dimarts, 8 de juliol de 2008

Pensaments i experiències d'estiu

El Gorg del Salt. Borredà.


Penyagolosa ja té cinc mesos i cinquanta entrades. Ha estat una experiència apassionant, de vegades absorbent. De molts temes feia temps que en tenia ganes de parlar, d’altres han aparegut de bell nou. I ara tinc una relació especial amb tots ells.

Temes de l’aigua com quan dissabte vaig anar a Borredà i vaig veure amb goig ben ple el pantà de La Baells, i el Gorg del Salt a vessar... Temes nacionals,com quan en torn a l’u de maig vaig passar dos dies a Almansa recorrent els escenaris de la cèlebre batalla, temes polítics com quan participo de la vida orgànica d’ERC - col·laborant en les ponències alternatives o en els debats congressuals-, .... Sempre tinc el referent de Penyagolosa. Escriure això o allò altre, preparar aquell tema, necessitat de més informació o d'algunes imatges noves.

Quan fa deu dies vaig anar a la Vall de Marfà, al Moianès, - tan ben descrita per Lluís Cererols-, quan dia a dia es publiquen la carestia dels aliments o dels carburants, quan veig els desastres d’urbanisme a Manresa, quan vivim i patim una autèntica tempesta neoespanyolista,... vaig refent els articles de Penyagolosa, com si fossin vius , com si no volguessin morir.
Per cert, no sé què li ha passat a l’amic Pere Fontanals però ha deixat d’escriure el seu bloc La Muntanya Russa. Ho sento, els seus escrits m’esperonaven.

Amb prop de 4.000 visites acumulades, a les quals agraeixo el seu interès, em fa falta un petit descans. Per això aquest estiu espaiaré les entrades. Esperem tornar al setembre amb més forces. No obstant hi ha articles que m’agradaria escriure, sobre viatges, sobre llibres, sobre experiències. Espero anar publicant-los.

Ahir vaig anar a veure el Salvador i la Francisca, els amos de la casa d’estiueg de Borredà, a la residència Relat d’ Avinyó. La residència és magnífica i nova , els professionals són molt competents. Sempre que els visito penso com serà la meva vellesa, quin grau de mancances hauré de patir. Veient el suport de la Francisca pel Salvador, constant i abnegat, em pregunto si serà aquest l’horitzó que m’espera o bé a l’inrevés amb la Carme.

Però, mentre estiguem junts tant s’hi valdrà. Quan l’edat no perdona, quan la decrepitud és evident, quan fallen les cames i el cap no el tens clar, només resta l’alegria de mantenir-se vius, malgrat tot.