Manresa, tres anys de davallada

Caixa de Manresa perdrà la seva identitat i restarà absorbida per Caixa Catalunya.

En aquest mandat ja no es podia tornar a donar suport al pacte tripartit a Manresa. Els últims mesos del darrer mandat les formes s’anaven degradant i poca cosa es podia esperar ja d’un nou acord. En línies generals els 12 anys anteriors 1995-2007 varen ser positius i encara és evident la transformació que és va fer a Manresa. Aquell últim any, però, ja hi havia coses que grinyolaven. Dit en poques paraules, no era el mateix treballar amb l’alcalde Valls que fer-ho amb l’alcalde Camprubí. L’un si més no tenia criteri de gestor, l’altre, però, no en tenia cap. Això ho vaig poder comprovar de primera mà com a regidor i no descobreixo ara gran cosa. Per això l’últim any , després de plegar Valls, el vàrem passar com vam poder.

Tal com algunes vegades he anat constatant, aquests tres anys s’han escolat sense nord i sense sentit. Les forces internes de la maquinària municipal ( agrupades en gran part en urbanisme) s’han menjat la representació democràtica i han fet el que han volgut amb el patrimoni urbà de tots. La llista de malifetes és de tots sabuda (Reforma, plaça Catalunya, passera, mur de Can Font, formigó arreu),…El menyspreu amb què s’ha tractat a tothom ha indignat la ciutadania fins al punt que s’està presentant una candidatura d’associacions de veïns per les properes eleccions.

Mentrestant Manresa no ha avançat en la seva modernització. Així continuem tenint abandonada tota la zona del riu ( en contrast amb l’actuació del veí Sant Joan de Vilatorrada), continua sense urbanitzar el complex esportiu del Congost (amb un pla paralitzat des de fa tres anys), dorm el son dels justos Fàbrica Nova i d’altres equipaments també previstos s’han ajornat al mandat següent: pavelló de gimnàstica, circuit de ciclisme, noves escoles, equipament de les Bases. Només han anat avançant les obres del Cap Bages i de l’Hospital General i una part del nou pavelló de bàsquet.

I les finances municipals ? Tenim un deute municipal acumulat de 86 milions d’euros equivalent per tant a tot un pressupost anual; és a dir, més de 1100 euros per cada veí. En pocs anys hem passat respecte al pressupost de deure un 70% a deure un 100%. I tot això alegrement i sense previsió: a inicis del mandat els flamants representants es van apujar alegrement el sou públic un 20%.

Pel camí Manresa ha perdut la identitat de la nostra caixa, ha perdut la Pirelli i encara no acaba de desencallar el futur Parc tecnològic. Pel camí s’allarga indefinidament la millora dels eixos viaris i del ferrocarril i no es veu clar que la ciutat exerceixi de capital de la Catalunya Central. Aquest equip de govern presenta, doncs, un balanç ben magre.

Grans personatges a Manresa

Carles Móra, alcalde d'Arenys d'Amunt.

Aquests dies estan sent realment enriquidors ja que estem tenint l’oportunitat de poder compartir experiències amb gent interessant del país. Gent que encara es mira amb cor la nostra nació i encara té força i esperança. Gent que té molt a dir i ho diu sense ambigüitats, amb coneixements, amb valentia i lucidesa.

Primer va ser la dissertació del notari Lòpez Tena, convidat per ManresaDecideix, el qual va comparar els 30.000M d' euros cedits per Europa per tal de rescatar Grècia amb els 22000M€ de l’espoli fiscal que patim cada any els catalans. Comparar els dos fenòmens resulta d’una claredat meridiana . Del seu coneixement directe del Tribunal Constitucional es dedueix també tota una altra realitat estremidora i s’entén el malson que aquest tribunal ens ofereix dia a dia.

Dues setmanes després vàrem compartir xerrada amb el dinàmic Ramon Carner, l’entusiasta president del Cercle Català de Negocis. Amb la claredat expositiva d’ell i la seva gent, molts han vist força clar cap on hem d'esmerçar esforços i la urgència d’aconseguir la independència si no volem ser arrossegats pel fracàs econòmic del model espanyol , basat en la burocràcia i l’especulació.

