La llengua se'ns mor

De vegades ens queixem del no reconeixement del català a Les Corts espanyoles o a la Unió Europea. Mantenim, però, la vitalitat de la nostra llengua en els usos socials?
De vegades s’ha atacat de pessimistes els que pronostiquen la seva mort. Ja a la revista Els Marges, fa trenta anys, es denunciava que un país sense estat esdevindria un país sense llengua. Per molts,això semblava molt exagerat. Ara, 30 anys després, sembla que aquella diagnosi era totalment exacta.

No ha estat fins fa poc que no hem vist els efectes devastadors de la política tèbia portada pels nostres governants. Malgrat alguns avenços en el món del comerç i alguns àmbits formals, no avancem en l’etiquetatge, en el cinema o en l’àmbit de la justícia.
Jo mateix vaig intervenir en un judici realitzat a Manresa en què vaig ser l’únic que va emprar el català. Ni el fiscal, ni el defensor ni el jutge feren el més mínim ús de la llengua. No cal dir que tot el sumari era redactat en castellà.

Ara els estudis de la direcció de política lingüistica de la Generalitat demostren que el català ha retrocedit un 10% en el seu ús social. Ha passat en cinc anys del 53% al 43%. I aquest desfasament s’ha produït sobretot a l’àrea metropolitana i a la zona de costa.
Mentrestant el castellà es manté ferm, en un 50%. És clar que si la immigració de parla hispana suposa ja un 5% del total de la població aquesta ha reforçat la llengua de l’imperi. Altres llengües com l’àrab, l’amazic, o el romanès ocupen un important espai de comunicació social, al voltant del 7%.
I tot això ha passat en els temps de “la pluja fina” de què parlava el nostre vicepresident.

Cap on anem, doncs? Estem nacionalitzant el país o l’estem espanyolitzant a cop de fer servir poc la llengua catalana en importants espais del territori i de comunicació social?
Cada vegada més se’ns vol fer veure el català com una llengua encarcarada no apta per la joventut i estranya als ambients urbans. Només seria apropiada per als àmbits molt oficials o estrictament rurals.

Una llengua poc defensada pels nostres representants, per molts funcionaris de l’administració, poc promoguda en els mitjans juvenils, …és una llengua en una pendent perfectament dibuixada. No, no són bons temps per la nació catalana. Si no s’actua ràpid perdrem el poc que ens queda. I és que si darrera no es compta amb un estat propi que aixequi de debò els drets i deures lingüístics, que no tingui complexos de defensar la nostra identitat, no hi haurà lloc per la pervivència de la llengua catalana.

UNA NOVA ETAPA

Tots els indicis assenyalen que a Catalunya s’obre una nova etapa. S’acaba un cicle que tenia per gran protagonista el PSC-PSOE , acompanyat i sostingut per Esquerra i Iniciativa. Ara, el dia 18 de juny, es compleixen tres anys del referèndum de l’estatut. Un estatut posat en quarantena i successivament vulnerat pel govern central.

Durant aquests darrers anys Catalunya no ha avançat en gairebé res. Així com el primer tripartit tenia justificació: renovació democràtica, nou estatut i acostament de l’antiga immigració a les institucions catalanes, el segon ha estat una presa de pèl. Només és una pantalla per sostenir les distintes ambicions de poder. Mentre aquí es fa veure que es resisteix a la claudicació davant Madrid, la majoria dels seus representants ( 25 de 29-els del PSC) han donat ininterrompudament el sí als pressupostos del PSOE contraris a les necessitats de Catalunya. I ningú dels socis ho ha denunciat.

D’aquesta manera aquests darrers anys Catalunya ha anat perdent quota de PIB, ha anat perdent en llengua, no ha aconseguit cap traspàs de poder significatiu (rodalies, aeroport, infraestructures, beques, partides socials, …), i ha vist com ha anat augmentant la seva espoliació fiscal.

Davant d’aquesta humiliació permanent , davant de la vulneració de qualsevol estatut, davant d’aquest bloqueig econòmic, és hora de pensar que només hi cap la independència.
Tant és així que la societat civil ( per mitjà de distints grups com Sobirania i progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, 10.000 a Brussel•les,…) ja se n’ha fet un tip i ha empès una important mobilització, que es concretarà el 27 de juny, denunciant la mort real de l’estatut i posicionant -se perquè el Parlament català declari unilateralment la independència.

Qui recollirà políticament aquesta necessitat?. Per mi és hora de dir que només pot fer-ho un moviment plural i ampli que tingui per eixos l’ètica i la declaració de la independència. En aquest sentit la nova Associació Reagrupament, per la seva transversalitat i claredat, pot estar en bones condicions d’articular aquest desig plural de la societat catalana, d’omplir el buit manifestat amb la gran desafecció dels ciutadans de Catalunya.

Com diu i denuncia Joan Solà ( actual Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) és l’hora de plantar cara . La nostra llengua, la nostra nació, només serà viable si compta amb una sobirania plena, és a dir , amb un estat propi.

Manresa no guanyarà la Champions

Fa dos anys, un 27 de maig, se celebraven eleccions municipals. Ara, el 27 de maig, se celebrarà a Roma la final de la Champions. Estic segur que guanyarà el barça per justícia poètica, perquè l’esport s’ho mereix. Però no crec que Manresa guanyi la seva Champions. El seu govern municipal ha anat cada cop a menys fins a caure en el desastre actual.

El desgavell és tan patent que s’han hagut de canviar la meitat de carteres corresponents a l’equip socialista. Els problemes de fons no són nous, la premsa i els agents socials han anat denunciant allò que fallava. El malestar era, i és, evident. L’actual govern va començar malament amb una proposta molt impopular (pujada de sou del 20%); de seguida aparegueren les dificultats de reformar l’administració (renúncia del secretari, ànima de la reforma; reticències i indecisions) i s’encadenaren desastres evidents en urbanisme.
A hores d’ara en educació, per exemple, és palès l’endarreriment de les noves escoles i del nou institut. I no s’ha fet res per modificar l’actual model de determinades escoles convertides en guetos socials. Els tripijocs de llicències ha estat d’escàndol en el cas de Trullols. I hi ha una paràlisi de la reforma administrativa.

