La joventut ha d’esperar molt de la independència.

La joventut preocupa. Els fets violents de radicals produïts fa uns dies a Barcelona i a distintes ciutats de Catalunya, en el marc de la convocatòria de vaga general, tornen a posar de manifest quelcom que no funciona. Hem vist els darrers anys com es produïen brots violents en determinades concentracions com celebracions del Barça, la moguda de Bolonya o en la manifestació contra la sentència del tribunal constitucional d’aquest juny passat.

Tot això passa quan està creixent l’atur juvenil. A hores d’ara gairebé un 40 % dels joves entre 18 i 30 anys ja es troba a l’atur. Cada cop més milers de joves endarrereixen la seva entrada al treball o senzillament no tenen perspectives d’incorporar-se.

Per altra banda la majoria d’aquests joves no aguanten gaire quan troben un treball.
Mancats d’hàbits de disciplina i constància, acostumats en l’adolescència a alts nivells de consum, no estan preparats per a les rutines pròpies de qualsevol tipus de feina, a la necessària obediència que incorpora qualsevol organització de treball i finalment els és difícil acceptar unes remuneracions sovint ben minses.

Mentrestant el país no es pot permetre aquesta sagnia. Catalunya no podrà ser competitiva si no mobilitza el seu sector més jove. Si cada vegada més treballen bàsicament els majors de trenta anys i no hem format de forma generalitzada bons professionals difícilment atraparem els nivells de competència que la societat internacional requereix.

Evidentment això obliga a tot un canvi de valors. Hem de recuperar els valors de l’esforç i la superació personal. Per això a l’escola hem de tornar a estimular la gent que s’esforça, hem de premiar els nois i noies que se sacrifiquen dia a dia. I hem de reconduir els nois que no fan el més mínim esforç en superar-se, buscar-los nous al•licients i establir ben clar quins són els límits.
El fals igualitarisme en la docència ens ha portat a un cul de sac. L’excel•lència i el mèrit no són gens reconeguts i els múltiples esforços esmerçats pels alumnes conductuals sovint són improductius.
Aquests anys enrere la sortida fàcil cap a la construcció, o cap a treballs ben remunerats que no requerien gaire formació, va fer que molts nois no s’esforcessin. Ara és evident que no hi ha gaires sortides laborals si no s’obté una formació i una titulació adequada.

En aquesta tasca formativa on l’escola és clau, han de col•laborar també les empreses amb la incentivació necessària per part de l’administració. En aquest sentit cal actualitzar formes innovadores d’aprenentatge.
En definitiva es tracta de recuperar els valors del treball, de l’esforç, de l’autonomia personal, a fi de fer ciutadans plenament lliures i capacitats.

Val a dir que difícilment tot allò serà possible dintre d’un estat com l’espanyol on els valors predominants són uns altres. Catalunya ha de recuperar allò que li era propi. Per això sols una Catalunya independent podrà refer aquells valors i actualitzar-los en harmonia amb l’Europa avançada a la qual vol pertànyer.

LA RESPOSTA AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Aquesta setmana de finals de juny el Tribunal Constitucional espanyol travessarà la ratlla del que està permès dintre dels usos i costums de les democràcies europees. Tot sol, i malgrat haver estat molt advertit, sentenciarà contra l’estatut de Catalunya. No importa en quins articles, si molts o pocs. Sentenciarà contra un text referendat ja pel poble català. Més baix no es podia caure.

Si algú tenia l’esperança que açò era una democràcia homologable a qualsevol altra, ja s’està operant de la vista. No es tracta ja d’una opinió més o menys radical de la caverna, de la nova versió del movimiento, a la qual ens tenen força acostumats. Es tracta d’enviar-nos un missatge clar mitjançant el qual ens diuen que no respectaran els acords que prenguem ni que sigui ratificant-los en un referèndum.

Què se n’haurà de fer? Lògicament aquí acaba ja la trista legislatura del segon tripartit. I per tant serà lògic convocar unes noves eleccions. Fins aquí tothom ho veu clar. I què més? Si som conseqüents en la defensa de la democràcia caldrà denunciar el TC espanyol davant les instàncies internacionals europees que defensen els drets humans i per extensió els drets de les nacions tinguin estat o no en tinguin.
Només una apel•lació judicial que mostri a les instàncies internacionals l’ autèntica cara d’aquest suposat estat democràtic, podrà frenar tanta arrogància i impunitat.

Per altra banda preparar una autèntica candidatura nacional catalana que rebutgi aquest estat de coses. Una candidatura diferent als partits que amb la seva claudicació permanent ens han portat fins aquí. Superat ja l’estatut només amb la defensa de la independència enviarem un missatge clar que ens respectem a nosaltres mateixos i tenim la voluntat de fer-nos respectar.

Manresa, tres anys de davallada

Caixa de Manresa perdrà la seva identitat i restarà absorbida per Caixa Catalunya.

En aquest mandat ja no es podia tornar a donar suport al pacte tripartit a Manresa. Els últims mesos del darrer mandat les formes s’anaven degradant i poca cosa es podia esperar ja d’un nou acord. En línies generals els 12 anys anteriors 1995-2007 varen ser positius i encara és evident la transformació que és va fer a Manresa. Aquell últim any, però, ja hi havia coses que grinyolaven. Dit en poques paraules, no era el mateix treballar amb l’alcalde Valls que fer-ho amb l’alcalde Camprubí. L’un si més no tenia criteri de gestor, l’altre, però, no en tenia cap. Això ho vaig poder comprovar de primera mà com a regidor i no descobreixo ara gran cosa. Per això l’últim any , després de plegar Valls, el vàrem passar com vam poder.

