Sembla ser que la campanya va de “una niña que tiene un padre con trabajo,” i “que ama mucho a España.” Vaja, que segons el Rajoy, amb ell i els seus, això seria un país de xauxa, el líric país de la Heidi.
Segons l’altra versió de la mateixa moneda, és a dir, el Zapaterisme amb cella circumflexa i amb el somriure de mister Bean, “España-no-se-rompe porque Cataluña con el AVE está ahora más unida que nunca”. I a sobre representa que has de ser optimista, perquè ja ens avisen que si no vindrà el llop.
Això és tot el que dóna de si aquesta campanya. Uns debats cara a cara entre ells solets i d’esquena als problemes de Catalunya. A partir d’aquí confronten les seves idees, dues percepcions de la mateixa realitat, la seva. A veure qui lluita més contra ETA i el nou pla Ibarretxe, a veure qui defensa més l’espanyol a casa nostra o a veure qui fa més llarga la subhasta.
Per la meva banda practicaré un vot de calçot. Si veig el Ridao, amb una camisa blanca impecable, menjant calçots amb tota naturalitat i sense cap mena de recança això pot indicar alguna cosa. En principi pot indicar que Esquerra comença a superar l’estigma de la calçotada provocada en mala hora pel Vendrell i altres.
El bavosall que porta el Ridao, amb un fons independentista, em convenç molt més que algun discurs seu de vegades massa farcit i alambinat. La salsa del calçot, però, l’ha posada al seu punt quan fa uns dies ens ha dit que Espanya se sembla cada cop més a Sèrbia o que l’important serà el pacte pel finançament.
Sap que no ho té fàcil. Recuperar la il·lusió de molts costarà força. De moment, però, amb el tic tac de rellotge-despertador se’ns fa una crida a la recuperació de forces i somnis. Potser el caliu de les flames, o la suculenta olor del ceballot cuit ens farà reaccionar. O no.