Per tot plegat i, a fi d’evitar el col•lapse, hi ha hagut canvis en cinc regidories. Ja veurem què dónen de si. Però no s’ha tocat la principal. No s’ha tocat Urbanisme. Urbanisme s’ha convertit en el pal de paller del viratge cap al desastre. És clamorós el desgavell de La Reforma, tant en la seva concepció com la seva execució. Sense gust estètic, sense autoritat davant l’empresa concessionària , tot un afront contra el patrimoni històric amb un resultat que el portarem vergonyosament durant molt de temps. Però, a més de La Reforma, no és de rebut l'aixecament d’autèntics murs de camps de concentració a Can Font , la insistència en monòtones places grises i impersonals que ocupen la ciutat, i el que tampoc no és de rebut és el conjunt de macrogàbies que s’han instal•lat a Plaça Catalunya quan havia de ser el seu pulmó verd tou i amable. Per tot això ja és hora d’exigir les responsabilitats i dimissions corresponents.

Fruit de tot això i, evidentment, de tants projectes ajornats sine die, Manresa no va camí de guanyar la seva Champions. I, el que és més greu, veig impossible que redreci el seu rumb en aquest mandat.

Jo no dic NO A TOT

Fa uns dies es va inaugurar el túnel de Bracons. Jo ho vaig celebrar. Amb el meu fill Marcel vam anar la mateixa tarda. No volia perdre aquest grans avenç de la Catalunya interior. I ens vam alegrar que s’hagués adoptat un projecte intermedi. No era bona la barbaritat d’autopista que proposaven alguns ni la negació a les comunicacions entre Osona i la Garrotxa. D’aquesta manera s’aconsegueix mitja hora de guany i s’estalvien desenes de revolts. En el tema de les carreteres cadascú posa els seus límits. Si es veritat que la costa està saturada, a l’interior fan falta túnels i comunicació en xarxa.Les diverses postures es degueren harmonitzar fins aconseguir un resultat bastant satisfactori. Ara cal acabar bé les variants.

Fa dècades la cultura del No era necessària, inqüestionable. Així, i seguint Raimon, diguérem no a les pistoles, a la dictadura, al clericalisme, a l’imperialisme i al feixisme. Després diguérem no a les centrals nuclears , al terrorisme, i a la LOAPA. A partir d’aquí els diversos NOS es diversificaren i augmentaren: No a la MAT (línia de molt Ata tensió), no als residus nuclears a l’interior de les mines de Cardona, No a la muntanya – salí de Sallent, No a l’aeroport de Fonollosa, No a la Presó, No al IV cinturó….I fins i tot hem signat No als toros , als transgènics,,, En definitiva sembla que hem dit com els nihilistes NO A TOT.

Fóra bo que ens rumiéssim alguns NOS que surten automàticament. Sovint hi ha o ha d’haver espai per la negociació. Com per exemple el no als parcs eòlics. Ara s’anuncia una negociació-revisió amb alternatives del IV cinturó. Ja veurem.

Posats, però, a posar NOS jo en posaria un quants més: No al Madrid, No als pijos, No als creguts, No als corruptes, No als aprofitats, No al mal gust urbanístic, No a la burocràcia, als tecnòcrates, No als exèrcits, no als Putins, Bushs i Aznars, No a l’assetjament propagandístic, No a l’excés de feina, No a l’atur, no a la televisió “escombraria”, No a la calor, No a la sequera, No a les dretes, No al petroli, No al consumisme, No a la tracta de blanques , No a la incultura, No a la violència, No a les malalties, No a la crisi, No a la monarquia , No a les sentències del Tribunal Constitucional, No a l’espanyolització i..per què no?, No a la maleïda pesta porcina.…

Insisteixo, jo no dic NO A TOT

El finançament impossible

La Cambra de Comerç de Catalunya té raó. En la negociació econòmica del finançament NO podem acceptar menys de 3.800 milions d’Euros perquè tenim un greu déficit fiscal respecte Espanya, i encara més quan hem deixat de recaptar prop de 3.000 euros. Si més no, ens quedaríem gairebé on érem. Val a dir que d’entrada els catalans donem cada any 20.000 M €, i que 10.000 dels quals ja no tornen.

Per això acceptar qualsevol xifra que no comenci per tres i s’acosti al quatre no ens porta en lloc més que allargar el sotmetiment i l’agonia,…I més quan hem vist aquests dies avals de 9.000 milions d’euros a caixes com la de Castella la Manxa que han malbaratat els diners amb aeroports fantasma on no va ningú . I això quan hem vist que AENA ha gastat en la mastodòntica T4 de Madrid-Barajas 9.000 milions d’euros en una operació sobrefinançada per tots. I, encara més, quan Andalusia ja s’ha cobrat el seu famós deute històric.

Quan les arques de l’estat , alimentades per l’economia real, és a dir , en bona part per la indústria dels Països Catalans, es malbaraten en projectes faraònics no productius, els catalans no podem quedar impassibles. No fa falta dir, perquè ho tenim escrit llegit i protestat, com tenim Rodalies, com són els trens de la Catalunya Central, quines són les mancances per no haver connectat encara l’alta velocitat a França , com es produeix l’estrangulament del port de Barcelona en no disposar de xarxes de via europea, o les continúes insuficiències de subministrament elèctric,…

L’estat, per tant, no pot pretendre donar-nos engrunes. I tothom ho sap . Els d’aquí i els d’allà. Però, donat que Espanya s’ha construït contra Catalunya, serà impossible el pacte de finançament. De miracles, com de rucs que volen, se’n veuen pocs.

