A quina lliga cal jugar?

Avui, 30 de setembre, mentre les borses del món es desplomen, al camp del Parlament Montilla començarà el partit-debat sobre l’estat de la situació de Catalunya.

Com a equip de futbol el govern presentarà les seves mancances: un equip amb pocs recursos ofensius i poca solidesa defensiva. Tret d’alguns gestos cara a l’afició , val a dir que l’ensenyament mostra cada cop més barracons, la sanitat necessita ara molta més inversió, no s’avança en el traspàs de rodalies ni dels aeroports, les centrals nuclears van d’emergència en emergència, les deslocalitzacions industrials se succeeixen i la llei de dependència social sols ha cobert un 10% de la demanda. Mentrestant, la llei de política lingüística no s’aplica en gran part i la nostra estrella mediàtica, TV3, assoleix uns índexs d’audiència cada cop més baixos. Així pocs partits guanyarem.

El partit del finançament és a la Lliga de Campions. Molt em temo que els tècnics no tenen clar ni la tàctica ni l’estratègia. No es presenta un bon model, no es fixa el procediment negociador ni es marquen amb claredat els objectius. Cada dia es publiquen xifres més baixes dels punts (o euros que ens cal obtenir) per tal de fer una bona campanya i des de diferents sectors del poder s’està potenciant el vell missatge garrepa i conformista del 0-0.

Ara fa dos anys es jugà un gran partit, el de l’estatut , i el perdérem estrepitosament. El Parlament va aprovar un estatut al límit de les possibilitats de l’ actual constitució espanyola. Una gran jugada dels catalans. D’aquell estatut, però, no en queda res. La noció de Catalunya com a nació sols es troba al preàmbul, i encara gràcies. Un gol en contra per tot l’escaire. Pel que fa a la capacitat negociadora obtinguda, l’estatut es rebaixà fins a igualar-se a lleis estatals com la LOFCA. És lògic, doncs, que poca cosa podrem fer. No resta clar què podrem negociar al finançament perquè partim sempre d’un 2-0 de desavantatge. Tot i això d’aquí uns mesos el TC encara ens marcarà un altre gol, més enllà del temps reglamentari i de penal, tot retallant-nos les poques peces interessants que quedaven. En definitiva, un partit i una lliga robats.

A què juguem, doncs, perquè sembla la cançó de l’ enfadós. En aquesta lliga totes les regles del joc van en contra nostra i no comptem amb un arbitratge imparcial. Tal vegada fóra millor abandonar aquests partits amanyats, amb resultats preconcebuts, i jugar en una altra lliga on les regles es refacin de cap i de nou. On tinguem alguna cosa a guanyar. És a dir, a la Lliga de la Independència.

El SOS del Ricoh Manresa

Definitivament Manresa no està de sort. Dos vaixells insígnia solquen a la deriva econòmica i serà difícil que surin en aquest salvi’s qui pugui en el qual ens anem instal·lant. En primer lloc, Pirelli. La multinacional, tants anys ubicada al Congost, va deixant en la corda fluixa el futur de la fàbrica a tres o quatre anys vista.

En segon lloc, l’equip de bàsquet, necessitat d’un milió d’euros. El Manresa de bàsquet, actual Ricoh Manresa, fa 40 anys que està en primera divisió. Va ser, amb 7 clubs més, d’arreu de l’estat, fundador de la lliga ACB a principis dels 90. Tot un històric. Tot un miracle. Exemple dels modestos entre els grans. Amb els pressupostos més baixos de la lliga però amb la feina generalment ben feta. Aguantant i optimitzant els recursos fins a límits quasi impossibles.

El bàsquet català no pot deixar perdre aquesta consolidada tercera plaça d'ACB per simples motius econòmics. I més quan , contràriament al mal exemple de l’Askasavayu-Girona, aquí s’ha fet una gestió austera i responsable. Des de la meva funció de regidor d’ Esports durant el període 03-07, i a partir del treball desenvolupat per la comissió de seguiment municipal del deute de l’entitat, puc donar fe de la seriositat amb què any rere any s’encaraven els pressupostos.

A les Espanyes les Caixes o Diputacions aboquen irresponsablement força recursos a l’esport professional. A Catalunya ens passem per l’altre cantó, i, al pas que anem, ensorrarem l’esport d’elit dels clubs mitjans. Estem parlant de l'esport promogut per equips que tan prestigi han donat a la nostra nació. A aquest pas només podrà sobreviure el Barça , l’Espanyol i algun equip com La Penya.

La solució està lògicament en mans dels privats, però també en mans de les institucions financeres i del govern català. O des de Catalunya es creu en la projecció de l’esport, mantenint la vigilància de la feina ben feta, o no es creu i deixem -com en tantes altres coses- que les comunitats autònomes més inversemblants ens passin per davant. Al Barça i a la Penya ja se’ls ajuda via publicitat institucional, per què no al Manresa, tercer equip català de bàsquet per mèrits propis?

L'huracà krisi causa estralls

Com un huracà tropical, la crisi econòmica ja és aquí. L’ huracà krisi es realimenta cada dia que passa: fortes pèrdues a les borses, congelació de salaris, contenció de la despesa, augment de l’atur, deslocalitzacions industrials.

Els crèdits escombraria de les hipoteques americanes han estat a l’epicentre del maremot. La gran banca ha fallat i al darrera les grans asseguradores. La gent ha deixat de pagar uns crèdits i per tant els actius immobiliaris de les entitats hipotecàries americanes s’han depreciat. Ara , paradoxes del capitalisme liberal, han de ser els estats qui paguin els plats trencats amb diners públics. I és ben trist que en època de les vaques grasses es proclamin les excel·lències del mercat lliure i que ara, en ple daltabaix, es reclami la solidaritat per als poderosos.

L’estat espanyol també ha viscut per sobre de les seves possibilitats. La balança exterior, el diferencial entre allò que comprem i allò que venem, és la més alta d’ Europa, amb un 120% (mentre a Itàlia, per exemple, només està al 30%). El gran negoci immobiliari ja s’ha acabat. Espanya i els PPCC han construït tant com Anglaterra, França i Itàlia juntes. Aquest gran negoci del totxo ha exercit una greu pressió sobre el territori i ha alterat la composició social i demogràfica del país.

