dimecres, 14 d’octubre del 2009

Dos crits de llibertat


Dues de les grans passions de la meva vida han estat i són la pedagogia i el país . En totes dues he trobat bons referents , persones que amb la seva obra i el seu testimoni abnegat m’han ensenyat quelcom. La pedagogia i la defensa del país van ésser en gran part del nostre passat unes eines revolucionàries mal vistes i perseguides per les classes dominants. Ho certifica que dos dels màxims exponents de l’educació i dels anhels de llibertat de Catalunya fossin afusellats cruelment per les autoritats espanyoles. Em refereixo a Francesc Ferrer i Guàrdia i al president Lluís Companys i Jover . L’un mort el 1909, ara ha fet justament un segle, l’altre el 1940 com a represàlia directa cap a Catalunya. L’un el dia 13 i l’altre el dia 15 d’octubre.

Ferrer i Guàrdia, de tradició llibertària, va presentar l'Escola Moderna com a model pedagògic alternatiu al resclosit ensenyament que es practicava. Què pretenia? Tot allò que ara és ben normal. Una escola més racional, basada no tant en la memòria i les creences sinó en l’experimentació i la recerca, un ensenyament més en contacte amb la natura i promotor de l’activitat física, una concepció basada en la igualtat de gèneres , en la coeducació. Posà, doncs, les bases teòriques del que seria l’ensenyament modern en temps de la República, en temps de la democràcia. El règim corrupte de la Restauració no ho podia suportar. Els llibres i les idees de Ferrer i Guàrdia feien nosa, perquè instigaven no pas a la submissió sinó a la rebel•lió. Se l’acusà de ser instigador del boicot a anar a les guerres colonials espanyoles. Caigué sota les bales de l’escamot d’afusellament un dia a les 9 del matí. El seu últim crit fou : Visca l’escola moderna!

El President Companys és tot un estímul per la defensa de la igualtat de les persones i la defensa de la llibertat de Catalunya. A hores d’ara l’estat espanyol encara no ha decretat nul el judici sumaríssim militar que va rebre per part del franquisme. Lluís Companys, advocat laboralista, defensor de rabassaires i treballadors de tota mena, fundà ERC juntament amb Francesc Macià i el va succeir com a President de Catalunya el 1934. Guanyà les eleccions del 36 i, malauradament, es veié desbordat pels esdeveniments. Havent perdut la guerra, hagué d’exiliar-se. Capturat per la gestapo a la França ocupada fou lliurat al general Franco. L’únic president europeu democràtic afusellat va ser executat als murs del sinistre castell de Montjuïc un 15 d’octubre de 1940. Sabien ben bé perquè el mataven. Davant les bales de lescamot,la seva última expressió fou: Visca Catalunya!

1 comentari:

Unknown ha dit...

Probablement la lluita del 1r ja ha guanyat (això sí, caldria una mica de disciplina i esforç a l'escola actual); la del 2n (pel que fa al país, a una part del país) falta poc perquè guanyi. Serà el nostre tribut a herois que ho van pagar amb la vida.