Els principals responsables són els més de 40 diputats catalans que tenim a Madrid. Si fossin coherents, consumat el fet, haurien de tornar cap a casa.

No perdre el tren de l'aeroport

El nou eix cap a Igualada podria complementar l'aeroport corporatiu.

A finals d’abril la Generalitat adjudicarà l’aeroport corporatiu de la Catalunya Central. Sí es presenta alguna oferta des del Bages, i aquesta reunís un mínim de requisits mediambientals, Manresa i el Bages li haurien de donar suport. I això per diverses raons:

. El Pla de Bages, que ocupa una gran centralitat dins la Catalunya Central, podria ser un bon lloc per aquesta infraestructura aeroportuària. Ben comunicat, sense massa dies de boira, amb la distància requerida i equidistant a les diverses capitals de les comarques del nostre àmbit (cal dir que el nou eix cap a Igualada aproparà aquesta ciutat).
. Seria un nucli dinamitzador supracomarcal amb tot de serveis i d’activitats auxiliars.
. L’aeroport seria la peça clau que rellançaria el PTB, el Parc tecnològic Central, actualment en ralentí, doncs li aportaria amb facilitat aquesta important eina de comunicació.
. Serien força llocs de treball en un sector, l’ aeronàutic, que té molt bones perspectives de futur tant en recerca com en rendiment econòmic.
.Ens trobem en una cruïlla econòmica molt difícil que provoca un gran pèrdua de llocs de treball en cadena difícilment substituïbles i no podem perdre oportunitats. Un equipament com aquest seria estratègic per al futur econòmic i industrial

Val a dir que s’ha fet pública la possibilitat d’ubicar-lo en uns terrenys al Pla de Bages, propietat de l’empresa Pujol Muntalà. D’entrada disposar dels terrenys al voltant de l’ actual petit aeròdrom no seria una mala carta.
Sabem d’alguns inconvenients d’aquestes infraestructures, però si les coses es fan ben fetes és possible minimitzar-los i és clar que comporta molts més avantatges. Un aeroport de les dimensions i funcions plantejades podria ser perfectament assumible pel territori. En definitiva si és la millor ubicació i el millor projecte dels presentats de la Catalunya Central, hauríem de donar-li suport i no deixar-nos perdre aquest tren.

El meu 23F

28 anys després...

Aquest any em ve de gust fer una valoració d’aquell nefast 23- F.

Aquell dia em tocà en plena joventut, tenia 24 anys. Amb els estudis ja acabats a la Universitat de València, estava fent el servei militar a Santiago de Compostela. La caserna militar, que ara ja no existeix, allotjava una brigada aerotransportable . Per això sovint fèiem pràctiques de vol a fi d'estar “llestos per tal d’actuar en qualsevol punt de l’estat”.

El 23 de Febrer, cap a les 19 hores suspengueren tots els permisos de sortida. Tothom restava “aquarterat”. Foren cridats els companys d’intendència i enginyeria per estudiar el terreny per tal de preparar tot un dispositiu d’ocupació de la zona de Santiago (tal com em contà un company de Castelló que era topògraf). Principalment calia neutralitzar qualsevol revolta d’estudiants.

Les ràdios no paraven de sonar i seguíem com podíem els confusos esdeveniments. Després de sopar en silenci, ens cridaren per anar a l’armer on començarien a repartir l’armament i els cascos, tot això sota l’estreta vigilància de la Policia Militar que ens apuntava amb la metralleta. Molts, espantats, a penes podíem contenir la tensió. Els minuts es feren eterns. Ens esperava agafar els CETMES i anar a disparar , si calia, contra els estudiants o el poble que es revoltés. Vaig serrar les dents, havia de mantenir la serenitat davant dels soldats més joves. Estava plenament indignat i pel meu cap em passaren confuses i possiblement inútils formes de rebel·lió.

L’angoixa fou desesperant. Finalment una contraordre ens indicà que anéssim als nostres llits i que esperéssim noves ordres.

Ja al dormitori, els plors de molts soldats van ser trasbalsadors. Molts tenien por de no veure els seus familiars. Jo vaig pensar amb els meus, sobretot amb el meu germà. Després sabria que va fugir del poble i destruí documents comprometedors de l’organització d’esquerres de la qual era dirigent. Estranyament, però, malgrat la commoció interior , vaig poder reunir el suficient coratge per poder consolar alguns companys més afectats.

Quan s’apagaren els llums només les veus de les distintes ràdios arribaven a les nostres oïdes. Però,... ens tornarien a cridar? Una vegada produït el discurs del rei semblava que tornava la calma i a poc a poc , passada la mitja nit, ens adormirem,.

L’endemà férem la instrucció de rigor com si res no hagués passat. No rebérem cap explicació. Vam poder veure, això sí, el dispositiu que s’havia preparat per ocupar Santiago, capital de Galícia. A les portes de sortida de la caserna hi havia els camions i els cotxes militars preparats, tot esperant una ordre executiva que mai no va arribar. Més endavant ens vam assabentar que el general Torres Rojas, comandant en cap de la Capitania de Galícia, també estava en la trama d’Armada, Milans del Bosch i Tejero, entre altres. Mentre Milan sí que va arribar a envair amb carros de combat la ciutat de València, Torres Rojas va mostrar una actitud dubitativa. Es veu que no les tenia totes.

Aquest és el meu testimoni. No cal dir que els fets del 23- F marcaren encara més la limitada democràcia, la feren més conservadora, i amb ells es tancà qualsevol possible camí cap a llibertat de les distintes nacions de l’estat.

Torna l'Espanya de sempre

Tribunal Constitucional

Vivim uns dies d’agitació permanent. Encara no ens hem acostumat a la comèdia bufa de lladres i serenos, d’espies i d’informes del Madrid del PP, que ja som dintre de l’enorme trama d’estafes i corrupció de bona part de l’empresariat conservador a Madrid i València. Pel mig, a més de consellers i d'antics ministres, trobem el mateix President de la Comunitat Valenciana, Francisco Camps. Val a dir que els acusats de corrupció són grans amics del gendre d’Aznar, el milionari Agag.

