Afortunadament per als de Manresa el Ricoh serà un altre cop equip ACB. Malgrat que ens va fer patir en l´ últim quart davant del Lleó. Finalment, el Rafa va anotar diversos triples i la festa encara va ésser més emocionant. Vaig tenir ocasió de celebrar-ho amb Enric Piquet, el president de la Federació Catalana de Bàsquet. Un home elegant i entranyable, el qual ha rebut fa pocs dies la Creu de Sant Jordi per la seva gran tasca. Vaig felicitar el Vives i part de la junta del club. També alguns jugadors (Asselin Diego,...) i finalment l’entrenador, Jaume Ponsarnau . L’humil Ponsarnau, “només un treballador de la casa” com encara em remarcà aquell vespre, després del partit, és l’autèntic artífex de la remuntada de l’any passat i de consolidar l’equip a l’ACB enguany. Caldrà esperar un miracle un altre cop perquè una ciutat que no és “capital de província” pugui seguir gaudint d'un equip de bàsquet ACB, tot i tenir el pressupost més baix de la lliga. Tant la gran afició com el bon nivell tècnic s’ho mereixen.
El futbol presenta tot un altre panorama. L’últim partit davant l’Europa, en què vaig poder acompanyar el seu nou president, va ser tot un poema. El Manresa ha perdut ja la categoria de 3ª divisió. I és que es va estirar més el braç que la màniga en plena pretemporada , i la insuficiència econòmica ha creat un autèntic mar de fons. Es pensava comptar amb una forta subvenció de la immobiliària URBASA a canvi de permisos d’inversió al Congost. El canvi de regidoria posà impossible un acord que ja es veia difícil. A hores d’ara assistim a un fracàs econòmic i esportiu ja anunciat. Cal esperar que es faci bé la feina en els equips de base i que, poc a poc, tornin els èxits esportius al primer equip.
Finalment el Barça ha perdut tots els papers. A hores d’ara està immers en una pregona crisi esportiva i social. I, a més, es troba en una veritable crisi d’identitat. Tothom ha pogut comprovar-ho últimament i de forma ja definitiva al camp del Santiago Bernabeu. Tal vegada Pep Guardiola pugui fer quelcom. Però hi ha sospites fonamentades que la disbauxa i la irresponsabilitat cal trobar-les no sols en alguns jugadors, abans emblemàtics, sinó també en la pròpia junta directiva. De no haver-hi canvis, doncs, difícilment se’n sortirà.
I és que l’esport de nivell necessita força recursos econòmics, però no és res sense projectes sòlids portats per equips humans que, a més de passió, incorporin un bon saber fer.
1 comentari:
Anàlisi perfecte de la situació en cada un dels casos exposats.
Jo com a bon manresà i aficionat al basquet remarcaria la proesa del que vol dir mantenir un equip a l'ACB, amb equips que com a mínim doblen, o multipliquen per molts números el pressupost de l'entitat del Bages. Val a dir que ens guanyen en pressupost però no amb aptitud i ganes de progressar i millorar constantment, cosa que malauradament no puc dir del meu equip de futbol. S'ha caigut en la decadència,els egos han estat a l'ordre del dia i així es difícil poder tornar a agafar un rumb correcte.
Cal fer foc nou, la meva pregunta es tan fàcil com n'hi ha prou amb un canvi d'entrenador, o bé s'hauria d'anar més amunt a altres càrrecs de l'entitat? Només el temps ho dirà i pel bé de tots esperem que la decisió sigui l'encertada...
Publica un comentari a l'entrada