Ahir, després d’uns dies de pensar-m’ho molt, em vaig adherir a la vaga de mestres i professors. D’antuvi vull dir que em sap greu perquè ara som per fi a les portes de la primera Llei Catalana d’Educació. La vaga és una mesura radical, potser arrauxada, però necessària. La diagnosi dels resultats del nostre sistema educatiu no és bona. Ja l’informe de
En reincorporar-me a la tasca docent, després de quatre anys d’excedència, m’he trobat amb un panorama empitjorat. He trobat uns adolescents més immadurs, més infantils i irresponsables. Amb uns companys de tasca docent cada cop més insegurs de quina és la seva autoritat i de quines són les seves possibilitats d’impartir una mínima disciplina.
Per altra banda la complexitat dels problemes socials i la manca de la cultura de l’esforç fan que la tasca docent cada vegada sigui més feixuga i més poc reconeguda.
La pugna entre el departament i els sindicats redueix, però, de forma esquemàtica el problema.
El problema no són uns quants grans principis en els quals la immensa majoria estaríem d’acord: autonomia dels centres, sistemes objectius de suport i avaluació del professorat, major grau de capacitat operativa dels equips de direcció,...
El problema real és com fem possible que els nens i adolescents puguin rebre una formació sòlida en un ambient de concentració, treball i superació personal.
Només replantejant tota la problemàtica i cercant els consens de totes les parts implicades podrà sortir una bona Llei Catalana d’Educació. Estan uns i altres per aquesta labor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada