diumenge, 28 de febrer del 2010

28F, un dia feliç


Membres de Bages decideix a Cardona.


Avui és un dia feliç per la nació. És la tercera jornada en què una part dels catalans podran dir si volen que Catalunya sigui independent o resti sotmesa a Espanya. És un exercici de suprema participació i d’ autèntica higiene democràtica. Amb una pregunta senzilla i clara els nostres ciutadans han d’optar entre una sèrie de valors que s’han anat forjant entorn als concepte de l’Estat Espanyol i el concepte de progrés i modernitat dintre d’ Europa que suposaria una Catalunya lliure.

Com deia, un dia feliç. Pacíficament, amb naturalitat i sense complexos 300000 ciutadans de 80 poblacions podran introduir a les urnes les seves il•lusions. Mai no havia passat en tres-cents anys en aquesta unió per la força en què vivim. Per fer-ho possible molts ciutadans de totes les edats i condicions s’han arremangat i han anat de cap a la feina , si cal de porta a porta. Sense el suport dels grans mitjans , però amb intel•ligència i tenacitat , amb imaginació i sempre per sobre de les ideologies i pensaments particulars. S’ha anat a les places majors i als barris perifèrics, s’ha comptat amb la col•laboració d’artistes, d’esportistes i del món del treball, s’ha parlat amb els immigrants , amb els joves, amb les persones grans.

Avui, tercera onada d’aquest tsunami de la consulta sobre la independència, aquesta va fent-se més i més gran i va condicionant totes les actituds dels actors del nostre país. L’estat ja ha parat de d’oposar-se barroerament i els ajuntaments han hagut de donar facilitats. I els resultats comencen a notar-se. Molts consideren més factible ara la independència que fa tan sols un any. A Espanya, tal com ha aparegut en estudis ben documentats, també molts comencen a considerar que si guanyés el sí en un referèndum vinculant s’hauria d’acceptar. Ja ho veurem.

Encara resta, però, molt camí per recórrer, nosaltres, a gran part del Bages, tenim el repte principal el dia 25 A, i la feina tot just comença. Però, mentrestant, avui és un dia feliç.

dimarts, 23 de febrer del 2010

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE










A Salvador Espriu

(en el 25è aniversari de la seva absència).





Inici de càntic en el temple


Ara digueu : “ La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu:”Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”

Ara digueu: ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble”



Seguint els teus passos , Salvador, per salvar els mots a hores d’ara el nostre poble demana (amb la recollida de 400.000 signatures) una televisió catalana sense fronteres; per salvar els mots exigeix que la nostra llengua sigui present al cinema, la justícia i el parlament europeu; i per aconseguir el ple domini de la terra 400 poblacions ja s’aixequen votant en consulta popular per la independència. Una nova falç, un nou moviment, farà possible un definitiu alçament de llum en la tenebra.

divendres, 19 de febrer del 2010

Els dos anys de Penyagolosa !!




Penyagolosa, aquest bloc que ja coneixeu i que tant m’acompanya, està d’aniversari. Ha fet ara dos anys. Nasqué el febrer del 2008 i ha rebut més de 10.000 visites. Tot just amb aquest redactat s’hauran publicat ja 100 entrades diferents.
Suposo que, com tot a la vida, han hagut entrades que han agradat més i altres que menys, però a totes les tinc afecte. El bloc ha anat creixent i ha anat fent el seu camí.
Evidentment no he pogut reflectir, ni ho pretenia, totes les meves preocupacions que com veieu són moltes. Però déu n’hi do. Mentrestant tot fa el seu curs. Al món fa dos anys manava el Bush i ara tenim l’Obama. La crisi començava a aguaitar i ara estem plenament abocats en ella. El país continua igual d’ofegat per les Espanyes però ara ja tenim més de 400 poblacions disposades a dir la seva amb votacions/consulta per la independència….Hem suportat sequeres, crisi d’infrastructures, d’energia i manca de liquiditat…

Manresa és un cas a part, la ciutat és la metàfora del nyap i el desgavell. Tips que els d’urbanisme no els facin cas, les associacions de veïns preparen una candidatura municipal, ja veurem què en passa.

Penyagolosa ha anat reflectint la crisi a casa nostra. Una crisi que s’ha notat amb la paràlisi del projecte de Fàbrica Nova i la del futur projecte del parc tecnològic, la impossibilitat d’arreglar el bunyol de la Reforma i el tancament de Pirelli. Hem recollit l’inici de la desaparició per interessos inconfessables de Caixa Manresa, la no adjudicació de l’aeroport corporatiu i la problemàtica de la muntanya de sal de Sallent o la petita alegria del carril bici.

Alguna entrada ha estat dedicada a la realitat de la immigració , a la corrupció del sistema o fins i tot als èxits del Barça –per cert de les poques coses serioses que últimament s’han fet- .

Alguns aspectes de tema humà també han aparegut com ho són l’enfonsament de la nau de bateig de béisbol a Sant Boi -amb quatre nois morts-, el terratrèmol de d’Haití o la violència a les aules...

Finalment hem prestat especial atenció a defensar el català, al procés de consultes, -amb l’aprovació de suport per part del ple-, a la creació de Manresa i Bages decideix, al 13D. En aquest sentit també hem seguit la difícil trajectòria d’Esquerra i els primers passos de Reagrupament.
Bé , si no ens cansem, anirem ressenyant somnis i preocupacions, esperances i realitats. Que us ho passeu bé en la nostra companyia.

dissabte, 13 de febrer del 2010

La crema del paper segellat




Amb el nom de la Crema del paper segellat es coneix l’episodi de Manresa en què els nostres veïns es revoltaren contra Napoleó. És un dels capítols més cèlebres de la història local, al mateix nivell que la història de la construcció de la Sèquia (amb l’aparició de la misteriosa llum), o l’estada de Sant Ignasi de Loiola a la Santa cova. Si aneu a l’ Ajuntament veureu com el quadre de Cuixart que reflecteix el fet presideix la sala que dóna pas al saló de Plens o a l’ Alcaldia. També veureu els frescos dels revoltats llançant rocs des dalt de Montserrat o els retrats dels herois del moment com Maurici Carrió amb el trabuc a les espatlles.

Aquell acte de dignitat i heroisme, de defensa contra els invasors, condicionaria granment l’esdevenir de la ciutat. Com a conseqüència del fets ( i amb l’episodi del Bruc –primera victòria davant l’exèrcit del francès), Manresa fou devastada amb un incendi que cremà una tercera part de la ciutat. Moltes cases nobles ja no es refarien mai més i bona part de la dissortada fesomia urbana encara és hereva d’aquella atrocitat.

El cas és que Napoleó, que ja tenia l’exèrcit a l’estat espanyol, havia decidit que d’aleshores endavant aquestes terres catalanes esdevindrien una part més de l’administració de l’imperi francès i que per tant el paper oficial administratiu portaria el segell del general Murat , comandant en cap del les seves tropes. Els gremis i les autoritats locals civils i eclesiàstiques respongueren cremant la paperassa segellada.

Potser a hores d’ara davant d’una ocupació o una unió permanent per la força la resoldríem amb unes votacions, o un referèndum, o una declaració unilateral d’independència…però això ja són figues d’un altre paner.

Bé, a hores d’ara , i després de tres anys de titubejos la Companyia anònima manresana de la llum ( o sigui la tertúlia de Ràdio Manresa i una colla d’amics força coneguts a la ciutat) posarà en escena aquells fets tan nostrats. El llibret és del càustic Joan Barbé ( que ja va fer el de l’Auca de la llum que estrenàrem fa tres anys) i la direcció de la inefable Pilar Goñi. No cal esperar més que sigui un gran passatemps. Però és interessant i en el fons és transcendent.. Vull dir que m’ha fet molta il·lusió poder participar de cap i de nou. Si tot va bé s’estrenarà a principis de juny. Que hi hagi molta merda per a tots.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Reagrupament, tornem a caminar




La crisi de Reagrupament , com a crisi del principal grup independentista, ha estat celebrada ràpidament pels qui no volen la llibertat del nostre poble. Des de dins cal dir que durant una setmana hem estat paralitzats i perplexos, però per fi la crisi ha començat a tancar-se. L’episodi havia estat brusc i inesperat. Setmanes abans ja vèiem que algunes coses no funcionaven però no esperàvem que el bloqueig fóra tan gros.

Les passes decisives pel tancament han estat el debat de dilluns entre representants de les comarques i la presentació d’explicacions del president, Joan Carretero, una vegada ja s’havia reincorporat, davant dels coordinadors i representants del territori a Sant Cugat.

Va exposar els fets produïts com una necessitat per poder tirar endavant el projecte sense disfuncions partidistes, sense excessives ambicions personals i per tal d’assegurar tan sols aportacions constructives.
Donats els dèficits de comunicació i diàleg, va proposar allò que a hores d’ara és imprescindible: un reforç de la representació territorial reunint un cop al mes els coordinadors de les comarques de forma directa amb l’executiva.

Per altra banda va agafar el compromís de transparència en el mètode d’elecció de llistes. Va al•legar que en cap moment s’havia plantejat formalment aquest punt. Així es presentarà una proposta concreta. Aquesta proposta i els candidats es sotmetran a l’assemblea del 21 de març. Va garantir, a més, que així com no ha posat mai cap persona a cap càrrec no posarà cap candidat per sobre de les decisions assembleàries.

Laporta és un gran actiu però era incòmode per a les expectatives personals d’alguns perquè creien que podrien perdre protagonisme. Els associats han d’entendre que no només ells poden aspirar a aconseguir acta de parlamentari si hi ha persones més preparades i amb més projecció pública que poden ampliar els resultats positius per la independència.

En el pla personal Joan Carretero manifestà estar dolgut amb contínues filtracions de l’acció interna de la junta i per rumors interessats sobre la seva vida personal. També afegí que no va haver d’actuar per incomoditat sinó per estricta necessitat. En els 8 anys d’alcalde mai no havia fet cap abandonament i en el cas de conseller, no dimití sinó que va ser cessat per defensar les seves idees.
L’acte acabà amb una resposta ferma quan digué que ell no volia destruir determinades persones sinó destruir un estat.
............................
Passats aquests dies de trasbals, tornem a caminar. Els primers dies ho farem coixejant però si es fan els moviments oportuns, recomposició de la junta, concreció de la informació i participació, i continuem treballant amb la societat per augmentar la consciència de llibertat del nostre poble, aviat caminarem ben drets i amb el cap ben alt perquè el vent de la història juga al nostre favor.