En un totum revolutum apareix el super jutge Baltasar Garzon el qual, amb tanta feina acumulada, -atén a la vegada l’esquerra abertzale- té un col•lapse i ha de ser ingressat.
Per l’altra banda, pel PSOE, el ministre de justícia, Bermejo, se’n va sense llicència de cacera amb el Garzon a terres d’Andalusia per tal de tramar el complot contra el PP, segons versió interessada dels de la gavina. Talment com a la pel•lícula de Berlanga, La escopeta nacional.

Rebem un correu on descobrim el gran negoci del marit d’Esperanza Aguirre, presidenta de Madrid, amb l’AVE a Guadalajara. La línia d’alta velocitat es va fer ben apartada, al poble de Yébenes. Tan apartada que allà no puja ni déu. Ara bé, els terrenys s’han requalificat astronòmicament i estan reportant un gran negoci.

És l’Espanya de sempre que torna. Torna perquè mai no se n’havia anat. L’Espanya dels negocis especulatius, dels alts cossos burocràtics, de l’ostentació innecessària.
L'Espanya que controla un estat. Un estat espanyol que qüestiona, mitjançant el TC, que els símbols catalans siguin nacionals per a Catalunya tal com resta escrit a l’Estatut( si cal passar per sobre de la voluntat del referèndum dels catalans, es passa i punt). És l’Espanya de què ens parla el notari saguntí López Tena. En el primer contacte que va tenir a Madrid entre la resta de membres del Consejo Judicial li van demanar si caçava, si podien comptar amb ell per anar de cacera. I és que aquest és el modus vivendi de relació d’aquella trepa. És , en definitiva l’Espanya que ara ens narra Labordeta en les seu llibre Memorias de un beduino en las Cortes o Oriol Mallo tot reconstruint l’experiència a Madrid de Joan Puigcercós.

Un estat espanyol que, per altra banda, sempre té mil excuses per no tornar-nos el que ens deu. El que ens diu fa uns mesos , en eleccions generals, que invertiria 6.000M€ a Rodalies- RENFE de Barcelona i ara només hi posa 4.000M€. Un estat que ara pensa en no tancar el finançament fins el 2010 i mentrestant caldrà anar patint amb una sabata i una espardenya.

Sincerament no sé què coi fan a Madrid els 25 parlamentaris del PSC; no sé què hi pintem nosaltres en aquest estat.

L'esport base necessita seguretat

Avui m’ha esgarrifat la notícia dels nens morts en un camp de béisbol de Sant Boi. La força del vent ha tombat sobre ells el mur de l’equipament.

Aquesta nit i encara ara el vent xiula a prop de les nostres finestres i terrasses. Pel carrer, aquest matí, una estesa de contenidors i d’altres elements no permetien presagiar res de bo. Després, per Internet, me n’assabento de la desgràcia d’aquests nois que practicaven béisbol i que s’arreceraven del vent.

Durant quatre anys com a regidor d’esports de Manresa tenia com a objectiu número u la seguretat de les instal·lacions. Les instal ·lacions esportives sovint estan fetes amb descura i simplicitat. Sovint se situen en descampats sotmesos a temperatures extremes i poc protegits de les inclemències del temps. Per això en segons quins llocs no eren estranys els desperfectes després de les tempestes, que es congelessin les canonades o que es danyessin els sostres. Així a Manresa hem vist grans filtracions d’aigua al Nou Congost, a l’estadi de Futbol , al gimnàs o al Pujolet.

També, per la seva solitud i per la poca llum, hem patit que s’hi entrés a robar o destrossar als diversos equipaments, pavellons o als camps de futbol.

On calia posar l’accent és en la seguretat física més immediata. Calia subjectar les porteries (més d’un noi o noia d'arreu de Catalunya ha patit per aquest motiu), calia extremar l’actuació contra la legionel·losi a les dutxes; calia reforçar sostres i parets ( vàrem haver d’apuntalar les antigues grades de piscines) i treure tot allò que podia comportar perill (planxes de ferro, tanques rovellades, cantonades dures…).

Sabíem que el repte era difícil però ens vàrem bolcar. Val a dir que mai no s’acaba el procès i cal continuar.

Avui he recordat el gran esforç per posar més llum a tot arreu, per refer aquelles tanques, per posar protectors, per obligar a fer les revisions mèdiques als participants dels cursos municipals de manteniment físic, per revisar sostres, reforçar murs ….

Avui la mort d’aquests nens, nens practicants de l’esport base, usuaris d’una instal·lació senzilla que fa una important feina social, m’ha colpit. Mai no es fa prou.

Carta als Reis

Estimats Reis de l’orient, aquest any passat encara que ens hem portat molt bé només hem rebut desgràcies. En fi , plens d’amor i d’ingènua esperança, us escrivim aquesta carta amb la llista de regals que volem.

Per al nostre país desitgem que recobri el sentit de la dignitat i que trobi el camí que el menarà a la independència.
Per a l’estat espanyol una mica més de serenitat i que aprengui a viure com a bon veí i no pas amb desconfiança interessada.
A la nostra ciutat, un major lideratge i un urbanisme més democràtic. Demanem que miri més la gent i no tant els interessos burocràtics i també doneu-li força per reclamar els seus drets davant de qui sigui.
Per al món, tan trasbalsat, molta pau . Porteu-li convivència entre races, igualtat entre les diferents credos i condicions.
Per al planeta, molt respecte pel medi ambient.
Per a la llengua , molta estimació i difusió.
Per als solitaris, molta companyia.
Per als malalts, molta salut.
Per als fracassats algun que altre èxit, i per als triomfadors una mica d’humilitat.
Per als nostres alumnes , moltes ganes de treballar i bon rotllo amb els seus professors.
Per a tots molt de coneixement.

