Una oportunitat a la independència

Després de presenciar amb angúnia tanta atomització de l’independentisme, se’ns apareix ara una nova oportunitat. Hem passat per una fase plenament destructiva que ens ha portat a la més estranya paradoxa: cada vegada hi ha més independentistes, i, en canvi, cada vegada hi ha menys representants de la independència al nostre parlament o a les corts espanyoles.

No cal dir que la sortida de Catalunya de l’estat espanyol és l’únic camí per superar aquesta llarga crisi. Llei darrera llei, pressupost rera pressupost, els interessos de la meseta es tornen a posar per davant dels que són propis dels Països Catalans, cosa per altra banda inevitable amb els partits majoritaris que la representen. Així des de la meseta es prioritzen corredors ferroviaris que no enllacen cap port, Aves que no tenen cap rendiment social o inversions astronòmiques amb armament. Es resisteixen, però, a fer desaparèixer ministeris sense competències i diputacions antiquades, autèntiques coves d’interessos clientelars.

Mentrestant hem arribat a una situació de dèficit fiscal escandalosa. Treballem per a ells i rebem les escorrialles. Qualsevol estudi ho palesa meridianament, l’últim , el de la Generalitat, el xifra en 17.000 milions d’euros. Si es vol comparar en detall el que ens costaria la independència respecte a la dependència actual hi cal veure l’última obra publicada, Balanç econòmic de la independència.

Per tot això molts hem apostat per l’acord el màxim ampli possible entre els defensors de la independència. Encara que aquest acord només s’hagi concretat, per ara, entre Reagrupament i ERC. Un suport que el fem no sense recança, però. Els desenganys han estat massa clamorosos , massa evidents aquests darrers anys. Per això demanàvem un canvi de dirigents a ERC i un missatge clar i sostingut de defensa del país.

Amb l’acord entre Junqueras i Carretero, i presentant com a cap de llista el portaveu de la consulta a Barcelona, Alfred Bosch, sembla que els mínims d’exigència de rigor en la defensa de la dignitat nacional s’estan produint.
Potser sigui ara l’última oportunitat , l’últim tren que podem agafar. Donem-los confiança, doncs.

Una presó al Bages

El dia 14 d’abril vaig visitar una presó. Es tracta de la presó de Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada. La visita s’inscrivia en un programa de prevenció de violència de gènere entre la institució penitenciària i el meu institut l’IES Quercus. El recorregut en autobús és curt; tan sols deu minuts separen un centre d’ensenyament secundari i aquest centre penitenciari que té poc més de dos anys. La instal•lació, totalment emmurallada, està perfectament integrada al terreny.

Una presó és com un “gran hermano” ens va explicar el seu director, Hermini Gonzàlez, on hi ha 600 càmeres observant-te. I a fe que es veuen per tot arreu. D’entrada l’accés és marcat pel rigor. Comprovació estricta d’identitat i dipòsit de les pertinences personals. Val a dir que si fóssim penats s’establiria un conjunt d’entrevistes per determinar el nostre perfil per tal d’assignar-nos un espai prefixat.

El recorregut que vam fer , totalment delimitat, cobria els espais comuns de formació i la visita a un mòdul encara no ocupat. Els distints responsables ens expliquen que compten amb 700 “interns” ubicats en 7 mòduls de 108 cadascun. Un mòdul d’aquests és de règim especial amb més fortes mesures de seguretat, “una presó dintre d’una presó”.

Després de passar per distintes dependències de gestió general, i de travessar espais de control de doble porta corredissa de ferro i vidre, arribem a la presó pròpiament dita.
El nervi central està constituït per un ampli passeig que separa els 7 mòduls de les àrees comunes: àrea formativa, poliesportiu,…Els responsables ens mostren diferents activitats a la zona escolar. Quan passem per aquell passeig central, escrupolosament cuidat, coincidim amb diferents grups d’interns que es traslladen d’unes dependències a unes altres. Els acompanyants ens indiquen que anem per una banda del carrer per deixar disponible l’altra. Aquesta proximitat és correcta però causa sensacions especials.

Visitem el mòdul 7. A la part de sobre, un passadís gris està ple de cel•les tancades per gruixudes portes metàl•liques i automàtiques. Un espiell quadrat que només es pot obrir des de fora és l’única obertura quan es tanquen les portes. A dins uns espais de vuit metres quadrats ha de ser habitats per dos interns. Entrem en una cel•la i provem què se sent en tancar-se la porta. Abisme i solitud.

Quan sortim el Joe i el Joan, dos interns, ens expliquen que estan desenvolupant en un mòdul una experiència de presó tranquil•la, on s’han compromès a excloure la violència, tractar-se amb respecte i dialogar sempre que hi hagi diferències. Conversant amb ells i alguns funcionaris ens expliquen alguns detalls com que disposen d’ una clau amb un límit de 8 euros a la setmana o que el tracte entre ells es respectuós. Per altra banda la psicòloga Gemma Lòpez ens distingeix entre els perfils marcats pel consum de drogues i els que no ho estan.

Tot i el tracte més humà, tot i la piscina i malgrat ser una presó nova gens comparable a l’amuntegament de La Model, no deixes de sentir un alleujament quan dos hores després d’haver entrat deixes el recinte. I és que la funció d’un centre penitenciari sempre serà la restricció d’allò més preuat per tothom: la llibertat.

Les retallades portaran la independència

Cada dia ens aixequem amb una nova preocupació, amb un nou retall social. Ara toca la salut pública, ara toca l’ensenyament. Al meu institut, per exemple, el dia 30 de març al Consell Escolar vam haver d'aprovar tot un conjunt de tisorades que afectaran de ple a la qualitat diària. Calefacció,llum, neteja, reproducció, reparacions i manteniment, disponibilitat econòmica de les àrees … minvaran més d’un vint per cent. En d’altres centres ens consta que la minva serà més gran fins arribar al 35%.
A hores d’ara i de forma camuflada es vol retallar personal a ensenyament. Es vol suprimir la sisena hora a primària amb la intenció de derivar professors cap a altres necessitats sense haver-ne de contractar. I pel mateix motiu s’amplien les hores lectives del professorat tant a primària com a secundària.

La sanitat també té males perspectives. Tant els centres públics com els concertats, han de retallar pressupost, un 20 o un 30 per cent. Se suprimeixen llits, hores de quiròfan, distints serveis… Indefectiblement augmentaran les llistes d’espera i molts malalts veuran per tant allargat el seu període de patiment. El model català de salut, tan lloat fins ara, restarà àmpliament tocat.

Mentrestant els rics veuen millorat el seu estatuts ( supressió del tram que restava de l’ impost de successió) i no es qüestiona els sous dels directius de bancs i caixes, d'aquells que ens han portat la crisi.
Mentrestant a Espanya no es fa cap mena de retall ni en sanitat ni en ensenyament, ni en Aves ni en autopistes o en aeroports faraonics o deserts. Es tolera que Madrid compti amb un endeutament cinc vegades superior a Barcelona i no passa res. Per no afegir que més d’un 25% dels habitants d’Andalusia o Extremadura són funcionaris.

Malgrat el bloqueig financer l’estat no paga a Catalunya els milers de milions ja pactats. I és que l’estat mai no podrà estar pel que s’ha anomenat pacte fiscal perquè sense els nostres recursos simplement no podria subsistir.
Amb aquesta confrontació, a hores d’ara tan directa i sentida, les retallades a què ens obliga Espanya acabaran convencent molts ciutadans que està arribant l’hora de la independència.

Barcelona vota sobre la independència

La Barcelona que fins no fa gaires anys semblava que passava del país, la Barcelona que amb aires cosmopolites no es volia autoreconèixer com a capital catalana, està a hores d'ara convocada a dir quin país vol pertànyer.
I és que per primera vegada la capital de Catalunya es pronunciarà sobre la independència. El meravellós procés de consultes engegat a Arenys de Munt tindrà la seva culminació aquest diumenge 10 d’abril. Més d’un milió de barcelonins podran mostrar la seva opinió, hauran de dir si volen que el seu país sigui lliure o continuar en la decadència que li imposa l’estat espanyol.

Mentrestant s’ha anat recollint el vot anticipat. Més de 170.000 persones ja l’han exercit superant, per tant, els participants a la consulta de la Diagonal. Alfred Bosch, portaveu de Barcelona decideix, ha manifestat que compten amb més de quatre mil voluntaris, amb 480 meses electorals i amb un pressupost modest de 80000 euros conformat amb la contribució popular.

Cal recordar que l’Ajuntament de la ciutat es gastà 3 milions d’euros en publicitar aquella fallida campanya sobre la Diagonal en la qual participà molt poca gent i en què guanyaren les postures contràries als mandataris. Ara, malgrat la posició bel•ligerant d’aquests, que han impedit penjar banderoles, malgrat l’entrebanc d’alguns sectors eclesiàstics i la campanya de la dreta espanyolista, els voluntaris han treballat colze a colze i de forma continuada perquè la consulta sigui un èxit. I ho serà perquè han sabut implicar molta gent que semblava indiferent i perquè dia a dia hi ha més motius per afirmar una posició clara de sobirania.

El fet que dos presidents de la Generalitat ja hagin votat, que ho hagin fet dos presidents del Parlament i la gran majoria dels membres del govern , que també hagin participat nombrosos intel•lectuals i artistes, entre ells molts que no fa gaire eren propers a les tesis tèbies dels socialistes, fa entreveure una bona resposta a la consulta. I és que molts han vist la independència com l'única via possible que ens queda.

I més enllà del resultat concret restarà l’autoorganització democràtica d’un poble que amb Barcelona al capdavant ha dit que vol autodeterminar-se per si mateix i sense demanar permís a les autoritats de sempre.

Una nova Manresa és possible

Aviat hi haurà un nou consistori a Manresa. De moment ja comencem guanyant perquè la regidora Àngels Mas ( de l’espanyolista PSOE) no portarà els destins de la ciutat. I és que la Mas ha encarnat l’omnipresent formigó, la Manresa freda mancada de sensibilitat i d’esperit democràtic.

Ha comandat durant molt de temps un equip tècnic que amb constant tossuderia ha deixat un reguitzell de nyaps a la vista de tothom. A la meva ciutat tots coneixem la llista dels desgavells: les gàbies de la Plaça de Catalunya, el fracassat aparcament de la Reforma, la mateixa Plaça de la Reforma, la gegantina passera de la Via San Ignasi, els murs de formigó de Can Font,… I què dir de les obres que mai no s’aturen i es fan i es refan una i mil vegades abans no s’han estrenat. Ara mateix s’està refent la recent acabada plaça del Carme , els desperfectes de la Plaça Sant Ignasi, ... o s’asfalta l’exterior del camp de futbol del Congost sense arreglar el problema del clavegueram (amb el resultat evident de repetir l’enorme bassal d’aigua).

Amb tot això l’únic que s’ha aconseguit és el desprestigi de l’acció publica, de les nostres institucions. I la Mas no ha actuat sola. Sóc testimoni directe de la manera de funcionar d’aquesta espècie de búnquer d’urbanisme. Passant olímpicament de la gent, dels habitants de Manresa als quals haurien de servir, alguns dels seus significats representants només han buscat el lluïment personal a la seva carrera. I és que segons ells la gent no entén . Han arribat a dir que Ells treballen per la història i algun dia es reconeixeran els seus abnegats esforços. La gent no està prou preparada per admetre les seves propostes on el rei formigó és el centre de la seva filosofia i estètica. Això sí "treballen" amb els diners de tothom.

Mentrestant el conjunt de partits polítics que han portat el consistori per por o per manca de compromís i criteri els han rigut les gràcies i han avalat tot aquest desgavell. Ara que s’apropen eleccions caldrà escollir representants que es desmarquin completament d’aquestes barbaritats perpetrades contra la ciutat de Manresa i que plantegin un nou urbanisme més humà, més verd, més social i més democràtic.

El món està agitat

El món està agitat. En aquests principis de segle XXI, immersos en un món globalitzat i d’alta tecnologia comunicativa, cinc crisis passen simultàniament.

Crisi energètica: després de Fukushima cada cop es fa més evident que no ens podem refiar de l’energia nuclear. I, per altra banda cada cop és més clar que només ens resten 10-15 anys més de petroli abundant. Les energies alternatives, doncs, han de créixer exponencialment si volem que el futur sigui viable.

Crisi econòmica : els països PIG del sud d’Europa i Irlanda tenen un gran deute al qual no poden fer front. Ha hagut de ser Alemanya qui els rescati aplicant-los uns forts ajustaments. Altres països d’Europa com Anglaterra també estan subjectes a fortes retallades . O el sistema econòmic es reformula amb eficàcia i amb repartiment equilibrat de les càrregues de la sortida de la crisi o l’enfrontament entre els diferents grups socials serà cada cop més dramàtic.

Crisi de les dictadures tradicionals: les cultures àrabs , al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, es troben en plena convulsió per aconseguir una mica més de llibertat i de respecte dels drets humans. També comença a qüestionar-se el sistema xinès a causa de l’ enriquiment de desorbitat de molts nous milionaris i amb l’enclaustrament d’un sistema basat en baixos sous i fortes limitacions de la comunicació.

Crisi dels estats plurinacionals no sols als països poc desenvolupats sinó a diverses parts del món occidental. És evident el moviment cap a la independència a Escòcia , a Bèlgica (Flamencs i valons) i el fracàs de l’estat espanyol a Euskadi i a Catalunya. Només l’exercici del dret d’autodeterminació, concretat arreu del món, pot reconduir aquesta problemàtica.

I tot plegat dintre d’una crisi de valors. Cal replantejar els valors de la seguretat i el treball que determinades esquerres mai no han volgut fer seus si volen ser creïbles . O els valors de la llibertat que de la mà de les noves tecnologies tot just ara arriba allà on no havia cap precedent perquè aquestes obren camins de construcció de pensament diferent als instal•lats. En aquest món industrial i de consum caldrà reinstal•lar els valors de l’austeritat i la reutilització si es vol mantenir el medi ambient i fer viable la vida al planeta. I si ens en volem sortir tots plegats cal recuperar i potenciar els valors de la solidaritat i la vida en cooperació.

Som, doncs, dintre d’una gran crisi global. Però no per això estem marcats de sortides. I en molts aspectes el debat se situa en el com i el quan, en quins valors ens hem de fer forts. Si predominen els valors de la por als altres la sortida serà en fals.

La joventut ha d’esperar molt de la independència.

La joventut preocupa. Els fets violents de radicals produïts fa uns dies a Barcelona i a distintes ciutats de Catalunya, en el marc de la convocatòria de vaga general, tornen a posar de manifest quelcom que no funciona. Hem vist els darrers anys com es produïen brots violents en determinades concentracions com celebracions del Barça, la moguda de Bolonya o en la manifestació contra la sentència del tribunal constitucional d’aquest juny passat.

Tot això passa quan està creixent l’atur juvenil. A hores d’ara gairebé un 40 % dels joves entre 18 i 30 anys ja es troba a l’atur. Cada cop més milers de joves endarrereixen la seva entrada al treball o senzillament no tenen perspectives d’incorporar-se.

Per altra banda la majoria d’aquests joves no aguanten gaire quan troben un treball.
Mancats d’hàbits de disciplina i constància, acostumats en l’adolescència a alts nivells de consum, no estan preparats per a les rutines pròpies de qualsevol tipus de feina, a la necessària obediència que incorpora qualsevol organització de treball i finalment els és difícil acceptar unes remuneracions sovint ben minses.

Mentrestant el país no es pot permetre aquesta sagnia. Catalunya no podrà ser competitiva si no mobilitza el seu sector més jove. Si cada vegada més treballen bàsicament els majors de trenta anys i no hem format de forma generalitzada bons professionals difícilment atraparem els nivells de competència que la societat internacional requereix.

Evidentment això obliga a tot un canvi de valors. Hem de recuperar els valors de l’esforç i la superació personal. Per això a l’escola hem de tornar a estimular la gent que s’esforça, hem de premiar els nois i noies que se sacrifiquen dia a dia. I hem de reconduir els nois que no fan el més mínim esforç en superar-se, buscar-los nous al•licients i establir ben clar quins són els límits.
El fals igualitarisme en la docència ens ha portat a un cul de sac. L’excel•lència i el mèrit no són gens reconeguts i els múltiples esforços esmerçats pels alumnes conductuals sovint són improductius.
Aquests anys enrere la sortida fàcil cap a la construcció, o cap a treballs ben remunerats que no requerien gaire formació, va fer que molts nois no s’esforcessin. Ara és evident que no hi ha gaires sortides laborals si no s’obté una formació i una titulació adequada.

En aquesta tasca formativa on l’escola és clau, han de col•laborar també les empreses amb la incentivació necessària per part de l’administració. En aquest sentit cal actualitzar formes innovadores d’aprenentatge.
En definitiva es tracta de recuperar els valors del treball, de l’esforç, de l’autonomia personal, a fi de fer ciutadans plenament lliures i capacitats.

Val a dir que difícilment tot allò serà possible dintre d’un estat com l’espanyol on els valors predominants són uns altres. Catalunya ha de recuperar allò que li era propi. Per això sols una Catalunya independent podrà refer aquells valors i actualitzar-los en harmonia amb l’Europa avançada a la qual vol pertànyer.

LA RESPOSTA AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

Aquesta setmana de finals de juny el Tribunal Constitucional espanyol travessarà la ratlla del que està permès dintre dels usos i costums de les democràcies europees. Tot sol, i malgrat haver estat molt advertit, sentenciarà contra l’estatut de Catalunya. No importa en quins articles, si molts o pocs. Sentenciarà contra un text referendat ja pel poble català. Més baix no es podia caure.

Si algú tenia l’esperança que açò era una democràcia homologable a qualsevol altra, ja s’està operant de la vista. No es tracta ja d’una opinió més o menys radical de la caverna, de la nova versió del movimiento, a la qual ens tenen força acostumats. Es tracta d’enviar-nos un missatge clar mitjançant el qual ens diuen que no respectaran els acords que prenguem ni que sigui ratificant-los en un referèndum.

Què se n’haurà de fer? Lògicament aquí acaba ja la trista legislatura del segon tripartit. I per tant serà lògic convocar unes noves eleccions. Fins aquí tothom ho veu clar. I què més? Si som conseqüents en la defensa de la democràcia caldrà denunciar el TC espanyol davant les instàncies internacionals europees que defensen els drets humans i per extensió els drets de les nacions tinguin estat o no en tinguin.
Només una apel•lació judicial que mostri a les instàncies internacionals l’ autèntica cara d’aquest suposat estat democràtic, podrà frenar tanta arrogància i impunitat.

Per altra banda preparar una autèntica candidatura nacional catalana que rebutgi aquest estat de coses. Una candidatura diferent als partits que amb la seva claudicació permanent ens han portat fins aquí. Superat ja l’estatut només amb la defensa de la independència enviarem un missatge clar que ens respectem a nosaltres mateixos i tenim la voluntat de fer-nos respectar.

