dimecres, 11 de juny de 2008

Sense benzina i sense pebrots.

Sense aigua ja no ens quedarem, però ens hem quedat sense benzina i sense pebrots. I sense esbargínies. O el que és el mateix , sense escalivada. Per si les mosques dilluns vaig recarregar el dipòsit de benzina. Ja no en quedava de 95, i com que anava amb el dipòsit mig ple, en vaig posar 25 € de 98.

Ara cada dia calculo el que em resta perquè he d’anar a Barna dissabte al Congrés d’ ERC. Espero que es desconvoqui la vaga demà dijous o, com a més tard, divendres. Si més no el Marcel, el meu fill gran, no ha d’anar a Bellaterra fins demà passat. Sinó que agafi el tren.

Diuen que divendres ja no hi haurà productes frescos enlloc. A casa nostra no hem acaparat excessiu menjar perquè l'àvia sempre en compra molt, però els veïns ens han hagut de deixar cafè ja que el transport no ens el du.

En la societat de l’abundància una vaga de transport pot paralitzar mig país. Empreses com la SEAT o la FORD han hagut de parar el torn de nit perquè no arribaven les peces necessàries des del port o des de la frontera. I encara sort que la policia ha protegit la distribució aquí i allà de benzina; la policia també ha obligat a obrir la frontera… Es garanteix entre altres el transport de medicines i el trasllat de les proves de selectivitat. Val a dir, però, que ja hi ha hagut un mort i un ferit greu per les baralles entre conductors.

No els falten les seves raons. Amb les subcontractacions i el dúmping generalitzat treballen per misèries i, ara, el combustible està massa car. Per cert, si transportéssim més amb bons ferrocarrils no dependríem tant de la carretera.Vivim collats amb una dependència brutal del combustible fòssil. D’ ell depèn el 80% del nostre transport i l’especulació internacional i l’esgotament de reserves fan que s’hagi multiplicat per dos el seu valor en poc temps.

Als PPCC, per la seva composició empresarial, la repercussió de la vaga és tres vegades més . Per això el govern autonòmic hauria de posicionar-se més, i no s'ha vist enlloc. El marge de maniobra del govern espanyol (que té les veritables competències) no és gaire gran. I al capdavant ens trobem a la inefable Magdalena Àlvarez, ministra de foment i famosa pel caos de rodalies de Barcelona.

És la primera gran crisi de la segona legislatura de Zapatero. Aquest funambulista no ha reaccionat amb rapidesa, ni ha informat correctament i, per tant, s’està trobant amb un gran pastel. Ara li resten només 48 hores de marge abans d’arribar al col·lapse. Se’n sortirà?