Memòria històrica a la xarxa

Ahir vaig tenir el goig de trobar-me amb el Quim Aloy (un gran historiador) i el Jordi Estrada (professor i secretari de l’Omnium al Bages) a la Bodega Andaluza. La Bodega Andaluza és un lloc especial. Un punt de trobada de gent variada de Manresa. Hi van des de sectors de l’antiga immigració a sectors de l’àmbit nacional català, com joves dansaires de l’Agrupació Cultural del Bages o polítics d’Esquerra Republicana. Fa uns anys invitàrem els d’Esquerra en Josep-Lluís Carod Rovira (en plena popularitat) i l’Antònio, sempre tan amable, ens rebé amb molt d’afecte.

Després de saludar-nos efusivament, entaulàrem una petita conversa a l’entorn del tema de moda, és a dir, dels diversos corrents d’ERC i del futur congrés. Es notava que estaven expectants i un pèl preocupats. Com tothom que s’estima el país.

De seguida la conversa girà a l’entorn del periodista republicà dels anys 20 i 30, Josep Maria Planes, que apareix a la nova sèrie-documental de TV3, El diari de Pascal. Per Joaquim, i en això coincideixo, la visió que se’ns presenta del personatge és massa frívola i noctàmbula. Val a dir que el Planes fou un celebrat però valent periodista manresà. Conseqüent amb les seves idees, fustigà els reaccionaris espanyols i morí víctima dels pistolers de la FAI.

Joaquim Aloy és tot un referent de la historiografia de la república a Manresa i comarca i el màxim exponent de la recerca de la memòria històrica. Les seves publicacions, conjuntament amb la d’altres estudiosos del Bages, tenen un gran nivell.

Acte seguit em passà una web molt interessant on ha ajuntat les diverses webs parcials que ha anat penjant a la xarxa. I us la presento, http://www.memoria.cat.
En ella trobem, amb un impressionant suport gràfic, elements bàsics, fonamentals, de la història de la nostra ciutat. Web La República a Manresa en un clic(1931-36) , web de l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, web Els bombardeigs franquistes a Manresa, Joves i Republicans, i ressenyes de les seves obres a l’entorn dels papers catalans espoliats a l’arxiu de Salamanca.

Finalment, vaig demanar-li quina opinió li mereixia la nova la llei del Govern català entorn a les fosses de les víctimes Guerra Civil. Evidentment molt millor que la del govern espanyol. I em manifestà que l’important no era l’exhumació, sinó el reconeixement de la localització de les víctimes, on els familiars puguin honorar-los. I fins i tot em concretà que cap familiar havia demanat d’exhumar cap resta de la fossa comú militar del cementiri de Manresa. Ara bé, el lloc s'ha adecentat i dignificat.

Val a dir que només superarem la transició quan donem per conclosa la recuperació de la memòria històrica. Com qualsevol país europeu. I, per això, encara ens resta molt.