Tal com algunes vegades he anat constatant, aquests tres anys s’han escolat sense nord i sense sentit. Les forces internes de la maquinària municipal ( agrupades en gran part en urbanisme) s’han menjat la representació democràtica i han fet el que han volgut amb el patrimoni urbà de tots. La llista de malifetes és de tots sabuda (Reforma, plaça Catalunya, passera, mur de Can Font, formigó arreu),…El menyspreu amb què s’ha tractat a tothom ha indignat la ciutadania fins al punt que s’està presentant una candidatura d’associacions de veïns per les properes eleccions.

Mentrestant Manresa no ha avançat en la seva modernització. Així continuem tenint abandonada tota la zona del riu ( en contrast amb l’actuació del veí Sant Joan de Vilatorrada), continua sense urbanitzar el complex esportiu del Congost (amb un pla paralitzat des de fa tres anys), dorm el son dels justos Fàbrica Nova i d’altres equipaments també previstos s’han ajornat al mandat següent: pavelló de gimnàstica, circuit de ciclisme, noves escoles, equipament de les Bases. Només han anat avançant les obres del Cap Bages i de l’Hospital General i una part del nou pavelló de bàsquet.

I les finances municipals ? Tenim un deute municipal acumulat de 86 milions d’euros equivalent per tant a tot un pressupost anual; és a dir, més de 1100 euros per cada veí. En pocs anys hem passat respecte al pressupost de deure un 70% a deure un 100%. I tot això alegrement i sense previsió: a inicis del mandat els flamants representants es van apujar alegrement el sou públic un 20%.

Pel camí Manresa ha perdut la identitat de la nostra caixa, ha perdut la Pirelli i encara no acaba de desencallar el futur Parc tecnològic. Pel camí s’allarga indefinidament la millora dels eixos viaris i del ferrocarril i no es veu clar que la ciutat exerceixi de capital de la Catalunya Central. Aquest equip de govern presenta, doncs, un balanç ben magre.

Grans personatges a Manresa

Carles Móra, alcalde d'Arenys d'Amunt.

Aquests dies estan sent realment enriquidors ja que estem tenint l’oportunitat de poder compartir experiències amb gent interessant del país. Gent que encara es mira amb cor la nostra nació i encara té força i esperança. Gent que té molt a dir i ho diu sense ambigüitats, amb coneixements, amb valentia i lucidesa.

Primer va ser la dissertació del notari Lòpez Tena, convidat per ManresaDecideix, el qual va comparar els 30.000M d' euros cedits per Europa per tal de rescatar Grècia amb els 22000M€ de l’espoli fiscal que patim cada any els catalans. Comparar els dos fenòmens resulta d’una claredat meridiana . Del seu coneixement directe del Tribunal Constitucional es dedueix també tota una altra realitat estremidora i s’entén el malson que aquest tribunal ens ofereix dia a dia.

Dues setmanes després vàrem compartir xerrada amb el dinàmic Ramon Carner, l’entusiasta president del Cercle Català de Negocis. Amb la claredat expositiva d’ell i la seva gent, molts han vist força clar cap on hem d'esmerçar esforços i la urgència d’aconseguir la independència si no volem ser arrossegats pel fracàs econòmic del model espanyol , basat en la burocràcia i l’especulació.

Per altra banda, el dia 11, després de la conferència, vàrem compartir sopar amb Salvador Cardús que havia estat convidat per Òmnium Cultural . El Cardús, sempre lúcid, manifestà entre plat i plat els seus neguits perquè el procés cap a la llibertat es fes amb seny i amb saviesa i manifestà que tot i que ens manca temps per fer-ho bé, s’ha d’intentar. Amb un any més de marge s’ afiançarien processos i lideratges tot just ara començats.

Dos dies més tard vam compartir tota un vespre amb Heribert Barrera convidat a una xerrada per Reagrupament Bages. Vaig tenir l’ enorme satisfacció de poder-lo presentar. Heribert és un tros d' història viva. L’emoció èpica feta realitat. Als seus 92 anys i al peu del canó ens digué “Cal fer una llista única per la independència. Ara és el moment. Deixar personalismes i deixar camins tous que no porten enlloc”. En aquest sentit anuncià que dilluns següent presentaria juntament amb un conjunt de personalitats un manifest per tal de fer una conferència independentista.

Aviat, el dia 11 de juny, comptarem a Manresa amb la vinguda del conegut heroi de les consultes, l’alcalde d’ Arenys de Munt, Carles Móra... també el convidarem des de Reagrupament Bages. En Carles Móra és l’exponent de com una petita però valenta acció a escala local pot produir un daltabaix d’enorme transcendència per a tot el país. I és que, en l’ imaginari de tots, Arenys significà una explosió d’alegria i llibertat com feia temps que no teníem.

I encara una mica més tard, el 18, l’ historiador Josep Piñol, convidat per la llibreria Parcir, ens presentarà el seu llibre La declaració unilateral d'independència . Aquesta tesi, que ell magníficament desplega, és l’estratègia normal de tots els països que s’han alliberat a Europa els últims anys (més de quinze), és la que va aprovar Reagrupament ara fa dos anys i és la que hauria de fer seva qualsevol opció que vulgui portar el país a aconseguir un estat propi.

Uns dies, per tant, de grans aportacions per part de grans personatges, aportacions que denoten que quelcom important s'està coent al nostre país.

Crisi a la grega (II)

Grècia ha marcat la pauta. Europa ha comprovat que Espanya i Portugal perillaven i ha acudit directament al rescat. Europa , és a dir, Alemanya, França i el Benelux han intervingut abocant milions d’euros en avals per tal que no trontollés el sistema.

Si fa una setmana en Zapatero encara deia que no reduiria el dèficit, ara es veu forçat per Europa a aquesta reducció si vol tenir els avals que li permetin poder pagar els creditors. I és que la fallida ha estat gravíssima i l’estat compta ja amb molt poc crèdit internacional. Els ajustos seran molt, molt durs. Es retallarà la sanitat, es retallarà l’ensenyament , acabaran retallant el sou dels funcionaris i les prestacions socials.

I és que, igual que a Grècia, no es podia suportar més el populisme irracional del govern espanyol. Cal aprimar la despesa pública a fi de permetre aflorar l’economia real. Si no es vol entrar en una guerra social, i tal com diu Salvador Cardús, en primer lloc s’hauria de dir la veritat al poble i detallar-li quins sacrificis caldrà assumir

Ara bé aquesta necessària austeritat no hauria de carregar només sobre les esquenes dels de baix i de les capes mitjanes. L’austeritat hauria de començar pels de dalt, pels autèntics responsables de la situació. Hauria de començar retallant ministeris, reduint els inflats càrrecs institucionals i d’ empreses públiques. S’hauria d’aprimar la gruixuda nòmina d’assessors i consultors que parasiten al voltant de les distintes administracions…. S’haurien d’acotar les despeses electorals i de tot tipus de les maquinàries dels partits. S’haurien de poder publicar les nòmines dels directius de les grans caixes i figurar en elles les dietes, les bonificacions, les altes jubilacions, els contractes daurats i bloquejats.

En aquest sentit de sana austeritat s’haurien de fer públiques les contribucions de tots els ciutadans, prohibir el repartiment de dividends dels bancs que han estat ajudats amb el diners de tots, s’hauria de fer pagar als milions en fons d’inversió opacs com el SICAV. També haurien de perdre privilegis les empreses de serveis monopolístics privatitzats (Ibèria, RENFE, Telefònica, energia, elèctriques). En fi, tot un altre ordre moral que capgiraria la realitat.

Lluny d’aquests plantejaments no es vol canviar res i es vol tornar a carregar tot el mort als més febles. I, com sempre, es vol tornar a carregar la crisi sobre l’economia real que aporten bàsicament els Països Catalans. I és que per poder sortir del cul de sac en què els governs espanyols ens han ficat només es vol trobar com a falsa sortida esprémer encara més els recursos dels soferts ciutadans d’aquesta part de l’Ebre. Coses de la dependència. Déu ens trobi confessats

Crisi a la grega

Avui es reuneixen Zapatero i Rajoy . En principi només per parlar de la gravíssima crisi econòmica, per analitzar les greus conseqüències de la fallida de Grècia.

Fa tres anys la crisi no existia. Segons ZP teníem el sistema bancari més sòlid. En aquest estat es crearien milers de llocs de treball, la construcció encara era un bé de déu i passaríem en renda per càpita a Anglaterra i Itàlia tot atrapant fins i tot l’estat francès.

A hores d’ara hem passat de dos milions a més de quatre milions i escaig d’ aturats, el deute privat i públic és enorme, la construcció en fallida galopant i els indicadors econòmics de producció estan paralitzats.

De cop i volta el nostre sistema bancari ja no és tan fiable com semblava. Ni bancs ni caixes. Molts dels seus actius encara estan subjectes a béns immobles que no tenen sortida al mercat. Per això encara s’esperen temps difícils a les institucions financeres. Malgrat els ajuts del govern la banca, aquesta no fia i no posa diners en circulació que faci possible la marxa normal de les empreses.

Durant anys s’ha establert un sistema econòmic irracional basat en la construcció, el diner fàcil i , en gran part, en la corrupció. La primera ( es va construir tant com a tota Europa junta) ja ha fet fallida. Amb els diners fàcils no es va mirar prim i es varen fer inversions innecessàries, sobredimensionades o sense retorn. Exemples evidents foren la T4 de Madrid ( 5 vegades més que la nova terminal 2 del Prat ) o els grandiloqüents projectes olímpics de la capital ( que per cert no han servit de res)… Es van primar els interessos dels monopolis de les empreses privatitzades d’energia i comunicacions, tot generant enormes dividends a les famílies dels partits dels governs. Pel que fa a la corrupció encara ara estan surant els casos Gurtel, Pretòria, Palma,…un terç de la classe política està als jutjats.

En definitiva un sistema econòmic basat en l’aprofitament de grups i de clans, sustentat en un capitalisme de baix nivell. Un sistema que tenia també un altre peu en els ajuts interminables d’Europa i en l’espoliació fiscal dels Països catalans. És sorprenent veure que la xifra que requereix el rescat de Grècia per Europa i el FMI és semblant a aquest dèficit fiscal que suporten els PPCC. Ara, quan aquestes dues potes comencen a ser insostenibles, tota la resta mostra els seus budells i apareix la crisi en la seva forma més descarnada.

Els mercats internacionals saben d’aquestes flaqueses i veuen l’estat espanyol com molt semblant al grec. Per això ataquen la credibilitat del seu deute (tot enfonsant la borsa) i és que pensen que Espanya necessitarà un important rescat perquè no podrà pagar a partir de juliol.

Avui es reuneixen ZP i Rajoy. No volen canviar de prioritats. Ningú no n’espera res. I menys els catalans.

Núvols de cendra sobre Catalunya

Aquests dies els avions no han pogut volar . Un volcà islandès els ho ha impedit amb la seva enorme columna de fum. Una espessa nuvolada de cendra volcànica s’ha escampat per gairebé tot Europa posant en risc el trànsit aeri. Diuen els experts que les partícules sòlides d’aquest gran fenomen podrien danyar greument els motors i provocar gravíssims accidents aeris. Les comprovacions han estat contradictòries i les autoritats no saben a què atenir-se. Una postura massa laxa podria provocar catastròfiques conseqüències; mantenir bloquejat el trànsi aeri produeix pèrdues quantioses.

Mentrestant el volcà , impertèrrit a les tribulacions humanes, segueix fumejant amb una posada en escena atractiva i imposant. Sembla que la mare natura es burli del nostre progrés i ens llança nous reptes.

