A quina lliga cal jugar?

Avui, 30 de setembre, mentre les borses del món es desplomen, al camp del Parlament Montilla començarà el partit-debat sobre l’estat de la situació de Catalunya.

Com a equip de futbol el govern presentarà les seves mancances: un equip amb pocs recursos ofensius i poca solidesa defensiva. Tret d’alguns gestos cara a l’afició , val a dir que l’ensenyament mostra cada cop més barracons, la sanitat necessita ara molta més inversió, no s’avança en el traspàs de rodalies ni dels aeroports, les centrals nuclears van d’emergència en emergència, les deslocalitzacions industrials se succeeixen i la llei de dependència social sols ha cobert un 10% de la demanda. Mentrestant, la llei de política lingüística no s’aplica en gran part i la nostra estrella mediàtica, TV3, assoleix uns índexs d’audiència cada cop més baixos. Així pocs partits guanyarem.

El partit del finançament és a la Lliga de Campions. Molt em temo que els tècnics no tenen clar ni la tàctica ni l’estratègia. No es presenta un bon model, no es fixa el procediment negociador ni es marquen amb claredat els objectius. Cada dia es publiquen xifres més baixes dels punts (o euros que ens cal obtenir) per tal de fer una bona campanya i des de diferents sectors del poder s’està potenciant el vell missatge garrepa i conformista del 0-0.

Ara fa dos anys es jugà un gran partit, el de l’estatut , i el perdérem estrepitosament. El Parlament va aprovar un estatut al límit de les possibilitats de l’ actual constitució espanyola. Una gran jugada dels catalans. D’aquell estatut, però, no en queda res. La noció de Catalunya com a nació sols es troba al preàmbul, i encara gràcies. Un gol en contra per tot l’escaire. Pel que fa a la capacitat negociadora obtinguda, l’estatut es rebaixà fins a igualar-se a lleis estatals com la LOFCA. És lògic, doncs, que poca cosa podrem fer. No resta clar què podrem negociar al finançament perquè partim sempre d’un 2-0 de desavantatge. Tot i això d’aquí uns mesos el TC encara ens marcarà un altre gol, més enllà del temps reglamentari i de penal, tot retallant-nos les poques peces interessants que quedaven. En definitiva, un partit i una lliga robats.

A què juguem, doncs, perquè sembla la cançó de l’ enfadós. En aquesta lliga totes les regles del joc van en contra nostra i no comptem amb un arbitratge imparcial. Tal vegada fóra millor abandonar aquests partits amanyats, amb resultats preconcebuts, i jugar en una altra lliga on les regles es refacin de cap i de nou. On tinguem alguna cosa a guanyar. És a dir, a la Lliga de la Independència.

El SOS del Ricoh Manresa

Definitivament Manresa no està de sort. Dos vaixells insígnia solquen a la deriva econòmica i serà difícil que surin en aquest salvi’s qui pugui en el qual ens anem instal·lant. En primer lloc, Pirelli. La multinacional, tants anys ubicada al Congost, va deixant en la corda fluixa el futur de la fàbrica a tres o quatre anys vista.

En segon lloc, l’equip de bàsquet, necessitat d’un milió d’euros. El Manresa de bàsquet, actual Ricoh Manresa, fa 40 anys que està en primera divisió. Va ser, amb 7 clubs més, d’arreu de l’estat, fundador de la lliga ACB a principis dels 90. Tot un històric. Tot un miracle. Exemple dels modestos entre els grans. Amb els pressupostos més baixos de la lliga però amb la feina generalment ben feta. Aguantant i optimitzant els recursos fins a límits quasi impossibles.

El bàsquet català no pot deixar perdre aquesta consolidada tercera plaça d'ACB per simples motius econòmics. I més quan , contràriament al mal exemple de l’Askasavayu-Girona, aquí s’ha fet una gestió austera i responsable. Des de la meva funció de regidor d’ Esports durant el període 03-07, i a partir del treball desenvolupat per la comissió de seguiment municipal del deute de l’entitat, puc donar fe de la seriositat amb què any rere any s’encaraven els pressupostos.

A les Espanyes les Caixes o Diputacions aboquen irresponsablement força recursos a l’esport professional. A Catalunya ens passem per l’altre cantó, i, al pas que anem, ensorrarem l’esport d’elit dels clubs mitjans. Estem parlant de l'esport promogut per equips que tan prestigi han donat a la nostra nació. A aquest pas només podrà sobreviure el Barça , l’Espanyol i algun equip com La Penya.

La solució està lògicament en mans dels privats, però també en mans de les institucions financeres i del govern català. O des de Catalunya es creu en la projecció de l’esport, mantenint la vigilància de la feina ben feta, o no es creu i deixem -com en tantes altres coses- que les comunitats autònomes més inversemblants ens passin per davant. Al Barça i a la Penya ja se’ls ajuda via publicitat institucional, per què no al Manresa, tercer equip català de bàsquet per mèrits propis?