Manresa, tres anys de davallada

Caixa de Manresa perdrà la seva identitat i restarà absorbida per Caixa Catalunya.

En aquest mandat ja no es podia tornar a donar suport al pacte tripartit a Manresa. Els últims mesos del darrer mandat les formes s’anaven degradant i poca cosa es podia esperar ja d’un nou acord. En línies generals els 12 anys anteriors 1995-2007 varen ser positius i encara és evident la transformació que és va fer a Manresa. Aquell últim any, però, ja hi havia coses que grinyolaven. Dit en poques paraules, no era el mateix treballar amb l’alcalde Valls que fer-ho amb l’alcalde Camprubí. L’un si més no tenia criteri de gestor, l’altre, però, no en tenia cap. Això ho vaig poder comprovar de primera mà com a regidor i no descobreixo ara gran cosa. Per això l’últim any , després de plegar Valls, el vàrem passar com vam poder.

Tal com algunes vegades he anat constatant, aquests tres anys s’han escolat sense nord i sense sentit. Les forces internes de la maquinària municipal ( agrupades en gran part en urbanisme) s’han menjat la representació democràtica i han fet el que han volgut amb el patrimoni urbà de tots. La llista de malifetes és de tots sabuda (Reforma, plaça Catalunya, passera, mur de Can Font, formigó arreu),…El menyspreu amb què s’ha tractat a tothom ha indignat la ciutadania fins al punt que s’està presentant una candidatura d’associacions de veïns per les properes eleccions.

Mentrestant Manresa no ha avançat en la seva modernització. Així continuem tenint abandonada tota la zona del riu ( en contrast amb l’actuació del veí Sant Joan de Vilatorrada), continua sense urbanitzar el complex esportiu del Congost (amb un pla paralitzat des de fa tres anys), dorm el son dels justos Fàbrica Nova i d’altres equipaments també previstos s’han ajornat al mandat següent: pavelló de gimnàstica, circuit de ciclisme, noves escoles, equipament de les Bases. Només han anat avançant les obres del Cap Bages i de l’Hospital General i una part del nou pavelló de bàsquet.

I les finances municipals ? Tenim un deute municipal acumulat de 86 milions d’euros equivalent per tant a tot un pressupost anual; és a dir, més de 1100 euros per cada veí. En pocs anys hem passat respecte al pressupost de deure un 70% a deure un 100%. I tot això alegrement i sense previsió: a inicis del mandat els flamants representants es van apujar alegrement el sou públic un 20%.

Pel camí Manresa ha perdut la identitat de la nostra caixa, ha perdut la Pirelli i encara no acaba de desencallar el futur Parc tecnològic. Pel camí s’allarga indefinidament la millora dels eixos viaris i del ferrocarril i no es veu clar que la ciutat exerceixi de capital de la Catalunya Central. Aquest equip de govern presenta, doncs, un balanç ben magre.

Grans personatges a Manresa

Carles Móra, alcalde d'Arenys d'Amunt.

Aquests dies estan sent realment enriquidors ja que estem tenint l’oportunitat de poder compartir experiències amb gent interessant del país. Gent que encara es mira amb cor la nostra nació i encara té força i esperança. Gent que té molt a dir i ho diu sense ambigüitats, amb coneixements, amb valentia i lucidesa.

Primer va ser la dissertació del notari Lòpez Tena, convidat per ManresaDecideix, el qual va comparar els 30.000M d' euros cedits per Europa per tal de rescatar Grècia amb els 22000M€ de l’espoli fiscal que patim cada any els catalans. Comparar els dos fenòmens resulta d’una claredat meridiana . Del seu coneixement directe del Tribunal Constitucional es dedueix també tota una altra realitat estremidora i s’entén el malson que aquest tribunal ens ofereix dia a dia.

Dues setmanes després vàrem compartir xerrada amb el dinàmic Ramon Carner, l’entusiasta president del Cercle Català de Negocis. Amb la claredat expositiva d’ell i la seva gent, molts han vist força clar cap on hem d'esmerçar esforços i la urgència d’aconseguir la independència si no volem ser arrossegats pel fracàs econòmic del model espanyol , basat en la burocràcia i l’especulació.

Per altra banda, el dia 11, després de la conferència, vàrem compartir sopar amb Salvador Cardús que havia estat convidat per Òmnium Cultural . El Cardús, sempre lúcid, manifestà entre plat i plat els seus neguits perquè el procés cap a la llibertat es fes amb seny i amb saviesa i manifestà que tot i que ens manca temps per fer-ho bé, s’ha d’intentar. Amb un any més de marge s’ afiançarien processos i lideratges tot just ara començats.

Dos dies més tard vam compartir tota un vespre amb Heribert Barrera convidat a una xerrada per Reagrupament Bages. Vaig tenir l’ enorme satisfacció de poder-lo presentar. Heribert és un tros d' història viva. L’emoció èpica feta realitat. Als seus 92 anys i al peu del canó ens digué “Cal fer una llista única per la independència. Ara és el moment. Deixar personalismes i deixar camins tous que no porten enlloc”. En aquest sentit anuncià que dilluns següent presentaria juntament amb un conjunt de personalitats un manifest per tal de fer una conferència independentista.

Aviat, el dia 11 de juny, comptarem a Manresa amb la vinguda del conegut heroi de les consultes, l’alcalde d’ Arenys de Munt, Carles Móra... també el convidarem des de Reagrupament Bages. En Carles Móra és l’exponent de com una petita però valenta acció a escala local pot produir un daltabaix d’enorme transcendència per a tot el país. I és que, en l’ imaginari de tots, Arenys significà una explosió d’alegria i llibertat com feia temps que no teníem.

I encara una mica més tard, el 18, l’ historiador Josep Piñol, convidat per la llibreria Parcir, ens presentarà el seu llibre La declaració unilateral d'independència . Aquesta tesi, que ell magníficament desplega, és l’estratègia normal de tots els països que s’han alliberat a Europa els últims anys (més de quinze), és la que va aprovar Reagrupament ara fa dos anys i és la que hauria de fer seva qualsevol opció que vulgui portar el país a aconseguir un estat propi.

Uns dies, per tant, de grans aportacions per part de grans personatges, aportacions que denoten que quelcom important s'està coent al nostre país.

Crisi a la grega (II)

Grècia ha marcat la pauta. Europa ha comprovat que Espanya i Portugal perillaven i ha acudit directament al rescat. Europa , és a dir, Alemanya, França i el Benelux han intervingut abocant milions d’euros en avals per tal que no trontollés el sistema.

Si fa una setmana en Zapatero encara deia que no reduiria el dèficit, ara es veu forçat per Europa a aquesta reducció si vol tenir els avals que li permetin poder pagar els creditors. I és que la fallida ha estat gravíssima i l’estat compta ja amb molt poc crèdit internacional. Els ajustos seran molt, molt durs. Es retallarà la sanitat, es retallarà l’ensenyament , acabaran retallant el sou dels funcionaris i les prestacions socials.

I és que, igual que a Grècia, no es podia suportar més el populisme irracional del govern espanyol. Cal aprimar la despesa pública a fi de permetre aflorar l’economia real. Si no es vol entrar en una guerra social, i tal com diu Salvador Cardús, en primer lloc s’hauria de dir la veritat al poble i detallar-li quins sacrificis caldrà assumir

Ara bé aquesta necessària austeritat no hauria de carregar només sobre les esquenes dels de baix i de les capes mitjanes. L’austeritat hauria de començar pels de dalt, pels autèntics responsables de la situació. Hauria de començar retallant ministeris, reduint els inflats càrrecs institucionals i d’ empreses públiques. S’hauria d’aprimar la gruixuda nòmina d’assessors i consultors que parasiten al voltant de les distintes administracions…. S’haurien d’acotar les despeses electorals i de tot tipus de les maquinàries dels partits. S’haurien de poder publicar les nòmines dels directius de les grans caixes i figurar en elles les dietes, les bonificacions, les altes jubilacions, els contractes daurats i bloquejats.

En aquest sentit de sana austeritat s’haurien de fer públiques les contribucions de tots els ciutadans, prohibir el repartiment de dividends dels bancs que han estat ajudats amb el diners de tots, s’hauria de fer pagar als milions en fons d’inversió opacs com el SICAV. També haurien de perdre privilegis les empreses de serveis monopolístics privatitzats (Ibèria, RENFE, Telefònica, energia, elèctriques). En fi, tot un altre ordre moral que capgiraria la realitat.

Lluny d’aquests plantejaments no es vol canviar res i es vol tornar a carregar tot el mort als més febles. I, com sempre, es vol tornar a carregar la crisi sobre l’economia real que aporten bàsicament els Països Catalans. I és que per poder sortir del cul de sac en què els governs espanyols ens han ficat només es vol trobar com a falsa sortida esprémer encara més els recursos dels soferts ciutadans d’aquesta part de l’Ebre. Coses de la dependència. Déu ens trobi confessats

Crisi a la grega

Avui es reuneixen Zapatero i Rajoy . En principi només per parlar de la gravíssima crisi econòmica, per analitzar les greus conseqüències de la fallida de Grècia.

Fa tres anys la crisi no existia. Segons ZP teníem el sistema bancari més sòlid. En aquest estat es crearien milers de llocs de treball, la construcció encara era un bé de déu i passaríem en renda per càpita a Anglaterra i Itàlia tot atrapant fins i tot l’estat francès.

A hores d’ara hem passat de dos milions a més de quatre milions i escaig d’ aturats, el deute privat i públic és enorme, la construcció en fallida galopant i els indicadors econòmics de producció estan paralitzats.

De cop i volta el nostre sistema bancari ja no és tan fiable com semblava. Ni bancs ni caixes. Molts dels seus actius encara estan subjectes a béns immobles que no tenen sortida al mercat. Per això encara s’esperen temps difícils a les institucions financeres. Malgrat els ajuts del govern la banca, aquesta no fia i no posa diners en circulació que faci possible la marxa normal de les empreses.

Durant anys s’ha establert un sistema econòmic irracional basat en la construcció, el diner fàcil i , en gran part, en la corrupció. La primera ( es va construir tant com a tota Europa junta) ja ha fet fallida. Amb els diners fàcils no es va mirar prim i es varen fer inversions innecessàries, sobredimensionades o sense retorn. Exemples evidents foren la T4 de Madrid ( 5 vegades més que la nova terminal 2 del Prat ) o els grandiloqüents projectes olímpics de la capital ( que per cert no han servit de res)… Es van primar els interessos dels monopolis de les empreses privatitzades d’energia i comunicacions, tot generant enormes dividends a les famílies dels partits dels governs. Pel que fa a la corrupció encara ara estan surant els casos Gurtel, Pretòria, Palma,…un terç de la classe política està als jutjats.

En definitiva un sistema econòmic basat en l’aprofitament de grups i de clans, sustentat en un capitalisme de baix nivell. Un sistema que tenia també un altre peu en els ajuts interminables d’Europa i en l’espoliació fiscal dels Països catalans. És sorprenent veure que la xifra que requereix el rescat de Grècia per Europa i el FMI és semblant a aquest dèficit fiscal que suporten els PPCC. Ara, quan aquestes dues potes comencen a ser insostenibles, tota la resta mostra els seus budells i apareix la crisi en la seva forma més descarnada.

Els mercats internacionals saben d’aquestes flaqueses i veuen l’estat espanyol com molt semblant al grec. Per això ataquen la credibilitat del seu deute (tot enfonsant la borsa) i és que pensen que Espanya necessitarà un important rescat perquè no podrà pagar a partir de juliol.

Avui es reuneixen ZP i Rajoy. No volen canviar de prioritats. Ningú no n’espera res. I menys els catalans.

Núvols de cendra sobre Catalunya

Aquests dies els avions no han pogut volar . Un volcà islandès els ho ha impedit amb la seva enorme columna de fum. Una espessa nuvolada de cendra volcànica s’ha escampat per gairebé tot Europa posant en risc el trànsit aeri. Diuen els experts que les partícules sòlides d’aquest gran fenomen podrien danyar greument els motors i provocar gravíssims accidents aeris. Les comprovacions han estat contradictòries i les autoritats no saben a què atenir-se. Una postura massa laxa podria provocar catastròfiques conseqüències; mantenir bloquejat el trànsi aeri produeix pèrdues quantioses.

Mentrestant el volcà , impertèrrit a les tribulacions humanes, segueix fumejant amb una posada en escena atractiva i imposant. Sembla que la mare natura es burli del nostre progrés i ens llança nous reptes.

Així per uns dies, tal vegada setmanes, haurem de tornar a viatjar arran de terra. Res de vols. El cel està ocupat per les cendres.

D’igual manera a Catalunya ens està passant amb el tribunal constitucional espanyol. Durant quatre anys aquest fosc organisme ha estat llançant fum intermitent sobre la nostra esquifida autonomia. Els senyals que dóna és de no voler apagar-se mai. De tant en tant aixeca potents columnes de fum que com un càstig diví semblen que arrasaran el nostre país. Mentrestant ens tenen expectants i no ens deixen respirar. Mentrestant, pensen, Catalunya no pot aixecar el vol. Amb les seves fumeres ens recorden que ens estan vigilant i que anem alerta en no passar-nos. Ens diuen de forma persistent i reiterada que el cel i la terra els pertany i que ja s’han acabat les concessions. El nostre govern , poruc de mena , ha decidit que no s’enlairi cap vol i que, com sempre, cal esperar nous temps en què els grans núvols de cendra escampin.

El cas, però, és que hi ha cada cop més aficionats a emprendre el vol lliure malgrat els suposats riscos a què ens exposem. Per això aquest diumenge 25 més d’un milió de catalans estan cridats a prendre un altre vol a través de les urnes. Convocats per les plataformes de les consultes populars estan convidats a enlairar-se en un acte de fe en les nostres possibilitats i demostrar que aquestes columnes de fum amb què ens amenacen no són prou sòlides si hi ha voluntat de tirar endavant. Per això molts milers de ciutadans aniran a votar i diran sí a la possibilitat que la nació catalana sigui independent. Malgrat les cendres i els antics episodis de foc i lava.

Montilla, un President irresponsable

Promotors de la consulta sobre la independència a Manresa

Després de tres anys de fer la viu -viu ara el President Montilla es destapa i carrega fortament contra el moviment democràtic per la consulta. Després de demostrar per enèsima vegada la incapacitat del seu govern de gestionar qualsevol crisi , cosa evident amb l’últim episodi de la nevada, després de fer l’acte de vassallatge davant de govern espanyol amb els actes d’inauguració del sincrotró ( com fa un any ho va fer amb la nova terminal de l’aeroport), ara obre el ventall d’errades i s’encara al moviment sobiranista.
Ni més ni menys ens ha dit que els promotors de les consultes sobre la independència som uns aventurers i uns irresponsables.

És molt gruixut rebre aquests insults per part de qui ostenta la màxima autoritat de Catalunya. És evident que per ell la Generalitat és simplement com una diputació, la llengua pròpia és un adornament superflu que es pot estrafer de qualsevol manera, i Catalunya és una simple comunitat autònoma d’ Espanya. Ell simplement viu a Catalunya i fonamentalment és un espanyol al servei dels seus caps de més enllà de l’ Ebre.

I si el molt honorable vol, parlem d’irresponsabilitats. Irresponsabilitat és pactar un acord econòmic que no ens serveix per a res i ens immobilitza durant una sèrie d’anys. D’igual manera irresponsabilitat és que ens pretenguin enganyar amb la suposada anul•lació del judici de Companys ( sense revisar, no sigui cas que es posin noms i cognoms del franquisme) i no denunciar-lo.
Irresponsabilitat també és mantenir al seu lloc als responsables de les crisis de la gestió de la nevada, als responsables de la gestió dels qüestionats cossos de bombers i de la policia catalana , acceptar de forma humiliant el desastre de les infraestructures, mantenir el responsable del desgavell d’educació, o fomentar la tensió dels territoris aprofitant la reorganització en vegueries. Vol més irresponsabilitats? Irresponsabilitat també ho és que una catalana sigui multada per parlar en català a la Guàrdia Civil a Figueres i que el govern miri cap a un altre cantó.

No senyor Montilla, no és ser irresponsable treballar perquè el poble digui directament si vol que siguem independents o no.Un autèntic demòcrata no pot oposar-se a les urnes, ni dir-ho ni defensar-ho. Si no vol que siguem independents doncs molt bé haver anat a votar que No a Cornellà on està empadronat quan fa un mes s’hi va fer el referèndum i tots ho entendríem. Amagant-se va demostrar el baix esperit democràtic que l’anima.

Ara amb el seu agressiu posicionament contra els promotors de la consulta s’ha alineat amb les tesis el PP. Ara ja no fa falta que tornin aquells tal com ens ho advertia en l’ anterior campanya. No ens fan falta els Mayor Oreja. A hores d’ara ja els tenim ben instal•lats al mateix Palau de la Generalitat.

Catalunya, per fi, lliure de peatges

Ha estat una llarga reivincicació. Aixecar les barreres de l’autopista A7 ha estat un dels tres o quatre desitjos més esperats per part de tots els catalans des de fa 30 anys.

I això per fi, ahir i avui , s'ha aconseguit gràcies a la vaga dels operaris de les concessionàries. I sembla ser que els principals dies de Setmana santa i Pasqua es repetirà. Alegrem-nos doncs. Mai una vaga no havia fet tan bé social com aquesta.

És sabut que al nostre País , els PPCC, paguem peatges, als altres de la península, no. Mentre que nosaltres paguem a preu d’or el 70% del conjunt dels quilòmetres d’autopista/ autovia , a l’estat espanyol només es fa en un 15%. I que se sàpiga a l’estat espanyol no es té una renda cinc vegades més baixa que nosaltres.

Si necessitàvem a finals dels seixanta una autopista, per la indústria, el começ i el turisme, aquella es va haver de fer de peatge. I això, que aleshores era bastant comprensible ,deixava de ser-ho vint anys després. Perquè en deu anys d’explotació aquesta autopista tan aprofitada, veritable carrer major dels PPCC i eix central del corredor mediterrani, ja tenia amortitzada la inversió. Però a fi d’estalviar-se calerons per poder-los invertir a cost zero en l’ àmplia xarxa d’autovies de l’estat, aquest estat, que no ha deixat de tractar-nos com una colònia, no ha pensat mai en rescatar aquests gravosos peatges que ens tenallen .

Per la meva banda ho puc dir de manera fefaent perquè he sofert la injusta situació durant decennis. Anar del peatge de Martorell al de la sortida Borriana- Nules (el meu poble nadiu) val, dalt o baix ,l a bonica xifra de 22 euros. Podeu comptar què val un viatge d’anada i tornada de Manresa a la Plana Baixa: una autèntica sagnia si l’has de fer de forma freqüent. I no hi ha alternativa viable.

Aquestes barreres econòmiques són com el dret de passar els ponts que es pagava a l’època medieval. Aquests gravàmens són la metàfora perfecta del que li passa al nostre país. I és que som un país de peatge. Ho pensàvem a l’època de Franco i ho seguim patint encara ara. Per tot paguem el doble. Paguem la llengua dues vegades: el castellà d'allà i el català d'aquí, paguem les infraestructures dues vegades: les nostres i les seves, tenim els Mossos d’Esquadra i encara hem de pagar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional…

Per tot plegat sap greu pels treballadors , no pas pels directius milionaris d’aquestes autopistes, però tant de bo aquesta vaga no acabés mai. Catalunya lliure de peatges.

Empresaris per la independència

Les columnes de Puig i Cadafalch, personatge reivindicat pel president del Centre Català de Negocis, Ramon Carner.

Dimecres 10 vaig assistir com a membre de Manresa Decideix a l’acte que el Centre Català de Negocis va fer a l’Hostal del Camp. Va ser magnífic. Comprovar que empresaris i directius aposten per la independència del nostre país et transforma i et dóna confiança, et fa tenir la sensació que aconseguir l’estat propi és a l’abast de la nostra mà.

Com bé es va dir l’aposta per l’ estat propi català que pregonen no és pas per romanticisme, no és tan sols per identitat, sinó sobretot és perquè la independència és per ells un negoci. Un negoci al qual l’empresariat i tot el poble català té dret igual que ho han tingut els més de 15 països d’ Europa que han aconseguit esdevenir estat els últims 20 anys.

L’argumentari exposat fou molt gràfic i ampli. Des del dèficit fiscal (22.000 milions d’euros que no tornen ni en inversions ni en transferències segons l’estudi de la UAB), fins a poder establir les prioritats que ens interessen (com l’eix mediterrani que ens ha de connectar amb el centre i nord d’ Europa front altres propostes que defensa l’estat espanyol).

Sense aquest enorme dèficit fiscal la Generalitat disposaria d’un 60% més de pressupost , increment que podria dedicar-se a crear més infraestructures, més serveis socials i augmentar les pensions. Es podria baixar l’impost de societats i cobriríem perfectament les necessitats pròpies d’un estat (com ho són les ambaixades).
Es va afegir que diversos estudis publicats assenyalen que la separació de Catalunya I Espanya no comportaria un nou tractat adhesió a la Unió Europea perquè suposaria tan sols una ampliació interna i no pas externa.

Tota aquesta argumentació era el primer cop que la sentia enmig d’un públic bàsicament d’empresa. En aquest tipus d’àmbit ja no s’argumentava a favor del suat peix al cove, de demanar un altre cop més favors i de seguir negociant indefinidament. S’apostava per mirar directament Europa i el món, per tenir aeroports amb connectivitat directa a Amèrica i a Àsia i de convertir els nostres ports en la logística natural del gran comerç asiàtic que arriba a Europa a través d’un sistema de comunicació integrat amb el ferrocarril i l’aviació.

No deixaren d’esmentar el desastre de la gestió regional de la nevada, prova fefaent d’on ens porta aquesta raquítica autonomia. I malgrat les seves paraules plenes de pragmatisme no els hi mancà poesia. Aquests executius es van transformar en rapsodes i recordaren els versos de Vicent Acndrès Estellès , Assumiràs la veu d’un poble.

El Centre Català de Negocis, que s’ autodefineixen com un loby empresarial per la independència, és el testimoni que el moviment per l’estat català va madurant , ja no sols ha arribat a la societat civil en forma de consultes per la independència, sinó que està arribant als empresaris més dinàmics, als més innovadors i conscients. I és que sense aquests importants actors aquella no seria viable.

Catalunya es mereix un altre govern

Manresa sota la neu

La nevada ha estat l’ última mostra del gran desgavell del nostre actual govern. El desori fa temps que dura. Prou temps per pensar que el problema no són els problemes sinó els governants. El suposat “govern de la bona gestió” porta tres anys i mig acumulant desastre rere desastre.

A més del descontrol en temes polítics amb la freqüent divisió en temes com la llei de successions, la llei d’ensenyament, o l’acceptació (aquí per part de tots) del ridícul finançament, hi ha un ventall de temes de seguretat i prevenció que clamen el cel.

Primer va ser la crisi d’infraestructures, encara no resolta. Va saltar la llum a gran part de Barcelona, varen caure les catenàries de rodalies,.… Després amb la sequera s’intentà fer un transvasament ( arribant a sublevar els habitats de les Terres de l’Ebre) i finalment varen arribar a portar vaixells d’aigua d’Almeria. Menys mal que al final va ploure. La ventada agafà el govern desprevingut. La protesta per Bolonya acabà amb una batalla campal als carrers de Barcelona entre estudiants i mossos amb el consegüent descrèdit general. A l’incendi de d’Horta de Sant Joan de l’any passat, gestionat amb una estructura raquítica , aparegueren totes les misèries dels nostres cossos de prevenció, els seus comandaments i els seus responsables polítics, amb un resultat desafortunat de cinc morts.

Ara la gestió d’aquesta nevada ha estat esperpèntica. Malgrat que els avisos dels meteoròlegs eren molt seriosos, l’honorable conseller se’n va anar a Mallorca a parlar de l’estatut. El director general de Protecció Civil ,el manresà Josep Ramon Mora, restà atrapat al tren (Manresa-Barcelona) i no pogué arribar a temps. El Secretari d’Interior (Joan Boada) aparegué tres hores després de començar la gran nevada, quan ja hi havia milers de persones atrapades a les carreteres , als trens, al metro o sense llum, per dir-nos que tot estava controlat i en poques hores tornaríem a la normalitat. Per rematar-ho va afegir que “no es poden preveure caigudes d’arbres i de catenàries". Mentrestant Tv3 oferia en directe el que estava passant via missatges dels espectadors, contradient punt per punt las paraules del nostre govern. Menys mal que el dia següent va fer sol, tot i que la normalitat només es restablirà aquest dimecres.

Aquest episodi ha confirmat una vegada més el que tots hem anat veient aquests anys. Aquest govern és incapaç de governar Catalunya. Fa falta gent seriosa amb un sentit mínim del sentit de la previsió, l’eficàcia i del treball en equip. Gent que pensi en Catalunya com a estat i no com una simple regió de segona que tothom s’atreveix a gestionar de qualsevol manera. I aquest canvi és cada cop més urgent.

