria de disposar bona part de l’any d’elements que esmorteixin la seva àrida impressió.

Una enquesta publicada ha palesat el desacord generalitzat entre la gent i els tècnics responsables. Interpreto que es demana un urbanisme no autista, que escolti la gent, en definitiva un urbanisme amable. Cal integrar els elements urbans als espais als quals s’han d’incorporar. Així hem vist amb certa desesperació espais enjardinats en entorns esportius, com el Congost o el Pujolet, on els bancs es posaven d’esquena a l’activitat esportiva!

Ara bé el que no té remei són determinades intervencions estructurals que constitueixen un autèntic desastre visual. Com ho és l’ enorme i insòlita torre blanca de l’Avinguda dels Dolors, a prop de casa meva. Molts fa temps que li diuen amb sorna l’ Hospital.

Però el que està indignant força gent és l’ impacte visual que produeix la remodelació de la Plaça de la Reforma. Que l’entorn de la Seu es vegi literalment colgat per enormes i interminables parets de formigó és superior a tota consideració estètica. No sé en què haurien d’estar pensant els nostres arquitectes.

Per la meva banda assumeixo la part de responsabilitat que indirectament em pertoca. De cap manera podia pensar que permetrien un nyap tan monumental. Tot això em fa pensar que Manresa ha deixat en excés l’ urbanisme en mans de determinats cossos tècnics. I l’urbanisme és massa important per delegar-lo.

Comença a ploure

L'Ebre, embarcament
de Sant Jaume d'Enveja

Comença a ploure de valent, fins i tot ha nevat aquest mes de maig a cotes superiors a 1600 m. El dia, gris i tancat, deixa caure una cortina de pluja suau que amara el paisatge. És evident que es respira millor. Parafrasejant Raimon sembla per uns moments que “la pluja ja ha anat a escola, ja en sap de ploure”.

Des d’ un temps ençà ens hem convertit en meteoròlegs. Per uns dies veurem omplir-se una mica els raquítics dipòsits d’aigua dels nostres pantans, La Baells, Sau, Oliana,... Segur que després vindran altres moments de sequera, però de moment plou. Per a una ànima de pagès , a casa meva ens hem fet un fart de cultivar taronges i tota mena d’hortalisses i fruites, la pluja és, en general, un bé de déu.

Ha fet un estrany efecte veure les torrentades de fang i els carrers inundats d’ Alacant que ens ha presentat la televisió. Xocava el contrast amb la sequera que estem passant. I és que el canvi climàtic ja el tenim aquí. A causa de l’efecte hivernacle ( per l’ increment de les emissions de diòxid de carboni) la temperatura pujarà de forma progressiva. Tot i que en algunes zones fredes del planeta l’augment encara no ha estat perjudicial per a la gent, els veritables efectes es produiran les properes dècades tal com ja està passant a les àrees meridionals.

Així se’ns anuncien amplis espais de desertització, la desfeta del gel polar i la consegüent pujada del nivell del mar, l’ increment de la violència dels tifons i huracans… Tot això produirà una extensió dels períodes de sequera i una alteració dels ecosistemes que portaran a uns canvis d’emplaçament de la població i una important pèrdua de biodiversitat.

Tot el segle XX va ser plenament agressiu cap al medi ambient. L’acció poc interrompuda de guerres amb forts efectes devastadors, l’ increment massiu de la població amb les seves demandes, l’acceleració de la producció industrial, el consum de recursos energètics fòssils com el petroli, la producció de plàstics, la contínua tala de boscos, l’asfaltatge de cada cop més àrees del planeta, i tants altres elements, es va produir sense cap mena de control.

Ara ens toca refer el camí traçat si volem tenir futur. Un dels elements bàsics és l’estalvi de consum d’aigua. La política de transvasaments no pot ser la correcta. S’ha d’actuar minvant la demanda. Per això cal implementar una nova cultura de l’aigua. Sortosament la gent de l’ Ebre ho té clar . Per això sortirà al carrer el proper diumenge 18. Per això qui tingui responsabilitats ha d’escoltar aquesta necessària resposta social.