Montilla, un President irresponsable

Promotors de la consulta sobre la independència a Manresa

Després de tres anys de fer la viu -viu ara el President Montilla es destapa i carrega fortament contra el moviment democràtic per la consulta. Després de demostrar per enèsima vegada la incapacitat del seu govern de gestionar qualsevol crisi , cosa evident amb l’últim episodi de la nevada, després de fer l’acte de vassallatge davant de govern espanyol amb els actes d’inauguració del sincrotró ( com fa un any ho va fer amb la nova terminal de l’aeroport), ara obre el ventall d’errades i s’encara al moviment sobiranista.
Ni més ni menys ens ha dit que els promotors de les consultes sobre la independència som uns aventurers i uns irresponsables.

És molt gruixut rebre aquests insults per part de qui ostenta la màxima autoritat de Catalunya. És evident que per ell la Generalitat és simplement com una diputació, la llengua pròpia és un adornament superflu que es pot estrafer de qualsevol manera, i Catalunya és una simple comunitat autònoma d’ Espanya. Ell simplement viu a Catalunya i fonamentalment és un espanyol al servei dels seus caps de més enllà de l’ Ebre.

I si el molt honorable vol, parlem d’irresponsabilitats. Irresponsabilitat és pactar un acord econòmic que no ens serveix per a res i ens immobilitza durant una sèrie d’anys. D’igual manera irresponsabilitat és que ens pretenguin enganyar amb la suposada anul•lació del judici de Companys ( sense revisar, no sigui cas que es posin noms i cognoms del franquisme) i no denunciar-lo.
Irresponsabilitat també és mantenir al seu lloc als responsables de les crisis de la gestió de la nevada, als responsables de la gestió dels qüestionats cossos de bombers i de la policia catalana , acceptar de forma humiliant el desastre de les infraestructures, mantenir el responsable del desgavell d’educació, o fomentar la tensió dels territoris aprofitant la reorganització en vegueries. Vol més irresponsabilitats? Irresponsabilitat també ho és que una catalana sigui multada per parlar en català a la Guàrdia Civil a Figueres i que el govern miri cap a un altre cantó.

No senyor Montilla, no és ser irresponsable treballar perquè el poble digui directament si vol que siguem independents o no.Un autèntic demòcrata no pot oposar-se a les urnes, ni dir-ho ni defensar-ho. Si no vol que siguem independents doncs molt bé haver anat a votar que No a Cornellà on està empadronat quan fa un mes s’hi va fer el referèndum i tots ho entendríem. Amagant-se va demostrar el baix esperit democràtic que l’anima.

Ara amb el seu agressiu posicionament contra els promotors de la consulta s’ha alineat amb les tesis el PP. Ara ja no fa falta que tornin aquells tal com ens ho advertia en l’ anterior campanya. No ens fan falta els Mayor Oreja. A hores d’ara ja els tenim ben instal•lats al mateix Palau de la Generalitat.

Catalunya, per fi, lliure de peatges

Ha estat una llarga reivincicació. Aixecar les barreres de l’autopista A7 ha estat un dels tres o quatre desitjos més esperats per part de tots els catalans des de fa 30 anys.

I això per fi, ahir i avui , s'ha aconseguit gràcies a la vaga dels operaris de les concessionàries. I sembla ser que els principals dies de Setmana santa i Pasqua es repetirà. Alegrem-nos doncs. Mai una vaga no havia fet tan bé social com aquesta.

És sabut que al nostre País , els PPCC, paguem peatges, als altres de la península, no. Mentre que nosaltres paguem a preu d’or el 70% del conjunt dels quilòmetres d’autopista/ autovia , a l’estat espanyol només es fa en un 15%. I que se sàpiga a l’estat espanyol no es té una renda cinc vegades més baixa que nosaltres.

Si necessitàvem a finals dels seixanta una autopista, per la indústria, el começ i el turisme, aquella es va haver de fer de peatge. I això, que aleshores era bastant comprensible ,deixava de ser-ho vint anys després. Perquè en deu anys d’explotació aquesta autopista tan aprofitada, veritable carrer major dels PPCC i eix central del corredor mediterrani, ja tenia amortitzada la inversió. Però a fi d’estalviar-se calerons per poder-los invertir a cost zero en l’ àmplia xarxa d’autovies de l’estat, aquest estat, que no ha deixat de tractar-nos com una colònia, no ha pensat mai en rescatar aquests gravosos peatges que ens tenallen .

Per la meva banda ho puc dir de manera fefaent perquè he sofert la injusta situació durant decennis. Anar del peatge de Martorell al de la sortida Borriana- Nules (el meu poble nadiu) val, dalt o baix ,l a bonica xifra de 22 euros. Podeu comptar què val un viatge d’anada i tornada de Manresa a la Plana Baixa: una autèntica sagnia si l’has de fer de forma freqüent. I no hi ha alternativa viable.

Aquestes barreres econòmiques són com el dret de passar els ponts que es pagava a l’època medieval. Aquests gravàmens són la metàfora perfecta del que li passa al nostre país. I és que som un país de peatge. Ho pensàvem a l’època de Franco i ho seguim patint encara ara. Per tot paguem el doble. Paguem la llengua dues vegades: el castellà d'allà i el català d'aquí, paguem les infraestructures dues vegades: les nostres i les seves, tenim els Mossos d’Esquadra i encara hem de pagar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional…

Per tot plegat sap greu pels treballadors , no pas pels directius milionaris d’aquestes autopistes, però tant de bo aquesta vaga no acabés mai. Catalunya lliure de peatges.

Empresaris per la independència

Les columnes de Puig i Cadafalch, personatge reivindicat pel president del Centre Català de Negocis, Ramon Carner.

Dimecres 10 vaig assistir com a membre de Manresa Decideix a l’acte que el Centre Català de Negocis va fer a l’Hostal del Camp. Va ser magnífic. Comprovar que empresaris i directius aposten per la independència del nostre país et transforma i et dóna confiança, et fa tenir la sensació que aconseguir l’estat propi és a l’abast de la nostra mà.

Com bé es va dir l’aposta per l’ estat propi català que pregonen no és pas per romanticisme, no és tan sols per identitat, sinó sobretot és perquè la independència és per ells un negoci. Un negoci al qual l’empresariat i tot el poble català té dret igual que ho han tingut els més de 15 països d’ Europa que han aconseguit esdevenir estat els últims 20 anys.

L’argumentari exposat fou molt gràfic i ampli. Des del dèficit fiscal (22.000 milions d’euros que no tornen ni en inversions ni en transferències segons l’estudi de la UAB), fins a poder establir les prioritats que ens interessen (com l’eix mediterrani que ens ha de connectar amb el centre i nord d’ Europa front altres propostes que defensa l’estat espanyol).

Sense aquest enorme dèficit fiscal la Generalitat disposaria d’un 60% més de pressupost , increment que podria dedicar-se a crear més infraestructures, més serveis socials i augmentar les pensions. Es podria baixar l’impost de societats i cobriríem perfectament les necessitats pròpies d’un estat (com ho són les ambaixades).
Es va afegir que diversos estudis publicats assenyalen que la separació de Catalunya I Espanya no comportaria un nou tractat adhesió a la Unió Europea perquè suposaria tan sols una ampliació interna i no pas externa.

Tota aquesta argumentació era el primer cop que la sentia enmig d’un públic bàsicament d’empresa. En aquest tipus d’àmbit ja no s’argumentava a favor del suat peix al cove, de demanar un altre cop més favors i de seguir negociant indefinidament. S’apostava per mirar directament Europa i el món, per tenir aeroports amb connectivitat directa a Amèrica i a Àsia i de convertir els nostres ports en la logística natural del gran comerç asiàtic que arriba a Europa a través d’un sistema de comunicació integrat amb el ferrocarril i l’aviació.

No deixaren d’esmentar el desastre de la gestió regional de la nevada, prova fefaent d’on ens porta aquesta raquítica autonomia. I malgrat les seves paraules plenes de pragmatisme no els hi mancà poesia. Aquests executius es van transformar en rapsodes i recordaren els versos de Vicent Acndrès Estellès , Assumiràs la veu d’un poble.

El Centre Català de Negocis, que s’ autodefineixen com un loby empresarial per la independència, és el testimoni que el moviment per l’estat català va madurant , ja no sols ha arribat a la societat civil en forma de consultes per la independència, sinó que està arribant als empresaris més dinàmics, als més innovadors i conscients. I és que sense aquests importants actors aquella no seria viable.

Catalunya es mereix un altre govern

Manresa sota la neu

La nevada ha estat l’ última mostra del gran desgavell del nostre actual govern. El desori fa temps que dura. Prou temps per pensar que el problema no són els problemes sinó els governants. El suposat “govern de la bona gestió” porta tres anys i mig acumulant desastre rere desastre.

A més del descontrol en temes polítics amb la freqüent divisió en temes com la llei de successions, la llei d’ensenyament, o l’acceptació (aquí per part de tots) del ridícul finançament, hi ha un ventall de temes de seguretat i prevenció que clamen el cel.

Primer va ser la crisi d’infraestructures, encara no resolta. Va saltar la llum a gran part de Barcelona, varen caure les catenàries de rodalies,.… Després amb la sequera s’intentà fer un transvasament ( arribant a sublevar els habitats de les Terres de l’Ebre) i finalment varen arribar a portar vaixells d’aigua d’Almeria. Menys mal que al final va ploure. La ventada agafà el govern desprevingut. La protesta per Bolonya acabà amb una batalla campal als carrers de Barcelona entre estudiants i mossos amb el consegüent descrèdit general. A l’incendi de d’Horta de Sant Joan de l’any passat, gestionat amb una estructura raquítica , aparegueren totes les misèries dels nostres cossos de prevenció, els seus comandaments i els seus responsables polítics, amb un resultat desafortunat de cinc morts.

Ara la gestió d’aquesta nevada ha estat esperpèntica. Malgrat que els avisos dels meteoròlegs eren molt seriosos, l’honorable conseller se’n va anar a Mallorca a parlar de l’estatut. El director general de Protecció Civil ,el manresà Josep Ramon Mora, restà atrapat al tren (Manresa-Barcelona) i no pogué arribar a temps. El Secretari d’Interior (Joan Boada) aparegué tres hores després de començar la gran nevada, quan ja hi havia milers de persones atrapades a les carreteres , als trens, al metro o sense llum, per dir-nos que tot estava controlat i en poques hores tornaríem a la normalitat. Per rematar-ho va afegir que “no es poden preveure caigudes d’arbres i de catenàries". Mentrestant Tv3 oferia en directe el que estava passant via missatges dels espectadors, contradient punt per punt las paraules del nostre govern. Menys mal que el dia següent va fer sol, tot i que la normalitat només es restablirà aquest dimecres.

Aquest episodi ha confirmat una vegada més el que tots hem anat veient aquests anys. Aquest govern és incapaç de governar Catalunya. Fa falta gent seriosa amb un sentit mínim del sentit de la previsió, l’eficàcia i del treball en equip. Gent que pensi en Catalunya com a estat i no com una simple regió de segona que tothom s’atreveix a gestionar de qualsevol manera. I aquest canvi és cada cop més urgent.

150 anys del naixement de Joan Maragall

Joan Maragall, el poeta de la natura, de la ginesta i de la fageda, és el poeta que ens descriu com cada part del paisatge ens mostra una part de l’essència de l’ànima catalana i com aquesta és indestriable de la terra on s’ha forjat.

Més enllà dels tòpics sobre la seva vida plàcida, Joan Maragall va saber alinear-se amb l’ inconformisme social dels qui van protagonitzar la revolta de la Setmana tràgica, amb el catalanisme inquiet que volia transformar profundament el país, i es va rebelar contra el militarisme ranci de la monarquia espanyola. El poeta que no volia morir per no veure un cel abstracte sinó romandre en la bellesa d’aquest món, el poeta que defensava el veritable valor de la paraula, estic segur que ens contemplaria de cap nou amb certa tendresa quan veuria que Catalunya, malgrat tot, vol tornar a renéixer de la seva decadència.

En homenatge a aquest gran homenot de les nostres lletres i del nostre país, escrivim l’ emotiu himne que ens va deixar.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

¡Au , companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
¡Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!
nostre cor t’és ben Fidel:
volaràs com au galana
per damunt del nostre anhel
per mirar-te sobirana
Alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí ens assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

La neu pot rellançar el país

Catalunya sempre ha estat una dualitat. El Principat es va conformar amb la unió dels Pirineus i la Mediterrània. Els Pirineus i les terres interiors, plenes de tradicions i de fort caràcter , front a una costa molt més laxa i oberta al pas internacional de la gent. Una costa fácil de recórrer per terra i per mar front a uns imposants Pirineus i a unes terres interiors d'orografia complicada , de valls sovint força mal comunicades.

Barcelona, ciutat de costa, a través del Llobregat i el Besós , a través de les rutes marítimes i les vies reials ,ha recollit l’esforç de tot el país i l'ha sabut canalitzar cap enfora.

Els Jocs Olímpics, que tant varen repercutir al país, varen ser fonamentalment un esdeveniment de costa. A les terres interiors poc es va fer, allà els Jocs van passar tristament de llarg. Mentrestant i en paraules de Jordi Pujol aquell gran esdeveniment féu endarrerir l’eix transversal que tanta falta feia a l'interior del nostre país.

Ara a l’alcalde de Barcelona, el cridaner Hereu, se li ha acudit fer els Jocs Olímpics d’Hivern al nostre Pirineu. Ha llançat una proposta Barcelona-Pirineu per al 2022. La idea ha estat mal presentada i tothom ha vist que és una jugada electoral. Això és evident. Però més enllà d’aquesta evidència, valen la pena aquests Jocs d’Hivern?

Contràriament a la resposta, sovint en forma de mofa, que s'ha produït a la costa ,el territori afectat ha respost ràpidament que sí. Puigcerdà, La Seu d'Urgell, el Berguedà i el Pirineu de Lleida. Per aquest territori es l'oportunitat per arreglar d'una vegada les miserables comunicacions, modernitzar les seves estructures i projectar-se a l'exterior. Mentrestant les terres de l'interior veuen reforçada la seva situació com a terres de logística i enllaç.

Els esports poden ser un revulsiu, un gran revulsiu. Amb una delegació de regidors d'esports vaig veure el 2004 la preparació dels Jocs d'Hivern esports de Torino del 2006 i realment significaven una pedra angular per al Piamont.

I és que poden ser una bona oportunitat. Si es fa ben fet, amb respecte ecològic i sense gaires parafernàlies constructives, no hi ha dubte que pot servir per rellançar aquest rerapaís tantes vegades oblidat. Com tot , no dependrà tant de la idea sinó de la seva execució.

Aquests jocs incorporarien una visió més completa del país amb una distribució més equitativa dels beneficis. Ara i aquí la costa hauria de ser més generosa en la seva apreciacció perquè ja fa temps que no tot el país és sol i platja .

La Fiesta nacional no agrada

Un magnífic toro que aviat serà sacrificat.

De toros al carrer al meu poble sempre n’hi ha hagut. A les distintes comarques de Castelló, i fins a Sagunt , així com a les Terres de l’ Ebre, hem fet bous i vaques per la vila des de temps immemorials. Per tant és una tradició ben nostrada sobre la qual no tinc res a dir. Només afegiria que cal vetllar perquè aquestes pobres bèsties no pateixin més del compte sobretot en formes molt especials com l’ anomenat “bou embolat”, o sigui amb les banyes subjectes a unes boles de foc, el qual més d’alguna vegada ja ha estat prohibit.