L'huracà krisi causa estralls

Com un huracà tropical, la crisi econòmica ja és aquí. L’ huracà krisi es realimenta cada dia que passa: fortes pèrdues a les borses, congelació de salaris, contenció de la despesa, augment de l’atur, deslocalitzacions industrials.

Els crèdits escombraria de les hipoteques americanes han estat a l’epicentre del maremot. La gran banca ha fallat i al darrera les grans asseguradores. La gent ha deixat de pagar uns crèdits i per tant els actius immobiliaris de les entitats hipotecàries americanes s’han depreciat. Ara , paradoxes del capitalisme liberal, han de ser els estats qui paguin els plats trencats amb diners públics. I és ben trist que en època de les vaques grasses es proclamin les excel·lències del mercat lliure i que ara, en ple daltabaix, es reclami la solidaritat per als poderosos.

L’estat espanyol també ha viscut per sobre de les seves possibilitats. La balança exterior, el diferencial entre allò que comprem i allò que venem, és la més alta d’ Europa, amb un 120% (mentre a Itàlia, per exemple, només està al 30%). El gran negoci immobiliari ja s’ha acabat. Espanya i els PPCC han construït tant com Anglaterra, França i Itàlia juntes. Aquest gran negoci del totxo ha exercit una greu pressió sobre el territori i ha alterat la composició social i demogràfica del país.

Tothom està notant la crisi: s’ajornen les compres de cotxes, s’escurcen els viatges i les anades als restaurants i augmenta l’atur. Es fa palès que problemes de fons que s’arrosseguen fa temps no s’han arreglat. A més de les balances comercials cal apuntar l’ elevada inflació, l’excés de burocràcia i no apostar per les inversions als sectors més dinàmics situats no a Espanya sinó als PPCC. Difícilment un tren es posarà en marxa si la locomotora no està reparada i alimentada.

El govern socialista espanyol que només està subjecte als grans interessos energètics, bancaris i dels cossos burocràtics de l’estat, diu que amb els seus pressupostos els pobres no patiran tant. I mentrestant ens apuja l’electricitat a tothom en un 22%. No val la pena recordar les apagades, les insuficiències de la xarxa elèctrica i com ens cauen a trossos les centrals nuclears.

Cal advertir, però, com a positiu, que les caigudes de consum de benzina i d' aigua, que paral·lelament s’estan produint, afavoreixen de retruc el medi ambient i podrien anunciar un nou cicle econòmic basat en tecnologies energètiques molt més sostenibles. Això si són un bon negoci per al sector financer.

Un 11 de setembre ple d'amenaces

Centenari de l'estelada

Amb el nou estatut dormint el somni dels justos i amb un nou acord de finançament totalment encallat, arriba un 11 de setembre ple d'amenaces i ben necessitat de reivindicacions nacionals.

A hores d’ara només ens faltava l’ Alfonso Guerra per acabar-nos de distreure. I és que aquest autèntic espantall, que ja va aparèixer com el rei del ribot amb què ens van mutilar l’estatut, (en paraules seves a les corts “nos lo hemos cepillado”), és l’últim recurs dels messetaris. Es doblegaran Montilla i companyia? Aquesta és la pregunta del milió.

Per la nostra banda està molt bé la precària unitat catalana , cal reunir forces i presentar-nos tal com som a Madrid. Sense complexos ni defallences. Sabent que durant decennis hem contribuït sobradament a la modernització econòmica de l’estat. Potser fins i tot massa. I sabent les greus mancances que patim en serveis públics i inversions.

Però la unitat, condició que cal preservar, no pot amagar la seriositat dels plantejaments. Per això és un mal indicador no tenir clara quina és la quantitat mínima a què tenim dret si és que volem funcionar . És important saber quin és el llindar sota el qual només es pot fer un mal acord. Ens cal establir, en definitiva, la nostra línia vermella en la negociació.

Quan es va voler aprovar el nou estatut se’ns digué que aquest blindava les competències, consagrava la bilateralitat i garantia un augment substancial dels recursos. Jo no m’ho vaig creure. Ara sembla que d’això res de res. Tot s’ha de concertar amb totes les comunitats i sota uns criteris de no augment de l’aportació de l’estat. O sigui que hem de seguir suportant ministeris com Cultura, Sanitat, Igualtat i d’altres que ja tenen les competències traspassades.

Malament ho tenim si dintre la suposada unitat catalana algú ( com els socialistes) no està disposat a negar el suport als pressupostos generals en cas de fracàs negociador. Malament si algú (com CiU) vol repetir la jugada de pactar pel seu compte a Madrid . I igualment malament serà si d’altres grups ( com Esquerra ?) no estan disposats a abandonar el govern en cas d’un pacte de rebaixes.

En aquest 11 de setembre falten estelades als ajuntaments. Només a 90 hi seran presents (entre ells, Callús, Fonollosa, Santpedor i Calders) , i a aquests cal felicitar-los ( www.estelada.cat ). On són , si més no, els altres 160 on ERC forma part dels equips de govern? Només amb ambició d’estat propi que simbolitza l’estelada, la qual a hores d'ara fa 100 anys, tindrem un bon finançament.