Tothom està notant la crisi: s’ajornen les compres de cotxes, s’escurcen els viatges i les anades als restaurants i augmenta l’atur. Es fa palès que problemes de fons que s’arrosseguen fa temps no s’han arreglat. A més de les balances comercials cal apuntar l’ elevada inflació, l’excés de burocràcia i no apostar per les inversions als sectors més dinàmics situats no a Espanya sinó als PPCC. Difícilment un tren es posarà en marxa si la locomotora no està reparada i alimentada.

El govern socialista espanyol que només està subjecte als grans interessos energètics, bancaris i dels cossos burocràtics de l’estat, diu que amb els seus pressupostos els pobres no patiran tant. I mentrestant ens apuja l’electricitat a tothom en un 22%. No val la pena recordar les apagades, les insuficiències de la xarxa elèctrica i com ens cauen a trossos les centrals nuclears.

Cal advertir, però, com a positiu, que les caigudes de consum de benzina i d' aigua, que paral·lelament s’estan produint, afavoreixen de retruc el medi ambient i podrien anunciar un nou cicle econòmic basat en tecnologies energètiques molt més sostenibles. Això si són un bon negoci per al sector financer.

Un 11 de setembre ple d'amenaces

Centenari de l'estelada

Amb el nou estatut dormint el somni dels justos i amb un nou acord de finançament totalment encallat, arriba un 11 de setembre ple d'amenaces i ben necessitat de reivindicacions nacionals.

A hores d’ara només ens faltava l’ Alfonso Guerra per acabar-nos de distreure. I és que aquest autèntic espantall, que ja va aparèixer com el rei del ribot amb què ens van mutilar l’estatut, (en paraules seves a les corts “nos lo hemos cepillado”), és l’últim recurs dels messetaris. Es doblegaran Montilla i companyia? Aquesta és la pregunta del milió.

Per la nostra banda està molt bé la precària unitat catalana , cal reunir forces i presentar-nos tal com som a Madrid. Sense complexos ni defallences. Sabent que durant decennis hem contribuït sobradament a la modernització econòmica de l’estat. Potser fins i tot massa. I sabent les greus mancances que patim en serveis públics i inversions.

Però la unitat, condició que cal preservar, no pot amagar la seriositat dels plantejaments. Per això és un mal indicador no tenir clara quina és la quantitat mínima a què tenim dret si és que volem funcionar . És important saber quin és el llindar sota el qual només es pot fer un mal acord. Ens cal establir, en definitiva, la nostra línia vermella en la negociació.

Quan es va voler aprovar el nou estatut se’ns digué que aquest blindava les competències, consagrava la bilateralitat i garantia un augment substancial dels recursos. Jo no m’ho vaig creure. Ara sembla que d’això res de res. Tot s’ha de concertar amb totes les comunitats i sota uns criteris de no augment de l’aportació de l’estat. O sigui que hem de seguir suportant ministeris com Cultura, Sanitat, Igualtat i d’altres que ja tenen les competències traspassades.

Malament ho tenim si dintre la suposada unitat catalana algú ( com els socialistes) no està disposat a negar el suport als pressupostos generals en cas de fracàs negociador. Malament si algú (com CiU) vol repetir la jugada de pactar pel seu compte a Madrid . I igualment malament serà si d’altres grups ( com Esquerra ?) no estan disposats a abandonar el govern en cas d’un pacte de rebaixes.

En aquest 11 de setembre falten estelades als ajuntaments. Només a 90 hi seran presents (entre ells, Callús, Fonollosa, Santpedor i Calders) , i a aquests cal felicitar-los ( www.estelada.cat ). On són , si més no, els altres 160 on ERC forma part dels equips de govern? Només amb ambició d’estat propi que simbolitza l’estelada, la qual a hores d'ara fa 100 anys, tindrem un bon finançament.

18 de juliol

Tal dia com ahir, fa 72 anys, es produïa l’aixecament feixista de Franco. Aixecament que ens va dur a la barbàrie, al front i a la reraguarda, i ens va destruir la democràcia i les llibertats nacionals. Encara a hores d’ara cal recuperar bona part de la memòria històrica i cal exigir molts gestos de reconciliació.

Passem, però, a l’actualitat d’avui, on els partits catalans continuen en la seva ceguera característica.

Els socialistes, al seu congrés, han aprovat que no tindran grup parlamentari a Madrid. No calia esperar cap altra cosa. Continuaran sent el partit sucursalista de sempre.

Es socialistes de València, amb els seves passes cap enrera, trauran la denominació País Valencià. Restaran només com a PSCV (PS de la Comunitat Valenciana), és a dir, com un simple partit regional. En realitat és el que ja hi eren i no calia esperar cap novetat.

Cap canvi a Convergència després del congrés. No trenca lligams amb la dretana Unió Democràtica de Duran i no aposta per tenir un estat propi. Veurem en què acaba, doncs, en aquestes circumstàncies, el lema de Casa Gran i la seva interpretació del dret a decidir.

Tampoc no ens ha agradat l’afer d’en Bassas. El conductor d'El Matí de Catalunya Ràdio ha estat apartat per anar massa per lliure, per ser un nacionalista compromès i per liderar un programa de màxima audiència. No és una improvisació. Algú ha volgut que el país perdi un gran valor, una veu potent que podia qüestionar importants renúncies nacionals que podrien estar a punt de produir-se aquesta tardor.

Per altra banda el Tribunal Constitucional espanyol ha paralitzat la proposta de consulta popular d’ Ibarretxe. El 25 d’octubre, segons ordres dels cossos judicials, el poble basc no es podrà manifestar sobre l’acabament d’ ETA ni sobre el seu propi futur. El missatge és clar: Espanya és i vol ser un país autoritari que, malgrat haver signat els acords del dret internacional a l’autodeterminació, no permet obrir processos democràtics dels pobles que volen ser lliures.

