Ens volen engaltar el cementiri nuclear

Central nuclear d'Ascó

Ja fa uns anys que dura la broma. Ve de quan Montilla era ministre d’indústria d’un govern ZP, pels volts del 2005. Al Sud de Catalunya se li assignava ser la zona -contenidor on s’havien d’ubicar i dipositar tots els residus nuclears de les Espanyes.

La coartada era evident. ¿No produïen les Terres de l’Ebre el 40 % de l’energia elèctrica nuclear de l’Estat Espanyol? No comptava Ascó amb xarxa de tren? Doncs res tan senzill com derivar cap aquí els residus del conjunt de les 12 centrals nuclears de l’estat . Poc importava el perill del trasllat o el fet d’estar lluny de determinades centrals espanyoles.

Devien pensar que entre tots farien possible que no hi hagués futur en aquelles terres més enllà del monocultiu de la producció energètica. Les condemnem a que siguin subsidàries i depenents per sempre més, després tot serà més fácil.

Anys després, ja al Govern de la Generalitat, entre CiU i el PSC-PSOE han facilitat que l’Ajuntament d’Ascó s’inclinés pel cementiri amb l’excusa de l’autonomia municipal ( autonomia que no han respectat a Vic i a tants i tants llocs). Per cert, val a dir que la majoria de votants municipals del sí treballen i viuen de la central. I a sobre no ho han consultat a la població. Només quan els membres de la sociovergència han vist que restaven sols , que feien el ridícul davant el territori, han acabat reaccionant tímidament . No importa, el mal gairebé ja està fet.

Catalunya farà bé d’oposar-se al trasllat dels residus espanyols al nostre país. Perquè en qüestió de contaminació cadascú ha de suportar la seva pròpia càrrega. El cementiri nuclear d'Holanda, que és el model que se segueix , només suporta els residus de la central de qui depèn.

Per altra banda debatre nuclear sí, nuclear no, és com debatre els sexe dels àngels. Només quan tècnicament es demostri que aquest país es capaç de fer funcionar centrals nuclears amb seguretat i eficàcia valdrà la pena entrar en aquest debat.

Mentre tinguem una mitjana de 30 accidents nuclears a l’any , amb les seves fuites radioactives corresponents, per mi l’estadística ja està parlant per si sola. Tal vegada d’aquí a dues o tres dècades tot haurà canviat i la nova producció ja serà controlable pels nostres enginyers i es farà amb uns riscos nuls. Mentrestant caldrà que apostem per la contenció del consum energètic (camp on hi ha molt i molt per córrer) i invertim els nostres esforços en les energies renovables.

Haití , on tremola la terra

Haití és allà on el nostre món plora.



Haití és un immens cementiri











La imatge de l'horror




La imatge de la desesperació











Allà on l'home pot fer poc


Allà on els cossos són ara sepultats.










La mort de milers de persones




La desesperació d'un poble










Sense sostre , sense llars.





Sense aigua, sense aliments.








Angoixa, desesperació.



.......Serem solidaris?

Manresa despullada

Què portaran els reis a Manresa? No hi ha senyals que li duguin res de bo. Si portessin un escàner, d’aquests que estan tan de moda als aeroports americans, es veuria tal com es troba ara, ben despullada.
Manresa té molts vestits però els guarda a l’armari i no troba el moment per posar-se’ls. Així fa temps que té ben arraconat el seu projecte estrella, el Parc Tecnològic del Bages. Quan finalment se’l podrà posar li vindrà petit perquè ara corre la brama que aquests parcs o són força grans o ja no valen la pena. També té en projecte un vestit verd -el riu o anella verda- que anirà fent-lo a poc a poc.Una peça a mida amb què no compta és Fàbrica Nova. Aquesta entre Cots i Claret i la Caixa de Pensions la tenen ben entaforada, planxada i endreçada. El projecte, que és del 2005, va envellint i aviat passarà de moda.

Alguns vestits amb els quals anava fent perquè servien per als dies de feina ja no els té, com el de Pirelli (amb els centenars d’acomiadaments de finals d’any); d’altres ni se’ls ha emprovat ni se’ls emprovarà perquè diuen que els senta millor a una ciutat veïna , ens referim a l’aeroport corportiu, i d’altres que llueixen molt com l’alta velocitat ferroviària ja no els ha esperat mai.

El principal vestit, el conjunt de gala, el que li permetia anar a passejar pel territori, ara l’ha deixat prestat a una altra casa més gran i ja veurem quin profit en traurà. Ens referim a Caixa Manresa. Segur que aviat el trobarà a faltar, perquè sense ell s’hi trobarà despullada.
Els reis ja han anunciat que li portaran un tren -tramvia (això sí, haurà d’esperar-se uns quants anyets per jugar-hi) i mentrestant haurà de conformar-se amb el carril bici i a veure si comencen a desdoblar alguna carretera. Demanar la capitalitat de la Catalunya Central era un abric massa car i ja no s’ha atrevit a escriure-ho a la carta.

Per a rematar-ho, i en uns anys de crisi, ha hagut d’endeutar-se al màxim que li es permès i haver de viure dels favors de l’estat en forma de FEILs de torn –o sigui, arreglar voreres i poca cosa més-.
Manresa és com la Ben plantada que honora la sèquia al Passeig que, impertèrrita, aguanta despullada els dies de fred de la nostra ciutat. Tant de bo no li portin l’escàner i visqui enganyada pensant que va ben guarnida ... com el rei del conte.

2010, serem valents?

Joan Solà denuncià valentment la responsabilitat de la classe política en la defensa de la nació.


L’hora de la veritat ja s’acosta i el gran dubte és si tindrem valor, si serem valents i si no tremolarem a l’hora de dir qui som i què volem en aquest 2010.

Les enquestes ja han parlat i de moment un 40% ja es manifesta clarament partidari de la independència . Però això caldrà comprovar-ho en vots.

