diumenge, 26 d’abril del 2009

Jo no dic NO A TOT



Fa uns dies es va inaugurar el túnel de Bracons. Jo ho vaig celebrar. Amb el meu fill Marcel vam anar la mateixa tarda. No volia perdre aquest grans avenç de la Catalunya interior. I ens vam alegrar que s’hagués adoptat un projecte intermedi. No era bona la barbaritat d’autopista que proposaven alguns ni la negació a les comunicacions entre Osona i la Garrotxa. D’aquesta manera s’aconsegueix mitja hora de guany i s’estalvien desenes de revolts. En el tema de les carreteres cadascú posa els seus límits. Si es veritat que la costa està saturada, a l’interior fan falta túnels i comunicació en xarxa.Les diverses postures es degueren harmonitzar fins aconseguir un resultat bastant satisfactori. Ara cal acabar bé les variants.


Fa dècades la cultura del No era necessària, inqüestionable. Així, i seguint Raimon, diguérem no a les pistoles, a la dictadura, al clericalisme, a l’imperialisme i al feixisme. Després diguérem no a les centrals nuclears , al terrorisme, i a la LOAPA. A partir d’aquí els diversos NOS es diversificaren i augmentaren: No a la MAT (línia de molt Ata tensió), no als residus nuclears a l’interior de les mines de Cardona, No a la muntanya – salí de Sallent, No a l’aeroport de Fonollosa, No a la Presó, No al IV cinturó….I fins i tot hem signat No als toros , als transgènics,,, En definitiva sembla que hem dit com els nihilistes NO A TOT.

Fóra bo que ens rumiéssim alguns NOS que surten automàticament. Sovint hi ha o ha d’haver espai per la negociació. Com per exemple el no als parcs eòlics. Ara s’anuncia una negociació-revisió amb alternatives del IV cinturó. Ja veurem.

Posats, però, a posar NOS jo en posaria un quants més: No al Madrid, No als pijos, No als creguts, No als corruptes, No als aprofitats, No al mal gust urbanístic, No a la burocràcia, als tecnòcrates, No als exèrcits, no als Putins, Bushs i Aznars, No a l’assetjament propagandístic, No a l’excés de feina, No a l’atur, no a la televisió “escombraria”, No a la calor, No a la sequera, No a les dretes, No al petroli, No al consumisme, No a la tracta de blanques , No a la incultura, No a la violència, No a les malalties, No a la crisi, No a la monarquia , No a les sentències del Tribunal Constitucional, No a l’espanyolització i..per què no?, No a la maleïda pesta porcina.…

Insisteixo, jo no dic NO A TOT

dimecres, 1 d’abril del 2009

El finançament impossible



La Cambra de Comerç de Catalunya té raó. En la negociació econòmica del finançament NO podem acceptar menys de 3.800 milions d’Euros perquè tenim un greu déficit fiscal respecte Espanya, i encara més quan hem deixat de recaptar prop de 3.000 euros. Si més no, ens quedaríem gairebé on érem. Val a dir que d’entrada els catalans donem cada any 20.000 M €, i que 10.000 dels quals ja no tornen.

Per això acceptar qualsevol xifra que no comenci per tres i s’acosti al quatre no ens porta en lloc més que allargar el sotmetiment i l’agonia,…I més quan hem vist aquests dies avals de 9.000 milions d’euros a caixes com la de Castella la Manxa que han malbaratat els diners amb aeroports fantasma on no va ningú . I això quan hem vist que AENA ha gastat en la mastodòntica T4 de Madrid-Barajas 9.000 milions d’euros en una operació sobrefinançada per tots. I, encara més, quan Andalusia ja s’ha cobrat el seu famós deute històric.

Quan les arques de l’estat , alimentades per l’economia real, és a dir , en bona part per la indústria dels Països Catalans, es malbaraten en projectes faraònics no productius, els catalans no podem quedar impassibles. No fa falta dir, perquè ho tenim escrit llegit i protestat, com tenim Rodalies, com són els trens de la Catalunya Central, quines són les mancances per no haver connectat encara l’alta velocitat a França , com es produeix l’estrangulament del port de Barcelona en no disposar de xarxes de via europea, o les continúes insuficiències de subministrament elèctric,…

L’estat, per tant, no pot pretendre donar-nos engrunes. I tothom ho sap . Els d’aquí i els d’allà. Però, donat que Espanya s’ha construït contra Catalunya, serà impossible el pacte de finançament. De miracles, com de rucs que volen, se’n veuen pocs.

Els principals responsables són els més de 40 diputats catalans que tenim a Madrid. Si fossin coherents, consumat el fet, haurien de tornar cap a casa.