Ja veurem què passa quan s’està creant el caldo de cultiu perquè claudiquem davant la negociació econòmica. El poble català va votar un estatut insuficent, estatut de mínims, i ara vol que com a mínim sigui respectat per l’estat. Encara que no li agradi.
Per això no es pot signar qualsevol pacte, acceptar qualsevol almoina. I si Montilla amb el seu pobre català no és capaç de defensar el nostre país penso que caldria dir-li que s’ho faci tot sol.

Creuem els dits

Avui, 15 de juliol, el govern espanyol ha fet públiques les balances fiscals. I aquestes ens han dit allò que ja sabíem. És a dir, que els Països catalans estem suportant el reequilibri territorial de l’estat espanyol.

Ara bé, servirà de res conèixer aquestes balances? En un estat normal, diguem-ne federal, servirien per limitar la càrrega de solidaritat entre uns estats i uns altres. És allò que passa a Alemanya on el topall es posa en el 5%. Cap Land ”ric” no aporta més d’aquest 5%.

Aquí, com ja era d’esperar, ens diuen avui mateix que els resultats, tot un espoli fiscal, no incidiran en el nou sistema financer que s’ha de pactar el més d’agost. És a dir, com si sentissin ploure. Els PPCC per fi cerquen la unitat d’acció a fi d’aconseguir una major justícia. I és que la solidaritat no pot ser eterna i, a més, és contraproduent pel que la rep indefinidament. Al setembre veurem com queda tot.

Avui la multinacional Pirelli diu públicament que no construirà cap planta nova a Manresa ni a Catalunya. Així, doncs, la primera indústria del Bages, que suposa un 5% del PIB, tard o d’hora abandonarà la Catalunya Central. 1100 llocs de treball tenen ara un futur més incert. De moment vol acomiadar uns 280 treballadors. Sembla ser que l’empresa ocupa l’últim lloc de productivitat entre les cinc plantes que té a Europa. L'empresa justifica la decisió per l'agudització de la crisi, crisi que alguns polítics no veuen.

Les diferents gestions que s’han fet des de l’ Ajuntament, la Generalitat o el Ministeri han estat , doncs, infructuoses. La garrotada per l’economia de la nostra zona pot ser important si no s’impulsen projectes alternatius. Per tant no és temps de cofoisme, com ho presenta l'alcalde en el seu desafortunat balanç anual d'ahir, sinó d'arremangar-se i buscar alternatives.

El Parc Tecnològic és encara en fase de moviments de terres. L’aposta, però, de la multinacional autòctona Tous, primer recuperant la fàbrica del Guix i ara invertint en un centre de recerca directament al PTCC, pot ser tot un estímul. Caldrà veure si al CTM , a Microsoft, a Tous i a les quatre empreses que ja s’han compromès se’ls uneixen moltes més per tal de fer un PTCC altament competitiu.

Un altre projecte que fos bo que arrelés, tot respectant el territori i aconseguint un consens social, seria l’aviació comercial, bàsicament de mercaderies. És una activitat industrial amb gran valor afegit. Ens trobem ben situats respecte a l’àrea metropolitana per tal de fer la necessària descongestió del tràfic aeri i molts agents econòmics del Bages estan ja interessats. Ara bé, ho veuran els responsables de casa nostra? Creuem els dits.

reuen

El govern municipal ja té més d'un any

El nou govern municipal de Manresa ja té més d’un any i ja tenim prou distanciament per valorar la seva eficàcia i el seu encert.

Era un govern que havia de ser proper i arribar a les necessitats més quotidianes. El cert és que s’ha produït un desencontre entre els representants socials de gran part de la ciutat, associacions de veïns, del comerç i d’empresaris, i puntualment també dels sindicats, amb les polítiques i el lideratge produït des de la Casa Gran.

Només arribar va pujar el sou d’un 20%, quan l’IPC només justificava un 10%. I això davant una clara perspectiva de crisi econòmica. En d’altres ciutats la remuneració és més alta, però en altres ciutats els nivells de desenvolupament urbà i de prestació de serveis estan per sobre del de Manresa. Tot actuant amb realisme, probablement es tindrà l’habilitat de congelar-lo el 2009.

S’havia de fer una reforma administrativa en profunditat. Hi ha hagut avenços en l’autonomia de compres i s’ha pogut contractar un bon gerent del Servei de les persones (Pere Fons), i poca cosa més. No es va poder retenir el secretari Lacasa ( autèntica locomotora del canvi), i no s’ha dotat d’una nova direcció altres àmbits de gestió, apareixent pel camí successives dimissions. La reforma globalment, doncs, resta empantanegada.

Parlar d’urbanisme és un clam. Sota la capa de tecnocràcia perfecta s’estan cometent actuacions d’una gran responsabilitat. Tenim l’ emparedament de la plaça de la Reforma, la grandiositat exagerada dels Jutjats que impossibilita la connexió amb el riu, i ara veiem com s’exclamen els veïns de Les Escodines per l’actuació a l’entorn de Montserrat. I tot prové d’aquest despotisme il·lustrat que s’ aplica mecànicament, sense cap modulació ni lideratge polític.

S’endarrereixen qüestions eternes com el trasllat de Lipmes o de les línies elèctriques. Panyos no troba desllorigador i la lentitud de Fàbrica Nova produeix angúnia en el paisatge urbà. Resten a l’aire els plets de l’habitatge de la Plaça Bages, de la recuperació econòmica del Casino o l’incert futur de Pirelli.

La via urbana, que hauria de ser una prioritat, té un increment pressupostari insufucient i no ha comptat amb el suport correcte de l’àrea de la Policia Municipal per tal de garantir el civisme.

Pel que fa als temes socials, s’han pogut ampliar les beques menjadors, però va amb lentitud la Llei de Dependència. Les escoles presenten un gravíssim desequilibri en la seva composició social (dues escoles tenen prop d’un 80% d’immigració ).

L’estil de gestió d’àrees com Esports, més enllà de completar les actuacions ja finançades amb anterioritat, ha repercutit negativament en el teixit associatiu, tot creant divisions i recels difícils de superar.

Per sobre de tot, ha estat el fluix lideratge exercit des d’Alcaldia, amb errònies polítiques de comunicació en temes com l’IBI o el cadastre, el que ha reforçat aquesta desorientació i ha esperonat aquells antagonismes.

Pensaments i experiències d'estiu

El Gorg del Salt. Borredà.

Penyagolosa ja té cinc mesos i cinquanta entrades. Ha estat una experiència apassionant, de vegades absorbent. De molts temes feia temps que en tenia ganes de parlar, d’altres han aparegut de bell nou. I ara tinc una relació especial amb tots ells.

Temes de l’aigua com quan dissabte vaig anar a Borredà i vaig veure amb goig ben ple el pantà de La Baells, i el Gorg del Salt a vessar... Temes nacionals,com quan en torn a l’u de maig vaig passar dos dies a Almansa recorrent els escenaris de la cèlebre batalla, temes polítics com quan participo de la vida orgànica d’ERC - col·laborant en les ponències alternatives o en els debats congressuals-, .... Sempre tinc el referent de Penyagolosa. Escriure això o allò altre, preparar aquell tema, necessitat de més informació o d'algunes imatges noves.

Quan fa deu dies vaig anar a la Vall de Marfà, al Moianès, - tan ben descrita per Lluís Cererols-, quan dia a dia es publiquen la carestia dels aliments o dels carburants, quan veig els desastres d’urbanisme a Manresa, quan vivim i patim una autèntica tempesta neoespanyolista,... vaig refent els articles de Penyagolosa, com si fossin vius , com si no volguessin morir.
Per cert, no sé què li ha passat a l’amic Pere Fontanals però ha deixat d’escriure el seu bloc La Muntanya Russa. Ho sento, els seus escrits m’esperonaven.

Amb prop de 4.000 visites acumulades, a les quals agraeixo el seu interès, em fa falta un petit descans. Per això aquest estiu espaiaré les entrades. Esperem tornar al setembre amb més forces. No obstant hi ha articles que m’agradaria escriure, sobre viatges, sobre llibres, sobre experiències. Espero anar publicant-los.

Ahir vaig anar a veure el Salvador i la Francisca, els amos de la casa d’estiueg de Borredà, a la residència Relat d’ Avinyó. La residència és magnífica i nova , els professionals són molt competents. Sempre que els visito penso com serà la meva vellesa, quin grau de mancances hauré de patir. Veient el suport de la Francisca pel Salvador, constant i abnegat, em pregunto si serà aquest l’horitzó que m’espera o bé a l’inrevés amb la Carme.

Però, mentre estiguem junts tant s’hi valdrà. Quan l’edat no perdona, quan la decrepitud és evident, quan fallen les cames i el cap no el tens clar, només resta l’alegria de mantenir-se vius, malgrat tot.

'La roja', els toros i un altre 'manifiesto'

Podemos, podemos! Ara tothom ha d’anar amb la selecció espanyola, la roja. Primer ens impedeixen tenir la nostra selecció catalana i ara qui no s’hi ha apuntat a la roja és maltractat des de les ràdios i emissores de l’imperi.

Com que no tenim cap selecció nacional pròpia, normalment dóno suport a la selecció que juga millor a futbol en cada fase. Paradoxalment s’ha escaigut, després de desenes d’anys, que aquest cop ha estat la roja. Què hi farem!

Amb importants jugadors de can barça, hereus de les millors èpoques, s’ha pogut fer un equip de gran qualitat. El Xavi ha estat excel·lent, l’Iniesta i el Cesc sempre incisius, i encara s’ha sumat la força del Puyol. Han acaronat la pilota, han tocat i tocat, han jugat per baix i han realitzat el joc del dream team o el de fa dues temporades al Camp Nou. Per tant, la victòria és merescuda. No s’ha guanyat amb l’antiga “furia española” sinó sota la batuta sàvia del professor del mig camp.

Per tot això m’han sobrat les demostracions de raça dels hooligans de la roja. Hem vist toros i toreros, reproduccions de manolos del bombo i fins i tot encarnacions de Tejero. En acabar, celebracions espanyoleres on la mala educació ha predominat. Amb demostracions d’aquest calibre es perden simpaties que s’han guanyat amb el bon joc.

No contents en demostrar-nos que no ens deixen participar esportivament a l’Eurocopa, al mateix temps ens treuen, des de Madrid, un altre “manifiesto”pel castellà. Segons ells “por la lengua común”. De seguida hem vist afegir-se l’Academia española, el PP, teleMadrid i tuti quanti. La cèlebre Brunete, doncs, en acció. Segons ells el castellà agonitza suposadament per les maldats de catalans, bascos i gallecs .

Val a dir que dels darrers 90 anys n’hem patit 50 amb dues dictadures que imposaren com a únic idioma oficial i escolar l’espanyol. I és que en cap moment tenen el més mínim pudor democràtic de reconèixer-ho. Sembla que són així i no poden canviar.

En fi, després de l’Eurocopa, tornem a la realitat. És a dir, crisi econòmica a tot drap i espanyolisme ranci ben allunyat del bon joc i amb males maneres. I encara canten po-de-mos, po-de-mos!

Recordant Joan Fuster

Els Països Catalans de tant en tant generen autèntics genis de la cultura, personatges que deixen una gran petjada. Així Pompeu Fabra, Joan Coromines, Pau Casals o Vicens Vives. Una d’aquestes grans figures ha estat, sens dubte, Joan Fuster. Avui, diumenge 22 de juny, fa 16 anys de la mort d’aquest fill de Sueca.

Joan Fuster és per a mi un dels grans referents intel·lectuals en força àmbits. Amb el seu llibre Nosaltres els valencians (1962) aportà llum i claredat als orígens del poble valencià. I ens ensenyava el nostre parentiu amb els catalans del nord de l’ Ebre que repoblaren València després de la integració d’aquelles terres a la Corona d’ Aragó.

El seu ampli coneixement de la literatura catalana ho sintetitzà, en part, en la seva Literatura catalana contemporània. Val a dir que els seus punyents anàlisis sobre el Noucentisme o sobre el Modernisme encara són bàsics. D’igual manera és important la contribució a l'obra d’Ausiàs Marh o sobre el Tirant lo Blanch. Coneixedor a fons de personatges universals com el papa Borja o Sant Vicent Ferrer , ens els descriu amb traços directes i descarnats.

Per altra banda, per gaudir d’una introducció al territori del sud de l’Ebre, cal llegir Veure el País Valencià, el qual ve a ser la rèplica complementària de Josep Pla, Guia de Catalunya.

Personatge aglutinador de la cultura catalana va ser contertulià de Josep Pla, de Salvador Espriu, descobridor de la vàlua de Mercè Rodoreda, o d'organitzadors com Eliseu Climent. Les seves reflexions sobre la condició humana dintre d’un racionalisme escèptic, amb una voluntat, però, de progrés, han aportat una modernització del nostre pensament.

És evident que Fuster és a la base de l’ actual concepció dels Països Catalans. Fins i tot aportà el nom. Era conscient de la seva diversitat, però també de la seva unitat bàsica. Mediterranis, compartint amb matisos la mateixa llengua, pràctics, treballadors, vigilants sempre dels vents de ponent i amb la mirada encarada a Europa. En aquest sentit és cabdal la seva obra Qüestió de noms.

Va patir la persecució de la dreta reaccionària de la ciutat de València. Persistí, però, en el treball de redreçar el País, impulsant Acció Cultural, donant suport a l’aportació de Raimon, i aglutinant intel·lectuals de la llengua com Manuel Sanchís Guarner o grans poetes com Vicent Andrés Estellés,...

Molts som hereus del pensament de Fuster i també seguim la seva màxima d’agitació cívica “la política si no la fem nosaltres ens la faran.” Valgui aquí el meu petit homenatge.

Només Andorra ha posat el català al món

Sant Joan és una festa que ens obre l’estiu. Dies d’acabar les classes i les obligacions escolars, d’ alegria de la berbena i de nit màgica, de solstici d’estiu i de foc purificador …. I de la flama de la llengua que començarà recórrer totes les terres de parla catalana.

Ahir vaig anar a fer la declaració de renda i em van atendre molt correctament. Ara bé, que en una delegació d’Hisenda, i en una ciutat com Manresa, la megafonia i els indicadors fossin únicament en la llengua de l’imperi em va semblar impropi i em va fer sentir fora de lloc. Ens omplim la boca de normalització lingüística i quan els treballadors de la Pirelli de Manresa es manifesten aquests dies davant de la Generalitat ho fan amb una pancarta en castellà. Senyors sindicalistes, cal lluitar pels drets socials... però també pels nacionals!

La llengua està amenaçada. Quan un 50% del jovent passa d’ ella, quan ara i adés torna l’amenaça de la tercera hora de castellà a l’escola trencant la immersió, quan al PV encara es multen els repetidors de TV3, quan a Mallorca una companyia aèria alemanya se’n riu del català o quan a França el senat veta el reconeixement constitucional del català que ja ha aprovat l’ Assemblea, alguna cosa no va bé.

Només Andorra ha posat de debò el Català al món amb el discurs del seu president a l’ Assemblea de l’ ONU, ara fa tretze anys, i això simplement per ser un estat independent.

De vegades pensem que la nostra llengua és petita. Cal fer constar que no és així. Ocupa el lloc setè en nombre de parlants d’ Europa i hi ha força llengües amb menys parlants com el danès, el finés, el suec, el noruec, el txec, l’hongarès, el grec o l’ irlandès les quals, però, tenen un estat al darrere i només per això són reconegudes per la Unió Europea.

Per manca de claredat d’objectius ara se’ns ha girat feina. Els índex d’audiència de TV3 o Catalunya Ràdio han anat baixant, el 90% del cinema es fa en castellà, el 80% de la premsa escrita tampoc no és en català, la immensa majoria de les transaccions econòmiques o del sistema judicial es continua fent en castellà, l’etiquetatge no avança gaire i fins i tot hi ha professors universitaris que no es reciclen. I mentrestant un gran contingent de població immigrada no entén la llengua del país. De tot aquest fosc panorama només l’ús del català a la xarxa se’n salva.

Per tot això és ben clar que ens cal una nova llei del català. Llei que ha desenvolupar l’article de l’estatut que estableix que tothom ha de tenir l’obligació de conèixer la llengua de Catalunya. O sigui que la posa al mateix rang d’oficialitat que el castellà. Això si el desprestigiat Tribunal Constitucional abans no ens el tomba.

ERC té una altra oportunitat

Discrepo de l’opinió dels mitjans que presenten el Congrés d’ERC com un fracàs. Els mitjans, en un afany simplificador, associen unanimitats amb èxits i pluralitat amb grans fracassos. Només quan la pluralitat impedeix el diàleg es converteix en negativa. Afortunadament això serà difícil que es produeixi.

Reagrupament.cat , la segona força d’ERC, i en ares a la unitat, va renunciar a votar la seva esmena alternativa, però col·laborà activament en la introduccció dels canvis necessaris per renovar l’organització.

I quins canvis són aquests? Primer va assegurar una reelaboració substancial del redactat de la ponència incorporant de debò l’eix nacional, introduint la internacionalització de la causa catalana, concretant la reducció del dèficit fiscal, insistint en l’austeritat de les retribucions dels representants institucionals i assegurant un bon funcionament del partit amb un congrés específic d’estatuts que s’ha de celebrar d’aquí a 12 mesos.

En segon lloc va possibilitar que les esmenes que demanaven una separació més clara de càrrecs i celebració interna de referèndums s’aprovessin. En tercer lloc acordant, amb altres, garantir el màxim de pluralitat de representants en el parlament d’ERC, és a dir al Consell Nacional.

Finalment molts assistents al Congrés van fer possible el relleu de persones i de maneres, tot contribuint a barrar el pas a l’executiva a aquells que representaven el continuisme i l’autoritarisme anterior.

Com que la situació encara no està prou madura, el resultat de l'executiva ha estat precari i ha donat una direcció monocolor. És lògic que durant un període determinat aquesta tingui possibilitat de refer els ponts que durant un temps s’han anat trencant. Compta per això amb la integració de les principals idees de cada sector, falta que amb actituds i iniciatives es guanyin les confiances necessàries.

És evident que és important aconseguir una reunificació on els eixos socials i nacionals estiguin ben visibles i on el treball de les sectorials sigui reconegut. Només així es contribuirà amb fermesa a la causa social i nacional de la llibertat de Catalunya.

Sense benzina i sense pebrots.

Sense aigua ja no ens quedarem, però ens hem quedat sense benzina i sense pebrots. I sense esbargínies. O el que és el mateix , sense escalivada. Per si les mosques dilluns vaig recarregar el dipòsit de benzina. Ja no en quedava de 95, i com que anava amb el dipòsit mig ple, en vaig posar 25 € de 98.

Ara cada dia calculo el que em resta perquè he d’anar a Barna dissabte al Congrés d’ ERC. Espero que es desconvoqui la vaga demà dijous o, com a més tard, divendres. Si més no el Marcel, el meu fill gran, no ha d’anar a Bellaterra fins demà passat. Sinó que agafi el tren.

Diuen que divendres ja no hi haurà productes frescos enlloc. A casa nostra no hem acaparat excessiu menjar perquè l'àvia sempre en compra molt, però els veïns ens han hagut de deixar cafè ja que el transport no ens el du.

En la societat de l’abundància una vaga de transport pot paralitzar mig país. Empreses com la SEAT o la FORD han hagut de parar el torn de nit perquè no arribaven les peces necessàries des del port o des de la frontera. I encara sort que la policia ha protegit la distribució aquí i allà de benzina; la policia també ha obligat a obrir la frontera… Es garanteix entre altres el transport de medicines i el trasllat de les proves de selectivitat. Val a dir, però, que ja hi ha hagut un mort i un ferit greu per les baralles entre conductors.

No els falten les seves raons. Amb les subcontractacions i el dúmping generalitzat treballen per misèries i, ara, el combustible està massa car. Per cert, si transportéssim més amb bons ferrocarrils no dependríem tant de la carretera.Vivim collats amb una dependència brutal del combustible fòssil. D’ ell depèn el 80% del nostre transport i l’especulació internacional i l’esgotament de reserves fan que s’hagi multiplicat per dos el seu valor en poc temps.

Als PPCC, per la seva composició empresarial, la repercussió de la vaga és tres vegades més . Per això el govern autonòmic hauria de posicionar-se més, i no s'ha vist enlloc. El marge de maniobra del govern espanyol (que té les veritables competències) no és gaire gran. I al capdavant ens trobem a la inefable Magdalena Àlvarez, ministra de foment i famosa pel caos de rodalies de Barcelona.

És la primera gran crisi de la segona legislatura de Zapatero. Aquest funambulista no ha reaccionat amb rapidesa, ni ha informat correctament i, per tant, s’està trobant amb un gran pastel. Ara li resten només 48 hores de marge abans d’arribar al col·lapse. Se’n sortirà?

Necessitem un canvi

Per Catalunya aquest proper cap de setmana pot ser molt important. Tots els militants d’ERC, força bàsica que dóna la majoria central del país, en una mostra de democràcia interna que cap partit polític des de la transició ha mostrat, elegiran els seu president i el seu secretari general.

Quan dissabte passat a Esparreguera es van debatre els programes de les distintes candidatures totes oferien renovació, participació, formació, coherència,…Un es pregunta per què no ho han fet fins ara els que representen la continuïtat?

En aquesta cruïlla en què ens trobem caldrà escollir entre ser un partit amb poca estratègia pròpia, satel·litzat per altres, o ser un partit independent amb criteri propi. Fins ara acostar-nos massa al PSC, com fa dècades a CiU, s’ha pagat molt car amb una pèrdua ingent de vots a les comarques i a l'àrea metropolitana. Ha tingut uns costos emocionals excessius i ha provocat la desorientació de la militància.

Per mi un partit si no té un camp propi no té sentit. Molts vam veure que ERC podia representar un projecte independentista de regeneració ètica i social. Per això hi som.

A hores d’ara veiem com Euskadi projecta fer un referèndum el proper octubre, com a Escòcia l’SNP, el partit independentista ja al govern, ho pensa fer el 2010,…Per tant no s’hi val a badar. Un estudi de la UAB posa que la meitat dels catalans ja volen la independència.

Davant de la crisi accelerada que patim l’estat autonòmic només té reservada Catalunya per treure-li les castanyes del foc. Reservada perquè li faciliti les transferències que a poc a poc deixarà de donar Europa. És la solidaritat mal entesa. Solidaritat per altra banda cada cop més difícil d’exercir a causa de l’ enorme càrrega social que suposa el milió i mig d’immigrants, el creixent envelliment i el col·lapse de les infraestructures a causa de no invertir a temps.

Què farem amb la negociació de finançament? Acceptarem els 2.000 milions d’euros que, com a màxim, ens donaran sabent que ens sostreuen 20.000 més? Com ho vendrem això a Catalunya? Cap regió europea no paga tant, ni a Alemanya ni a Itàlia. Per dignitat de tots plegats algú hauria de dir quines xifres són acceptables per ERC i quines no. Només veig una candidatura que hagi quantificat aquesta negociació, reagrupament.cat.

Si en el finançament el PSC continua acceptant-ho tot, com ara l’ incompliment de la publicació de les balances fiscals, ERC hauria de buscar els milers i milers de catalans que anhelen més sobirania. Ciutadans que van quedant orfes de referents i que molts d’ells ja ens van donar suport.

És per tot això que si volem una renovació a fons, i obrir-nos a aquesta majoria social que s’està generant, caldrà ser valents i donar suport al canvi , suport a les candidatures Rut Carandell i Joan Carretero.

, a, ai, aig , aigu, aigua, aigua!