L’any que ara acaba ha esgotat la paciència, ha eixugat les últimes possibilitats d’entesa amb un estat que ens regateja tot fins l’ infinit. Malgrat les aparences interessades, el “nou acord econòmic” ha estat una enganyifa monumental de la qual ningú ja no es recorda. A hores d’ara i havent publicat un estudi en què es demostra que l’ autèntica beneficiada és la comunitat de Madrid , i havent anunciat la baixada d’inversions de l’estat espanyol cap a Catalunya, encara adquireixen menys valor les quatre engrunes de l’acord del passat estiu. Com s’ha acordat fa uns dies al Congrés de Diputats, aquí impera la LOFCA i res més. Mentrestant l’espoli anual es manté en els mateixos paràmetres. No sé, per tant, a què venien els escarafalls d’alegria de Puigcercós amb l’acord de juliol, potser era fruit de les calorades de l’estiu.

L’any que ara acaba no ens ha aportat res de bo en la llengua. Les enquestes demostren que anem reculant, TV3 es deixa de veure en bona part del PV i costa d’incrementar la presència del català al cinema, a la justícia o als parlaments de Madrid o Europa. El mateix Joan Solà va denunciar aquest estat de postració i la responsabilitat dels dirigents polítics actuals en aquesta qüestió essencial.
Ha estat l’any de la crisi econòmica, amb més de mig milió d’aturats al Principat. És impossible que sortim de la crisi si només es practiquen polítiques clientelars. També ha estat l’any de l’aparició pública de la corrupció amb el cas Millet i el cas Pretòria, exemple aquest d’aliança delictiva entre importants socialistes i convergents. En definitiva l’any on la gent posà com a tercer mal social al conjunt de la classe política.

Però una bona part de la societat s’ha aixecat, i ha dit que ja n’hi havia prou. Per una banda ha creat un nou moviment que no vol ser còmplice amb aquesta contínua submissió, Reagrupament . I per altra ha començat a posar urnes al poble perquè pugui dir si vol seguir amb aquesta deriva o vol avançar cap a la independència.

A hores d’ara el poble català en el seu conjunt es troba indecís. Quin camí ha d’emprendre? El de sempre, quan ja ha vist que no va enlloc? o el nou , el de l’esperança. Per avançar caldrà tenir molta autoestima, molta decisió.
Esperem que el proper any sigui bo per a tots i ens mantingui aquesta força que comencem a tenir. Tant de bo d’aquí un temps puguem dir que el 2010 va ser l’any en què fórem valents i vam emprendre amb decisió el camí de la independència.

Dietari d'una projecció internacional

Diumenge, 13. Prop de 200.000 catalans voten independència d’un col•lectiu convocat de 700000. Un magnífic acte democràtic, en un dia fred, a 167 poblacions. La notícia recorre tot el món. Una nació que desperta, una nació que integra els seus immigrants, un poble que actua més enllà dels seus polítics, que s’autoorganitza, que confia en ell mateix. Les consultes han estat tot un èxit . Ara queden diverses etapes fins cobrir tot el territori.

Divendres, 18. El Parlament vota contra la corrida de toros. Televisions i premsa internacional recullen àmpliament la notícia. Hem deixat clar que Catalunya no és culturalment espanyola. Catalunya no participa del sadisme practicat als toros convertit en un espectacle propi d’un país tercermundista. Fins ara restava en l’ambigüitat, hi havia qui no volia tenir-lo clar. Ara ja és transparent. Com a màxim es permetrà la pràctica dels correbous allà on sigui tradicional i sense violència. Qui vulgui extasiar-se amb els toreros i l’agonia dels animals haurà d’anar-se’n a veure-ho a altres terres.

Dissabte,19.
8h. L’ Avui publica una enquesta on es reflecteix que el 55% entén que qui millor encapçalarà el moviment pro independència de les consultes serà Reagrupament. Les altres opcions resten allunyades i per sota del 15%. I és que la gent comença a valorar la coherència de Reagrupament i el treball discret i solidari que està fent a la causa de la nostra llibertat. De tota manera caldrà incorporar el màxim de persones possibles en una mateixa candidatura. Carretero demostra cada cop que és el més llest.

14,40 h. Acaba l’assemblea de la Coordinadora Nacional pro consultes. S’ha celebrat a Sant Antoni de Vilamajor a prop d’ Arenys de Munt. He assistit junt amb Josep Emili per compte de ManresaDecideix i amb Jaume Grau de CallúsDecideix. La Coordinadora es reafirma, després de l’èxit del 13-D, en la realització de les consultes pro independència. Es reconeixen les mancances, es treballen línies de superació, i es reforça la seva estructura propiciant l'entrada de membres de les comissions que ja han fet la consulta.

19h. El Barça guanya el Mundialet d’equips a Du Bai. Amb els sis trofeus d’aquest any es consagra com el millor equip del món de la història. El Barça projecta definitivament Catalunya a l’espai internacional i això amb Pep Guardiola, un entrenador del Bages que ha defensat el català a Ukraïna davant la premsa global, i amb Laporta, un president declaradament independentista. Més no li podíem demanar.

El 13-D tindrà una repercussió mundial

L’altre dia al Fòrum , vaig poder comprovar la repercussió que podrien tenir les consultes per la independència del 13-D. Un núvol de periodistes de tot signe i condició van cobrir l’acte. Era evident que no es tractava ja d’una catalanada festiva més. Ara va de debò.

Per arribar aquí ha calgut que la desafecció al règim fos molt forta i muntar actes a tot arreu. S’han promogut accions per tot el món, a Nova York, a Buenos Aires, l’important acte de Deu mil a Brussel.les,… I tot això en un context en què es compta amb el suport de diferents formacions europees i en què Escòcia ja ha anunciat que farà el referèndum d’independència aquest proper 2010.

Lògicament s’han fet actes arreu de Catalunya, en pobles petits i en les grans ciutats . Començant per a Arenys de Munt, bressol del procés actual de consultes. Les diferents comissions locals, més de 200, s’han mogut amb dinamisme per tal d’arribar a tothom.