Ara , no és el mateix “la corrida nacional”, la lídia. Aquesta festa espanyola que alguna vegada s’ha practicat a les nostres terres no té cap fonament seriós als PPCC. La mateixa configuració de l’anomenada “Fiesta nacional” és una síntesi dels conceptes rancis espanyols. Tota ella s’articula en la salvatjada , en la parsimònia de la matança, en el sofriment de l’animal. Animal que no té cap mena de possibilitat escapatòria.

El torero és concep directament com un “matador de toros”, toros que prèviament són malferits a través dels picadors i banderillers. Finalment les últimes forces acaben amb la sagnant estocada i si cal amb la decapitació final per mitjà del “descabello”. Mentrestant el públic s’entusiasma o s’avorreix en tota la successió de “suertes” o parts de la “corrida”.

Tant al meu poble com a Manresa i en gran part dels PPCC aquesta tradició forània, espanyola, va quallar poc. Per molts és vista com excessivament primitiva, com massa ramplona i de mal gust. I més quan el règim va confondre, a base de repetir el tòpic, els toros amb la quintaessència pàtria, la seva pàtria.

Ara no és d’estranyar que els catalanisme sigui bàsicament antitaurí. Toros , ni com a símbol. Si els espanyols han posat un toro, els altres hem agafat el ruc ; o sigui la tossuderia però amb treball noble. Si volem ser Europa hem d’acabar de semblar-nos-hi. No s’hi val aquests vessaments de sang gratuïts. No es pot fer d’això un espectacle. Ni molt menys permetre-ho. Si els mandataris de Madrid volen declarar la lídia “fiesta de interés cultural,” allà ells, deixem-los fer.

Un pas important: constitució de la comissió de garanties

Salvador Cardús

Em permeto recomanar-vos un acte que es farà a la Sala de plens de l’ Ajuntament de Manresa aquest dissabte a les 12 del matí. Es tracta de la constitució formal de la Comissió de garanties de la consulta sobre la independència que es farà a Manresa el dia 25 d’abril.

No ha estat fàcil. Hi havia moltes reticències per part de l’alcalde i el grup socialista del consistori en què se celebrés en aquest solemne espai. Ha calgut presentar un important ventall de personalitats, tant pels que fan la comissió com per part del ponents que presentaran l’acte, a fi d’aconseguir la cessió.

Així les nou personalitats que compondran la Comissió de Garanties seran l’ exalcalde Juli Sanclimens, el president del col·legi de metges i activista social, Lluís Guerrero , el conegut geòleg Josep Mata, la advocada Rosa Pintó, l’atleta Meritxell Calduch, la religiosa i activista social sor Lucia Caram, l’advocat i historiador Xavier Sitges, el periodista Josep Tomàs Cabot i el president d'Edicions Intercomarcals (que edita entre altres el diari Regió 7) Gonçal Mazcuñan. Ells tindran l’honor i la responsabilitat de garantir la pulcritud democràtica del procés. Com a membre i secretari de Manresa Decideix m’agradaria donar-los la meva gratitud.

L’acte comptarà amb els parlaments de Jaume Sobrequés i Salvador Cardús.

El primer és autor de la gran obra Història de Catalunya , continuadora de la prestigiosa obra republicana de Rovira i Virgili. Malgrat la seva adscripció socialista ha manifestat clarament el seu desig de veure una Catalunya lliure. Salvador Cardús, sociòleg i assagista que ha publicat llibres sobre l’educació i la formació dels joves, és a hores d’ara un dels principals intel·lectuals del catalanisme sobiranista. La seva veu, sempre ponderada i incisiva, es fa escoltar en aquests moments de certa confusió i esperança.

En definitiva, un acte d’un gran nivell, d’altíssima categoria moral, que obrirà solemnement el treball d’aconseguir amb el màxim civisme i participació la celebració de la consulta a la nostra ciutat.

Cal desitjar sort a la tasca d’aquesta Comissió.