Així per uns dies, tal vegada setmanes, haurem de tornar a viatjar arran de terra. Res de vols. El cel està ocupat per les cendres.

D’igual manera a Catalunya ens està passant amb el tribunal constitucional espanyol. Durant quatre anys aquest fosc organisme ha estat llançant fum intermitent sobre la nostra esquifida autonomia. Els senyals que dóna és de no voler apagar-se mai. De tant en tant aixeca potents columnes de fum que com un càstig diví semblen que arrasaran el nostre país. Mentrestant ens tenen expectants i no ens deixen respirar. Mentrestant, pensen, Catalunya no pot aixecar el vol. Amb les seves fumeres ens recorden que ens estan vigilant i que anem alerta en no passar-nos. Ens diuen de forma persistent i reiterada que el cel i la terra els pertany i que ja s’han acabat les concessions. El nostre govern , poruc de mena , ha decidit que no s’enlairi cap vol i que, com sempre, cal esperar nous temps en què els grans núvols de cendra escampin.

El cas, però, és que hi ha cada cop més aficionats a emprendre el vol lliure malgrat els suposats riscos a què ens exposem. Per això aquest diumenge 25 més d’un milió de catalans estan cridats a prendre un altre vol a través de les urnes. Convocats per les plataformes de les consultes populars estan convidats a enlairar-se en un acte de fe en les nostres possibilitats i demostrar que aquestes columnes de fum amb què ens amenacen no són prou sòlides si hi ha voluntat de tirar endavant. Per això molts milers de ciutadans aniran a votar i diran sí a la possibilitat que la nació catalana sigui independent. Malgrat les cendres i els antics episodis de foc i lava.

Montilla, un President irresponsable

Promotors de la consulta sobre la independència a Manresa

Després de tres anys de fer la viu -viu ara el President Montilla es destapa i carrega fortament contra el moviment democràtic per la consulta. Després de demostrar per enèsima vegada la incapacitat del seu govern de gestionar qualsevol crisi , cosa evident amb l’últim episodi de la nevada, després de fer l’acte de vassallatge davant de govern espanyol amb els actes d’inauguració del sincrotró ( com fa un any ho va fer amb la nova terminal de l’aeroport), ara obre el ventall d’errades i s’encara al moviment sobiranista.
Ni més ni menys ens ha dit que els promotors de les consultes sobre la independència som uns aventurers i uns irresponsables.

És molt gruixut rebre aquests insults per part de qui ostenta la màxima autoritat de Catalunya. És evident que per ell la Generalitat és simplement com una diputació, la llengua pròpia és un adornament superflu que es pot estrafer de qualsevol manera, i Catalunya és una simple comunitat autònoma d’ Espanya. Ell simplement viu a Catalunya i fonamentalment és un espanyol al servei dels seus caps de més enllà de l’ Ebre.

I si el molt honorable vol, parlem d’irresponsabilitats. Irresponsabilitat és pactar un acord econòmic que no ens serveix per a res i ens immobilitza durant una sèrie d’anys. D’igual manera irresponsabilitat és que ens pretenguin enganyar amb la suposada anul•lació del judici de Companys ( sense revisar, no sigui cas que es posin noms i cognoms del franquisme) i no denunciar-lo.
Irresponsabilitat també és mantenir al seu lloc als responsables de les crisis de la gestió de la nevada, als responsables de la gestió dels qüestionats cossos de bombers i de la policia catalana , acceptar de forma humiliant el desastre de les infraestructures, mantenir el responsable del desgavell d’educació, o fomentar la tensió dels territoris aprofitant la reorganització en vegueries. Vol més irresponsabilitats? Irresponsabilitat també ho és que una catalana sigui multada per parlar en català a la Guàrdia Civil a Figueres i que el govern miri cap a un altre cantó.

No senyor Montilla, no és ser irresponsable treballar perquè el poble digui directament si vol que siguem independents o no.Un autèntic demòcrata no pot oposar-se a les urnes, ni dir-ho ni defensar-ho. Si no vol que siguem independents doncs molt bé haver anat a votar que No a Cornellà on està empadronat quan fa un mes s’hi va fer el referèndum i tots ho entendríem. Amagant-se va demostrar el baix esperit democràtic que l’anima.

Ara amb el seu agressiu posicionament contra els promotors de la consulta s’ha alineat amb les tesis el PP. Ara ja no fa falta que tornin aquells tal com ens ho advertia en l’ anterior campanya. No ens fan falta els Mayor Oreja. A hores d’ara ja els tenim ben instal•lats al mateix Palau de la Generalitat.

Catalunya, per fi, lliure de peatges

Ha estat una llarga reivincicació. Aixecar les barreres de l’autopista A7 ha estat un dels tres o quatre desitjos més esperats per part de tots els catalans des de fa 30 anys.

I això per fi, ahir i avui , s'ha aconseguit gràcies a la vaga dels operaris de les concessionàries. I sembla ser que els principals dies de Setmana santa i Pasqua es repetirà. Alegrem-nos doncs. Mai una vaga no havia fet tan bé social com aquesta.

És sabut que al nostre País , els PPCC, paguem peatges, als altres de la península, no. Mentre que nosaltres paguem a preu d’or el 70% del conjunt dels quilòmetres d’autopista/ autovia , a l’estat espanyol només es fa en un 15%. I que se sàpiga a l’estat espanyol no es té una renda cinc vegades més baixa que nosaltres.

Si necessitàvem a finals dels seixanta una autopista, per la indústria, el começ i el turisme, aquella es va haver de fer de peatge. I això, que aleshores era bastant comprensible ,deixava de ser-ho vint anys després. Perquè en deu anys d’explotació aquesta autopista tan aprofitada, veritable carrer major dels PPCC i eix central del corredor mediterrani, ja tenia amortitzada la inversió. Però a fi d’estalviar-se calerons per poder-los invertir a cost zero en l’ àmplia xarxa d’autovies de l’estat, aquest estat, que no ha deixat de tractar-nos com una colònia, no ha pensat mai en rescatar aquests gravosos peatges que ens tenallen .