Barcelona, però, fins fa uns dies encara no s’havia sumat a la consulta. Li mancava l’ empenta necessària que aquest acte del Fòrum li va donar. En aquest sentit vull publicar la salutació que ManresaDecideix va adreçar a l’acte.

Companys i companyes de la nació catalana, un salut molt fort des del Bages, des de Manresa.

A la Renaixença Manresa fou l’escenari de la creació de les Bases constitucionals de Catalunya. Manresa no podia faltar ara a aquesta nova cita nacional de les consultes populars per la independència on es juga el nostre futur. Per això amb un fort esperit unitari hem creat ManresaDecideix. I al mateix saló de sessions on s’elaboraren les Bases, el proppassat 19 d’octubre, i en un ple vibrant, s’aprovà aquesta moció de suport a les votacions. A més, més de vint-i-cinc pobles fan la consulta al Bages.

Ara és el moment de tirar endavant. És el moment de donar resposta amb les urnes a aquest acarnissament i a aquesta constant humiliació que ens fan des d’Espanya. Que ningú no s’enganyi, les urnes són la nostra veritable resposta. Per dignitat, el nostre poble té dret a escollir. Té dret a dir si vol ser lliure o si vol ser esclau, si vol constituir-se en un estat o continuar sent una regió sotmesa, si vol tenir els recursos que s’ha guanyat o vol continuar sent espoliat.

Des de ManresaDecideix diem sí al dret a opinar, sí a la llibertat d’expressió, sí al dret d’autodeterminació. Cridem a la unió de tot el poble català a sumar-s’hi a les consultes i reclamem a la ciutat de Barcelona que miri el seu país i encapçali aquest procés de dignitat, de llibertat, de regeneració ètica i d’afirmació patriòtica.

Moltes gràcies.

Val a dir que des moltes altres comissions locals també es reclamà la participació de Barcelona. L’endemà d’aquest massiu acte del Fòrum, diferents sectors del cap i casal anunciaven que començaven a promoure la consulta a la ciutat pel dia 25 d’abril.

Per tot això, perquè en el procés participarà el país i la seva capital, ara sí que tenim clar que la repercussió el 13-D serà d’abast mundial.

El nostre viatge a Ítaca

Representants comarcals a Sallent








El cim nevat de Canigó

Aquest dies, a classe, hem estudiat què és una epopeia, tot explicant Mossèn Cinto Verdaguer quan recreà el naixement mític de Catalunya al voltant del meravellós cim del Canigó.


Ara l’epopeia , l’ èpica, l’està escrivint de cap i de nou el nostre poble . Abandonats a la nostra sort, sense poder comptar amb el representants oficials de les nostres poblacions, però ferms amb la il•lusió de l’esperança, i ben armats amb les urnes, els catalans estem iniciant el procés èpic de la nostra independència.

Sóc testimoni privilegiat d’aquesta batalla en aquesta comarca del Bages com a col•laborador des de bon principi de Manresa Decideix. Ho assumeixo amb el goig de formar part d’aquest poble que no es resigna i que és capaç d’encarar tot un difícil procés de votacions que rep el desdeny d’ aquells que voldrien que res no canviés.

Dissabte passat va ser el de la constitució de les comissions de treball i cent persones de Manresa s’apuntaren a fer funcionar la campanya, a assegurar la logística, buscar voluntaris i entitats , treballar la comunicació,.. Aquest dissabte ha estat marcat per l’aparició de la coordinadora comarcal a Sallent. He pogut veure com alguns companys dels pobles que celebren la consulta el dia 13 de desembre estan angoixats per la manca de temps. Només per això ja valia la pena fer-se costat uns amb els altres.
Estic segur que malgrat algunes excepcions tot sortirà bé i amb la participació d'una molt bona part de la gent de Sallent, Callús, Calders, Navàs o Castellbell, poblacions de la nostra comarca que voten d’aquí 20 dies, aconseguiran els objectius. Igualment passarà això en la gran majoria dels 153 municipis de tot Catalunya que celebren consultes aquest desembre.

Però com a bona epopeia el camí serà molt més llarg i ple de nous desafiaments. Per a molts no es tancarà fins l’abril. Aleshores cent cinquanta municipis més celebraran la votació i hi haurà molts més votants que ara . Si en aquesta tanda són 600000 ciutadans els cridats a anar a les urnes, segurament arribarem al milió a la primavera. Participaran ciutats com Girona, Reus, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Sabadell i Manresa. I no cal descartar que ho facin Lleida i Barcelona. Fins aleshores es passaran moments agradables i moments força difícils. Malgrat tot estic segur que aquesta epopeia acabarà bé. Aquest Viatge a Ítaca acabarà bé i haurà valgut la pena treballar i unir-se per la llibertat. L’Odissea que va començar a Arenys de Munt arribarà ben ferma a bon port.

Tres retrats de Manresa

Els diaris compleixen una funció primordial en la nostra societat. Posar en comú gran part de la informació rellevant que es genera no és fàcil. Per això he intentat no fer una crítica superficial dels mitjans i ja compto que presentaran un cert marge d’error gairebé inevitable. De vegades , però, cal dir que l’encerten de ple. Així ho ha fet Regió 7 divendres dia 6 quan destacava tres notícies d’enorme transcendència per Manresa i el Bages.

En primer lloc la impotència del consistori davant la manca d’entesa entre la constructora Cots Claret i La Caixa que fa que Fàbrica Nova estigui de moment tres anys totalment paralitzada. D’aquesta manera no sols s’endarrereix el projecte de modernització del sector, sinó que es condemna a que la gran fàbrica ensenyi descarnadament les seves entranyes, Així, cada dia que passa es malmet més i més aquest important patrimoni històric. Mentrestant Urbanisme diu que no pot fer res. Tot plegat provoca que Manresa presenti en aquest sector un lamentable estat de postguerra que va camí d’eternitzar-se.

També va camí de fer-se eterna, i ultrapassar tot aquest mandat 2007-11, la tristament cèlebre Plaça de la Reforma. Ara, i per treure’s les puces de sobre, l’empresa culpa l’ Ajuntament i quan no, en una espiral inacabable, és aquest qui culpa l'empresa. Comptat i debatut, aquest monstre urbanístic, la responsabilitat del qual recaurà sobre tots aquells que aquests anys l’estan justificant i avalant, restarà de potes enlaire per molt de temps i es projecta en un horitzó temporal encara indefinit. La incompetència ha estat general tant d’arquitectes, empresaris com polítics.

L’altre tercer tema que publica el rotatiu és el descontentament per part de dues personalitats de la nostra caixa respecte a la fusió de Caixa de Manresa per amb Caixa Catalunya. Tant Jaume Torras , durant molts anys al capdavant de Fundació Social, com Pere Garcia, responsable de màrqueting, han denunciat públicament que es tracta d’una crua absorció al servei dels interessos d’una altra Caixa i que costarà molt retornar els diners que pugui deixar el Banc d’Espanya en l'operació. També apunten com ha estat d’opac i contradictori tot el procés de fusió/absorció. A poc a poc van apareixent, doncs, les veus que denuncien la propera desaparició de Caixa Manresa, un procés del qual, de consumar-se, caldrà demanar responsabilitats als que per activa o per passiva, des de la socieat civil als responsables de l’administració local que ho estant permetent.

Neix amb força Manresadecideix

Manresa ja té Coordinadora per la consulta per la independència: Manresadecideix. Avui, dissabte 31 d’octubre, a les 12 del matí i a la FUB s’ha constituït aquesta expressió de voluntat unitària. Més de 140 persones s’han aplegat a la sala d’actes per iniciar un trajecte que segur que tindrà una importància cabdal en l’esdevenir manresà.

L’acte eminentment sobri, presidit per la senyera i pels representants de les quatre entitats impulsores, ha tingut diverses parts. Josep Camprubí ha exposat les motivacions polítiques, socials i ètiques que impulsen el moviment pel referèndum per la independència. No es tracta tant de defensar el sí sinó defensar el dret a votar, a fer un exercici democràtic. En aquesta convocatòria no s’ha d’excloure ningú i tothom ha de sentir-se part d’aquest fet històric.

Josep Emili Puig, que tindrà la responsabilitat de la coordinació, ha exposat les dificultats de la tasca. És com una llarga ruta excursionista on ens trobarem túnels i passos difícils, un gran repte que requerirà l’esforç de tots. Podran participar més de 60000 persones amb dret a vot, es necessitaran més de 50 meses electorals , gairebé 500 voluntaris,…

Seguidament s’ha exposat la proposta organitzativa: caldrà impulsar i coordinar 8 comissions , vuit importants tasques perquè tot rutlli bé fins el dia de les votacions, juntament amb vint poblacions més del Bages, el proper març o l’abril.

La gent, que primer semblava a l’expectativa, començà a obrir un llarg i intens torn de paraules i més de trenta persones intervingueren per fer aportacions d’organització, de com atreure els diversos col·lectius,els barris, els immigrants, les associacions… Alguns incidiren en la difusió a l’exterior, en la connexió amb la comarca i amb les ciutats d’igual grandària, altres en com usar les eines de la xarxa social per tal de connectar amb la joventut, l’aportació dels blocaires, del col·legis professionals o la col·laboració de les colles festives…

Es veia que hi havia ganes de col·laborar, de fer quelcom solidari per Manresa i la nació catalana. En el fons molta gent entenia que aquest procés d’unió de forces, de treballar junts, de donar veu i vot al poble, és el principi de regeneració d’una societat que ja arribat a un cul de sac. En uns moments en que l’estat ens escanya i on predomina el desencaix moral, la vergonya de la corrupció, és necessari aquest moviment renovador, transversal i facilitar, també des de Manresa i el Bages, que el nostre país pugui tenir un estat propi basat en uns valors totalment diferents.

Un dia històric

19 d’octubre. Un dia fred. Vaig a l’Ajuntament amb la Carme i aparquem a prop de la Plaça Major. Ens trobem de seguida amb l’Alba i quedem per prendre un tallat. Al bar Toni’s ens trobem a Jacint Valls i l’Albert, de Deu mil, parlant amb l’Uriel, el diputat implicat en les consultes. Comentem com van els ànims i les últimes novetats del procés.

Travessem la plaça i ens adrecem a l’Ajuntament. Sota els porxos de les arcades trobem molts companys d’Òmnium, de la FIP, de La Fadulla, coneguts de la CUP, d’Esquerra , de Convergència i de Reagrupament. Trobo Josep Camprubí, que defensaria la moció al ple, xerrant amb el Javaloyes, del PP. Ens saludem breument i ens adrecem al saló de plens per l’estrafolària escala del darrera. Es preveia que estaria molt ple. A dins, i ja assegut, trobem el Ramon, després, altres companys.
Aquest saló és el mateix en què fa 127 anys s’aprovaren les Bases de Manresa, per això causa admiració, fa molt respecte. De seguida notem la presència de les televisions; l’acte era important, molt important.

Parla en Josep Camprubí en nom de les entitats que promouen la consulta popular per la independència a Manresa. Brillant, convincent. Li ho reconeixem quan acaba amb un intens aplaudiment.
Parlen els representants dels grups municipals que hi donen suport. S’apel•la a la democràcia i la participació, al dret d’autodeterminació de totes les nacions. Sumem12 vots a favor. Acte seguit el regidor de PxC diu que s’abstindrà. Després Iniciativa , com sempre fa en els temes de país i contràriament a la participació que tant pregona, també s’absté. Lamentable. Torn del PP que, com era d’esperar, coherent amb les seves idees, vota en contra. Com també estava anunciat el No del PSC-PSOE. Cap argument seriós. Contràriament a altres vegades, l’Irujo estava nerviós i acomplexat tot defensant allò que en teoria no hauria de defensar. Sap que diversos regidors i alcaldes socialistes en altres llocs han dit que sí. Sap que davant molts manresans , amb el seu No restaran aïllats per poc democràtics.

El No a la consulta només suma 10 vots, per tant, la moció amb 12 vots favorables havia superat el tràmit, comptava amb el suport de l'Ajuntament. Com un ressort ens aixequem i amb alegria ho celebrem amb forts i càlids aplaudiments.

La comissió preparatòria de les consultes es reuneix vint minuts després al lloc habitual. Ho torna a celebrar. De seguida fa una valoració on es conclou que si es vol aglutinar molta gent hem de sumar, sumar.Tenim un gran repte i S’ha girat molta feina: cal preparar l’assemblea constituent, posar dates, establir principis organitzatius, proposar comissions, portantveus, aconseguir voluntaris, pensar en la logística,…
Però tot això serà més endavant, en uns altres dies. Ara, ahir, ja calia descansar.

Dos crits de llibertat

Dues de les grans passions de la meva vida han estat i són la pedagogia i el país . En totes dues he trobat bons referents , persones que amb la seva obra i el seu testimoni abnegat m’han ensenyat quelcom. La pedagogia i la defensa del país van ésser en gran part del nostre passat unes eines revolucionàries mal vistes i perseguides per les classes dominants. Ho certifica que dos dels màxims exponents de l’educació i dels anhels de llibertat de Catalunya fossin afusellats cruelment per les autoritats espanyoles. Em refereixo a Francesc Ferrer i Guàrdia i al president Lluís Companys i Jover . L’un mort el 1909, ara ha fet justament un segle, l’altre el 1940 com a represàlia directa cap a Catalunya. L’un el dia 13 i l’altre el dia 15 d’octubre.

Ferrer i Guàrdia, de tradició llibertària, va presentar l'Escola Moderna com a model pedagògic alternatiu al resclosit ensenyament que es practicava. Què pretenia? Tot allò que ara és ben normal. Una escola més racional, basada no tant en la memòria i les creences sinó en l’experimentació i la recerca, un ensenyament més en contacte amb la natura i promotor de l’activitat física, una concepció basada en la igualtat de gèneres , en la coeducació. Posà, doncs, les bases teòriques del que seria l’ensenyament modern en temps de la República, en temps de la democràcia. El règim corrupte de la Restauració no ho podia suportar. Els llibres i les idees de Ferrer i Guàrdia feien nosa, perquè instigaven no pas a la submissió sinó a la rebel•lió. Se l’acusà de ser instigador del boicot a anar a les guerres colonials espanyoles. Caigué sota les bales de l’escamot d’afusellament un dia a les 9 del matí. El seu últim crit fou : Visca l’escola moderna!

El President Companys és tot un estímul per la defensa de la igualtat de les persones i la defensa de la llibertat de Catalunya. A hores d’ara l’estat espanyol encara no ha decretat nul el judici sumaríssim militar que va rebre per part del franquisme. Lluís Companys, advocat laboralista, defensor de rabassaires i treballadors de tota mena, fundà ERC juntament amb Francesc Macià i el va succeir com a President de Catalunya el 1934. Guanyà les eleccions del 36 i, malauradament, es veié desbordat pels esdeveniments. Havent perdut la guerra, hagué d’exiliar-se. Capturat per la gestapo a la França ocupada fou lliurat al general Franco. L’únic president europeu democràtic afusellat va ser executat als murs del sinistre castell de Montjuïc un 15 d’octubre de 1940. Sabien ben bé perquè el mataven. Davant les bales de lescamot,la seva última expressió fou: Visca Catalunya!

Manresa es queda sense Caixa

Poques coses té Manresa que la projecten cap a l’exterior. Principalment en té dues, l’equip de bàsquet i Caixa Manresa.

L’equip de bàsquet, amb el suport fins ara de l’empresa Ricoh i d’ara endavant de Suzuki, va sobrevivint dignament dintre de l’alta exigència de l’ACB, malgrat disposar del pressupost més modest de la categoria. Demà començarà la lliga i podrem apassionar-nos i patir de nou.

Caixa Manresa fins ara havia fet els deures i, dintre la seva modèstia,era una de les entitats més solvents i amb menys riscos financers de les caixes d’estalvis catalanes. Ara, però estem a punt de perdre-la. Dimarts que ve s’integrarà dintre d’una gran fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona. Vull mostrar la meva absoluta disconformitat.

La Catalunya Central ha estat totalment abandonada per l’estat i per l’administració catalana. Per això, d’una manera confusa pel que fa als seus límits, però de manera clara i ferma, reivindica una vegueria que li garanteixi un poder autònom per desenvolupar les seves potencialitats. El principal instrument financer amb el qual ha pogut subsistir fins ara ha estat Caixa Manresa i, per tant, la nostra caixa hauria d’esser la principal palanca de futur dintre la vegueria. Això no queda garantit restant absorbida en una nova entitat que cobreix les zones metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Els interessos i les prioritats no són les mateixes.

Aquesta fusió fa olor de cobrir les necessitats i dèficits de Caixa Tarragona i sobretot de Caixa de Catalunya. presidida per Serra, institucions públiques molt controlades i intervingudes per l’aparell del PSC. Aquestes entitats, sobretot Caixa de Catalunya, necessitaven incorporar els mètodes i els equips de treball de Caixa Manresa ( l’ex equip de Todó). D’aquesta manera i amb aquesta fusió es podrà acomiadar de franc mil treballadors. Segurament s’obtindrà algun guany logístic més i no serà menor la projecció d’alguns dels seus directius.

Però el territori i nosaltres, haurem perdut. Sinó el primer any, sí immediatament després, veurem com les decisions s’allunyen cada vegada més de la visió de la Catalunya Central. En aquestes circumstàncies , l’obra social restarà totalment diluïda i nosaltres restarem a la discreció dels equips de la macrocaixa resultant. Cent cinquanta anys de Caixa Manresa hauran desaparegut.

El cas Millet i la corrupció del sistema

El mateix dia en què es publicava que la reforma del Palau de la Música havia costat la meitat del que s’havia declarat, 12 en compte de 24 milions d’euros, el govern va i confessa que gairebé un 20% del estudis encarregats són perfectament inútils.

El primer cas és molt significatiu. El nét de Lluís Millet, fundador de l’Orfeó català, confessa que ha robat més de 3 milions d’euros. A hores d’ara sembla ser que ja són molt més, gairebé més de vint. Ningú no ho va voler mirar ni ho va denunciar quan tocava. L’oasi català ha guardat silenci en aquest i altres casos que duraven ja més d’una dècada. El Millet, per escarni de tots, Creu de Sant Jordi, suposat prohom venerable de fundacions com la del Palau i també del Barça, adinerat i ben posicionat, passava per ser un dels principals benemèrits de la societat barcelonina i catalana.
I tot això més enllà de ser uns dels fundadors de la sucursal de la FAES (grup d’opinió reaccionària), presidida per Aznar. Va passar en època de Pujol i ha continuat passant amb el tripartit. És interessant anotar que tot ha aflorat en aquests temps de canvi i de renovació nacional.

Per altra banda l’administració ha admès que lloga estudis totalment inútils i perfectament prescindibles. En el fons confessa les seves misèries. La inflació d’aquestes “treballs” remunerats amb milionàries aportacions demostren la impossibilitat de regenerar la burocràcia administrativa. La paradoxa ha estat que per descobrir el que tots sabem s’ha hagut de contractar una empresa externa. La principal conclusió de les recerques que ha efectuat ha estat…que s’ha de fer un altre estudi!!
Estem dintre de circuits en els quals l’engany, el cinisme i la desviació de fons estan a l’ordre del dia. Que tal partit necessita diners , doncs conveniem uns estudis ( el Departament Treball, per exemple). Quan no es lloga de forma irregular lels serveis de la germana de la princesa Letícia (a Barcelona), es posen afiliats fidels a les gerències ben remunerades ( com a Manresa) o es nomenen com a representants a les delegacions germans i fidels personals, o s’augmenten el sous unilateralment en distintes administracions com els municipis.
Tota aquesta càrrega immoral fa que sigui urgent una regeneració política pregona i un canvi radical en l’ètica pública. Esperem-ho.

El bon amic de Navàs , el poeta Rossend Sellarès, m'envia aquest poema en ocasió d'aquest dies tan decisius per Cayalunya. Rossend, gràcies.

On sou?

On sou, capdavanters de Catalunya?

I quin lloc amagat d'aquesta pàtria

ompliu? Quants pams per sota d'una terra

que encara viu de glòries passades?

Ara que els vostres fills us necessiten

on sou, Guifré el Pelós i rei En Jaume?

Brandeu l'ensenya altra vegada amb força,

que ara com mai ens manca un bon guiatge.

Torneu, Roger de Flor i Abat Oliba,

Carrasclet i els herois que facin falta,

per aixecar l'autoestima d'un poble

que ja no sap si existeix i que calla.

On sou? Que no sentiu les campanades

de repic ansiós que en va us reclamen?

On són els Segadors i on els Remences?

On, els homes del seny i de la rauxa?

Dreceu el cap, Rafael Casanova,

avi Macià, torneu, i Pompeu Fabra!

Que no ho sabeu, que el Cid i l'Olivares

cavalquen ben lleugers i amb arrogància?

Veniu ben aviat i desperteu

la terra amb els timbals de nova albada.

D'il·luminats i porucs deslliureu-nos,

doneu-nos braços ferms i una veu clara.

Rossend Sellarés

La Diada en tres actes

1r ACTE . Manresa. Hem aconseguit un gran èxit de públic. Mai a Manresa s’havien congregat més de 1000 persones per demanar la independència. Ara amb la Marxa de Torxes ho hem aconseguit. Manresa estava il•luminada amb més de 500 torxes enceses pel passeig , per Sant Domènec i fins la plaça de l’Ajuntament. Un Ajuntament que no va donar suport (PSC,PP, ICV, PxC), ja s’ho faran…
Tot el juliol vàrem treballar la Comissió Onze de setembre i els esforços han valgut la pena. Quantes torxes hi posàvem, com les enceníem i apagàvem? Quant valen els músics? Quines entitats participaran en la marxa? Tindríem èxit? Només veure la il•lusió de la gent , només veure la cua lluminosa que fèiem, sabíem que ho havíem aconseguit. A hores d’ara sabem que cal repetir-ho, veiem que no som pocs i que podem aspirar a ser-ne més

2n ACTE. Barcelona. Homenatge al general Moragues. Moragues donà la seva vida pels drets de Catalunya a la Guerra de Successió. Per poder parar el seva valentia i resistència a ser sotmès, el seu cos fou literalment esquarterat i decapitat. El seu cap fou exposat en una gàbia durant 12 anys al Portal del Mar.
Parlà Xavier Hernàndez , autor de la Història Militar de Catalunya, Antoni Strubell , historiador i membre destacat de la Comissió de la Dignitat i Joan Carretero dirigent de Reagrupament. Tots tres feren evident que neix un nou catalanisme molt més ferm, conseqüent i sense complexos, capaç de mostrar els nostres herois i defensar la nostra personalitat. A la tarda manifestació unitària i massiva a la qual es sumaria Laporta i l’alcalde d’Arenys de Munt. El simple fet del lema “per un estat propi” ja és un important salt qualitatiu respecte altres anys.

3r ACTE. Arenys de Munt. Demà per primera vegada un poble català exercirà l’autodeterminació. D’aquesta manera s’obre la via perquè molts d’altres el segueixen. Avui mateix he parlat amb l’amic Jaume Puigarnau, alcalde de Calders, que en el darrer ple del consistori acordà possibilitar un referèndum d’independència abans d’acabar l’any. I és que si ens hi posem no acabarem.
L’estat ho ha entès de seguida i tracta desesperadament d’impedir-ho amb la Brunete mediàtica, amb la falange, amb els seus advocats falangistes i amb el Delegat de Govern. I és que l’estat està ensenyant les vergonyes . És evident que no tenen cultura democràtica. L’únic, però, que estan aconseguint és una reacció assenyada i patriòtica dels catalans. Caldrà, quan toqui, donar via lliure d'una forma conseqüent a aquesta voluntat democràtica d' independència i fer que tingui una representació digna al Parlament.