. a, ai, aig, aigu, aigua, aigua!

sequera, embassaments buits, nova cultura de l'aigua, estaques al Segre, plataforma, Baltasar, Moreneta, decret de sequera, desaladora, captació temporal d'aigua, aigua de boca, contractes AGBAR, fuites de la xarxa, avionetes, piscines, vaixells, 40M d'euros, Roine no, Roine sí, aigua de Marsella, minitransvasament, 180M d'euros,ridícul, incoherència, Lo riu és vida, ACA, 300 hectòmetres mínims, Sau i La Baells, connexió de conques, Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, canonada,les Terres de l'Ebre, Cunit i Olèrdola, tancarem l'aixeta, el Ter-Lobregat, nivells al 21,3%, 32%, compra de vots, pous de Tarragona, estat d'emergència 2,... pel maig cada dia un raig, nivells al 50%, aixecament decret de sequera, ridícul, dimissions, el govern i les bases discrepen, els socis de govern discrepen, canonada: ara sí ara no, manca de previsió, dimissions, desbordament de l'Ebre, embassaments plens, alarmisme, no regueu els jardins, no dutxes de platja, el govern central disposa i mana, negocis AGBAR, plou sobre mullat, alguna cosa amaguen, interessos AGBAR,ridícul, Baltasar, Moreneta,... dimissions!

Dos segles d' "Independència "

El Timbaler del Bruc
La crema del paper segellat

Catalunya, a cavall entre Espanya i França, sempre ha hagut de vigilar per tots dos costats. El 1659 ambdós poderosos estats ja pactarem amputar-li el Rosselló, és a dir, la Catalunya Nord. El 1707-1714 s’aliaren les dues potències i els PPCC finalment restaren sotmesos a Castella. Un segle més tard, el 1808 és el francès Napoleó qui envaeix la península i s’annexiona Catalunya.

Una vegada superada aquesta invasió ja no ens enfrontàrem més a França. Amb Espanya patiríem, però, dues dictadures i la Guerra Civil, en gran part adreçades contra les llibertats de la nostra nació. I ja sabem que encara ara no se’ns reconeix el dret a l’autodeterminació.

Manresa inicià la revolta catalana contra Napoleó amb la crema del paper segellat. Era el 2 de juny de 1808. Tal com recull el quadre de Martí Alzina, els manresans llençaren pel balcó de l’ Ajuntament la paperassa oficial que havia generat l’ocupació del Francès. Durant el llarg període de guerra Manresa, una població de 9000h, fou cremada diverses vegades i mai més no es refaria la seva fesomia medieval.

Ben a prop, a Montserrat, al coll de can Maçana, uns dies després dels actes de la plaça, s’esdevingué la batalla del Bruc per tal d'aturar les tropes que venien a sufocar Manresa. Aleshores, més enllà de les accions dels voluntaris, un noi de Santpedor amb el so del seu timbal, eixamplat per l’eco de les muntanyes, va fer enretirar un superb exèrcit gavatx. Una llegenda molt bonica , una mena de David i Goliat sense armes i sense sang. El Timbaler del Bruc passà a ser l’encarnació de l’astúcia catalana. Ara els historiadors diuen que necessàriament havien de ser dos. I potser sí. La ciutat de Manresa, Santpedor i la població del Bruc commemoraran especialment aquest bicentenari dels fets

Alguns liberals tingueren simpaties per les idees de Napoleó. Encarnava en certa manera els ideals de la Revolució Francesa. Però la majoria no podia tolerar la submissió militar. Per això el gran conjunt de la nació catalana ( ara diríem esquerres i dretes) camperols, capellans, alguns aristòcrates, comerciants i menestrals es van ajuntar per la llibertat. Primer aconseguirien la independència i després ja dirimirien les seves diferències. Val a dir que no hi hagué cap exèrcit espanyol en la nostra defensa i que ens haguérem d’espavilar tots sols.

Finalment, els catalans fórem independents,... però només dels francesos! Romanguérem, però, dependents dels espanyols tal com ja feia un segle que passava. Avui en dia quan invoquem la Independència ja no evoquem aquells fets sinó que demanem una llibertat plena dintre d'Europa, sense dependre de les terres de ponent.

La immigració, un procès que ens desborda

Baixada dels drets, al Barri antic,
espai de concentració d'immigrants

L'altre dia em vaig trobar amb l'Ismael, un antic alumne de l'institut de Sant Joan. Ara l'Ismael, catalanoparlant de pare àrab, s'ha islamitzat i col·labora amb l'Associació Cultural Islàmica de Manresa. Em contava que treballa per fer de pont entre les dues cultures. Tot conversant coincidírem en apreciar que els canvis socials han estat massa sobtats.

En pocs anys als Països Catalans han vingut més d’un milió i mig de persones d’arreu del món. Així, si els països d’ Europa tenen una mitjana d’un 8% d’immigrants, als PPCC en tenim un 16%, un 40% d’ells magrebins. Han estat la força obrera de la construcció, han obert força botigues, bars i restaurants, són persones auxiliars de família o de la neteja domèstica, els trobem com a cambrers, com a peons, com a jornalers del camp,... i uns quants, també, com a professionals liberals.

En definitiva, la major part fan les feines més dures, aquelles que els autòctons no estem disposats a fer. S’ha generat, doncs, una altra societat més complexa i amb més diferències socials. Cal observar que el 50% dels pobres de Catalunya són immigrants.

Les dificultats de tota mena impulsen un sector a la marginalitat. S’ha de constatar que gairebé la meitat dels reclusos provenen de l’estranger i també que la prostitució es exercida en un 80% per joves de països aliens. I cal constatar que determinades formes, valors i actituds xoquen amb els nostres valors democràtics, tant pel que fa al rol de la dona o la importància de les llibertats individuals. I això ens preocupa perquè ens ha costat molt aconseguir determinats avenços socials que ara poden ser qüestionats.

A Manresa el 2000 es va fer el Pla d’ Immigració el qual ha permès determinades actuacions integradores. Així és molt important la tasca feta per les parelles lingüístiques, els alumnes-guia, aules d’acollida, la interlocució religiosa, els tornejos esportius, l'assistència social, la mediació en sanitat i habitatge, ...És perillosa , però, la concentració d'immigrants en dues escoles o l’ excessiva acumulació al Barri Antic en pisos patera que ofereixen condicions lamentables. Torna a ser polèmica una nova mesquita i encara es motiu de debat determinats ajuts socials mal interpretats.