Per la meva banda ho puc dir de manera fefaent perquè he sofert la injusta situació durant decennis. Anar del peatge de Martorell al de la sortida Borriana- Nules (el meu poble nadiu) val, dalt o baix ,l a bonica xifra de 22 euros. Podeu comptar què val un viatge d’anada i tornada de Manresa a la Plana Baixa: una autèntica sagnia si l’has de fer de forma freqüent. I no hi ha alternativa viable.

Aquestes barreres econòmiques són com el dret de passar els ponts que es pagava a l’època medieval. Aquests gravàmens són la metàfora perfecta del que li passa al nostre país. I és que som un país de peatge. Ho pensàvem a l’època de Franco i ho seguim patint encara ara. Per tot paguem el doble. Paguem la llengua dues vegades: el castellà d'allà i el català d'aquí, paguem les infraestructures dues vegades: les nostres i les seves, tenim els Mossos d’Esquadra i encara hem de pagar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional…

Per tot plegat sap greu pels treballadors , no pas pels directius milionaris d’aquestes autopistes, però tant de bo aquesta vaga no acabés mai. Catalunya lliure de peatges.

Empresaris per la independència

Les columnes de Puig i Cadafalch, personatge reivindicat pel president del Centre Català de Negocis, Ramon Carner.

Dimecres 10 vaig assistir com a membre de Manresa Decideix a l’acte que el Centre Català de Negocis va fer a l’Hostal del Camp. Va ser magnífic. Comprovar que empresaris i directius aposten per la independència del nostre país et transforma i et dóna confiança, et fa tenir la sensació que aconseguir l’estat propi és a l’abast de la nostra mà.

Com bé es va dir l’aposta per l’ estat propi català que pregonen no és pas per romanticisme, no és tan sols per identitat, sinó sobretot és perquè la independència és per ells un negoci. Un negoci al qual l’empresariat i tot el poble català té dret igual que ho han tingut els més de 15 països d’ Europa que han aconseguit esdevenir estat els últims 20 anys.

L’argumentari exposat fou molt gràfic i ampli. Des del dèficit fiscal (22.000 milions d’euros que no tornen ni en inversions ni en transferències segons l’estudi de la UAB), fins a poder establir les prioritats que ens interessen (com l’eix mediterrani que ens ha de connectar amb el centre i nord d’ Europa front altres propostes que defensa l’estat espanyol).

Sense aquest enorme dèficit fiscal la Generalitat disposaria d’un 60% més de pressupost , increment que podria dedicar-se a crear més infraestructures, més serveis socials i augmentar les pensions. Es podria baixar l’impost de societats i cobriríem perfectament les necessitats pròpies d’un estat (com ho són les ambaixades).
Es va afegir que diversos estudis publicats assenyalen que la separació de Catalunya I Espanya no comportaria un nou tractat adhesió a la Unió Europea perquè suposaria tan sols una ampliació interna i no pas externa.

Tota aquesta argumentació era el primer cop que la sentia enmig d’un públic bàsicament d’empresa. En aquest tipus d’àmbit ja no s’argumentava a favor del suat peix al cove, de demanar un altre cop més favors i de seguir negociant indefinidament. S’apostava per mirar directament Europa i el món, per tenir aeroports amb connectivitat directa a Amèrica i a Àsia i de convertir els nostres ports en la logística natural del gran comerç asiàtic que arriba a Europa a través d’un sistema de comunicació integrat amb el ferrocarril i l’aviació.

No deixaren d’esmentar el desastre de la gestió regional de la nevada, prova fefaent d’on ens porta aquesta raquítica autonomia. I malgrat les seves paraules plenes de pragmatisme no els hi mancà poesia. Aquests executius es van transformar en rapsodes i recordaren els versos de Vicent Acndrès Estellès , Assumiràs la veu d’un poble.

El Centre Català de Negocis, que s’ autodefineixen com un loby empresarial per la independència, és el testimoni que el moviment per l’estat català va madurant , ja no sols ha arribat a la societat civil en forma de consultes per la independència, sinó que està arribant als empresaris més dinàmics, als més innovadors i conscients. I és que sense aquests importants actors aquella no seria viable.

Catalunya es mereix un altre govern

Manresa sota la neu

La nevada ha estat l’ última mostra del gran desgavell del nostre actual govern. El desori fa temps que dura. Prou temps per pensar que el problema no són els problemes sinó els governants. El suposat “govern de la bona gestió” porta tres anys i mig acumulant desastre rere desastre.

A més del descontrol en temes polítics amb la freqüent divisió en temes com la llei de successions, la llei d’ensenyament, o l’acceptació (aquí per part de tots) del ridícul finançament, hi ha un ventall de temes de seguretat i prevenció que clamen el cel.

Primer va ser la crisi d’infraestructures, encara no resolta. Va saltar la llum a gran part de Barcelona, varen caure les catenàries de rodalies,.… Després amb la sequera s’intentà fer un transvasament ( arribant a sublevar els habitats de les Terres de l’Ebre) i finalment varen arribar a portar vaixells d’aigua d’Almeria. Menys mal que al final va ploure. La ventada agafà el govern desprevingut. La protesta per Bolonya acabà amb una batalla campal als carrers de Barcelona entre estudiants i mossos amb el consegüent descrèdit general. A l’incendi de d’Horta de Sant Joan de l’any passat, gestionat amb una estructura raquítica , aparegueren totes les misèries dels nostres cossos de prevenció, els seus comandaments i els seus responsables polítics, amb un resultat desafortunat de cinc morts.

Ara la gestió d’aquesta nevada ha estat esperpèntica. Malgrat que els avisos dels meteoròlegs eren molt seriosos, l’honorable conseller se’n va anar a Mallorca a parlar de l’estatut. El director general de Protecció Civil ,el manresà Josep Ramon Mora, restà atrapat al tren (Manresa-Barcelona) i no pogué arribar a temps. El Secretari d’Interior (Joan Boada) aparegué tres hores després de començar la gran nevada, quan ja hi havia milers de persones atrapades a les carreteres , als trens, al metro o sense llum, per dir-nos que tot estava controlat i en poques hores tornaríem a la normalitat. Per rematar-ho va afegir que “no es poden preveure caigudes d’arbres i de catenàries". Mentrestant Tv3 oferia en directe el que estava passant via missatges dels espectadors, contradient punt per punt las paraules del nostre govern. Menys mal que el dia següent va fer sol, tot i que la normalitat només es restablirà aquest dimecres.

Aquest episodi ha confirmat una vegada més el que tots hem anat veient aquests anys. Aquest govern és incapaç de governar Catalunya. Fa falta gent seriosa amb un sentit mínim del sentit de la previsió, l’eficàcia i del treball en equip. Gent que pensi en Catalunya com a estat i no com una simple regió de segona que tothom s’atreveix a gestionar de qualsevol manera. I aquest canvi és cada cop més urgent.

150 anys del naixement de Joan Maragall

Joan Maragall, el poeta de la natura, de la ginesta i de la fageda, és el poeta que ens descriu com cada part del paisatge ens mostra una part de l’essència de l’ànima catalana i com aquesta és indestriable de la terra on s’ha forjat.

Més enllà dels tòpics sobre la seva vida plàcida, Joan Maragall va saber alinear-se amb l’ inconformisme social dels qui van protagonitzar la revolta de la Setmana tràgica, amb el catalanisme inquiet que volia transformar profundament el país, i es va rebelar contra el militarisme ranci de la monarquia espanyola. El poeta que no volia morir per no veure un cel abstracte sinó romandre en la bellesa d’aquest món, el poeta que defensava el veritable valor de la paraula, estic segur que ens contemplaria de cap nou amb certa tendresa quan veuria que Catalunya, malgrat tot, vol tornar a renéixer de la seva decadència.

En homenatge a aquest gran homenot de les nostres lletres i del nostre país, escrivim l’ emotiu himne que ens va deixar.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

¡Au , companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
¡Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!
nostre cor t’és ben Fidel:
volaràs com au galana
per damunt del nostre anhel
per mirar-te sobirana
Alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí ens assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

La neu pot rellançar el país

Catalunya sempre ha estat una dualitat. El Principat es va conformar amb la unió dels Pirineus i la Mediterrània. Els Pirineus i les terres interiors, plenes de tradicions i de fort caràcter , front a una costa molt més laxa i oberta al pas internacional de la gent. Una costa fácil de recórrer per terra i per mar front a uns imposants Pirineus i a unes terres interiors d'orografia complicada , de valls sovint força mal comunicades.

Barcelona, ciutat de costa, a través del Llobregat i el Besós , a través de les rutes marítimes i les vies reials ,ha recollit l’esforç de tot el país i l'ha sabut canalitzar cap enfora.

Els Jocs Olímpics, que tant varen repercutir al país, varen ser fonamentalment un esdeveniment de costa. A les terres interiors poc es va fer, allà els Jocs van passar tristament de llarg. Mentrestant i en paraules de Jordi Pujol aquell gran esdeveniment féu endarrerir l’eix transversal que tanta falta feia a l'interior del nostre país.

Ara a l’alcalde de Barcelona, el cridaner Hereu, se li ha acudit fer els Jocs Olímpics d’Hivern al nostre Pirineu. Ha llançat una proposta Barcelona-Pirineu per al 2022. La idea ha estat mal presentada i tothom ha vist que és una jugada electoral. Això és evident. Però més enllà d’aquesta evidència, valen la pena aquests Jocs d’Hivern?

Contràriament a la resposta, sovint en forma de mofa, que s'ha produït a la costa ,el territori afectat ha respost ràpidament que sí. Puigcerdà, La Seu d'Urgell, el Berguedà i el Pirineu de Lleida. Per aquest territori es l'oportunitat per arreglar d'una vegada les miserables comunicacions, modernitzar les seves estructures i projectar-se a l'exterior. Mentrestant les terres de l'interior veuen reforçada la seva situació com a terres de logística i enllaç.

Els esports poden ser un revulsiu, un gran revulsiu. Amb una delegació de regidors d'esports vaig veure el 2004 la preparació dels Jocs d'Hivern esports de Torino del 2006 i realment significaven una pedra angular per al Piamont.

I és que poden ser una bona oportunitat. Si es fa ben fet, amb respecte ecològic i sense gaires parafernàlies constructives, no hi ha dubte que pot servir per rellançar aquest rerapaís tantes vegades oblidat. Com tot , no dependrà tant de la idea sinó de la seva execució.

Aquests jocs incorporarien una visió més completa del país amb una distribució més equitativa dels beneficis. Ara i aquí la costa hauria de ser més generosa en la seva apreciacció perquè ja fa temps que no tot el país és sol i platja .

La Fiesta nacional no agrada

Un magnífic toro que aviat serà sacrificat.

De toros al carrer al meu poble sempre n’hi ha hagut. A les distintes comarques de Castelló, i fins a Sagunt , així com a les Terres de l’ Ebre, hem fet bous i vaques per la vila des de temps immemorials. Per tant és una tradició ben nostrada sobre la qual no tinc res a dir. Només afegiria que cal vetllar perquè aquestes pobres bèsties no pateixin més del compte sobretot en formes molt especials com l’ anomenat “bou embolat”, o sigui amb les banyes subjectes a unes boles de foc, el qual més d’alguna vegada ja ha estat prohibit.

