L’hora de la veritat ja s’acosta i el gran dubte és si tindrem valor, si serem valents i si no tremolarem a l’hora de dir qui som i què volem en aquest 2010.
L’any que ara acaba ha esgotat la paciència, ha eixugat les últimes possibilitats d’entesa amb un estat que ens regateja tot fins l’ infinit. Malgrat les aparences interessades, el “nou acord econòmic” ha estat una enganyifa monumental de la qual ningú ja no es recorda. A hores d’ara i havent publicat un estudi en què es demostra que l’ autèntica beneficiada és la comunitat de Madrid , i havent anunciat la baixada d’inversions de l’estat espanyol cap a Catalunya, encara adquireixen menys valor les quatre engrunes de l’acord del passat estiu. Com s’ha acordat fa uns dies al Congrés de Diputats, aquí impera la LOFCA i res més. Mentrestant l’espoli anual es manté en els mateixos paràmetres. No sé, per tant, a què venien els escarafalls d’alegria de Puigcercós amb l’acord de juliol, potser era fruit de les calorades de l’estiu.
L’any que ara acaba no ens ha aportat res de bo en la llengua. Les enquestes demostren que anem reculant, TV3 es deixa de veure en bona part del PV i costa d’incrementar la presència del català al cinema, a la justícia o als parlaments de Madrid o Europa. El mateix Joan Solà va denunciar aquest estat de postració i la responsabilitat dels dirigents polítics actuals en aquesta qüestió essencial.
Ha estat l’any de la crisi econòmica, amb més de mig milió d’aturats al Principat. És impossible que sortim de la crisi si només es practiquen polítiques clientelars. També ha estat l’any de l’aparició pública de la corrupció amb el cas Millet i el cas Pretòria, exemple aquest d’aliança delictiva entre importants socialistes i convergents. En definitiva l’any on la gent posà com a tercer mal social al conjunt de la classe política.
Però una bona part de la societat s’ha aixecat, i ha dit que ja n’hi havia prou. Per una banda ha creat un nou moviment que no vol ser còmplice amb aquesta contínua submissió, Reagrupament . I per altra ha començat a posar urnes al poble perquè pugui dir si vol seguir amb aquesta deriva o vol avançar cap a la independència.
A hores d’ara el poble català en el seu conjunt es troba indecís. Quin camí ha d’emprendre? El de sempre, quan ja ha vist que no va enlloc? o el nou , el de l’esperança. Per avançar caldrà tenir molta autoestima, molta decisió.
Esperem que el proper any sigui bo per a tots i ens mantingui aquesta força que comencem a tenir. Tant de bo d’aquí un temps puguem dir que el 2010 va ser l’any en què fórem valents i vam emprendre amb decisió el camí de la independència.