Per altra banda, el dia 11, després de la conferència, vàrem compartir sopar amb Salvador Cardús que havia estat convidat per Òmnium Cultural . El Cardús, sempre lúcid, manifestà entre plat i plat els seus neguits perquè el procés cap a la llibertat es fes amb seny i amb saviesa i manifestà que tot i que ens manca temps per fer-ho bé, s’ha d’intentar. Amb un any més de marge s’ afiançarien processos i lideratges tot just ara començats.

Dos dies més tard vam compartir tota un vespre amb Heribert Barrera convidat a una xerrada per Reagrupament Bages. Vaig tenir l’ enorme satisfacció de poder-lo presentar. Heribert és un tros d' història viva. L’emoció èpica feta realitat. Als seus 92 anys i al peu del canó ens digué “Cal fer una llista única per la independència. Ara és el moment. Deixar personalismes i deixar camins tous que no porten enlloc”. En aquest sentit anuncià que dilluns següent presentaria juntament amb un conjunt de personalitats un manifest per tal de fer una conferència independentista.

Aviat, el dia 11 de juny, comptarem a Manresa amb la vinguda del conegut heroi de les consultes, l’alcalde d’ Arenys de Munt, Carles Móra... també el convidarem des de Reagrupament Bages. En Carles Móra és l’exponent de com una petita però valenta acció a escala local pot produir un daltabaix d’enorme transcendència per a tot el país. I és que, en l’ imaginari de tots, Arenys significà una explosió d’alegria i llibertat com feia temps que no teníem.

I encara una mica més tard, el 18, l’ historiador Josep Piñol, convidat per la llibreria Parcir, ens presentarà el seu llibre La declaració unilateral d'independència . Aquesta tesi, que ell magníficament desplega, és l’estratègia normal de tots els països que s’han alliberat a Europa els últims anys (més de quinze), és la que va aprovar Reagrupament ara fa dos anys i és la que hauria de fer seva qualsevol opció que vulgui portar el país a aconseguir un estat propi.

Uns dies, per tant, de grans aportacions per part de grans personatges, aportacions que denoten que quelcom important s'està coent al nostre país.

Crisi a la grega (II)

Grècia ha marcat la pauta. Europa ha comprovat que Espanya i Portugal perillaven i ha acudit directament al rescat. Europa , és a dir, Alemanya, França i el Benelux han intervingut abocant milions d’euros en avals per tal que no trontollés el sistema.

Si fa una setmana en Zapatero encara deia que no reduiria el dèficit, ara es veu forçat per Europa a aquesta reducció si vol tenir els avals que li permetin poder pagar els creditors. I és que la fallida ha estat gravíssima i l’estat compta ja amb molt poc crèdit internacional. Els ajustos seran molt, molt durs. Es retallarà la sanitat, es retallarà l’ensenyament , acabaran retallant el sou dels funcionaris i les prestacions socials.

I és que, igual que a Grècia, no es podia suportar més el populisme irracional del govern espanyol. Cal aprimar la despesa pública a fi de permetre aflorar l’economia real. Si no es vol entrar en una guerra social, i tal com diu Salvador Cardús, en primer lloc s’hauria de dir la veritat al poble i detallar-li quins sacrificis caldrà assumir

Ara bé aquesta necessària austeritat no hauria de carregar només sobre les esquenes dels de baix i de les capes mitjanes. L’austeritat hauria de començar pels de dalt, pels autèntics responsables de la situació. Hauria de començar retallant ministeris, reduint els inflats càrrecs institucionals i d’ empreses públiques. S’hauria d’aprimar la gruixuda nòmina d’assessors i consultors que parasiten al voltant de les distintes administracions…. S’haurien d’acotar les despeses electorals i de tot tipus de les maquinàries dels partits. S’haurien de poder publicar les nòmines dels directius de les grans caixes i figurar en elles les dietes, les bonificacions, les altes jubilacions, els contractes daurats i bloquejats.

