La subhasta en què hem viscut els darrers mesos ha estat d’escàndol. Ens ho han promès tot, el que es podia i el que no es podia donar. Un suplement per cada fill, milers d’habitatges, un retorn substanciós de la renda, una rebaixa fiscal extraordinària, l’eternament esperat dentista,... Tot plegat d’un populisme barat mancat de substància social i democràtica, sense cap projecte coherent.
En tota aquesta ridícula subhasta han intervingut per igual i sense cap mena de pudor els dos partits espanyols, PP i PSOE.
Acompanyant aquest mercat, el PP ha carregat fort contra Catalunya amb el manteniment del recurs contra el que queda de l’estatut, i proposant tombar la immersió lingüística desplegada des del retorn de la democràcia que ens ha donat un mínim de cohesió.
Mentrestant el PSOE no ha parat d’impedir que bona part de l’esquerra nacionalista pugui presentar-se a Euskadi, de negar la independència de Kosovo ( fent el ridícul internacional) i d’amagar l’ou tant de les inversions per a Catalunya com del desequilibri de les balances fiscals.
A Catalunya CiU s’ha oblidat aviat del seu acostament al dret a decidir i amb insistència implora dia sí dia també al PSOE ( o al PP) un ministeri per al Duran i
Finalment el meu partit, malgrat la confiança que inspira el seu candidat, lluita tan sols per aconseguir el grup parlamentari. ERC malda per fugir de l’estigma de la improvisació i de la calçotada en què s’havia situat temps enrere. Després del resultat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada