Dos segles d' "Independència "

El Timbaler del Bruc
La crema del paper segellat

Catalunya, a cavall entre Espanya i França, sempre ha hagut de vigilar per tots dos costats. El 1659 ambdós poderosos estats ja pactarem amputar-li el Rosselló, és a dir, la Catalunya Nord. El 1707-1714 s’aliaren les dues potències i els PPCC finalment restaren sotmesos a Castella. Un segle més tard, el 1808 és el francès Napoleó qui envaeix la península i s’annexiona Catalunya.

Una vegada superada aquesta invasió ja no ens enfrontàrem més a França. Amb Espanya patiríem, però, dues dictadures i la Guerra Civil, en gran part adreçades contra les llibertats de la nostra nació. I ja sabem que encara ara no se’ns reconeix el dret a l’autodeterminació.

Manresa inicià la revolta catalana contra Napoleó amb la crema del paper segellat. Era el 2 de juny de 1808. Tal com recull el quadre de Martí Alzina, els manresans llençaren pel balcó de l’ Ajuntament la paperassa oficial que havia generat l’ocupació del Francès. Durant el llarg període de guerra Manresa, una població de 9000h, fou cremada diverses vegades i mai més no es refaria la seva fesomia medieval.

Ben a prop, a Montserrat, al coll de can Maçana, uns dies després dels actes de la plaça, s’esdevingué la batalla del Bruc per tal d'aturar les tropes que venien a sufocar Manresa. Aleshores, més enllà de les accions dels voluntaris, un noi de Santpedor amb el so del seu timbal, eixamplat per l’eco de les muntanyes, va fer enretirar un superb exèrcit gavatx. Una llegenda molt bonica , una mena de David i Goliat sense armes i sense sang. El Timbaler del Bruc passà a ser l’encarnació de l’astúcia catalana. Ara els historiadors diuen que necessàriament havien de ser dos. I potser sí. La ciutat de Manresa, Santpedor i la població del Bruc commemoraran especialment aquest bicentenari dels fets

Alguns liberals tingueren simpaties per les idees de Napoleó. Encarnava en certa manera els ideals de la Revolució Francesa. Però la majoria no podia tolerar la submissió militar. Per això el gran conjunt de la nació catalana ( ara diríem esquerres i dretes) camperols, capellans, alguns aristòcrates, comerciants i menestrals es van ajuntar per la llibertat. Primer aconseguirien la independència i després ja dirimirien les seves diferències. Val a dir que no hi hagué cap exèrcit espanyol en la nostra defensa i que ens haguérem d’espavilar tots sols.

Finalment, els catalans fórem independents,... però només dels francesos! Romanguérem, però, dependents dels espanyols tal com ja feia un segle que passava. Avui en dia quan invoquem la Independència ja no evoquem aquells fets sinó que demanem una llibertat plena dintre d'Europa, sense dependre de les terres de ponent.