dissabte, 31 d’octubre del 2009

Neix amb força Manresadecideix


Manresa ja té Coordinadora per la consulta per la independència: Manresadecideix. Avui, dissabte 31 d’octubre, a les 12 del matí i a la FUB s’ha constituït aquesta expressió de voluntat unitària. Més de 140 persones s’han aplegat a la sala d’actes per iniciar un trajecte que segur que tindrà una importància cabdal en l’esdevenir manresà.

L’acte eminentment sobri, presidit per la senyera i pels representants de les quatre entitats impulsores, ha tingut diverses parts. Josep Camprubí ha exposat les motivacions polítiques, socials i ètiques que impulsen el moviment pel referèndum per la independència. No es tracta tant de defensar el sí sinó defensar el dret a votar, a fer un exercici democràtic. En aquesta convocatòria no s’ha d’excloure ningú i tothom ha de sentir-se part d’aquest fet històric.

Josep Emili Puig, que tindrà la responsabilitat de la coordinació, ha exposat les dificultats de la tasca. És com una llarga ruta excursionista on ens trobarem túnels i passos difícils, un gran repte que requerirà l’esforç de tots. Podran participar més de 60000 persones amb dret a vot, es necessitaran més de 50 meses electorals , gairebé 500 voluntaris,…

Seguidament s’ha exposat la proposta organitzativa: caldrà impulsar i coordinar 8 comissions , vuit importants tasques perquè tot rutlli bé fins el dia de les votacions, juntament amb vint poblacions més del Bages, el proper març o l’abril.

La gent, que primer semblava a l’expectativa, començà a obrir un llarg i intens torn de paraules i més de trenta persones intervingueren per fer aportacions d’organització, de com atreure els diversos col·lectius,els barris, els immigrants, les associacions… Alguns incidiren en la difusió a l’exterior, en la connexió amb la comarca i amb les ciutats d’igual grandària, altres en com usar les eines de la xarxa social per tal de connectar amb la joventut, l’aportació dels blocaires, del col·legis professionals o la col·laboració de les colles festives…

Es veia que hi havia ganes de col·laborar, de fer quelcom solidari per Manresa i la nació catalana. En el fons molta gent entenia que aquest procés d’unió de forces, de treballar junts, de donar veu i vot al poble, és el principi de regeneració d’una societat que ja arribat a un cul de sac. En uns moments en que l’estat ens escanya i on predomina el desencaix moral, la vergonya de la corrupció, és necessari aquest moviment renovador, transversal i facilitar, també des de Manresa i el Bages, que el nostre país pugui tenir un estat propi basat en uns valors totalment diferents.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Un dia històric


19 d’octubre. Un dia fred. Vaig a l’Ajuntament amb la Carme i aparquem a prop de la Plaça Major. Ens trobem de seguida amb l’Alba i quedem per prendre un tallat. Al bar Toni’s ens trobem a Jacint Valls i l’Albert, de Deu mil, parlant amb l’Uriel, el diputat implicat en les consultes. Comentem com van els ànims i les últimes novetats del procés.
Travessem la plaça i ens adrecem a l’Ajuntament. Sota els porxos de les arcades trobem molts companys d’Òmnium, de la FIP, de La Fadulla, coneguts de la CUP, d’Esquerra , de Convergència i de Reagrupament. Trobo Josep Camprubí, que defensaria la moció al ple, xerrant amb el Javaloyes, del PP. Ens saludem breument i ens adrecem al saló de plens per l’estrafolària escala del darrera. Es preveia que estaria molt ple. A dins, i ja assegut, trobem el Ramon, després, altres companys.
Aquest saló és el mateix en què fa 127 anys s’aprovaren les Bases de Manresa, per això causa admiració, fa molt respecte. De seguida notem la presència de les televisions; l’acte era important, molt important.

Parla en Josep Camprubí en nom de les entitats que promouen la consulta popular per la independència a Manresa. Brillant, convincent. Li ho reconeixem quan acaba amb un intens aplaudiment.
Parlen els representants dels grups municipals que hi donen suport. S’apel•la a la democràcia i la participació, al dret d’autodeterminació de totes les nacions. Sumem12 vots a favor. Acte seguit el regidor de PxC diu que s’abstindrà. Després Iniciativa , com sempre fa en els temes de país i contràriament a la participació que tant pregona, també s’absté. Lamentable. Torn del PP que, com era d’esperar, coherent amb les seves idees, vota en contra. Com també estava anunciat el No del PSC-PSOE. Cap argument seriós. Contràriament a altres vegades, l’Irujo estava nerviós i acomplexat tot defensant allò que en teoria no hauria de defensar. Sap que diversos regidors i alcaldes socialistes en altres llocs han dit que sí. Sap que davant molts manresans , amb el seu No restaran aïllats per poc democràtics.

El No a la consulta només suma 10 vots, per tant, la moció amb 12 vots favorables havia superat el tràmit, comptava amb el suport de l'Ajuntament. Com un ressort ens aixequem i amb alegria ho celebrem amb forts i càlids aplaudiments.

La comissió preparatòria de les consultes es reuneix vint minuts després al lloc habitual. Ho torna a celebrar. De seguida fa una valoració on es conclou que si es vol aglutinar molta gent hem de sumar, sumar.Tenim un gran repte i S’ha girat molta feina: cal preparar l’assemblea constituent, posar dates, establir principis organitzatius, proposar comissions, portantveus, aconseguir voluntaris, pensar en la logística,…
Però tot això serà més endavant, en uns altres dies. Ara, ahir, ja calia descansar.



dimecres, 14 d’octubre del 2009

Dos crits de llibertat


Dues de les grans passions de la meva vida han estat i són la pedagogia i el país . En totes dues he trobat bons referents , persones que amb la seva obra i el seu testimoni abnegat m’han ensenyat quelcom. La pedagogia i la defensa del país van ésser en gran part del nostre passat unes eines revolucionàries mal vistes i perseguides per les classes dominants. Ho certifica que dos dels màxims exponents de l’educació i dels anhels de llibertat de Catalunya fossin afusellats cruelment per les autoritats espanyoles. Em refereixo a Francesc Ferrer i Guàrdia i al president Lluís Companys i Jover . L’un mort el 1909, ara ha fet justament un segle, l’altre el 1940 com a represàlia directa cap a Catalunya. L’un el dia 13 i l’altre el dia 15 d’octubre.

Ferrer i Guàrdia, de tradició llibertària, va presentar l'Escola Moderna com a model pedagògic alternatiu al resclosit ensenyament que es practicava. Què pretenia? Tot allò que ara és ben normal. Una escola més racional, basada no tant en la memòria i les creences sinó en l’experimentació i la recerca, un ensenyament més en contacte amb la natura i promotor de l’activitat física, una concepció basada en la igualtat de gèneres , en la coeducació. Posà, doncs, les bases teòriques del que seria l’ensenyament modern en temps de la República, en temps de la democràcia. El règim corrupte de la Restauració no ho podia suportar. Els llibres i les idees de Ferrer i Guàrdia feien nosa, perquè instigaven no pas a la submissió sinó a la rebel•lió. Se l’acusà de ser instigador del boicot a anar a les guerres colonials espanyoles. Caigué sota les bales de l’escamot d’afusellament un dia a les 9 del matí. El seu últim crit fou : Visca l’escola moderna!

El President Companys és tot un estímul per la defensa de la igualtat de les persones i la defensa de la llibertat de Catalunya. A hores d’ara l’estat espanyol encara no ha decretat nul el judici sumaríssim militar que va rebre per part del franquisme. Lluís Companys, advocat laboralista, defensor de rabassaires i treballadors de tota mena, fundà ERC juntament amb Francesc Macià i el va succeir com a President de Catalunya el 1934. Guanyà les eleccions del 36 i, malauradament, es veié desbordat pels esdeveniments. Havent perdut la guerra, hagué d’exiliar-se. Capturat per la gestapo a la França ocupada fou lliurat al general Franco. L’únic president europeu democràtic afusellat va ser executat als murs del sinistre castell de Montjuïc un 15 d’octubre de 1940. Sabien ben bé perquè el mataven. Davant les bales de lescamot,la seva última expressió fou: Visca Catalunya!

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Manresa es queda sense Caixa




Poques coses té Manresa que la projecten cap a l’exterior. Principalment en té dues, l’equip de bàsquet i Caixa Manresa.


L’equip de bàsquet, amb el suport fins ara de l’empresa Ricoh i d’ara endavant de Suzuki, va sobrevivint dignament dintre de l’alta exigència de l’ACB, malgrat disposar del pressupost més modest de la categoria. Demà començarà la lliga i podrem apassionar-nos i patir de nou.


Caixa Manresa fins ara havia fet els deures i, dintre la seva modèstia,era una de les entitats més solvents i amb menys riscos financers de les caixes d’estalvis catalanes. Ara, però estem a punt de perdre-la. Dimarts que ve s’integrarà dintre d’una gran fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Tarragona. Vull mostrar la meva absoluta disconformitat.


La Catalunya Central ha estat totalment abandonada per l’estat i per l’administració catalana. Per això, d’una manera confusa pel que fa als seus límits, però de manera clara i ferma, reivindica una vegueria que li garanteixi un poder autònom per desenvolupar les seves potencialitats. El principal instrument financer amb el qual ha pogut subsistir fins ara ha estat Caixa Manresa i, per tant, la nostra caixa hauria d’esser la principal palanca de futur dintre la vegueria. Això no queda garantit restant absorbida en una nova entitat que cobreix les zones metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Els interessos i les prioritats no són les mateixes.


Aquesta fusió fa olor de cobrir les necessitats i dèficits de Caixa Tarragona i sobretot de Caixa de Catalunya. presidida per Serra, institucions públiques molt controlades i intervingudes per l’aparell del PSC. Aquestes entitats, sobretot Caixa de Catalunya, necessitaven incorporar els mètodes i els equips de treball de Caixa Manresa ( l’ex equip de Todó). D’aquesta manera i amb aquesta fusió es podrà acomiadar de franc mil treballadors. Segurament s’obtindrà algun guany logístic més i no serà menor la projecció d’alguns dels seus directius.


Però el territori i nosaltres, haurem perdut. Sinó el primer any, sí immediatament després, veurem com les decisions s’allunyen cada vegada més de la visió de la Catalunya Central. En aquestes circumstàncies , l’obra social restarà totalment diluïda i nosaltres restarem a la discreció dels equips de la macrocaixa resultant. Cent cinquanta anys de Caixa Manresa hauran desaparegut.