Amb la crisi econòmica possiblement s’aturi la vinguda d’immigrants, menys pel que fa al reagrupament familiar. Aquest, i amb competències de la Generalitat, hauria de ser més ordenat i limitat. Per part dels ajuntaments cal un major rigor en l'empadronament i també exigir el compliment de les normes de convivència vàlides per tothom : horaris comercials, retolació normativa de comerços, els deures vers les comunitats escolars, limitació d'antenes a les façanes,...En definitiva avenir-se tothom a l'ordre democràtic, "republicà", del qual ens hem dotat.

Més enllà dels drets humanitaris bàsics, els quals no es poden mai negar, els altres drets socials i de participació política han d’anar acompanyats d’una efectiva integració social i cultural després d'un sòlid arrelament . D’altra manera no avançaríem en una la societat catalana justa i equilibrada que tots aspirem. En tot això crec que coincidiríem l'Ismael i jo.

Que no ens falti aigua i menjar

Manifestants d'ERC a Amposta.


Camps de blat a Manresa


La fortuna ha volgut que la crisi de l’aigua s’ajunti a la crisi alimentària. Així doncs els elements bàsics estan qüestionats. Els preus dels grans (arròs, blat,...) han augmentat més del 80% i s’incrementen els països que no poden pagar el menjar o no tenen aigua potable.

La cultura urbana en la qual estem immersos ha menyspreat els productes essencials. Ha considerat que aquests són inesgotables i que l’únic que cal fer és obrir la nevera .Així sovint hem menyspreat el pa o llencem els plats mig plens o omplim la banyera i tenim jardins necessitats de molta aigua. Perquè és de pagès estalviar, perquè fa pagès utilitzar només les coses que simplement necessitem.

Ara ens trobem en múltiples paradoxes. Creiem que l’aigua és de tots i que no ens pot faltar i que podem menjar de tot i en qualsevol època de l’any. Inevitablement la natura i el mercat estan posant les coses al seu lloc.
La crisi d’aliments té el seu origen en l’encariment del petroli que ha derivat part de la producció agrària cap als biocombustibles i ha encarit els costos productius i els pinsos; rau en l’abundància de nous consumidors a l’Àsia, en l’especulació dels mercats internacionals de grans, i en les quotes lleteres europees que impedeixen una major producció.

L’aigua rep la pressió de l’ enorme construcció de la costa, dels milers de consumidors que s’han instal•lat a les àrees urbanes fruit de la immigració o del turisme, dels processos productius poc eficients, o dels sistemes de rec poc adequats.
Ara alguns, com l'alcalde Hereu, s'esborronen amb l’espectacle de vaixells provinents del Roine (a la Provença) i s’insisteix en fer el minitransvasament, encara que els pantans estiguin a prop del 50%. Segur que alguna cosa amaguen. I és que mai no s’ha previst res de res.

Tothom es pensava que érem en un món virtual, postmodern i de disseny. Doncs, no. Continuem estant fets en un 80% d’aigua i la resta ho aporten els aliments que ingerim. Som persones reals , no hologrames. Fa vint anys al poble de Nules, Plana Baixa, on era regidor, es volia fer una urbanització per a 10.000 jubilats centreeuropeus. Ens vam oposar i ens vam quedar sols. Afortunadament els tècnics de la Generalitat Valenciana van paralitzar el projecte: no hi havia aigua.
Per tot això cal incentivar l’agricultura, sobretot l’ ecològica. Per això cal consumir només l’aigua necessària i preveure mètodes d’estalvi. La resta és viure en un món artificial i imaginari. Potser hem d’aprendre encara molt dels pagesos. I així, tractar de mirar d’una altra manera la terra i la seva font que li dóna vida, l’aigua. No us sembla?

Tornen les grans obres

Sector
Montserrat

Després d'un any de relativa calma, tornen les grans obres a Manresa. Demà passat comença la intervenció al depauperat entorn de Montserrat, a sota la Seu, i abans d'ahir emprenien les obres corresponents al Parc Tecnològic del Bages per part del grup privat PTB. Fa un mes Foment va iniciar el desdoblament de l’eix transversal a la seva connexió a Manresa i fa dos mesos Sanitat va emprendre l’ampliació de l’ Hospital Sant Joan de Déu. Per altra banda continua aixecant-se el desmesurat edifici dels jutjats i la urbanització del polígon dels Comtals.

Estem parlant d’un conjunt d’obres valorades en gairebé 200M€. Déu n’hi do! Aquestes intervencions compten amb el consens aconseguit a l’entorn del Pla estratègic 2015. Així l’any que ve començarà la connexió amb l’eix diagonal, i possiblement Fàbrica Nova, el polígon del Pont Nou i el Congost.

Aquestes obres, obeint el Pla Estratègic 2015, pretenen dotar la ciutat de bones àrees econòmiques, equipaments de serveis, de millors comunicacions, de noves àrees d’habitatge i recuperar també el riu i la part antiga.

Comparada amb altres poblacions similars, Manresa pateix un gran endarreriment. Val a dir que durant trenta anys 1970-2000, a causa de la crisi tèxtil, i altres circumstàncies socials, entre elles un aparell burocràtic anquilosat, la ciutat no evolucionà gaire en població, economia o urbanisme. És a partir de la diversificació industrial i de disposar de l’eix transversal que comencen obrir-se expectatives i que comença a projectar-se la nova Manresa.

Afortunadament la majoria dels projectes, excepte l’entrada sud, s’executen a la perifèria de la ciutat i per tant no castigaran en excés els ciutadans, tal com ha passat altres vegades. Ara ens hem de preguntar si són sostenibles, si són funcionals i si s’adeqüen a l’entorn.

Pel que fa a les solucions adoptades, hi ha de tot. És bo que el projecte de Montserrat sigui ecològic. Però, a més del nyap de La Reforma, cal posar en qüestió l’ enorme edifici dels nous jutjats que, més enllà de no respectar interessants afloraments arqueològics del carrer Arbonès, suposa una enorme barrera cara al riu. I per altra banda, cal dir que no sempre hi ha consens, així podem observar la forta oposició a la reforma dels veïns d’Alfons XII. Possiblement caldrà repensar-s’ho.