Ara , no és el mateix “la corrida nacional”, la lídia. Aquesta festa espanyola que alguna vegada s’ha practicat a les nostres terres no té cap fonament seriós als PPCC. La mateixa configuració de l’anomenada “Fiesta nacional” és una síntesi dels conceptes rancis espanyols. Tota ella s’articula en la salvatjada , en la parsimònia de la matança, en el sofriment de l’animal. Animal que no té cap mena de possibilitat escapatòria.

El torero és concep directament com un “matador de toros”, toros que prèviament són malferits a través dels picadors i banderillers. Finalment les últimes forces acaben amb la sagnant estocada i si cal amb la decapitació final per mitjà del “descabello”. Mentrestant el públic s’entusiasma o s’avorreix en tota la successió de “suertes” o parts de la “corrida”.

Tant al meu poble com a Manresa i en gran part dels PPCC aquesta tradició forània, espanyola, va quallar poc. Per molts és vista com excessivament primitiva, com massa ramplona i de mal gust. I més quan el règim va confondre, a base de repetir el tòpic, els toros amb la quintaessència pàtria, la seva pàtria.

Ara no és d’estranyar que els catalanisme sigui bàsicament antitaurí. Toros , ni com a símbol. Si els espanyols han posat un toro, els altres hem agafat el ruc ; o sigui la tossuderia però amb treball noble. Si volem ser Europa hem d’acabar de semblar-nos-hi. No s’hi val aquests vessaments de sang gratuïts. No es pot fer d’això un espectacle. Ni molt menys permetre-ho. Si els mandataris de Madrid volen declarar la lídia “fiesta de interés cultural,” allà ells, deixem-los fer.

Un pas important: constitució de la comissió de garanties

Salvador Cardús

Em permeto recomanar-vos un acte que es farà a la Sala de plens de l’ Ajuntament de Manresa aquest dissabte a les 12 del matí. Es tracta de la constitució formal de la Comissió de garanties de la consulta sobre la independència que es farà a Manresa el dia 25 d’abril.

No ha estat fàcil. Hi havia moltes reticències per part de l’alcalde i el grup socialista del consistori en què se celebrés en aquest solemne espai. Ha calgut presentar un important ventall de personalitats, tant pels que fan la comissió com per part del ponents que presentaran l’acte, a fi d’aconseguir la cessió.

Així les nou personalitats que compondran la Comissió de Garanties seran l’ exalcalde Juli Sanclimens, el president del col·legi de metges i activista social, Lluís Guerrero , el conegut geòleg Josep Mata, la advocada Rosa Pintó, l’atleta Meritxell Calduch, la religiosa i activista social sor Lucia Caram, l’advocat i historiador Xavier Sitges, el periodista Josep Tomàs Cabot i el president d'Edicions Intercomarcals (que edita entre altres el diari Regió 7) Gonçal Mazcuñan. Ells tindran l’honor i la responsabilitat de garantir la pulcritud democràtica del procés. Com a membre i secretari de Manresa Decideix m’agradaria donar-los la meva gratitud.

L’acte comptarà amb els parlaments de Jaume Sobrequés i Salvador Cardús.

El primer és autor de la gran obra Història de Catalunya , continuadora de la prestigiosa obra republicana de Rovira i Virgili. Malgrat la seva adscripció socialista ha manifestat clarament el seu desig de veure una Catalunya lliure. Salvador Cardús, sociòleg i assagista que ha publicat llibres sobre l’educació i la formació dels joves, és a hores d’ara un dels principals intel·lectuals del catalanisme sobiranista. La seva veu, sempre ponderada i incisiva, es fa escoltar en aquests moments de certa confusió i esperança.

En definitiva, un acte d’un gran nivell, d’altíssima categoria moral, que obrirà solemnement el treball d’aconseguir amb el màxim civisme i participació la celebració de la consulta a la nostra ciutat.

Cal desitjar sort a la tasca d’aquesta Comissió.

28F, un dia feliç

Membres de Bages decideix a Cardona.

Avui és un dia feliç per la nació. És la tercera jornada en què una part dels catalans podran dir si volen que Catalunya sigui independent o resti sotmesa a Espanya. És un exercici de suprema participació i d’ autèntica higiene democràtica. Amb una pregunta senzilla i clara els nostres ciutadans han d’optar entre una sèrie de valors que s’han anat forjant entorn als concepte de l’Estat Espanyol i el concepte de progrés i modernitat dintre d’ Europa que suposaria una Catalunya lliure.

Com deia, un dia feliç. Pacíficament, amb naturalitat i sense complexos 300000 ciutadans de 80 poblacions podran introduir a les urnes les seves il•lusions. Mai no havia passat en tres-cents anys en aquesta unió per la força en què vivim. Per fer-ho possible molts ciutadans de totes les edats i condicions s’han arremangat i han anat de cap a la feina , si cal de porta a porta. Sense el suport dels grans mitjans , però amb intel•ligència i tenacitat , amb imaginació i sempre per sobre de les ideologies i pensaments particulars. S’ha anat a les places majors i als barris perifèrics, s’ha comptat amb la col•laboració d’artistes, d’esportistes i del món del treball, s’ha parlat amb els immigrants , amb els joves, amb les persones grans.

Avui, tercera onada d’aquest tsunami de la consulta sobre la independència, aquesta va fent-se més i més gran i va condicionant totes les actituds dels actors del nostre país. L’estat ja ha parat de d’oposar-se barroerament i els ajuntaments han hagut de donar facilitats. I els resultats comencen a notar-se. Molts consideren més factible ara la independència que fa tan sols un any. A Espanya, tal com ha aparegut en estudis ben documentats, també molts comencen a considerar que si guanyés el sí en un referèndum vinculant s’hauria d’acceptar. Ja ho veurem.

Encara resta, però, molt camí per recórrer, nosaltres, a gran part del Bages, tenim el repte principal el dia 25 A, i la feina tot just comença. Però, mentrestant, avui és un dia feliç.

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

A Salvador Espriu

(en el 25è aniversari de la seva absència).

Inici de càntic en el temple

Ara digueu : “ La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu:”Nosaltres escoltem

les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”

Ara digueu: ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d’aquest poble”

Seguint els teus passos , Salvador, per salvar els mots a hores d’ara el nostre poble demana (amb la recollida de 400.000 signatures) una televisió catalana sense fronteres; per salvar els mots exigeix que la nostra llengua sigui present al cinema, la justícia i el parlament europeu; i per aconseguir el ple domini de la terra 400 poblacions ja s’aixequen votant en consulta popular per la independència. Una nova falç, un nou moviment, farà possible un definitiu alçament de llum en la tenebra.

Els dos anys de Penyagolosa !!

Penyagolosa, aquest bloc que ja coneixeu i que tant m’acompanya, està d’aniversari. Ha fet ara dos anys. Nasqué el febrer del 2008 i ha rebut més de 10.000 visites. Tot just amb aquest redactat s’hauran publicat ja 100 entrades diferents.
Suposo que, com tot a la vida, han hagut entrades que han agradat més i altres que menys, però a totes les tinc afecte. El bloc ha anat creixent i ha anat fent el seu camí.
Evidentment no he pogut reflectir, ni ho pretenia, totes les meves preocupacions que com veieu són moltes. Però déu n’hi do. Mentrestant tot fa el seu curs. Al món fa dos anys manava el Bush i ara tenim l’Obama. La crisi començava a aguaitar i ara estem plenament abocats en ella. El país continua igual d’ofegat per les Espanyes però ara ja tenim més de 400 poblacions disposades a dir la seva amb votacions/consulta per la independència….Hem suportat sequeres, crisi d’infrastructures, d’energia i manca de liquiditat…

Manresa és un cas a part, la ciutat és la metàfora del nyap i el desgavell. Tips que els d’urbanisme no els facin cas, les associacions de veïns preparen una candidatura municipal, ja veurem què en passa.

Penyagolosa ha anat reflectint la crisi a casa nostra. Una crisi que s’ha notat amb la paràlisi del projecte de Fàbrica Nova i la del futur projecte del parc tecnològic, la impossibilitat d’arreglar el bunyol de la Reforma i el tancament de Pirelli. Hem recollit l’inici de la desaparició per interessos inconfessables de Caixa Manresa, la no adjudicació de l’aeroport corporatiu i la problemàtica de la muntanya de sal de Sallent o la petita alegria del carril bici.

Alguna entrada ha estat dedicada a la realitat de la immigració , a la corrupció del sistema o fins i tot als èxits del Barça –per cert de les poques coses serioses que últimament s’han fet- .

Alguns aspectes de tema humà també han aparegut com ho són l’enfonsament de la nau de bateig de béisbol a Sant Boi -amb quatre nois morts-, el terratrèmol de d’Haití o la violència a les aules...

Finalment hem prestat especial atenció a defensar el català, al procés de consultes, -amb l’aprovació de suport per part del ple-, a la creació de Manresa i Bages decideix, al 13D. En aquest sentit també hem seguit la difícil trajectòria d’Esquerra i els primers passos de Reagrupament.
Bé , si no ens cansem, anirem ressenyant somnis i preocupacions, esperances i realitats. Que us ho passeu bé en la nostra companyia.

La crema del paper segellat

Amb el nom de la Crema del paper segellat es coneix l’episodi de Manresa en què els nostres veïns es revoltaren contra Napoleó. És un dels capítols més cèlebres de la història local, al mateix nivell que la història de la construcció de la Sèquia (amb l’aparició de la misteriosa llum), o l’estada de Sant Ignasi de Loiola a la Santa cova. Si aneu a l’ Ajuntament veureu com el quadre de Cuixart que reflecteix el fet presideix la sala que dóna pas al saló de Plens o a l’ Alcaldia. També veureu els frescos dels revoltats llançant rocs des dalt de Montserrat o els retrats dels herois del moment com Maurici Carrió amb el trabuc a les espatlles.

Aquell acte de dignitat i heroisme, de defensa contra els invasors, condicionaria granment l’esdevenir de la ciutat. Com a conseqüència del fets ( i amb l’episodi del Bruc –primera victòria davant l’exèrcit del francès), Manresa fou devastada amb un incendi que cremà una tercera part de la ciutat. Moltes cases nobles ja no es refarien mai més i bona part de la dissortada fesomia urbana encara és hereva d’aquella atrocitat.

El cas és que Napoleó, que ja tenia l’exèrcit a l’estat espanyol, havia decidit que d’aleshores endavant aquestes terres catalanes esdevindrien una part més de l’administració de l’imperi francès i que per tant el paper oficial administratiu portaria el segell del general Murat , comandant en cap del les seves tropes. Els gremis i les autoritats locals civils i eclesiàstiques respongueren cremant la paperassa segellada.

Potser a hores d’ara davant d’una ocupació o una unió permanent per la força la resoldríem amb unes votacions, o un referèndum, o una declaració unilateral d’independència…però això ja són figues d’un altre paner.

Bé, a hores d’ara , i després de tres anys de titubejos la Companyia anònima manresana de la llum ( o sigui la tertúlia de Ràdio Manresa i una colla d’amics força coneguts a la ciutat) posarà en escena aquells fets tan nostrats. El llibret és del càustic Joan Barbé ( que ja va fer el de l’Auca de la llum que estrenàrem fa tres anys) i la direcció de la inefable Pilar Goñi. No cal esperar més que sigui un gran passatemps. Però és interessant i en el fons és transcendent.. Vull dir que m’ha fet molta il·lusió poder participar de cap i de nou. Si tot va bé s’estrenarà a principis de juny. Que hi hagi molta merda per a tots.