En fi, ja sabem que és molt demanar però que no ens falti el pa, l’aigua, el treball i les ganes de lluitar.

Això sí, sapigueu que com a bons republicans si no ens porteu tot el que demanem, ho entendrem i seguirem treballant per poder aconseguir una mica de tot allò per nosaltres mateixos.

Un salut molt cordial i que tots els que ens sentim nens gaudim de la vostra visita.

Uns nens una mica grans.

GAZA NO ÉS EL CAMÍ

ODI GUERRA DESTRUCCÓ, CRISI, OPRESSIÓ NACIONAl...acabament del 2008









Que el 2009 ens porti SOLIDARITAT PAU PROGRÉS LLIBERTAT.

Macià , la dignitat de Catalunya

Homenatge a Macià en el 75è aniversari.




Macià renuncià a la petita autonomia que volía Cambó.
Macià defensà els pagesos i les comarques maltractades.
Macià s'alià amb els sindicalistes.
Macià s'aixecà contra la Dictadura de Primo de Ribera.
Macià creà Estat Català i ERC.
Macià proclamà la República Catalana.
Macià quan hagué de pactar no renuncià a allò principal.
Macià recuperà la dignitat de Catalunya.

El coratge de Macià serà necessari en aquests difícils temps que
s'acosten.

El sabatot , arma de destrucció massiva

Comprovat, l’Irak no tenia armes de destrucció massiva però guardava uns bons sabatots per llançar-los a la cara del Bush en cas d'haver fet la guerra. Sols els acurats reflexos del nefast president li han evitat un mal major. Al darrera deixa un país ben destruït. D’altres també es mereixerien un llançament de sabatots. Per exemple el gurú de les finances, el príncep de Wall Street, Mr Madoff, el qual ha ensarronat mig món en negocis fraudulents. Entre els damnificats il•lustres ens trobem el Banc de Santander amb l’inefable Botin i el BBVA.

Viatja el tripartit al Japó i acte seguit Sony anuncia que vol acomiadar 300 operaris a Viladecavalls. Mentrestant Fraga gruny que als nacionalistes “hay que colgarlos de algun sitio” ( i a aquest senyor no li passa res). “Mori el Borbó” proclama l’amic Tardà. Ràpidament la Brunete mediàtica el lapida i el diputat republicà corre a disculpar-se de seguida. Joan, aquestes coses o no es diuen o s’aguanten amb fermesa. El mateix consell per al Benach, pel que fa a les disculpes pels suplements del cotxe oficial.

Al futbol, com diu Crackòvia, també es practica l’estratègia del sabatot. Aquí és anomenada la del PAM (Patades Al Messi), i és que el Schuster té raó quan sentencia “no hase falta desir nada más ”. Malgrat tot el culé està feliç com si portés sabates noves –per fi tenim un equip, no tot ens ha de fer figa-. I en bàsquet, el Ricoh Manresa, com l’Astèrix, resisteix amb una sabata i una espardenya, però amb sis victòries. El Nou Congost té la potinga màgica de la pobra però indomable tribu bagenca.

Els amics d’Iniciativa, sempre calçats amb sabates de disseny, van camí de la glòria. Van fer el ridícul amb l’aigua, van pactar que al novembre tindríem nou finançament ( el qual encara esperem), instal·len uns arbres de Nadal que valen una fortuna i, ara, volen baixar de 80 a 40 km/hora a les autopistes properes a Barcelona. La resta del tripartit, per no fer-los nosa, els va seguint de veta.

La Nació? De moment, no avança i va descalça. De tretze repetidors de TV3 al País Valencià ja se n’han carregat 3, els oients emigren de Catalunya Ràdio a una emissora privada(a l’atrevida Racc1),i la policia continua essent de segona. Les federacions esportives espanyoles, amb el suport de l’estat “amic”, continuen vetant amb cops de colze i puntades de peu les federacions catalanes en els organismes internacionals, com és el cas del Rugby. Per altra banda no cal lamentar-se més en aspectes socials i econòmics.

Ara bé el més greu de tot és l’acte vergonyós del PSC tot donant avui suport als pressupostos d’en Zapatero (el nom és tot un presagi) sense aprovar abans el finançament de l’estatut. No ho haurien fet si no sabessin que aquí no passarà res, perquè ja saben que hi ha qui mirarà cap a un altre costat. Una vegada aprovats els pressupostos, sense força per negociar, algú dubta que pel cap alt ens donaran unes almoines? Caldrà llançar algun que altre sabatot?

Des del pou de la crisi

El Nadal del 08 serà conegut com el Nadal de la crisi. L’any es tancarà submergit en un pou des d’on molts veuen un futur molt magre: atur, regulacions, caigudes de borsa, fusions forçades, manca de crèdit i confiança.

Sovint es parla de cercar una economia sòlida, de cercar una fermesa dels mercats. Ara, amb la crisi de començaments de segle s’ha parlat més bé de líquids, de fluids. La manca de petroli, d’aigua, i finalment la manca de " liquiditat" creditícia han marcat la paràlisi econòmica del 08.

A hores d’ara sembla que les reserves de petroli encara no estan prou esgotades, el mercat està sabent adaptar-se i ha restringit el consum - tot i que caldrà una dolorosa reconversió de la indústria de l’automoció cap sistemes més sostenibles-; els problemes de l’aigua comencen a estar encarrilats amb un menor consum i la implantació d’una nova cultura, i la fluïdesa crèdit es produirà el 2009 una vegada assentades les mesures anticrisi i havent rebaixat el preu del diner.

