Avui jornada de reflexió. Malauradament també reflexió sobre la violència. Sobre el brutal cop d’ETA exercit en la persona d’un exregidor a Mondragon. Reflexió per tant, sobre el sentit del vot de demà, amb la incògnita de saber si s’actuarà de forma irracional per l’atemptat o de forma serena defensant les distintes opcions. Per la meva part mantindré la meva opció independentista democràtica.
Reflexió a més a més, avui 8 de març, sobre el paper de la dona, sobre el seu rol social, la seva importància clau sovint tan manipulada o distorsionada.
En un dia així he participat al Casino en la lectura pública d’una obra de Mercè Rodoreda en ocasió del seu centenari. La Plaça de Diamant és un llibre especialment indicat per aquesta dinàmica perquè és un text representatiu del que considerem escriptura parlada. I és que Rodoreda va crear en aquesta obra un estàndard de llengua col·loquial.
En un to confidencial, amb contradiccions, repeticions i expressions senzilles, la Natàlia conta a una suposada confident la seva peripècia vital. De seguida ens adonem de la seva ingenuïtat desolada, del seu món màgic on la infantesa és el seu autèntic refugi-paradís. I com des de la fragilitat ha de superar uns duríssims reptes a vida o mort.
Com una potent imatge Kafkiana, els coloms envaeixen la casa i la intimitat de Natàlia fins ser ella mateixa una encarnació simbòlica del colom en la seva ànsia de volar i elevar-se a un món més clar i esperançat.
La Colometa va lligada a la nostra peripècia personal. Molts la vàrem llegir per primer cop als anys 70 a l’època d’universitaris, en plena època de canvi i de recerca de nous valors. Vàrem identificar-nos en bona part amb els seus personatges populars que es movien de manera inconscient enmig de la tragèdia col·lectiva.
La Barcelona de la república i de la postguerra és el rerafons dramàtic de la Natàlia/ Colometa. La Barcelona vital i esperançada d’inicis dels anys 30, la Barcelona aterrada pels bombardejos i la mort al front dels seus fills i, finalment, la Barcelona mutilada que malda per sobreviure, malgrat tot, sota la dictadura franquista.
Només la solidaritat, ve a dir-nos la Mercè, pot ajudar-nos a passar els pitjors tràngols.
Solidaritat entre sexes i generacions enmig d’una constant de violència i dolor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada