El govern municipal ja té més d'un any

El nou govern municipal de Manresa ja té més d’un any i ja tenim prou distanciament per valorar la seva eficàcia i el seu encert.

Era un govern que havia de ser proper i arribar a les necessitats més quotidianes. El cert és que s’ha produït un desencontre entre els representants socials de gran part de la ciutat, associacions de veïns, del comerç i d’empresaris, i puntualment també dels sindicats, amb les polítiques i el lideratge produït des de la Casa Gran.

Només arribar va pujar el sou d’un 20%, quan l’IPC només justificava un 10%. I això davant una clara perspectiva de crisi econòmica. En d’altres ciutats la remuneració és més alta, però en altres ciutats els nivells de desenvolupament urbà i de prestació de serveis estan per sobre del de Manresa. Tot actuant amb realisme, probablement es tindrà l’habilitat de congelar-lo el 2009.

S’havia de fer una reforma administrativa en profunditat. Hi ha hagut avenços en l’autonomia de compres i s’ha pogut contractar un bon gerent del Servei de les persones (Pere Fons), i poca cosa més. No es va poder retenir el secretari Lacasa ( autèntica locomotora del canvi), i no s’ha dotat d’una nova direcció altres àmbits de gestió, apareixent pel camí successives dimissions. La reforma globalment, doncs, resta empantanegada.

Parlar d’urbanisme és un clam. Sota la capa de tecnocràcia perfecta s’estan cometent actuacions d’una gran responsabilitat. Tenim l’ emparedament de la plaça de la Reforma, la grandiositat exagerada dels Jutjats que impossibilita la connexió amb el riu, i ara veiem com s’exclamen els veïns de Les Escodines per l’actuació a l’entorn de Montserrat. I tot prové d’aquest despotisme il·lustrat que s’ aplica mecànicament, sense cap modulació ni lideratge polític.

S’endarrereixen qüestions eternes com el trasllat de Lipmes o de les línies elèctriques. Panyos no troba desllorigador i la lentitud de Fàbrica Nova produeix angúnia en el paisatge urbà. Resten a l’aire els plets de l’habitatge de la Plaça Bages, de la recuperació econòmica del Casino o l’incert futur de Pirelli.

La via urbana, que hauria de ser una prioritat, té un increment pressupostari insufucient i no ha comptat amb el suport correcte de l’àrea de la Policia Municipal per tal de garantir el civisme.

Pel que fa als temes socials, s’han pogut ampliar les beques menjadors, però va amb lentitud la Llei de Dependència. Les escoles presenten un gravíssim desequilibri en la seva composició social (dues escoles tenen prop d’un 80% d’immigració ).

L’estil de gestió d’àrees com Esports, més enllà de completar les actuacions ja finançades amb anterioritat, ha repercutit negativament en el teixit associatiu, tot creant divisions i recels difícils de superar.

Per sobre de tot, ha estat el fluix lideratge exercit des d’Alcaldia, amb errònies polítiques de comunicació en temes com l’IBI o el cadastre, el que ha reforçat aquesta desorientació i ha esperonat aquells antagonismes.