És lògic que mentrestant hi hagi moguda i fins i tot un cert catastrofisme. Molts sectors s’hauran d’adaptar. Molts hauran de produir d’una altra manera. Molts haurem de consumir menys i diferent. El fet de no tenir recursos infinits i l’accés d’àmplies capes de la població mundial al consum generalitzat està fent necessari que controlem les quantitats i les qualitats. Tant si com no tornarem a fer tota una sèrie de pràctiques d’estalvis. Com evitar l’excés d’envasos i bosses de plàstic, minvar l’ús de paper, allargar la vida dels cotxes o dels aparells elèctrics, …

I és que les crisis són moments de canvi i acceleren la imaginació. Progressaran exponencialment les energies alternatives, la bioconstrucció, reutilitzarem més els llibres, començarem a controlar d’una vegada l’emissió de clors i de CO2, i fins i tot es forçarà l’ús de sistemes de climatització més innocus.

És evident que els anomenats països emergents tindran un paper més destacat quan sortim del pou. Amb els seus recursos gasístics i petrolífers o amb la seva gran evolució econòmica, La Xina, L’Índia , Rússia i altres jugaran un paper més important fins i tot al si del Fons Monetari Internacional

En definitiva, el pou té sortida, i ens en sortirem, però hauran canviat moltes coses i res no serà igual. Molts coincideixen en què serà imprescindible retornar als valors de l’esforç, respecte i disciplina, al sentit col·lectiu dels nostres actes. Per tant serà un canvi no només del sistema productiu sinó, també, del sistema de valors basat no en l’abundància sinó en la responsabilitat.Tant de bo.

Realitats sorprenents

Vivim farcits de notícies que ens sorprenen cada dia. Només mirar la premsa o sentir les ones veiem flocs de veritat mutable i variable

Avui,20-N , encara hi ha milers de plaques i escuts que recorden el feixisme,… i ho veiem tan normal. Tanquen una discoteca que rifava augments de pits. Detenen al màxim dirigent de comandos etarres ( ara, diuen, va de debò). Garzon, que volia fer obrir les foses, ara ja no es considera competent: Franco, doncs, guanya una altra batalla. El Santander que era el millor banc del món fa unes setmanes, ara ha d’ampliar capital…es veu que ja no és tan solvent. No hi ha diners i es gasten milers de milions en art a la cúpula de les Nacions Unides. Fan una vaga els sindicats de professors i no diuen res sobre el restabliment de l’autoritat i el respecte. Augmenten els casos de violència adolescent i masclista i no es fa res per aturar la situació. Bush, el pitjor president dels EUA, s’acomiada per la banda alta convidant a la foto a les vint potències del món… i tots hi van.

La Nissan vol aprofitar l’avinentesa i acomiadar mitja plantilla. Es vol rescatar bancs i empreses i no es passen comptes als culpables de la desfeta. El petroli no para de baixar i les benzineres no abaixen el preu. Sempre hi ha qui guanya amb la crisi: llibres d’ autoajuda, de Carles Marx, venda de marques blanques,…Aconsegueix 400.000 euros en préstcs dels bancs i diu que no els pensa tornar. Disminueixen el consum de benzina, els viatges a l’estranger, l’ús de les autopistes, la compra de cotxes, i també el rebuig de les deixalles. Manquen 200 llicenciats de català al sistema educatiu, i diuen que anem bé. Els mossos es despleguen per tot Catalunya… ara falta experiència i competències. Uns que cremen fotos del rei són absolts i d’altres són penats. Els pirates de la mísera Somàlia atraquen vaixells de guerra i petroliers. Mentre a occident es mor per obesitat, hi ha 800 milions que pateixen gana.

Diuen que diuen. Un tal Mariano Rajoy, del PP, diu que assistir a la desfilada militar és un conyàs… i té raó. La reina diu que és de dretes… i la fan callar. L’ Economist diu que estem obsessionats per la llengua…i ho escriu en anglès, no pas en esperanto. El Bono diu que els del partit són uns f. de piii. i queda enregistrat als micròfons. Diuen que la festa que munten per l’aniversari del germà del papa a la Capilla Sixtina val una burrada. Mentrestant també diuen que al Congo les multinacionals organitzen un genocidi pel control de la materia bàsica de l'electrònica i la informàtica, el coltan.

Al Bages tenen per segur que trobaran gas natural, déu ho vulgui.. El projecte Fàbrica Nova s’endarrereix mig any més… o sigui, fa com sempre. Les noves places públiques de Manresa no agraden ningú… i tothom calla. Hi ha diners per muntar una presó al Bages... i no per a actius que donen projecció com el Ricoh Manresa. Ha hagut d'haver una sentència perquè no es facin els sorollosos balls a la Plaça de l’Institut. Plataforma x Catalunya encara té la barra de presentar el seu sisè candidat al consistori…no cal dir que tampoc no és magrebí. Mentre Caixa Manresa celebra el primer centenari de la remodelació de Sant Benet, a Montserrat moren uns operaris i són rescatats en helicòpter. A la pacífica Manresa un pare pica amb un martell un alumne…i encara vol tenir raó.

I tot mentre la sequera acaba amb les muntanyes plenes de neu i el pantà La Baells ben ple d’aigua.

El missatge de Pep Guardiola

No em puc estar de dir que Pep Guardiola s’entrenà de petit a 200 metres de casa meva, al Gimnàstic de Manresa. El noi de Santpedor és tot un símbol de l’esport català, i ara amb el waterpolista manresà, Manel Estiarte, conformen la parella de moda a can Barça.

Amb mestria, el Pep fou el cervell del dream team de l’era Kruyff i, ara, amb mestria està retornant l’esplendor al principal club català. Val a dir que molta gent partidària d’un futbol més primitiu hagués preferit el Mourinho. Malgrat que temia per si el Pep no se’n podia sortir , no era aquest el meu cas.

Passats els mals tràngols de la temporada passada, calien aires nous. El bo de Rikjaard ja no podia endreçar la situació ni gestionar més les diverses problemàtiques del vestidor. Laporta, necessitat d’un revulsiu, apostà pel jove entrenador del Barça B. El vaig veure en directe fa dos anys al camp del Manresa amb motiu del seu centenari. En aquell moment d’eufòria, poc després d’haver aconseguit la Copa d’Europa, no pensava pas que necessitaríem dels seus serveis tan aviat.

Els mèrits actuals del Pep no són pocs. En quatre mesos ha posat el barça en el liderat de la lliga, en bona posició a la Champions i el fa avançar en les eliminatòries de copa.

Més enllà dels resultats, ha rescatat el Barça i ha refundat un equip, ha implantat un mètode de treball i està imposant un discurs metòdic de modèstia i racionalitat. El Barça doncs ha passat de la humiliació a l’esperança, de la frustració a la il·lusió.

El Pep ve a dir-nos que sense treball, disciplina i esforç no s’assoleixen objectius. Ve a demostrar-nos que cal respectar el contrari, que els objectius sempre són a llarg termini i que no s’obtenen amb adulacions i vanaglòries.

Un Barça que ja tenia el talent, havia de conjuntar-lo, i, una vegada compactat, l’havia d’explotar i preservar. Per això més enllà del múscul i el toc de pilota, tan important era l’estat anímic com la dieta, la puntualitat o el ritme de vida. Aquests valors que tan necessitem en la societat, ben harmonitzats, fan que un col·lectiu humà aspiri a l’èxit.

A tots ens han sorprès les reiterades golejades, l’esperit alegre de lluita, el joc directe i desacomplexat. També ens han sorprès les declaracions entenimentades d’ Eto’o, la maduresa de Messi i Iniesta, la gran regularitat de Xavi, Puyol, Márquez i Valdés, l’entrega de tothom i l’ enorme aportació i protagonisme del planter.

Que duri, doncs, per molt temps.

President electe Obama

És evident que després del desastre de Bush gairebé tot el món se n’ha alegrat del teu triomf, Barak Obama. Un món dividit i tensionat al màxim pel racisme i la incapacitat de diàleg, un món teledirigit en gran part pels designis unilaterals nordamericans, imposats per la força del vostre armament, necessitava un canvi important que li retornés l’esperança.

El món vol veure en tu un altre Kennedy, un altre Martin Luther King , que uneixi els negres amb els blancs, que reconciliï els diferents credos i religions, que aposti per la igualtat entre les distintes classes socials,… No sols Estats Units sinó la resta del món volen veure gestos de saviesa, polítiques de previsió i equilibri, volen paraules d’esperança i comprensió de les diferències.

Un món global com el d’avui en dia no pot desentendre’s de qui governarà els vostres Estats Units. Per això en un món global és bo que hi hagi als Estats Units un president negre que superi la discriminació i els recels racistes.

En un món global és bo que hi hagi un mandatari americà que cregui en la concertació, el consens i la multilateralitat.
En un món global és bo algú que no sigui fanàtic de les religions o que no cregui amb la força cega de les armes. Algú que hagi dit que la invasió de l’Irak va ser un error i que hagi denunciat les tortures de Guantánamo.
En un món global és bo que es cregui en estendre la seguretat social, ajudar els més pobres i potenciar les escoles.
En un món global és bo algú que cregui en el medi ambient i qüestioni la sobreexplotació dels recursos petrolífers.
En un món global, és bo que es coneguin els problemes dels pobles oprimits que lluiten per la seva llibertat.

President electe Obama, saps que al nostre país no és de parla castellana? Saps que a Espanya és més fàcil, si és el cas, ser un president negre que un de català? Què n’opines del dret a l’autodeterminació que recull els principis de l’ONU? S’ha d’aplicar a les nacions europees sense estat que el reclamin?

Com veus els ciutadans catalans d’un món global volem respostes positives a aquestes qüestions. Si és així, podrem corejar amb tu, nova icona del segle XXI, cadascú amb el seu idioma, Yes we can.

Lòpez Tena ja ens té avisats

Al nostre país no tot el protagonisme social és dels partits. Afortunadament afloren veus potents que enriqueixen el debat i ens forneixen arguments que fan sentir-nos més forts. Aquest és el cas de determinats intel·lectuals com Lòpez Tena. Aquest jurista de Sagunt, prop del meu poble, està duent una gran tasca tot divulgant la feixuga realitat a què s’enfronta Catalunya i els PPCC .

L’altre dia a Manresa vingué a dir-nos que Espanya ja ha culminat la seva modernització als anys 90, amb grans aportacions d’Europa i Catalunya . El seu model d’estat ja el té del tot definit i no acceptarà res més enllà d’una simple descentralització administrativa. Res de federalismes, doncs, res de sobiranies compartides.

L’ incisiu López Tena ens anunciava que el Tribunal Constitucional, dominat totalment pel PSOE i el PP, fallarà contra l’ actual estatut el proper mes de gener. De la vigent carta estatutària cauran el concepte de poble català com a subjecte de sobirania, la capacitat de negociació bilateral i les obligacions econòmiques que va contreure l’estat (inversions igual al PIB,…), i finalment també s’esborrarà la igualtat del català respecte a l’espanyol. Què n’ esperàvem sinó?.

Amb l’excusa que no som de fiar, perquè perseguim objectius secessionistes, Catalunya s’haurà de conformar amb un estatut per sota fins i tot de comunitats poc sospitoses com Andalusia o Castella i Lleó. Discrepo amb el Lòpez Tena que va votar sí a aquest estatut. Al seu dia ja es veia que era reduït i que limitava les aspiracions del nostre poble. Aquest estatut no recull el dret a decidir i no s'arma d'una capacitat econòmica suficient. Ara, però, ni tan sols serà allò que prometien els partidaris del sí. Serà simplement un raquític i anèmic redactat que trairà allò que va votar el poble.

L’anàlisi del Lòpez Tena sobre la decadència de Catalunya és clarivident. Catalunya representava a mitjans del segle passat gairebé el 40% del PIB de l’estat. Ara només en representa un 19%. En molts paràmetres econòmics i de qualitat de vida hem reculat a posicions mitjanes o per sota de la mitjana: productivitat, renda per càpita, ratio de professor per alumne, serveis mèdics,… Mentrestant un terç del que paguem a l’estat no torna a Catalunya.
Encara tenim actius com diversificació industrial, superior investigació,... però ens calen millors infraestructures de comunicació i una forta inversió productiva.

Catalunya, atrapada dintre dels interessos de l’estat, tot i continuar sent la principal aportadora, va tendint a convertir-se en una realitat mediocre i anodina. Aviat, els propers dos mesos, serà l’hora de veure què en restarà de tot plegat. És a dir, quina resposta social, cívica i política donarem els catalans davant de la manca d'acord de finançament i davant del buidatge descarnat de l'estatut per part del desprestigiat Tribunal Constitucional. Ens caldrà una fermesa de valors, és evident, però, per això mateix, ens caldrà plantar cara i manifestar que no volem ser-hi en aquest estat que juga contra nosaltres.

Fesomies particulars i veus espectrals

Ni sóc ni m'agrada ser determinista, però hi ha trets físics que delaten un caràcter, o si més no els associem a una intenció predominant. Encara no sabem què representen les circumflexes celles del Zapatero, però segur que tenen a veure amb aquesta frivolitat amb què olímpicament es desdiu de tot allò que promet. És l'antítesi de les celles espesses i taciturnes del rostre amargat i cendrós de l'Aznar.

És paradigmàtic el cas del nas de la Letícia. M’ha sabut greu que se l’operés. Crec que s’ adeia més a la seva personalitat el perfil lleugerament aguilenc del seu rostre. A la Leticia li farà falta olfacte i determinació per sobrevolar enmig de la casa reial entre tanta sang blava i tants aduladors. Amb aquell nas propi mostrava una personalitat fins a cert punt independent, amb idees pròpies, resultat d’una preparació professional.
La despersonalització del seu rostre no aporta res de nou i la converteix una jove d'aspecte més tou i manejable. La seva operació és producte de la lògica esteticista de la monarquia, pura simulació del lligam entre el règim sortit del tardofranquisme i una limitada i plebeia democràcia.

Un altre òrgan destacable és l’ull dret quasi tancat d’en Pere Solbes, important ministre d’economia. És evident que el Solbes amb aquella mirada perduda no ens pica l’ ullet, no ens està oferint complicitat, més bé ens està dient que ens amaga quelcom. Especialment ens va ensenyar les seves cartes setembre passat quan a les Corts va voler justificar l’ incompliment del govern espanyol en el finançament de Catalunya. Ens va voler fer una finta. Tot amagant l’ou va contradir allò que havia quedat ben clar a les balances fiscals. Aquell dia els seus ulls erraven per lliure de tal manera que li era difícil mirar-nos serenament a la cara. I és que sabia que estava mentint i que la seva mirada dispersa, quasi de pirata, el delatava.

Hi ha veus que encara ressonen al llarg del temps. Veus gairebé eternes. La veu de Fraga, pastosa i rocallosa, com d’ultratomba, ha tornat a arrossegar-se carregant contra la disposició de familiars de republicans d’obrir determinades foses comunes. Familiars que actuen sense ànim revengista, amb deler de saber la veritat. A hores d’ara som a l’únic estat a Europa que després del període dels feixismes no ha fet un exercici real de reparació històrica. I és que alguns que encara mantenen poder estan íntimament lligats a l’anterior règim. La veu de l’ incombustible exministre de Franco és una veu cada vegada menys entenedora, gairebé espectral, que encara dificulta l'avenç cap a una maduresa democràtica que sols una reparació històrica pot començar a donar.

A sang freda

Truman Capote a "A sang Freda" ens relata una excel·lent història. Història de gent poc integrada, necessitada de reconeixement, que actua per impulsos irracionals amb una violència extrema. Només aparentment, però, van actuar a sang freda. Els mòbils en realitat eren complexos i molt interioritzats. El llibre malgrat estar basat en fets reals, continua sent, però, una novel·la, una narració ubicada a l'oest dels Estats Units.

Per això al principi no m’ho podia creure. Que a Manresa un pare de 44 anys agafi un martell, trenqui el vidre tancat d’un institut, entri en una classe, empenyi el professor i piqui amb el martell un noi que s’havia barallat al pati amb el seu fill, és d’una cruesa fora del comú.

De sempre hi ha hagut baralles a l’escola, de sempre hi ha hagut tensions i fins i tot persecucions i maltractaments entre adolescents. Lamentable. Però mai no havien intervingut els pares dintre de l’escola amb una arma contundent i sobrepassant l’autoritat dels professors. El relat dels fets és colpidor. La justícia haurà d’analitzar tots els condicionants que concorren al cas. D’entrada, però, cal rebutjar tota aquesta turbulenta actuació.

Sempre hem pensat que una cosa és el carrer i una altra l’escola. Si és deplorable que aquests fets puguin passar al carrer , molt més ho és que passi en un recinte educatiu. A l’escola l’ única autoritat per impartir justícia , per restablir l’harmonia, és el professorat. Si es permet que això sigui vulnerat, ja pot plegar tot el sistema educatiu. Per tot això planyo els excel·lents companys del centre afectat el quals no es mereixen aquest violent ultratge.

Sembla ser que aquests fets tenen un rerafons d’enfrontament entre ètnies, un rerafons d'un marcat racisme tribal. Doblement agreujant, doncs. És evident que l’ increment exponencial i sobtat d’immigració ha fet aflorar el pitjors instints que hi havia latents en determinats col·lectius autòctons. Si sempre i a tot arreu hi ha hagut problemes d’integració, aquests s’accentuen quan el procés es fa de forma sobtada, desordenada, i amb escasses eines aglutinadores.

Caldria que els distints instruments d’integració de què s’ha dotat la nostra societat, entre ells l’escola i l’ institut, poguessin fer la seva tasca amb suport real de tots els ciutadans, pares i mares, i amb la necessària delegació d’autoritat per poder exercir la important funció educativa. Altrament estem fent un flac favor a la comunitat i, el que és més important, als nostres fills.