La llengua se'ns mor

De vegades ens queixem del no reconeixement del català a Les Corts espanyoles o a la Unió Europea. Mantenim, però, la vitalitat de la nostra llengua en els usos socials?
De vegades s’ha atacat de pessimistes els que pronostiquen la seva mort. Ja a la revista Els Marges, fa trenta anys, es denunciava que un país sense estat esdevindria un país sense llengua. Per molts,això semblava molt exagerat. Ara, 30 anys després, sembla que aquella diagnosi era totalment exacta.

No ha estat fins fa poc que no hem vist els efectes devastadors de la política tèbia portada pels nostres governants. Malgrat alguns avenços en el món del comerç i alguns àmbits formals, no avancem en l’etiquetatge, en el cinema o en l’àmbit de la justícia.
Jo mateix vaig intervenir en un judici realitzat a Manresa en què vaig ser l’únic que va emprar el català. Ni el fiscal, ni el defensor ni el jutge feren el més mínim ús de la llengua. No cal dir que tot el sumari era redactat en castellà.

Ara els estudis de la direcció de política lingüistica de la Generalitat demostren que el català ha retrocedit un 10% en el seu ús social. Ha passat en cinc anys del 53% al 43%. I aquest desfasament s’ha produït sobretot a l’àrea metropolitana i a la zona de costa.
Mentrestant el castellà es manté ferm, en un 50%. És clar que si la immigració de parla hispana suposa ja un 5% del total de la població aquesta ha reforçat la llengua de l’imperi. Altres llengües com l’àrab, l’amazic, o el romanès ocupen un important espai de comunicació social, al voltant del 7%.
I tot això ha passat en els temps de “la pluja fina” de què parlava el nostre vicepresident.

Cap on anem, doncs? Estem nacionalitzant el país o l’estem espanyolitzant a cop de fer servir poc la llengua catalana en importants espais del territori i de comunicació social?
Cada vegada més se’ns vol fer veure el català com una llengua encarcarada no apta per la joventut i estranya als ambients urbans. Només seria apropiada per als àmbits molt oficials o estrictament rurals.

Una llengua poc defensada pels nostres representants, per molts funcionaris de l’administració, poc promoguda en els mitjans juvenils, …és una llengua en una pendent perfectament dibuixada. No, no són bons temps per la nació catalana. Si no s’actua ràpid perdrem el poc que ens queda. I és que si darrera no es compta amb un estat propi que aixequi de debò els drets i deures lingüístics, que no tingui complexos de defensar la nostra identitat, no hi haurà lloc per la pervivència de la llengua catalana.

UNA NOVA ETAPA

Tots els indicis assenyalen que a Catalunya s’obre una nova etapa. S’acaba un cicle que tenia per gran protagonista el PSC-PSOE , acompanyat i sostingut per Esquerra i Iniciativa. Ara, el dia 18 de juny, es compleixen tres anys del referèndum de l’estatut. Un estatut posat en quarantena i successivament vulnerat pel govern central.

Durant aquests darrers anys Catalunya no ha avançat en gairebé res. Així com el primer tripartit tenia justificació: renovació democràtica, nou estatut i acostament de l’antiga immigració a les institucions catalanes, el segon ha estat una presa de pèl. Només és una pantalla per sostenir les distintes ambicions de poder. Mentre aquí es fa veure que es resisteix a la claudicació davant Madrid, la majoria dels seus representants ( 25 de 29-els del PSC) han donat ininterrompudament el sí als pressupostos del PSOE contraris a les necessitats de Catalunya. I ningú dels socis ho ha denunciat.

D’aquesta manera aquests darrers anys Catalunya ha anat perdent quota de PIB, ha anat perdent en llengua, no ha aconseguit cap traspàs de poder significatiu (rodalies, aeroport, infraestructures, beques, partides socials, …), i ha vist com ha anat augmentant la seva espoliació fiscal.

Davant d’aquesta humiliació permanent , davant de la vulneració de qualsevol estatut, davant d’aquest bloqueig econòmic, és hora de pensar que només hi cap la independència.
Tant és així que la societat civil ( per mitjà de distints grups com Sobirania i progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, 10.000 a Brussel•les,…) ja se n’ha fet un tip i ha empès una important mobilització, que es concretarà el 27 de juny, denunciant la mort real de l’estatut i posicionant -se perquè el Parlament català declari unilateralment la independència.

Qui recollirà políticament aquesta necessitat?. Per mi és hora de dir que només pot fer-ho un moviment plural i ampli que tingui per eixos l’ètica i la declaració de la independència. En aquest sentit la nova Associació Reagrupament, per la seva transversalitat i claredat, pot estar en bones condicions d’articular aquest desig plural de la societat catalana, d’omplir el buit manifestat amb la gran desafecció dels ciutadans de Catalunya.

Com diu i denuncia Joan Solà ( actual Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) és l’hora de plantar cara . La nostra llengua, la nostra nació, només serà viable si compta amb una sobirania plena, és a dir , amb un estat propi.

Manresa no guanyarà la Champions

Fa dos anys, un 27 de maig, se celebraven eleccions municipals. Ara, el 27 de maig, se celebrarà a Roma la final de la Champions. Estic segur que guanyarà el barça per justícia poètica, perquè l’esport s’ho mereix. Però no crec que Manresa guanyi la seva Champions. El seu govern municipal ha anat cada cop a menys fins a caure en el desastre actual.

El desgavell és tan patent que s’han hagut de canviar la meitat de carteres corresponents a l’equip socialista. Els problemes de fons no són nous, la premsa i els agents socials han anat denunciant allò que fallava. El malestar era, i és, evident. L’actual govern va començar malament amb una proposta molt impopular (pujada de sou del 20%); de seguida aparegueren les dificultats de reformar l’administració (renúncia del secretari, ànima de la reforma; reticències i indecisions) i s’encadenaren desastres evidents en urbanisme.
A hores d’ara en educació, per exemple, és palès l’endarreriment de les noves escoles i del nou institut. I no s’ha fet res per modificar l’actual model de determinades escoles convertides en guetos socials. Els tripijocs de llicències ha estat d’escàndol en el cas de Trullols. I hi ha una paràlisi de la reforma administrativa.