En aquest sentit de sana austeritat s’haurien de fer públiques les contribucions de tots els ciutadans, prohibir el repartiment de dividends dels bancs que han estat ajudats amb el diners de tots, s’hauria de fer pagar als milions en fons d’inversió opacs com el SICAV. També haurien de perdre privilegis les empreses de serveis monopolístics privatitzats (Ibèria, RENFE, Telefònica, energia, elèctriques). En fi, tot un altre ordre moral que capgiraria la realitat.

Lluny d’aquests plantejaments no es vol canviar res i es vol tornar a carregar tot el mort als més febles. I, com sempre, es vol tornar a carregar la crisi sobre l’economia real que aporten bàsicament els Països Catalans. I és que per poder sortir del cul de sac en què els governs espanyols ens han ficat només es vol trobar com a falsa sortida esprémer encara més els recursos dels soferts ciutadans d’aquesta part de l’Ebre. Coses de la dependència. Déu ens trobi confessats

Crisi a la grega

Avui es reuneixen Zapatero i Rajoy . En principi només per parlar de la gravíssima crisi econòmica, per analitzar les greus conseqüències de la fallida de Grècia.

Fa tres anys la crisi no existia. Segons ZP teníem el sistema bancari més sòlid. En aquest estat es crearien milers de llocs de treball, la construcció encara era un bé de déu i passaríem en renda per càpita a Anglaterra i Itàlia tot atrapant fins i tot l’estat francès.

A hores d’ara hem passat de dos milions a més de quatre milions i escaig d’ aturats, el deute privat i públic és enorme, la construcció en fallida galopant i els indicadors econòmics de producció estan paralitzats.

De cop i volta el nostre sistema bancari ja no és tan fiable com semblava. Ni bancs ni caixes. Molts dels seus actius encara estan subjectes a béns immobles que no tenen sortida al mercat. Per això encara s’esperen temps difícils a les institucions financeres. Malgrat els ajuts del govern la banca, aquesta no fia i no posa diners en circulació que faci possible la marxa normal de les empreses.

Durant anys s’ha establert un sistema econòmic irracional basat en la construcció, el diner fàcil i , en gran part, en la corrupció. La primera ( es va construir tant com a tota Europa junta) ja ha fet fallida. Amb els diners fàcils no es va mirar prim i es varen fer inversions innecessàries, sobredimensionades o sense retorn. Exemples evidents foren la T4 de Madrid ( 5 vegades més que la nova terminal 2 del Prat ) o els grandiloqüents projectes olímpics de la capital ( que per cert no han servit de res)… Es van primar els interessos dels monopolis de les empreses privatitzades d’energia i comunicacions, tot generant enormes dividends a les famílies dels partits dels governs. Pel que fa a la corrupció encara ara estan surant els casos Gurtel, Pretòria, Palma,…un terç de la classe política està als jutjats.

En definitiva un sistema econòmic basat en l’aprofitament de grups i de clans, sustentat en un capitalisme de baix nivell. Un sistema que tenia també un altre peu en els ajuts interminables d’Europa i en l’espoliació fiscal dels Països catalans. És sorprenent veure que la xifra que requereix el rescat de Grècia per Europa i el FMI és semblant a aquest dèficit fiscal que suporten els PPCC. Ara, quan aquestes dues potes comencen a ser insostenibles, tota la resta mostra els seus budells i apareix la crisi en la seva forma més descarnada.

Els mercats internacionals saben d’aquestes flaqueses i veuen l’estat espanyol com molt semblant al grec. Per això ataquen la credibilitat del seu deute (tot enfonsant la borsa) i és que pensen que Espanya necessitarà un important rescat perquè no podrà pagar a partir de juliol.

Avui es reuneixen ZP i Rajoy. No volen canviar de prioritats. Ningú no n’espera res. I menys els catalans.