150 anys del naixement de Joan Maragall

Joan Maragall, el poeta de la natura, de la ginesta i de la fageda, és el poeta que ens descriu com cada part del paisatge ens mostra una part de l’essència de l’ànima catalana i com aquesta és indestriable de la terra on s’ha forjat.

Més enllà dels tòpics sobre la seva vida plàcida, Joan Maragall va saber alinear-se amb l’ inconformisme social dels qui van protagonitzar la revolta de la Setmana tràgica, amb el catalanisme inquiet que volia transformar profundament el país, i es va rebelar contra el militarisme ranci de la monarquia espanyola. El poeta que no volia morir per no veure un cel abstracte sinó romandre en la bellesa d’aquest món, el poeta que defensava el veritable valor de la paraula, estic segur que ens contemplaria de cap nou amb certa tendresa quan veuria que Catalunya, malgrat tot, vol tornar a renéixer de la seva decadència.

En homenatge a aquest gran homenot de les nostres lletres i del nostre país, escrivim l’ emotiu himne que ens va deixar.

EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants.

¡Au , companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
¡Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!
nostre cor t’és ben Fidel:
volaràs com au galana
per damunt del nostre anhel
per mirar-te sobirana
Alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí ens assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

La neu pot rellançar el país

Catalunya sempre ha estat una dualitat. El Principat es va conformar amb la unió dels Pirineus i la Mediterrània. Els Pirineus i les terres interiors, plenes de tradicions i de fort caràcter , front a una costa molt més laxa i oberta al pas internacional de la gent. Una costa fácil de recórrer per terra i per mar front a uns imposants Pirineus i a unes terres interiors d'orografia complicada , de valls sovint força mal comunicades.

Barcelona, ciutat de costa, a través del Llobregat i el Besós , a través de les rutes marítimes i les vies reials ,ha recollit l’esforç de tot el país i l'ha sabut canalitzar cap enfora.

Els Jocs Olímpics, que tant varen repercutir al país, varen ser fonamentalment un esdeveniment de costa. A les terres interiors poc es va fer, allà els Jocs van passar tristament de llarg. Mentrestant i en paraules de Jordi Pujol aquell gran esdeveniment féu endarrerir l’eix transversal que tanta falta feia a l'interior del nostre país.

Ara a l’alcalde de Barcelona, el cridaner Hereu, se li ha acudit fer els Jocs Olímpics d’Hivern al nostre Pirineu. Ha llançat una proposta Barcelona-Pirineu per al 2022. La idea ha estat mal presentada i tothom ha vist que és una jugada electoral. Això és evident. Però més enllà d’aquesta evidència, valen la pena aquests Jocs d’Hivern?

Contràriament a la resposta, sovint en forma de mofa, que s'ha produït a la costa ,el territori afectat ha respost ràpidament que sí. Puigcerdà, La Seu d'Urgell, el Berguedà i el Pirineu de Lleida. Per aquest territori es l'oportunitat per arreglar d'una vegada les miserables comunicacions, modernitzar les seves estructures i projectar-se a l'exterior. Mentrestant les terres de l'interior veuen reforçada la seva situació com a terres de logística i enllaç.

Els esports poden ser un revulsiu, un gran revulsiu. Amb una delegació de regidors d'esports vaig veure el 2004 la preparació dels Jocs d'Hivern esports de Torino del 2006 i realment significaven una pedra angular per al Piamont.

I és que poden ser una bona oportunitat. Si es fa ben fet, amb respecte ecològic i sense gaires parafernàlies constructives, no hi ha dubte que pot servir per rellançar aquest rerapaís tantes vegades oblidat. Com tot , no dependrà tant de la idea sinó de la seva execució.

Aquests jocs incorporarien una visió més completa del país amb una distribució més equitativa dels beneficis. Ara i aquí la costa hauria de ser més generosa en la seva apreciacció perquè ja fa temps que no tot el país és sol i platja .

La Fiesta nacional no agrada

Un magnífic toro que aviat serà sacrificat.

De toros al carrer al meu poble sempre n’hi ha hagut. A les distintes comarques de Castelló, i fins a Sagunt , així com a les Terres de l’ Ebre, hem fet bous i vaques per la vila des de temps immemorials. Per tant és una tradició ben nostrada sobre la qual no tinc res a dir. Només afegiria que cal vetllar perquè aquestes pobres bèsties no pateixin més del compte sobretot en formes molt especials com l’ anomenat “bou embolat”, o sigui amb les banyes subjectes a unes boles de foc, el qual més d’alguna vegada ja ha estat prohibit.

Ara , no és el mateix “la corrida nacional”, la lídia. Aquesta festa espanyola que alguna vegada s’ha practicat a les nostres terres no té cap fonament seriós als PPCC. La mateixa configuració de l’anomenada “Fiesta nacional” és una síntesi dels conceptes rancis espanyols. Tota ella s’articula en la salvatjada , en la parsimònia de la matança, en el sofriment de l’animal. Animal que no té cap mena de possibilitat escapatòria.

El torero és concep directament com un “matador de toros”, toros que prèviament són malferits a través dels picadors i banderillers. Finalment les últimes forces acaben amb la sagnant estocada i si cal amb la decapitació final per mitjà del “descabello”. Mentrestant el públic s’entusiasma o s’avorreix en tota la successió de “suertes” o parts de la “corrida”.

Tant al meu poble com a Manresa i en gran part dels PPCC aquesta tradició forània, espanyola, va quallar poc. Per molts és vista com excessivament primitiva, com massa ramplona i de mal gust. I més quan el règim va confondre, a base de repetir el tòpic, els toros amb la quintaessència pàtria, la seva pàtria.

Ara no és d’estranyar que els catalanisme sigui bàsicament antitaurí. Toros , ni com a símbol. Si els espanyols han posat un toro, els altres hem agafat el ruc ; o sigui la tossuderia però amb treball noble. Si volem ser Europa hem d’acabar de semblar-nos-hi. No s’hi val aquests vessaments de sang gratuïts. No es pot fer d’això un espectacle. Ni molt menys permetre-ho. Si els mandataris de Madrid volen declarar la lídia “fiesta de interés cultural,” allà ells, deixem-los fer.