Per tot plegat i, a fi d’evitar el col•lapse, hi ha hagut canvis en cinc regidories. Ja veurem què dónen de si. Però no s’ha tocat la principal. No s’ha tocat Urbanisme. Urbanisme s’ha convertit en el pal de paller del viratge cap al desastre. És clamorós el desgavell de La Reforma, tant en la seva concepció com la seva execució. Sense gust estètic, sense autoritat davant l’empresa concessionària , tot un afront contra el patrimoni històric amb un resultat que el portarem vergonyosament durant molt de temps. Però, a més de La Reforma, no és de rebut l'aixecament d’autèntics murs de camps de concentració a Can Font , la insistència en monòtones places grises i impersonals que ocupen la ciutat, i el que tampoc no és de rebut és el conjunt de macrogàbies que s’han instal•lat a Plaça Catalunya quan havia de ser el seu pulmó verd tou i amable. Per tot això ja és hora d’exigir les responsabilitats i dimissions corresponents.

Fruit de tot això i, evidentment, de tants projectes ajornats sine die, Manresa no va camí de guanyar la seva Champions. I, el que és més greu, veig impossible que redreci el seu rumb en aquest mandat.

Jo no dic NO A TOT

Fa uns dies es va inaugurar el túnel de Bracons. Jo ho vaig celebrar. Amb el meu fill Marcel vam anar la mateixa tarda. No volia perdre aquest grans avenç de la Catalunya interior. I ens vam alegrar que s’hagués adoptat un projecte intermedi. No era bona la barbaritat d’autopista que proposaven alguns ni la negació a les comunicacions entre Osona i la Garrotxa. D’aquesta manera s’aconsegueix mitja hora de guany i s’estalvien desenes de revolts. En el tema de les carreteres cadascú posa els seus límits. Si es veritat que la costa està saturada, a l’interior fan falta túnels i comunicació en xarxa.Les diverses postures es degueren harmonitzar fins aconseguir un resultat bastant satisfactori. Ara cal acabar bé les variants.

Fa dècades la cultura del No era necessària, inqüestionable. Així, i seguint Raimon, diguérem no a les pistoles, a la dictadura, al clericalisme, a l’imperialisme i al feixisme. Després diguérem no a les centrals nuclears , al terrorisme, i a la LOAPA. A partir d’aquí els diversos NOS es diversificaren i augmentaren: No a la MAT (línia de molt Ata tensió), no als residus nuclears a l’interior de les mines de Cardona, No a la muntanya – salí de Sallent, No a l’aeroport de Fonollosa, No a la Presó, No al IV cinturó….I fins i tot hem signat No als toros , als transgènics,,, En definitiva sembla que hem dit com els nihilistes NO A TOT.

Fóra bo que ens rumiéssim alguns NOS que surten automàticament. Sovint hi ha o ha d’haver espai per la negociació. Com per exemple el no als parcs eòlics. Ara s’anuncia una negociació-revisió amb alternatives del IV cinturó. Ja veurem.

Posats, però, a posar NOS jo en posaria un quants més: No al Madrid, No als pijos, No als creguts, No als corruptes, No als aprofitats, No al mal gust urbanístic, No a la burocràcia, als tecnòcrates, No als exèrcits, no als Putins, Bushs i Aznars, No a l’assetjament propagandístic, No a l’excés de feina, No a l’atur, no a la televisió “escombraria”, No a la calor, No a la sequera, No a les dretes, No al petroli, No al consumisme, No a la tracta de blanques , No a la incultura, No a la violència, No a les malalties, No a la crisi, No a la monarquia , No a les sentències del Tribunal Constitucional, No a l’espanyolització i..per què no?, No a la maleïda pesta porcina.…

Insisteixo, jo no dic NO A TOT

El finançament impossible

La Cambra de Comerç de Catalunya té raó. En la negociació econòmica del finançament NO podem acceptar menys de 3.800 milions d’Euros perquè tenim un greu déficit fiscal respecte Espanya, i encara més quan hem deixat de recaptar prop de 3.000 euros. Si més no, ens quedaríem gairebé on érem. Val a dir que d’entrada els catalans donem cada any 20.000 M €, i que 10.000 dels quals ja no tornen.

Per això acceptar qualsevol xifra que no comenci per tres i s’acosti al quatre no ens porta en lloc més que allargar el sotmetiment i l’agonia,…I més quan hem vist aquests dies avals de 9.000 milions d’euros a caixes com la de Castella la Manxa que han malbaratat els diners amb aeroports fantasma on no va ningú . I això quan hem vist que AENA ha gastat en la mastodòntica T4 de Madrid-Barajas 9.000 milions d’euros en una operació sobrefinançada per tots. I, encara més, quan Andalusia ja s’ha cobrat el seu famós deute històric.

Quan les arques de l’estat , alimentades per l’economia real, és a dir , en bona part per la indústria dels Països Catalans, es malbaraten en projectes faraònics no productius, els catalans no podem quedar impassibles. No fa falta dir, perquè ho tenim escrit llegit i protestat, com tenim Rodalies, com són els trens de la Catalunya Central, quines són les mancances per no haver connectat encara l’alta velocitat a França , com es produeix l’estrangulament del port de Barcelona en no disposar de xarxes de via europea, o les continúes insuficiències de subministrament elèctric,…

L’estat, per tant, no pot pretendre donar-nos engrunes. I tothom ho sap . Els d’aquí i els d’allà. Però, donat que Espanya s’ha construït contra Catalunya, serà impossible el pacte de finançament. De miracles, com de rucs que volen, se’n veuen pocs.

Els principals responsables són els més de 40 diputats catalans que tenim a Madrid. Si fossin coherents, consumat el fet, haurien de tornar cap a casa.